ANY 2011 — Nº 2 ABRIL— JUNY

CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO—CATALAN CENTRE OF TORONTO

VISITEU LA NOSTRA PÀGINA WEB AL: WWW.CCTORONTO.NET

CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO

2394 Dufferin St. Toronto, Ontario CANADÀ M6E 3S6 P.O.Box 61015, 1840 Eglinton Avenue West Toronto, Ontario CANADÀ M6E 2J4

Email: casalpaisoscatalans@gmail.com Telèfon: (1) 416 784 9992

CONSELL DIRECTIU

2009—2011

President: Josep Lluís Pérez de Arce

Vicepresident: Joan Paül Batlle

Tresorer: Jordi Fornells Pla

Secretari: Salvador Peralta Mir

Consellers: Joan Subirana

Carlos Marcuzzi

Roser Balsells

Lluís Segura

Antonio Téllez

Delegada per Hamilton:

Mercè Masgoret

Delegat per Catalunya: Joan Paül Batlle

Revista “Flama”

Fundador: Josep Lluís Pérez de Arce

Publicació: Casal del Països Catalans de Toronto

Editors: Socis del Casal

Redacció: Josep Lluís Pérez

Col·laboradors: Socis del Casal

Pàgina 02

Portada: Aquesta fotografia pertany a un exhibició organitzada per la Galeria “Lausberg Contemporary” de Toronto sobre el treball d’en Lluís Barbà. En la pàgina 3, podreu llegir una interviu que li ha fet la nostra corresponsal Anna Jover de Toronto i en la pàgina 11 algunes fotografies dels seus quadros més importants i presen-tats a la Galeria. El nostra Casal va col·laborar amb la Galeria per l'èxit de l’exhibició. La Galeria està localitzada al 326 Dundas Street West a Toronto, Ontàrio Canadà.

Els articles publicats a la Revista, son exclusivament dels

seus autors. “FLAMA”, no es far responsable del seu con-

tingut i no necessariament compateix les opinions dels

escriptors.

Pàgina 03

Casal dels Països Catalans de Toronto Catalan Centre of Toronto

P.O. Box 6105 – 1840 Eglinton Avenue West TORONTO, ONTARIO - CANADA -

M6E 2J4 416 716 2274

RACÓ DEL PRESIDENT

Casal dels Països Catalans de Toronto Catalan Centre of Toronto

P.O. Box 6105 – 1840 Eglinton Avenue West TORONTO, ONTARIO - CANADA -

M6E 2J4 416 716 2274

RACÓ DEL PRESIDENT

Amics, socis I simpatitzants:

Aquest any les dues festes de Sant Josep i Sant Jordi, si val la pena l'expressió, varen ser estimulants. La gran participació de joves a les dues activitats culturals va ser nombrosa. Definitivament el Casal torna a tenir un ambient extraordinari amb una joventut disposada a treballar i donar-li nova vida al Centre. En la Festa de Sant Josep, varen participar 40 persones i entre ells es trobava el nou Consol General del ‘Regne de Espanya’ els Sr. Don Francisco Pasqual de la Parte que en la seva dissertació ens va fer saber que es posava a la disposició del Centre. Més tard, el Sr. Cònsol va seure amb la joventut on varen tenir un canvi d’impressions on els va informar de com funcionen les oficines del consolat i el tipus d'assistència que dóna les oficines tant als immigrants, residents i tots aquells que venen al país amb visats de treball i turístic. En aquesta Festa, també es va celebrar l’aniversari del president que en aquell mes complia 68 anys de joven-tut. La Festa de Sant Jordi va tenir dos aspectes, la primera una exhibició d’un gran Artista com és en Lluís Barbà que va exposar els seus quadros a la Galeria ‘Lausberg Contemporary’ per un mes. Gràcies a la intervenció del president del Casal, Freixenet va contribuir amb la cava en la obertura de la exhibició el pri-mer de Maig. Una mostra dels quadros exposats es troben en la portada i en la pàgina 11 d’aquesta Revista . També en aquell mateix dia, i debut a que la Festa de Sant Jordi coincidir amb la Pasqua, la vàrem fer coinci-dir amb la data de la obertura de l’Exposició. L’activitat es va realitzar al Restaurant ‘Segòvia’ on varen par-ticipar unes 45 persones. Durant l'àpat varen tenir l’oportunitat d’escoltar la música d’un gran guitarrista on va presentar un repertori musical català i espanyol. També en el mes de Març el Consell Directiu del Centre i amb un gran nombre de socis, es varen reunir per veure la possibilitat de no solament millorar el Casal sinó que varem estudiar també la possibilitat de reduir les despeses fixes del Centre i buscar una formula màgica per augmentar els ingressos. El nostra Tresorer , Jordi Fornells, que deixa la tresoreria per dedicar-li temps a altres activitats, va presentar un report extraordinari on va donar als assembleistes una sèrie de recomanacions per augmentar els ingressos del Cen-tre. El seu report va ser aprovat per majoria sense cap vot en contra. Seguint doncs el mandat de l'Assemblea el Consell Directiu ja està aplicant les normes aprovades. Finalment podem dir que el nou Govern de la Generalitat no ens ha deixat abandonat a la nostra sort i sembla que continuarà donant ajuda econòmica a tots als Centres i Casal d’arreu del món, amb un pressupost més reduït. En el món de la economia ja se sap quan els grans redueixen els seus propis pressuposts el patits queden una mica curts especialment aquells, com nosaltres, que depenen del grans. Una de les nostres reduc-cions, ha segut rebaixar el nombre de Revistes impreses de FLAMA i fer la seva distribució única i exclusiva-ment als socis que estan al corrent de la quota anual, als Centres Catalans de l’Exterior que també ens envien la seva Revista i alguns departaments del Govern de la Generalitat. Josep Lluís Pérez de Arce

Pàgina 04

Informació de la Capital de la Cultura Catalana Escaldes –Engordany 2011

EXPOSICIÓ EL MARC D’UN TEMPS

Una reflexió sobre el pas del temps i la gran transformació urbana que ha experimentat la parròquia andorrana Capital de la Cultura Catalana 2011. Aquesta és la interessant proposta que ens brinda l’Arxiu Històric d’Escaldes-Engordany a tra-vés de l’exposició «El marc d’un temps», un itinerari fotogrà-fic a l’aire lliure als carrers de la part alta de la parròquia que es pot veure des del 14 de juny.

L’Arxiu Històric ha dut a terme una acurada selecció de deu fotografies d’entre el 1915 i el 1964 de diferents indrets de la parròquia, en les quals el ciutadà pot copsar els canvis urba-nístics experimentats, atès que les imatges, de gran format, estan ubicades al mateix espai des d’on es van captar. L’itine-rari fotogràfic es fixa en punts de la parròquia no només d’in-terès urbanístic, sinó també cultural, social o econòmic, com

la plaça Santa Anna, l’avinguda Carlemany, el pont d’Engor-dany, el riu Madriu i el pont de la Tosca o la ja desapareguda església de Santa Maria.

Les fotografies, que conserven l’Arxiu Nacional del Govern d’Andorra i l’Institut Cartogràfic de Catalunya, estan acompa-nyades d’una fitxa tècnica en què es detalla l’autor, la data, el suport original, la descripció i el fons al qual pertanyen.

L’exposició «El marc d’un temps» evoca el record d’una ge-neració d’escaldencs que encara van conèixer aquella parrò-quia on la població no superava els 1.500 habitants, on ni tan sols els carrers estaven asfaltats i les dones rentaven al safa-reig. I també mostra a les noves generacions com era la vida en un dia de primavera del 1948.

Pàgina 05

ACTIVITATS DEL CENTRE

CATALANS

PICINA

PARKING ‘F’

ENTRADA

Catalans, socis i simpatitzants: Esteu convidats al Picnic Anual que es farà aquest 17 de Juliol entre les hores del 10 del matí fins les 6 del vespre. Totes les persones que vulguin anar-hi i no tenen cotxe, contacteu en Josep Lluís Pérez al tel. 416 716 2274. L’entrada al Parc es al 1219 Burloak Drive a Oakville

Pàgina 06

L’ ENTREVISTA LLUÍS BARBÀ Artista Multimèdia

“Aquí a Toronto, el Consolat no va voler recolzar-me perquè el discurs de la meva obra era molt crític amb la religió” Per Anna Jover (periodista resident a Toronto)

- Quines han estat les teves influències artístiques? Jo agafo de Rembrandt, per exemple, el clar/fosc, de Duchamp la seva constant de col·locar les coses fora de context, d’un altre artista la massa i el volum… és a dir que de cada artista agafo coses concretes. No estic influenciat per un artista o dos sinó que m’influencien gairebé tots els artistes.

- En el moment de crear l’exposició Travelers in Time, quan decideixes col·locar fotografies de gent contem-porània en quadres antics, quin es el teu missatge? Tot va començar quan estava veient el programa del Punset, Redes, i estaven explicant com rebem les referències externes. Deien que el cervell rep els “missatges” per separat: color, llum, volum… aleshores l' hipotàlem és l’e-ncarregat d’unir-ho tot i crea una imatge raonada segons la nostra espècie. En aquest punt vaig pensar: per què no cre-ar les meves pròpies imatges virtuals? I aquí va ser quan vaig plantejar-me estar dins d’una obra del passat. Després vaig veure els turistes pel carrer i en un im-puls em vaig preguntar: per què no col·locar-los també dins de l’obra d’art d’una manera metafòrica… enlloc que vagin al museu a fer fotos, que estiguin a primera línia de l’obra antiga… i ales-hores vaig crear una mena de llenguatge amb el que jo podia expressar-me. Vaig elaborar una llenguatge que em perme-tia estructurar tot el meu discurs. Fins ara he estat expressant la deshumanitza-ció, els problemes socials , la massifica-ció… la meva obra permet extrapolar-los tots. I així és com vaig començar a crear el meu propi llenguatge dins de les obres clàssiques.

- Aquesta exposició ha viatjat a altres llocs a part de Toronto? Aquesta concretament no, però ara vinc d’una fira a Chicago… avui o dema s’inaugura una altra exposició a Nova York, més endavant una altra a Lon-dres… el concepte es el mateix però no les obres.

- L’altre dia parlàvem que tu ets un artista català internacionalment reco-negut però, en contrapartida, a casa, a Catalunya, no passa exactament el mateix… Suposo que sempre hem vist amb més bons ulls les coses de fora que les de dins. Suposo que això canviarà amb el temps… vull ser positiu. Els artistes hauríem d’estar reconeguts de la matei-xa manera a casa que a fora… però això es un problema no Català sinó Espa-nyol, en general. Es te la sensació que les coses que es fan a fora són millors que les de dins.

- I em sembla que la reconeguda re-vista Times va publicar tota una pla-na sobre la teva obra… De dir que a Barcelona no faig gairebé res… no perquè no vulgui sinó perquè la situació és diferent en aquests mo-ments. Tinc molta repercussió a fora, molta. Ara mateix he sortit a la revista

Elephant, també a Nexus… el reconei-xement exterior és palès. Ara, també s’ha Aleshores es difícil el reconeixe-ment. Quan vaig estar exposant a l’Ha-vana vaig sortir al País. Vull dir que a vegades sí que ho aconsegueixo!

- La teva obra en aquesta exposició és molt crítica. T’ha portat proble-mes, queixes… Aquí a Toronto, el Consolat no va voler recolzar-me perquè el meu discurs era molt crític amb la religió. Són anècdotes que un ha de passar per sobre i pensar que no té més importància.

- Quan tu et poses a crear una obra ja penses en el missatge reivindicatiu i crític abans de posar-te a treballar? O és, més aviat, una cosa inconscient? Tu penses en fer una crítica, tampoc vols ofendre a ningú. Simplement dius el que penses. L’artista té una

(Continua en la pàgina 07)

Lluís Barba és un artista multimèdia nascut a Barcelona on habitualment viu i treballa tot i que es passa la meitat de l’any viatjant, com ell mateix diu, se sent ciutadà del món. En el seu tre-ball desenvolupa una revisió de l’art parcial i subjectiva, interrelaciona disciplines de l’art passat amb l’art contemporani a través de tècniques foto-infogràfiques que contrasten amb el llenguatge utilitzat per l’autor de l’obra mestra. El motor creatiu es la pròpia societat i els pro-blemes que genera. En tota la seva obra hi ha una constant: un codi de barres que incorpora en forma de tatuatge com a símbol de pèrdua d’identitat de l’individu, homologació, alienació i consum massiu. Descontextualitza elements d’una realitat per a col·locar-los en una altra, for-malment utilitza blanc i negre com a passat i color com a present. Fotografia: Anna Jover

Pàgina 07

L’Entrevista….. (ve de la página 06.) LLUÍS BARBÀ, artista multimèdia

plataforma única per a poder-ho fer i si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Els polítics mai, l’església menys… alesho-res nosaltres podem, d’una forma ober-ta, expressar la nostra llibertat d’ex-pressió. Els estaments no ho faran mai i nosaltres hem de ser suficientment oberts com per dir el que pensem. Es com col·locar un granet de sorra… i ho faig a la manera Charles Chaplin, expli-cant coses molt dures però de la manera més agradable possible perquè la gent pugui accedir a elles. I algun dia se’n adonaran que darrera l’star system hi ha un missatge…

Les fotos que apareixen en els qua-dres… hi ha una barreja… tu les es-culls i saps perfectament on aniran col·locades o és una cosa més espontà-nia? Doncs mira hi ha una barreja… a vega-des veig l’obra i després els personatges en canvi d’altres em passa exactament a la inversa. Em va passar una vegada en una fira… era la de l’erotisme d’Ho-spitalet on jo buscava fotos pels meus quadres. Vaig trobar una dona despulla-da que estava pintant una paret. Clar, ningú li feia cas perquè no era suficient-ment eròtica, ja que passaven altres co-ses al voltant. I jo només veure-la em vaig adonar que estava pintant un tatuat-ge a l’esquena de la dona que apareix a l’obra de Jean Ingres. I va ser un mo-ment d’aquells fugaços que veus una imatge i la relaciones amb una obra clàssica. I el resultat final va quedar perfecte. Tot va en funció de la creativi-tat. A vegades t’inspires per una raó o per una altra… no ho saps mai si ve abans l’obra clàssica o els personatges.

Això sí, sempre vas ben “armat” amb la teva càmera fotogràfica... Sí! Sempre la porto perquè mai se sap què pot passar. A vegades tinc intuïci-ons. Una vegada em va passar, vaig pensar: “He d’anar a la Sagrada Fami-lia” i no sabia ben bé per què...i resulta que em vaig trobar una performance de les dones del barri, totes vestides de blanc, amb una mascara blanca per rei-vindicar els drets de les dones en contra de la violència de gènere. Jo no sabia que passaria això... però ho vaig intuir, hi vaig anar i vaig fer fotos molt bones.

Per aquí Toronto has trobat algunes fotos que et serviran per incorporar a la teva obra?

He trobat sobretot personatges. Es una ciutat multicultural on hi trobes gent de tot tipus i personatges molt interessants i realment he fet molta feina, molta gent asiàtica! He fet fotos que segur que aca-baran en alguna obra.

Estàs treballant en futurs projectes? Es pot avançar alguna cosa malgrat sigui encara molt verd? Estic treballant en un nou projecte artís-tic en 3 dimensions. Amb això vull dir que els personatges de les meves obres es comencen a bellugar a través de la introducció del video. Fa tres dies aquest projecte es va presentar en una exposició a Chicago. Aleshores estic preparant una altra obra que també té moviment i on la gent caurà del cel... són algunes de les idees que tinc al cap ara mateix. També penso en escultura, intentant reproduir l’interior de l’ésser humà... en fi, tot de coses que em pas-sen pel cap i que algun dia seran realitat.

Hi ha problemàtiques socials que t’a-fecten més que d’altres a l’hora de plasmar la teva obra? I tant. Per exemple, la violència de gè-nere o la pobresa... en una de les meves obres apareix la Lady Gaga, un perso-natge que m’encanta perquè per si ma-teixa ja es una obra vivent. Porta un

vestit fet de carn animal crua i la vaig posar per denunciar, precisament, la fam al món.

Suposo que el Lluis Barba d’ara no es el mateix que va començar als anys 80. Quin ha estat el teu procés creatiu i la teva evolució com a artista? És molt fàcil anar canviant si et deixes emportar. El món gira i si tu vas el ma-teix ritme és molt fàcil. L’única cosa que canvien són les eines, el discurs, per desgràcia, és el mateix. No ha canviat res. Tenim els mateixos problemes que fa 30 anys enrere i això és molt fort. Les eines van canviant i tu vas canviant amb elles. Passes de pintar sobre tela a la càmera de fer fotos i de la càmera a l’-ordinador. Vas evolucionant en funció de com evoluciona la tecnologia, que no tant el pensament. Però cada vegada tenim menys temps per reflexionar i pensar i més temps per utilitzar tecnolo-gia. I això és una mica perillós perquè aleshores estem perdent el contacte hu-mà, perquè ara, per exemple, et puc to-car però per Internet això és impossible de moment. I les relacions cada vegada es tornen més fredes. L’any 97 vaig fer una obra que era una cara darrera una barres gegants pintades de color daurat, representava Internet: un presó merave-llosa però, al capdavall, una presó. I jo, sense quasi adonar-me’n he caigut...

(Continua en la pàgina 08)

L’Anna Jover entrevistant en Lluís Barbà a la Galeria ’Lausberg Contemporary’ de Toronto

Pàgina 08

L’Entrevista….. (ve de la página 07) LLUÍS BARBÀ, artista multimèdia

i ara amb les xarxes socials encara més! I això dels amics virtuals tam-bé te molt delicte perquè la gent

diu: “Tinc 300 amics al Facebook!”, no perdona jo només tinc 4 amics, amics de veritat. Ho barregem tot.

Hem d’evolucionar, això està clar, però hauríem de controlar una mica cap a on anem.

Articles d'interès

‘Avergonyiu-vos!’ (*) Jordi Graupera, La Vanguardia 21-V-11

Que la democràcia espanyola és molt ronyosa ho sap tothom. No ser el fran-quisme és la seva principal virtut. La ronya es veu pertot. No hi ha separació de poders, les llistes tancades promouen la partitocràcia, el sistema electoral pri-ma els dos grans partits... La raó és ben clara: durant la transició l’objectiu era l’estabilitat. I durant 33 anys la gent semblava conformada. Quan hi havia risc que el cartró-pedra es des-pintés i la ronya es fes present amb tota la seva esplendor, els governs de torn intensificaven l’Estat del benestar, les propostes populistes i les subvencions als sectors estratègics i amics diversos. Entre això i les ajudes de la Unió Euro-pea, qui era el llest que qüestionava que sota la pintura hi havia ronya? Per tant, sí, hi ha un munt de raons per estar indignat, i les acampades, doncs mira, ja era hora, i són una pregunta ge-gant per a tots. Però per les mateixes raons hi ha motius per avergonyir-se.

Ara que la festa s’ha acabat, ara que ja no pots especular amb el terreny de la iaia, que ja no pots viure a crèdit o confi-ar en el cop de sort; ara que has vist que l’educació universitària espanyola dóna com a molt per guanyar 1.000 euros al mes, que estàs a l’atur i que, en fi, la cosa va per llarg, potser seria el moment també de fer autocrítica. Perquè, esclar, és molt fàcil dir que els polítics són tots uns corruptes i uns inútils fills de sa mare, és molt fàcil cul-par el Banc Santander, i extremadament divertit acampar i imaginar propostes per fer la revolució. Fins i tot és excitant tenir tota la raó del mon, però: Quantes vegades vas anar a votar perquè et pro-metien serveis gratis sense preguntar-te què valien i d’on sortien els calers? Quantes vegades vas ignorar mesures profundament irracionals com el Pla E només perquè eren d’esquerres, o perquè no qüestionaven el teu estatus i a tu ja t’anava bé? Quantes vegades vas

negociar que et paguessin l’atur quan no et tocava per marxar d’una feina, i viure dels demés? Quantes vegades vas accep-tar pagar feines en negre? Té contracte la teva dona de fer feines? Confiaves que el totxo sempre pujaria i que et podries vendre la casa nova i hipotecada per gua-nyar-hi calers, petit especulador? Vas fer vaga per defensar els contractes més cars d’Europa? Vas apuntar-te als pisos de protecció oficial mentre vivies dels pa-res? Reclames ara més impostos per te-nir més serveis gratuïts, la nacionalització de la banca, allargar l’atur? Democràcia real ja, sí, però ets conscient que la crisi s’ha agreujat per culpa d’-unes mesures que es van prendre amb l’únic objectiu d’acontentar els teus de-sitjos immediats? Després de les acam-pades, una llarga i purificadora dutxa. Fora ronya.

(*) Publicat per,

Pàgina 09

El Casal Català de Beijing s’incorpora a la FIEC

Barcelona, 04-06-2011

El Casal Català de Beijing s’ha incorporat a la Federació Internacional d’Entitats Cata-lanes (FIEC). La FIEC, a partir d’avui, agrupa a un total de 66 entitats catalanes de l’-exterior.

El Casal Català de Beijing va néixer el 2006 i ha estat reconegut oficialment per la Ge-neralitat de Catalunya com a comunitat catalana de l'exterior a la República Popular de la Xina el 29 de Març de 2011.

Segons que ha declarat Guillem Abellan, president del Casal Català de Beijing, “som un casal jove, amb molta empenta i ganes de mostrar a Xina la gran terra catalana”. Secretaria General Federació Internacional d’Entitats Catalanes

La Federació Internacional d’Entitats Catalanes Informa

171 anys de la fundació de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya de L’Havana, l'entitat degana de la Catalunya Exterior La Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya de L’Havana (Cuba) és la degana de les entitats catalanes al món. El maig de 1840, un grup de catalans es reuneix i acorda presentar al governador i capità general de l’illa de Cuba una instància en què es demana llicència per a l’esta-bliment d’una societat que agrupés tots els fills de Catalu-nya residents a l’Havana que rep l’autorització legal el 1er d’agost de 1841. L’entitat va ser la primera entitat de bene-ficència de Cuba i Amèrica, amb el lema simbòlic de: "Per la caritat i per Catalunya". Creada amb finalitats benèfi-ques i filantròpiques a favor dels catalans necessitats, man-té aquest caràcter durant els seus primers cent anys d’e-xistència, arribant a convertir-se en una de les societats més poderoses de l’illa a causa de l’engrandiment econòmic i social dels seus membres.

Actualment la Societat continua amb la labor de suport i ajuda, no només amb els catalans nascuts a Catalunya sinó també amb els seus descendents, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. La Societat, a la que tothom con-eix també com a Casal Català de l’Havana, té actualment uns 1.500 socis que paguen una quota d’un ‘peso’ cubà mensual. Ha passat per anys molt difícils, que continuen avui.

Des de 1999 es comencen a crear diferents grups o seccions i la Societat esdevé també l’ambaixada cultural i "espiritual" de Catalunya, sense que per això hagi perdut el seu caràcter benèfic per a tots els catalans i descendents que resideixen a Cuba. Les seccions culturals que funcio-nen actualment són: La Biblioteca, l’Esbart Montserrat, la Coral infantil Albada i la Coral d’adults Rossinyol,

l’Escola de puntaires, l’Escola de Gralles i d’Inst-ruments Tradicionals i l’Arxiu "Pompeu Fabra". Els devots de la Verge de Montserrat van poder participar, a l'Ermita de los Catalanes, en les tradicionals festivitats anu-als del 27 d’abril. També s’hi celebra el dia de Sant Jordi. Al cementiri de Colón de L’Havana es troba el Mausoleu de la Societat. La Societat està presidida per María Dolo-res Rosich.

A banda de la Societat de Beneficència de Naturals de Ca-talunya de L’Havana, a Cuba existeixen actualment cinc altres casals catalans en funcionament amb uns 3.000 socis, malgrat que el Govern cubà només reconeix oficialment com a associació el de l'Havana (els altres estan reconeguts només com a 'comunitats'), i com a conseqüència tampoc són reconeguts per la Generalitat. És el cas del Casal Cata-là "Panchito Freixes" a la ciutat d'Holguín, l'Associació Cubana de Naturals i Descendents de Catalunya "Emili Bacardí Moreau" a Santiago de Cuba, la Germanor Ca-talana de Camagüey, el Casal Català "Gener i Guiteras" de Matanzas, i el Casal Català "Gral. José Miró i Argen-ter" de Cienfuegos.

Segons el 'Padrón de Españoles Residentes en el Extranje-ro' de l'INE hi ha un important creixement en el nombre catalans residint a Cuba, no per efecte migratori sinó per el gran nombre de descendents de catalans que s’han acollit a la possibilitat de recuperar la nacionalitat espanyola via la Llei de la Memòria Històrica. A primer de gener de 2011 són, segons el PERE (Padrón de Españoles Residentes en el Extranjero) 1.427 els catalans enregistrats al consolat espanyol de L’Havana

Pàgina 10

ACTIVITATS DEL CENTRE FESTA DE SANT JORDI

DIUMENGE 1 DE MAIG, 2011

Fotografies: Gabriela Tellez I Carlos Marcuzzi. Maig 2011

Pàgina 11

ACTIVITATS DEL CENTRE FESTA DE SANT JORDI i ACTIVITAT CULTURAL

EXPOSICIÓ DE QUADROS D’EN LLUÍS BARBÀ

GALERIA ’LAUSBERG CONTEMPORARY’ MAIG 1 - JUNY 5, 2011

Pàgina 12

Indignats i emprenyats (*) per Toni Reig, Periodista

Grècia és a la corda fluixa i la Unió Europea li posa una xarxa de seguretat, per evitar la se-va caiguda, amb condicions d'obligatori compliment. Qui paga els plats trencats és la pobla-ció treballadora i les classes mitjanes.

Internacional

A Catalunya abans que arribessin els indignats ja teníem els emprenyats, el famós català emprenyat. Perquè la crisi de l'Estat espanyol l'estan pagant bàsica-ment dues categories: els joves i les clas-ses mitjanes. Hi ha un acord gairebé unànime en atribuir l'origen dels mals de la economia espanyola a la bom-bolla immobiliària. L'esclat d'a-questa bombolla ha portat a la davallada del consum i això vol dir que el PIB (Producte Interior Brut) retrocedeix o queda estan-cat, que hi ha més atur, que es recapten menys impostos, és a dir, es produeix una degradació de les finances públiques. La crisi del sector immobiliari du a la crisi del sistema bancari (bancs i caixes), que és el que dóna els préstecs perquè la gent pugui comprar els immobles. La pujada de la demanda de habi-tatges mantinguda durant anys va conduir al sistema bancari a se-guir donant més hipoteques, sen-se parar, fins a endeutar-se. Les autoritats estatals encarregades de regu-lar el sistema bancari no van actuar, van deixar fer. Aquestes autoritats són les que ara carreguen els neulers de la crisi a les autonomies, al seu dèficit. En una situació semblant, a la Xina les autoritats han decidit que els bancs no es poden endeutar més del 80% dels dipòsits que tenen.

Una realitat maquillada El problema de les entitats bancàries espanyoles no és el que van tenir les nord-americanes amb els bons escom-braries, sinó que en el cas espanyol (i català) ens trobem amb unes entitats bancàries farcides de préstecs dolents, difícils o impossibles de cobrar, i aquesta realitat no queda reflectida de manera immediata en els seus balanços. Estan introduint les pèrdues a velocitat lenta i

aquesta és una decisió política. És un fet que les entitats bancàries que tenen enor-mes estocs d'habitatges no els tenen va-lorats en els preus del mercat, que s'han ensorrat des de l'esclat de la bombolla. Els seus balanços no reflecteixen aquesta

devaluació perquè les normes compta-bles ho permeten, segons explica Jaume Puig, director general de GVC Gaesco Gestió. Totes les entitats tenen crèdits a promo-tors immobiliaris i els que s'han recone-gut com a problemàtics estan al voltant del 17%. Ara bé, no totes les entitats estan afectades de la mateixa manera per la insolvència ja que algunes d'elles han efectuat provisions fins a un 45% (reconeixement dels crèdits dolents) i aquestes son les que estan millor. El re-sultat de tot plegat és que els balanços de bancs i caixes reflecteixen una situació irreal, millor que la real, i el mateix pas-sa amb el deute de l'Estat ja que qui dóna o deixa diners a bancs i caixes és l'Estat, és a dir, nosaltres. Aquí queda clar qui "remena les cireres", l'estreta aliança

entre poder financer i poder polític (que inclou PSOE i PP).

Una generació sacrificada Quan els mercats pressionen l'Estat espa-nyol no és pel deute que ara té reconegut sinó pel que tindrà quan destapi la reali-

tat del seu sistema finan-cer. La conseqüència d'a-questa opció política és la continuació i allargament de la crisi i, per tant, el patiment perllongat dels treballadors que inclou el sacrifici de tota una gene-ració (entre 40 i 50% d'atur juvenil) i de les classes mitges. Res més normal que els catalans estiguem emprenyats i els espanyols indignats. Estem pagant, per decisió del poder finan-cer i el poder polític, la crisi i la seva gestió els qui no en tenim cap mena de

culpa. L'actual generació de joves només te com a sortida l'e-migració perquè a la resta

de la Unió Europea la crisi ja està supe-rada i les economies tornen a créixer. Com que la UE ja a superat la crisi tenim el brot verd del turisme, afavorit per la inestabilitat política dels estats del Nord d'Àfrica i Orient Mitjà. I a Catalunya tenim diversos exemples de sectors i empreses que se'n surten prou bé, que estan creixent.

El problema de la UE no és Grècia sinó l'Estat espanyol Grècia té un problema greu sorgit del seu sistema fiscal perquè l'Estat no cobra els impostos que pertoquen i els ciutadans estan acostumats a no pagar-los. Cal afe-gir una economia submergida més gran més gran del normal. La conseqüència és més despeses que ingressos. Portugal (Continua en la pàgina 13)

Indignació a Catalunya i a Grècia La població catalana i grega està expressant cada vegada amb més força el seu malestar social.

(*) Aquest Article es va publicar el 22 de Juny, 2011 a Tribuna.cat

Pàgina 13

Internacional: Indignats i ... ... (Ve de la pàgina 12)

està estancada des de fa anys i no creix, és un problema de no creixe-ment. Irlanda comparteix amb l'Estat espanyol l'origen de la crisi: la bombolla immobiliària. La gravetat del cas espa-nyol és que l'economia d'aquest Estat dins del qual ens trobem és el doble de gran que les altres tres esmentades juntes. El problema gros de la UE no és Grècia, sinó l'Estat espanyol. I el problema no és l'Estat (tots nosaltres) que quan necessita diners els obté del mercat, sinó que és el sistema financer (bancs i caixes) que ja fa temps que han perdut el crèdit. I és l'Estat (tots nosal-tres) l'encarregat d'abocar els diners a

cabassos. La batalla final per salvar l'euro, seguint aquest raonament, no és a Grècia sinó a l'Estat espanyol, que quan ja no pugui exprimir més els seus ciutadans (indignats i emprenyats) necessitarà l'a-

jut financer de la UE. Un escenari que ens deixa a mans dels governs i banquers alemanys i francesos, que ara tenen unes economies en plena expansió.

L'exemple d'Islàndia La petita Islàndia ha mostrat que hi ha un altre camí en comptes de se-guir les ordres donades pels mercats financers i els seus portaveus poli-tics. La democràcia islandesa ha es-tat prou potent per fer fora del poder als polítics que van seguir les indica-cions dels banquers i van portar a la crisi i per fer fora als banquers dels

seus llocs de poder. Un seguit de politics i banquers han estat foragitats del poder i alguns d'ells estan empresonats o aniran a judici. El poble s'ha negat a pagar els plats trencats per altres. Els ha fet fora i els està demanant comptes. I no es de-magògia, sinó una realitat.

Soldats protegint els Parlamentaris a Grècia. Foto: A.P.

Revolució a Catalunya (*)

Parlem clar. Quina legitimi-tat tenen totes aquelles per-sones que ara parlen de bus-car una nova democràcia, o una democràcia real, i que durant tot el procés de con-sultes per la Independència, o bé s'han tocat els ous, és a dir, l'han ignorat, o bé direc-tament han jugat en contra? Cap, ni una. I això per una raó ben simple. Les consul-tes han estat l'episodi de democràcia real, de base, més important que s'ha do-nat a Catalunya, com a mínim des de la celebració del plebis-cit que va aprovar l'Estatut del 1931. Proposo que sotmetem tots aquests indignats a un test de pure-sa democràtica i els preguntem: tu, indignat, què vas fer el 13S, el 13D, el 28F, el 20J i el 10A? I si la resposta és negati-va en tots ells, el titllem d'espanyol i d'agent del CNI. A veure si queda clara i diàfana una cosa. En aquest país, l'ú-nica revolució possible, és la Independència. I si no hi ha In-dependència, no hi ha Revolució. Hi ha reacció. Hi ha Espa-nya. Hi ha caspa. De manera que tots aquells que juguen a indignar-se en una societat suposadament anacional, ja sabem el que són. Els inputs que m'arriben d'aquest suposat moviment espontani, són més vells que l'anar a peu. Diuen primer la unitat de tots

els indignats arreu de l'estat, co-mençant, naturalment, pels del km. 0, i després.... Després... merda pels demés. No, nois, no. Això no funciona així. Ja amb la transició els van endinyar allò de primer la demo-cràcia i després ja parlarem de la resta. I així estem, dats pel sac. Què voleu que us digui, això ja fa fortor. Sempre que s'acosta una cita electoral, apareixen aquests moviments, suposadament espon-tanis.

A ningú se li escapa que els espanyols estan estudiant al mil·límetre totes les iniciatives de mobilització a la xarxa. Tant els peperos com els sociates tenen contactes més que profunds amb els partits republicà i demòcrata dels Estats Units i amb els seus respectius think tanks. Tots dos els utilit-zen per mobilitzar la seva penya... i alguns despistats. Que si la guerra, per aquí, que si les víctimes del terrorisme per allà.... Només l'independentisme pot encapçalar un moviment real-ment transformador i revolucionari. Per això és tan urgent construir una transversalitat independentista que faci de punta de llança. I per això hi ha gent que intenta evitar-ho de totes totes.

(*) Article d’en Josep Sort reproduït del seu Bloc “The Land of Graccus” i publicat el 5 de Maig 2011

Pàgina 14

INFORMACIÓ DE ‘CATALÀ SEMPRE’ - PAЇSOS CATALANS

MAIG DEL 2011

Sota el títol “Conferència per l’Estat Propi” i amb l’a-ssistència de 1.500 persones reunides en el Palau de Congres-sos de Montjuïc (Barcelona), es van definir les bases del que ha de ser un procés cap a la sobirania. La trobada va servir per nomenar un consell permanent i un secretariat provisional que s’encarregarà de vetllar per a l’extensió territorial d’assem-blees locals i comarcals amb l’objectiu final de teixir compli-citats i afrontar amb força la constitució, la tardor vinent, d’un únic organisme popular que aglutini l’independentisme i per-meti convocar l’Assemblea Nacional Catalana. Tot el que no fem per la Unitat sembla destinat als resultats que hem pogut veure en les eleccions municipals que acabem de passar. Aquest consell ens haurà de capitanejar el procés vers la uni-tat i la sobirania. Un camí que s’ha demostrat com l’única via possible i que ens mena, d’acord amb els documents de base aprovats (full de ruta i declaració fundacional), a la cele-bració d’un referèndum vinculant que hauran de convocar el

govern o la cambra parlamentaria en l’horitzó de l’any 2014. La conferència va reunir personalitats rellevants dels àmbits polític i social del país. Va cloure l’acte Lluís Llach que des-prés d’adreçar unes paraules als presents, va entonar la seva cançó Abril 74 per acabar amb el cant d’els Segadors.

* * * DIVERS

● El març passat, Reus va acollir el 2n Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana.

Després del Convit celebrat a Girona l’any 2009, Reus ha tornat a recordar aquella lletra de

convit en què Antoni M. Alcover va fer una crida a tots els pobles de parla catalana.

L’objectiu d’aquesta congrés ha estat compartir experiències i inquietuds, i proposar eines i estratègies que permetin l’adequació al nou context social i que responguin a les necessitats

presents i futures. La immigració i l’empresa, amb la seva responsabilitat social, han tingut

un paper destacat. Justament, aquests són els dos eixos en què ha aprofundit el 2n Convit:

Llengua i Immigració, d’una banda, i Llengua i Empresa, de l’altra.

* * *

● Davant les greus amenaces a la llengua i cultura pròpies que viuen els ciutadans a

les Illes, promogudes per sectors de poder fermament anticatalanista, els Joves de

Mallorca s'han posat a treballar a favor de la llengua pròpia. A l'estil de la Plataforma

per la Llengua al País Valencià, els Joves de Mallorca s'han mobilitzat aquesta setma-

na per fer front a la situació lingüística a les Illes Balears. Trobareu el document que

Joves de Mallorca ha fet arribar als partits polítics amb el títol: Dotze mesures ur-

gents pel català a Mallorca.

Pàgina 15

Memòria Històrica

La FEHC s’adhereix a la Campanya per a l’Homenatge a Pau Casals a la seu de l’ONU

Enguany, es compleixen els 40 anys del concert de Pau Casals a la seu de l’ONU a Nova York. La seva posició de fermesa en contra de la dictadura franquista i, per extensió, en contra de tots els totalitarismes, van convertir Casals en un referent mundial de la lluita per la pau i els drets humans. La seva ben guanyada autoritat moral s’havia d’afegir a una llarga trajectò-ria i un reconegut prestigi internacional com a músic, en les seves facetes d’instrumentista i compositor. Mèrits de sobres perquè el secretari general de les Nacions Unides, U Thant, li encarregués un Himne a les Nacions Unides que havia de commemorar el 25è aniversari de l’organització.

El 24 d’octubre de 1971, amb gairebé 95 anys, Casals dirigia l’estrena de l’obra que ell mateix havia compost, amb lletra de W.H. Auden. Tot seguit, Casals va pronunciar el seu memora-ble discurs en què reivindicava la seva catalanitat (I am a Ca-talan) i la contribució dels catalans en la història, la cultura i

la ciència universals. Finalment, va interpretar el seu famós Cant dels Ocells.

L’any 2008, Bartomeu Mestre i Sureda, en un article al Diari de Balears, va proposar recuperar l’himne de Casals que, des-prés de la seva estrena, mai més no ha estat interpretat i del qual, fins i tot les mateixes Nacions Unides han perdut la me-mòria, segurament per les maniobres contràries del govern espanyol.

La iniciativa es va anar obrint camí, primer al Parlament Bale-ar, després va ser assumida per l’Institut Ramon Llull que vo-lia aprofitar l’ocasió per reivindicar davant del món la cultura i la llengua catalanes. Fins i tot es va aconseguir l’adhesió del Parlament de Catalunya i del Congrés de Diputats. Tanmateix, els canvis de govern produïts en els darrers temps a Catalu-nya, Andorra i les Illes, han dut la iniciativa a un atzucac.

A cinc mesos vista de la data de l’aniversari, l’acte d’home-natge penja d’un fil. El pròxim dimecres dia 8 de juny, la co-missió promotora de l’homenatge s’ha de reunir a la seu de l’Institut Ramon Llull de Barcelona. Les reticències del go-vern espanyol, la gasiveria i la por dels nostres polítics han posat en perill un acte d’absoluta justícia. En un moment de crisi econòmica i nacional, quina millor injecció d’autoestima per als catalans que reivindicar internacionalment la figura de Casals, una figura universal que ho va arribar a ser, precisa-ment, fent bandera de la seva catalanitat i dels valors que aquesta catalanitat comportava.

Tot plegat, ha motivat que Fòrum Musicae l’entitat promotora original de la iniciativa, a través de la seva presidenta Magda-lena Gonzàlez, llancés una campanya de suport dirigida a totes les entitats dels Països Catalans, a la qual ja s’hi ha adherit entitats com Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural. I, des de la setmana passada, la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya.

Armand Sanmamed

Juny 7, 2011

FUNDACIÓ D’ESTUDIS HISTÒRICS DE CATALUNYA

Pàgina 16

Madrid v Barcelona: the cultural battle that the Catalans are losing There's a new confidence in the Spanish capital - even if the football isn't going so well - by Giles Tremlett (*)

SPORTS AND POLITICS ...

The white-shirted Real Madrid fan was clear that the enemy was greater than just the 11 players wearing the claret and blue shirts of Barcelona "Death to Cata-lans," she shouted, still fuming over 2-0 defeat on on the sacred turf of Madrid's Santiago Bernabéu stadium.

"Fuck Barça, fuck Catalonia!" added her boyfriend for good measure.

The insults were uttered in the torrid aftermath of defeat last week, but they were also proof that some Spaniards see a lot more at stake than mere football glory in the epic series of matches being played by the two clubs, who finish a run of four encounters in 18 days with the second leg of their Champions League semifinal at the Camp Nou, Barcelona, on Tuesday night.

For them this is war, a set of proxy bat-tles between the Catalonia region – of which Barcelona is the capital – and mighty Madrid. With a draw and a vic-tory apiece so far, the bruising campaign will not be settled until Tuesday.

Real Madrid, the most successful club in Spanish history, know that football alone could not explain the heat generated by these encounters. Last week club offi-cials claimed the use of Catalan to ad-dress Barça fans over the Bernabéu PA system at the end of the match – opposi-tion fans in European competitions are often given instructions in their own lan-guage – could provoke Real supporters to violence. Officials told competition organizers Uefa that this could cause "security problems".

A deep atavism is at play here. Some Catalans see Barcelona as their "national team" – despite the presence of foreign players such as the Argentinean Leo Messi and Brazil's Dani Alves. Some Madrileños see it as the sporting em-bodiment of "anti-Spanishness". It is a state of mind that harks back to the days of General Franco, when Real Madrid was seen as the establishment club. Bar-celona, almost as a corollary, became a

symbol of Catalan resistance. For many, however, all the tension is outdated and artificial. Rubén Pujol, a Barcelonan who co-edits the monthly Madriz magazine, says anti-Catalan sen-timent is being whipped up by a handful of noisy new rightwing digital TV and radio stations, and newspapers – jointly

baptised "the TDT Party" (Televisión Digital Terrestre Party) after the US Tea Party. "I really don't find any animosity towards me personally in Madrid from those who work in my field or are my age," says Pujol, 35. "But there seems to be a group of people who think they can use anti-Catalanism to improve their market share."

Some Madrileños have long envied Bar-celona for reasons other than football or politics. The Catalan capital has not just sea and beaches, but also a reputation for riding the vanguard of art, architecture and design that scruffy Madrid – alter-nately sun-scorched or frozen – lacked until quite recently. To foreign eyes, Barcelona is the height of Mediterranean chic. Between Gothic, Gaudí and the architectural glamour of Richard Meier, Norman Foster and Jean Nouvel, it has branded itself as one of the most desir-able places on the planet.

But connoisseurs of the cities say Barce-lona is losing its way, while Madrid has an increasingly vibrant cultural scene. "I used to be deeply envious of Barcelona," says Madrid-born Mercedes Cebrián, part of the Nocilla generation of young writers who look back at the popularity of Madrid during the 1980s movida

countercultural movement – in which Pedro Almodóvar was prominent – with envy. "There was a feeling that the city had lost what it had during the movida. Barcelona was an object of everyone's desire. We weren't even on the list of fashionable cities."

But now she worries Barcelona has be-come a victim of its own success and is merely aiming to fulfil the wishes of foreign visitors who have flocked into trendy districts in and around the Gothic quarter. "People there are beginning to complain," she said.

A book called I Hate Barcelona, by a group of local writers, listed many of the things that Barcelonans are beginning to dislike about their city. They include cheap tourism, the overcrowded Ram-blas boulevard, and the town hall's pref-erence for self-promotion and for putting

(Continua en la pàgina 17)

Lionel Messi's goals gave Barcelona the advantage in its footballing clash with Real Madrid. Photograph: Alex Livesey/Getty Images

(*) The Guardian Sunday 1 May 2011

Pàgina 17

SPORTS AND POLITICS ... (Ve de la pàgina 17)

shopping before culture.

In the meantime, Madrid has been play-ing catch-up. Cebrián points to La Casa Encendida, a busy contemporary arts centre, and the restored Circo Price thea-tre. "Madrid is beginning to be Barcelo-nised," she says. And she sees young, curious Europeans moving into central barrios such as Malasaña and La Latina in the way they once moved to Barce-lona's Born or Gràcia districts.

At the same time, however, the city hangs on to its own character – helped by the fact that it has few of the architec-tural delights of its rival. "Madrid is lucky, in that respect, that it is ugly be-side Barcelona," Cebrián says. "It has to work harder to please its own people, and so has developed a style that is more authentic."

Some Catalan intellectuals who detest local nationalism have sought refuge in Madrid. Among them is the theatre di-rector Albert Boadella of Els Joglars group, who sees nationalists trying to control every aspect of life in Barcelona and Catalonia. "They virtually try to or-der Catalans how to go for a pee. That is the sign of dictatorship," he says. "It's an attack on liberty."

Nationalism is beginning to put foreign-ers off, says Louis-Charles Tiar – the publisher of both Madriz and sister pub-lication Barcelonés. "That kids are forced to learn Catalan at school is be-coming a deal-breaker for people choos-ing between the two cities," he says.

Tiar compares it to Canada, where Mont-real lost its role as cultural capital be-cause it got too caught up in its identity as capital of French-speaking Quebec. Other factors are at work. Barcelona was once Spain's commercial powerhouse, but that role has now been taken by Ma-drid, home to the biggest banks and the head offices of most of Spain's thrusting new multinationals.

Spain's high-speed AVE rail network, meanwhile, begins and ends in Madrid – linking it to Seville, Málaga, Valencia and, eventually, most of Spain. Barce-lona is connected only to Madrid – al-though lines will eventually go north and south.

And while Barcelona spruced itself up for the 1992 Olympic Games, Madrid has just gone through a major spasm of urban renewal. Last week the city inau-gurated a massive park, as mayor Al-berto Ruiz-Gallardón, of the conserva-tive Partido Popular (People's party) cut

the final ribbon on a project that has both transformed the city and left it deep in debt.

An eight-lane ring-road has been buried where it ran along the length of Madrid's Manzanares river. Crucially this removes the physical barrier that separated poorer banlieue-style suburbs from wealthier inner-city ones.

Poet Antonio Martínez Sarrión attributes the rivalry between Madrid and Barce-lona to tensions buried in history. "I am against the idea of the two cities being in confrontation, which comes from a his-tory of bastardised politics," he says, pointing out their different, but compati-ble, virtues. "Barcelona was one of the great medieval Mediterranean cities when Madrid was still barely more than a village, but Madrid became the great cultural centre for the Baroque, in both art and architecture."

On Tuesday, as Real Madrid attempt the near-impossible task of reversing the 2-0 deficit in Barcelona, it will be difficult to disentangle the football from the politics. Madrid are likely to lose the tie to their greatest rivals. But, off the pitch, there are distinct signs that the Spanish capital is catching up.

Tot allò que es considera normal i natural en les altres cultures, nosaltres ho hem

de conquerir.

Patricia Gabancho ((((Buenos Aires, 1952) periodista i escriptora argentina- catalana

Pàgina 18

Pàgina 19