Play. Els films de Duncan Campbell

xcèntric | 29 d’abril de 2010 32

O Joan, No..., Duncan Campbell. 2006, video, 12 min

Falls Burns Malone Fiddles, Duncan Campbell. 2004, video, 33 min

Bernadette, Duncan Campbell. 2008, video, 37 min

Aquesta sessió presenta l’obra de l’artista irlandès Duncan Campbell, centrada a analitzar el documental com a forma de ficció i a retratar els moviments de joventut i alliberament en la lluita de l’individu contra l’Estat. A Falls Burns… mostra mig segle de conflictes entre catòlics i protestants a partir d’imatges d’aficionats de Belfast, mentre que a Bernadette assaja un retrat de Bernadette Devlin, activista socialista d’Irlanda de Nord que es va convertir, amb 21 anys, en la primera dona que va ser membre de la Cambra dels Comuns. O Joan, No… és una peça en homenatge a Beckett.

Declaracions de Duncan Campbell

El film que vaig fer tracta d’una dona anomenada Bernadette Devlin, que va ser una activista política a finals dels 60. Era molt jove, encara una estudianta en Belfast, quan es va involucrar en això. Inicialment es va implicar amb la campanya dels drets civils i la discriminació en contra dels catòlics al nord d’Irlanda. Però després va evolucionar, a partir de les metes limitades d’aquesta campanya, i conforme la situació es va fer més violenta, es va escorar més a l’esquerra i es va tornar marxista i radical. Bernadette segueix viva ara, però el film que vaig fer només tracta d’un període breu de la seva vida, de 1969 a 1974 . Va ser una figura molt prominent en la notícies. I es va fer molt popular pel fet que no solament apel·lava a la part catòlica de la població, sinó també a la part protestant. A mesura que el conflicte es va fer més violent la situació es va fer insuportable i ella va quedar marginada.

Una de les coses que van fer que m’interessés per explorar aquesta història és que hi ha molt material sobre el qual s’ha intervingut i manipulat. Per tant, no estic bregant amb la persona de Bernadette, sinó amb un personatge paral·lel. De fet, en aquell temps els mitjans de comunicació li causaven frustració perquè no la prenien seriosa-ment, només la creien rebel i l’associaven amb tots els moviments estudiantils: era com el representant d’aquests. La idea del documental era representar ambdues coses: la situació i el personatge. L’important és entendre com eren els fets.Volia representar fidelment a Devlin para fer justícia al seu llegat. Bernadette és el meu retrat d’ella. És parcialment subjectiu malgrat que he treballat amb imatges seves mediatitzades i amb escrits sobre ella. El que produeixo només pot ser una selecció d’aquestes repre-sentacions, a través de les meves pròpies obsessions i del meu desig de convertir-la en un personatge d’èxit. Volia ampliar l’objectiu de la pel·lícula per a incloure aquesta tensió, la paradoxa del relat subjectiu basat en material aliè, que normalment és exclosa o cancel·lada.

Declaracions recollides d’una entrevista realitzada a Duncan Campell per Hugo Cabrera Cortés, publicada en Ambulante, i del diari del Festival Internacional de Gijón (24/11/2009).

Duncan Campbell, per Martin Herbert

“Com puc esperar a lluitar contra aquesta complexitat?” La veu del narrador Ewen Bremner, al film en 16 mm de Duncan Campbell Falls Burns Malone Fiddles (2003), està a punt de perdre la raó, però és incapaç de deixar de qüestionar. El turmentós monòleg de trenta-quatre minuts de l’actor escocès -escrit per Campbell, nascut a Dublín però instal·lat a Glasgow, i modulat a través del desconcert, la frus-tració, la ràbia i la resignació - es desplega en imatges fixes i imatges en moviment recopilades per organitzacions de comunitats fotogràfiques a l’oest de Belfast durant les dècades de 1970 i 1980 .

Aquí, les vistes no artístiques dels adolescents aturats, els fragments de graffiti i les propietats en ruïna, que voregen les perifèries més tranquil·les de la vida a Irlanda del Nord durant el conflicte, compli-quen les suposicions generalitzades sobre l’època. Obligat a entendre què apareix davant seu, decidit a no interpretar erròniament el passat, l’investigador febril de Campbell parteix d’alguns principis –posseeix alguna mena de consciència i inicialment reconeix i pot percebre “les mutacions en el camp de la llum”, és a dir, els filtres de l’arxiu foto-gràfic, l’especificitat del qual podria ser curosament enfocada -, però a partir de llavors es veu acorralat, sense sortida, per la incertesa.

Els repetits i atrevits salts cap a lectures metafòriques i sociològics (repleta de diagrames animats que colonitzen les imatges) aviat provo-quen repugnància sobre el caràcter de Bremner, evidentment tan tacat com la seva consciència subjectiva -la mateixa facultat que,

irònicament, duia al narrador a començar la seva tasca de Sísif-. Al mateix temps, descobreix que guardar silenci o donar-se per vençut tampoc són opcions. I mitjançant aquesta sensació d’estar estancat tan ridículament, es fa molt apropiada la referència a Samuel Beckett al títol de l’obra (encara que una mica per casualitat: la frase prové d’un cartell republicà, “Malone”, que es refereix a un àrea opulenta del Belfast en el qual els habitants catòlics es consideraven indiferents davant la violència veïna). [...]

El següent film de Campbell, o, Joan, no... (2006) abandona qualsevol certesa en l’orientació, l’ambient o la dimensió històrica, tal com semblava recollir l’estat d’ànim del narrador de Falls Burns (i igual-ment abandona el magnetisme d’aquest davant els detalls marginals) per a traslladar-lo a un espècie de regne semiabstracte. Una pantalla

predominantment fosca s’il·lumina de forma intermitent amb impre-dictibles centelleigs de llum des de fonts molt variades, de llums de carrer a projectors de teatre. Una veu femenina reacciona a aquests estímuls al llarg de deu minuts amb postures, sense paraules, amb “oohs” i crits: sorpresa, molesta o com si tingués pessigolles.

Les llums i el puntual so d’un gos que borda suggereixen ambients interiors i exteriors, però la resta d’aquest film petit, poètic i còmi-cament fosc -que expandeix el vocabulari formal de Campbell, fent referència a l’experimentació cinematogràfica moderna amb els límits de la representació i l’onomatopeia, així com a Play de Beckett (1963)- més aviat suggereix un espai metafòric: el subjecte humà universal embogit per allò desconegut.

Efectivament, així com a o, Joan, no... no són les misterioses “muta-cions al camp de la llum” sinó les reaccions involuntàries cap a elles les quals dirigeixen l’acció, de manera que un pot considerar que l’obra de Campbell s’ocupa d’allò impossibilita qualsevol esperança d’objec-tivitat -fins i tot quan s’ocupa d’elements tan externs com la història d’un país-. El seu treball en procés, Bernadette Devlin, un estudi del carismàtic personatge republicà en forma d’un collage vagament cronològic de fragments de pel·lícules d’arxiu de noticiaris britànics i americans, té precisament aquest to abismal: en l’intent de reconstruir la vida i el treball de Devil, la parcial posició de l’artista és inseparable de la seva fascinació personal per la dona que va instigar el projecte.

Frieze Magazine, nº114, abril 2008

Programadors: Gonzalo de Lucas i Núria Esquerra