Àngels Antiga Comas

ALGUNS CONRENARHIS

2

© Àngels Antiga Comas

© Lastura, 2011. Blog Alcálima.

Creative Commons

Alcálima by Xavier Frias Conde is licensed under a

Creative Commons Reconhecemento-Não comercial-

Sem obras derivadas. 3.0 Espanha License.

Alh rights reserved worldwide.

ALGUNS CONRENARHIS

5

DESCRIPCIÓ

A mi em semblava una persona preocupada pel

món que l’envoltava, solidària amb els desvalguts,

tendra i carinyosa i, tot i que pensava que tocava

de peus a terra, hi havia alguna cosa en les seves

respostes al qüestionari que em feia pensar en un

signe d’aire, alguna cosa com ara: Taure amb as-

cendent Aquari (o semblant). Per una banda havia

respost a totes les preguntes, la qual cosa volia dir

que no tenia massa dubtes, i, per l’altra, algunes

respostes eren reflex de voler veure o creure en un

món idíl·lic on el lema “un món millor és possi-

ble”no seria un desig sinó una certesa.

Potser us demanareu perquè ho pensava, jo, tot

això si només em basava en la fotografia del diari i

el ja esmentat qüestionari que el personatge havia

respost. Doncs bé, perquè sovint jugo a mirar

d’endevinar si aquelles persones que veig serien

culpables o no, en cas de ser acusades d’alguna

cosa. I ella, aquesta vegada segur,era impossible

que ho fos: rosseta, ulls dolços, posat infan-

til...expressió inequívoca d’innocència!

6

Quan dies després vaig llegir que el jurat popu-

lar, basant-se en proves irrefutables, havia emès un

veredicte de culpable per unanimitat no em vaig

poder estar de pensar que si mai l’Estat m’escollia

a mi com a membre d’un jurat cometria un error de

conseqüències incalculables. Us imagineu si acon-

seguia crear un dubte raonable i deixàvem en lliber-

tat un assassí? O si , ben al contrari, condemnàvem

un innocent? Decididament, si mai em cridaven i

m’escollien, els diria que em baso en foteses.

Per cert, avui seriosament, el diari també parla

d’un xicot prim, amb faccions dures, celles espes-

ses i arronsades, de posat ferreny i gest de fatxenda

que segur que és culpable... d’alguna cosa, cony!

7

LA DEDICATÒRIA

Quan l’editor al qual havia presentat el recull

de contes em va dir que me’ls publicaria em vaig

quedar sense respiració. No hi va posar pegues, no

em suggeria de canviar res,no va deixar anar cap

comentari enverinat sobre les noves tendències de

la narrativa breu. Res. Només un: “Ara escriu una

dedicatòria ben “xula” (ho va dir així) . Als lectors

els agrada pensar que en l’acte de creació hi intervé

alguna mena de musa.”

Aquestes paraules em ressonaven al cervell

constantment. Què collons era una dedicatòria “xu-

la”? Volia dir original? Potser emotiva? Ambdues

coses alhora? El temps corria (en contra meu) i jo

no sabia què posar. Se’m va acudir un Als meus

perquè sempre m’han fet costat, però m’ho vaig

deixar córrer. No hi havia meus. M’havien deixat ja

feia uns quants mesos, justament perquè només em

dedicava a trucar a portes d’editors i a corregir per

enèsima vegada els meus propis textos no fos cas

que se m’hagués escapat un punt o una coma ino-

portuns. La nena, tot i les indicacions que tenia de

8

recollir-la, s’havia quedat unes quantes vegades l’

última a la guarderia esperant que algú l’anés a

buscar . I la llista del súper, enganxada a l’imant de

la nevera, no havia tingut més sort. A més, no ens

enganyem, molt “xula” tampoc hagués estat.

L’editor em pressionava, ja no tenia més temps

i tampoc podia demanar-ne més i dir que no se

m’acudia res prou “xulo” hagués semblat el què

era: que me’n fotia i que no era capaç d’escriure

una dedicatòria. De manera que en un sobtat i es-

trany atac de decisió ràpida vaig optar per un A tu.

Tanmateix tampoc era una mentida. M’havia esfor-

çat per arribar fins on era. Hi havia esmerçat temps

i diners. Havia perdut amics i família. Bé podia

doncs autodedicar-me el meu propi treball. I a més

era bastant “xula” si es volia entendre com a sinò-

nim de prepotent.

Més tard em van trucar de l’editorial i em van

comentar l’encert d’aquelles dues paraules: “Està

molt bé. Per una banda es prou precisa perquè a la

persona que li dediquis sàpiga que és ella i per

l’altra, prou genèrica perquè el lector- tot i saber

que no és ell- també si senti inclòs. Gràcies.”.

En penjar l’auricular vaig saber que el relat

breu, en el meu cas, no seria mai un camí cap a la

novel·la.

9

ELENA

Quan ell la va deixar, l’Elena va explicar a

tothom, desconsolada, que no li estranyava. “Sóc

massa poca cosa, jo, per ell”. “Necessita... no ho

sé... algú més important”. No servia de res que li

diguéssim que el problema no era ella sinó ell. El

tenia per un gran tipus i d’aquí no sortia.

Aquesta vegada l’havia deixat per una actriu

de doblatge que, segons li havia explicat ell mateix,

podia doblar directament de la versió original sense

que li passessin el text escrit. “Es veu que tradueix

directament del francès, italià, portuguès i castellà

(és clar)”- deia en un intent d’explicar als altres que

ella no se’l mereixia.

Estava trista i no ho podia evitar. Tots els

amics li deien que havia de sortir més, que el Marc

no es mereixia tant vessament de llàgrimes. Era

inútil, però, ella duro amb que “el meu Marc ha fet

sort, llàstima que a costa meva”.

Tant i tant li van insistir els amics a distreu-

re’s que va acceptar d’anar al comiat de solteres

d’una amiga d’una amiga seva.

10

En un altre temps hagués estat impensable

anar-hi. No li agradaven a l’Elena aquelles tonteries

dels barretets eròtics, els crits picants i altres xim-

pleries. Però com que era a casa de la quasi núvia

amiga de la seva amiga i no en un local amb xicots

amb tanga, i tots li recomanaven que sortís, doncs

aquí estava intentant passar l’estona. La festa, com

era d’esperar, va anar pujant de to i després d’una

estona de “divertimentos psudo-sexys”, alguna va

proposar posar un vídeo porno. Les imatges eren

d’allò més habitual i els “diàlegs”, també.

– Oh! Sí, sí! No paris! Més, més, Oh! Oh! Sí,

Siiii.

Totes les amigues reien i li feien broma a la

quasi núvia:

– Ja ho sabràs dir, tu, tot això?

I vinga riure i més riure.

A l’amiga de l’Elena alguna cosa li resultava

familiar, però degut a l’excés de copes no acabava

de saber si era la mida de la del “prota” que li re-

cordava la del seu Jordi o què. Tot d’una va prémer

l’stop.:

– Ja ho tinc, Elena! La veu de la tia és la de la

políglota del teu Marc.

11

RUE DEL PERCEBE

La casa del Marc donava a un pati interior

d’illa i des de la seva galeria veia unes quantes

estances de les cases del veïns. Sempre havia pen-

sat que en cas de voler fer el “voyeur” ho tenia

d’allò més fàcil. I al revés. Si els veïns el volien

mirar, també ho podien fer. Aquell pensament

l’assaltava sobretot quan, al bon temps, es posava

nu a la seva terrassa. La resta de l’any, però, només

quan llegia a la galeria i li venia a la memòria unes

vinyetes del “TBO” que mirava quan era petit i que

es deien “13 Rue del Percebe”. Diguem, que tal

com ho veia, s’hi assemblava una mica. Per això no

va trobar descabellat dibuixar, a la manera del cò-

mic, allò que veia. Al capdavall era el seu entrete-

niment preferit, dibuixar, fins i tot més que la lectu-

ra. S’hi fixaria molt i aniria omplint les case-

lles/pisos amb el que fos més indicatiu de cadascun

d’ells.

– Per mirar, però, necessito temps –es va dir.

I ves per on una lleu hepatitis vírica li va venir a

proporcionar el temps que necessitava.

12

Es va organitzar molt bé; després de

l’esmorzar i la higiene matinal, s’asseuria a la gale-

ria un parell d’hores només per mirar i apuntar en

un bloc alguna cosa del què passava als pisos del

davant. Després cuinaria i, acabada la migdiada,

aprofitaria les hores restants de llum natural per

seguir observant. Quan ja hi hagués d’intervenir la

llum artificial es dedicaria a la lectura, una mica de

ràdio o televisió, etc...D’aquesta manera faria tot el

repòs necessari i no s’avorriria ni un moment. Quan

tingués clar què havia de dibuixar a cada casella,

potser optaria pel carbonet. Bé, això ja ho decidiria

quan fos el moment.

El primer dia es va fixar en una noia que es-

tava a la cuina. Se la veia molt atrafegada pastant

una massa que semblava de farina i aigua.

Els ulls, després, se li’n van anar al pis de so-

ta. S’hi veia una parella jove, com acabats de lle-

var; ell només amb pantalons de pijama, ella amb

samarreta i calcetes. En Marc es va mirar d’instint

el rellotge: les 10h. Es va alegrar que tinguessin

festa aquela parella.

Va seguir fent el tafaner. En realitat, bé, el

que se’n diu bé, veia quatre cambres i una terrassa.

Mentalment va decidir que a la terrassa només hi

dibuixaria flors i plantes.

Els ulls, llavors van anar cap amunt, al pis del

costat de la noia que feia uns moments pastava fa-

13

rina. S’hi veia una estança que semblava un estudi.

Bé, de fet, ho era; hi havia una llibreria que ocupa-

va tot un envà, una cadira i una taula amb un ordi-

nador. En podia distingir perfectament la forma

perquè li quedava de perfil. Mentre mirava aquesta

habitació hi va veure entrar un home que li va sem-

blar de mitjana edat, amb barba i que duia a la mà

alguna cosa que podia ser una tassa de cafè o de te.

Va veure com s’asseia a la cadira i engegava

l’ordinador.

Despreocupat d’aquí, va fer un cop d’ull a la

darrera estança, la del costat de la parella que

s’acabaven de llevar. Hi va veure un llit individual i

una nena que s’aixecava i al cap d’un moment una

dona jove que podia ser la seva mare que li posava

la mà al front i li feia un petó. Pobrissona! Potser

no es trobava bé, la nena.

Va agafar el bloc de notes. Les finestres de

l’esquerra les veia de cara. De dalt a baix correspo-

nien a la noia que pastava i a la parella amb pijama.

Les de la banda dreta li oferien una perspectiva de

perfil i corresponien, de dalt a baix, al senyor de

l’ordinador i a la de la nena amb la mare. Després

que ho va haver escrit, es va veure a ell mateix com

un autèntic tafaner, lluny d’espantar-se, però, va

decidir que havia de ser més sistemàtic en

l’observació. No anar tan amunt i avall amb la vista

14

sinó mirar més estona al mateix lloc. Bé, dependrà

del què hi vegi, potser – es va acabar dient.

Això passava un matí. A la tarda, tot i els

seus propòsits de mirar una estona, no ho va poder

fer perquè uns quants amics el van anar a veure per

consolar-lo de la seva malaltia i fer una timba de

pòquer.

– Així no t’avorriràs tant – li va dir un com-

pany.

– No, si no m’avorreixo gens – va respondre.

Però no els va dir perquè.

L’endemà al matí frissava per començar a mi-

rar. S’hi va posar tard, però.

A la cuina de la noia que pastava hi va veure

tot d’ espaguetis penjats d’uns fils que travessaven

la cuina.Volia estar-ne segur. Va anar a buscar el

prismàtics. Sí, de punta a punta de la cuina creua-

ven un fils d’estenedor de roba d’aquells plegables

que eren plens d’espaguetis posats a assecar. Li va

fer molta gràcia. En aquella noia li diria la italiana.

Els prismàtics l’acostaven tant que quan ella

va entrar a la cuina per buidar el cabàs de la com-

pra, ell es va espantar. Va deixar els prismàtics i va

mirar el pis del costat.

Hi va trobar l’home de mitjana edat que ja era

assegut a la seva taula treballant. Aquell seria

l’escriptor. Li va agradar pensar que ell el fixaria

per sempre en el seu dibuix com si fos l’autor d’una

15

obra molt important. I perquè no? – es va pregun-

tar–. Potser està escrivint una novel·la per presen-

tar-la al premi més important de la ciutat i potser

l’hi donen –es va respondre. Quan pugui aniré a

l’edifici del davant per mirar la bústia i saber com

es diu.

Els ulls van anar altre cop a casa de la italia-

na. Havia recollit tota “la bugada” i ara la veia que

remenava una cassola. Es deu estar fent la salsa

bolonyesa –va pensar. Era ben conscient que es

podia estar fent qualsevol altra cosa, però no va

gosar tornar a mirar amb els prismàtics. Primera:

tenia la vaga impressió que s’estava tornant un

“voyeur” professional enganxat a la seva feina i,

segona, la idea de la salsa li havia obert la gana.

De manera que va deixar la galeria i se’n va

anar cap a la seva, de cuina. Va obrir la nevera.

Quina desolació! Que diferent de la de la italiana!

Quan ella li donava l’esquena a ell per obrir la por-

ta del seu frigorífic, se’l veia molt ple. S’hi podien

intuir tota mena de menges: verdures, làctics, re-

frescos, carmanyoles amb coses boníssimes, segur,

a dins. Tot estava ben endreçat, els ous als seus

forats, els embotits al calaixet de sota el prestatge,

els formatges en el compartiment especial amb

tapadora... De fet, en Marc tot això no ho veia, però

s’ho imaginava. El rau-rau de la seva panxa el va

16

fer aterrar a la realitat: unes restes d’arròs del dia

abans i una mica de pollastre per fer a la planxa.

Entre una cosa i una altra va tornar a la gale-

ria que ja faltava poc perquè es comencés a fer

fosc.

Va ser a temps de veure com l’escriptor tan-

cava el llum de l’estudi i donava la feina del dia per

acabada.

Va mirar al pis de sota on justament encenien

un altre llum a part del que ja hi havia encès. Era

aquella mare jove que anava a fer una estona de

companyia a la seva nena, que semblava que feia

deures. La mare es va asseure al costat de la nena

que li va dir alguna cosa tot mostrant-li un quadern.

La mare se’l va mirar i va estar xerrant amb la nena

que al final semblava alleujada. Devia ser dolça

aquella mare –va pensar– i carinyosa. Segons de

què fossin els deures potser ell, quan es trobés del

tot bé, també la podria ajudar. Aquest pensament el

va fer agafar consciència que allà no hi havia cap

pare. Aquesta descoberta el va fer sentir bé.

Del pis de la parella no en va poder treure cap

conclusió. Estava a les fosques.

Però ja tenia alguna cosa per anar pensant en

el dibuix: tenia una italiana, tenia un escriptor, una

parella indolent, una família de dos i una terrassa.

Com que ja havia decidit que a la terrassa hi

posaria moltes flors i plantes, va pensar que només

17

amb carbonet no li agradaria. Hi volia posar molt

de color en aquelles flors. De manera que utilitzaria

una tècnica mixta de llapis i tinta. Serien quatre

caselles (dues a dalt i dues a baix) amb gent, i una

única casella que comprendria tota la llargària de

les dues caselles a baix de tot , més estreta, però

amb barana.

Per dibuixar la gent calia que continués mi-

rant. I què? –es va dir– molts pintors paguen els

seus models per poder-los mirar abans de transfor-

mar-los en traç o pinzellada. Que ell no els pagués

no el feia menys artista. A més, mirar amb una fi-

nalitat no és el mateix que mirar per mirar. I, encara

més, si és per un objectiu artístic! –es va acabar de

convèncer.

Quan va tornar a l’observació, el primer que

va veure va ser la italiana que semblava que posava

les coses cuinades dins d’uns embalatges. Va treu-

re un pastís de la nevera i també el va empaquetar.

De manera que és cuinera professional! Probable-

ment treballa per encàrrec –va intentar explicar-se–

i no sembla que les coses li vagin malament. Estic

segur que aquesta noia igual et prepara uns canapès

per una festa que un menú important si li ho propo-

sen. Naturalment la dibuixaria envoltada d’olles i

peroles, batent uns ous en un recipient molt ben

agafat contra el cos i amb una espurneta de farina al

nas.

18

Va mirar al pis de sota. La parella seguia com

acabada de llevar. Ai caram! Que no treballen,

aquests? I llavors es van fer un petó de cargol. Ah!

Que en sóc de burro! Aquest parell o són recents

casats o fa dos dies que viuen junts! Naturalment a

la casella/pis que els corresponia hi dibuixaria una

parella fent-se carícies i petons.

Va agafar un paper i un llapis i va començar a

fer-ne un esbós. Quan es va cansar va anar a veure

una estona la televisió. No s’ho podia creure!: El

veí de la barba era un escriptor de debò. Li estaven

entregant un premi. Fantàstic! A la casella corres-

ponent al seu pis hi dibuixaria un home abocat so-

bre un pergamí utilitzant una ploma d’oca autèntica

i ben estrafolària. Ah! I un tinter amb tinta blava.

Li faltava només omplir la casella de la famí-

lia de dos.

Va deixar passar els dies i quan ja es va tro-

bar bé, va anar a felicitar el veí escriptor:

– Sóc veí seu i el vaig veure per la televisió.

El volia felicitar abans, però no he estat bé i fins

avui no he pogut sortir.

– Moltes gràcies! És molt amable. No s’havia

d’haver molestat!

– I tant que sí! L’havia vist moltes vegades,

pel barri vull dir, i ara, ens podrem saludar i qui sap

si xerrar una estoneta

– De ben segur! A què es dedica vostè?

19

– Com a “hobby” sóc dibuixant.

– Doncs m’agradarà molt que compartim ex-

periències. Al capdavall l’escriptura i el dibuix

s’assemblen no troba? El que un diu amb paraules

l’altre ho expressa amb llapis i colors

– Hi estic d’acord!

El Marc abans de trucar al pis de l’escriptor

havia fet veure que s’equivocava i havia trucat al

pis de la família de dos. La mare era realment tan

bonica com se l’havia imaginat. Però és que també

era dolça i receptiva i afable i....

Quan va arribar a casa aquella tarda es va de-

cidir a acabar el dibuix. A la casella que li faltava

hi va dibuixar una família de tres i es va fer la fan-

tasia que si la cosa prosperava li demanaria a la

italiana que els hi preparés el menú de les noces.

Qui ho sap, potser fins i tot el podrien servir a la

terrassa de les flors.

20

AMAROTEPÀRIA

Després de fer la compra del súper per inter-

net, deixar la canalla a l’escola i passar pel banc,

em vaig dirigir cap a Ràdium per contractar

l’anunci. Necessitava fer publicitat i no em podia

pagar un espot a la tele. El comercial encarregat de

la publicitat em va portar cap a la seva taula.

– Vostè em dirà –em va dir.

– Miri, vull fer un anunci però no suporto el

clàssic de la ràdio: “Saps què? Doncs això i allò

altre. Ui, ara mateix corro a comprar-ho”.

– Em sembla que ja ho entenc, però pensi que

tenim les limitacions pròpies del medi. De manera

que sovint comptem amb l’enunciat pur i dur,o bé

el diàleg que sembla que és el que vostè no vol.

– De fet,no és que vulgui o deixi de voler, el

que passa és que no suporto que tractin els possi-

bles consumidors com a cretins. Els futurs clients

suposo que són com jo també, i jo, quan sento “Ah

sí? Doncs ara hi corro” ja descarto aquell producte.

– Bé, proposo que abans de seguir “disse-

nyant” l’anunci, parlem de què vol publicitar.

21

– És clar! Es tracta d’una empresa d’olis es-

sencials.

– Caram! Justament referit a un sentit que cap

mitjà de comunicació no pot transmetre.

– Sí, però el món de les aromes i les seves

avantatges terapèutiques són molt suggeridores.

Cada fragància desenvolupa i propicia un benefici

diferent . Podríem jugar amb això.

Vam seguir parlant una bona estona i, al fi-

nal, va quedar l’anunci confeccionat tal com jo el

volia.

Vam quedar que l’emetrien aquella mateixa

tarda :

“Atenció! Aquest és un missatge per a qui el

vulgui escoltar . Per la mateixa freqüència que

emetem aquest programa, estem fen circular unes

aromes de vainilla que relaxen l’ànima i l’esperit.

Si es concentren de debò hi ha la possibilitat que a

través de les ones els arribi, també a vostès, aquesta

olor tan embadalidora. En les properes hores els

anirem emeten fragàncies diferents per gentilesa

d’AMAROTEPÀRIA, la fàbrica d’olis essencials,

la fàbrica del gaudi”.

M’agradava l’anunci que m’havia inventat.

Em semblava que si tancava els ulls i ensumava

fort sentia olor de vainilla a través del receptor.

22

Val a dir que el comercial havia tingut

l’encert d’escollir una música embolcalladora i una

veu sensual de to hipnòtic.

Mentrestant , la canalla es banyava sense fer

xivarri.

En els anuncis següents em vaig deixar endur

per la menta, la llima i la poma verda respectiva-

ment. Entre el de menta i el de llima havia recollit

la cuina i fet el sopar. Estava deliciós.

I és que, tal com jo ho veia, la vida era molt

més plaent si flairava encara que es digués taronja

amarga.

23

CENTRE D’ACOLLIMENT

Amb unes amigues ja feia temps que ens tro-

bàvem i cadascuna portava el seu escrit. El llegíem

amb veu alta i llavors els valoràvem. A mi sempre

em deien que estava molt bé. L’última vegada, pe-

rò, em van dir que tenia una redacció impecable

però que li faltava una certa pulsió vital. Així, tal

qual: pulsió vital.

Aquesta vegada els portava la història d’un

centre d’acolliment de menors, on descrivia tot una

galeria de personatges adolescents, amb totes les

seves tribulacions per tirar endavant en un món

hostil i, per a ells, no gaire esperançador. Els expli-

cava també que a part dels treballadors socials,

pedagogs i altres, hi havia un personatge curiós que

era el conserge de l’entrada. Quan venia algú a visi-

tar la canalla els deia:

– A veure si se’ls enduen aviat.

I no acabaves de saber si ho deia perquè no els

volia o perquè trobava que no era lloc per a ells.

Ara, n’estic fent un resum, però a les amigues

els ho explicava amb tota mena de detalls.

24

Mentre acabava de confeccionar el redactat fi-

nal em va venir a la memòria allò de la pulsió vital

i just aprofitant que un adolescent tenia la visita del

seu oncle per dir-li que els pares encara no el podi-

en anar a recollir perquè els havien allargat una

mica l’estada a “xirona” i que amb ell tampoc hi

podia anar perquè la tieta bevia massa, vaig pensar

“fes-li dir alguna cosa commovedora en aquest noi”

i li vaig fer dir:

– Però és que jo vull estar amb els papes que

els estimo molt.

Jo mateixa em vaig adonar que ho deia d’una

manera tan afectada que ho vaig esborrar. Vaig

buscar en la meva galeria de personatges un xico-

tet més petit que digués aquelles mateixes paraules,

però com que va resultar que en aquell noiet no

l’havien anat a visitar, la frase hagués quedat com

entrada en calçador i tampoc aquí no la vaig escriu-

re.

Al marxar l’oncle del primer noi, el conserge li

va dedicar el “a veure si us l’endueu” clàssic.

Just en el moment que el conserge es tornava a

asseure darrera del taulell on s’estava i des d’on

havia tret el cap per “imprecar” el tiet, se li va es-

capar un pet. Ho vaig deixar escrit així. Era l’única

pulsió vital que trobava que encaixava en aquell

lloc.

25

LA PROFESSORA

La professora la va anar a veure actuar al tea-

tre. Esplèndida! Va brodar el seu paper. Quan ella

apareixia en escena semblava que no hi havia més

actors. Era adequada en el gest i en la dicció. Ni

sobre actuava ni s’amagava. Era natural! Era ...

perfecte.

De fet, ja ho sabia abans d’anar-la a veure

debutar, perquè havia estat alumna seva a l’Institut

dels Actors. Li donava classes de declamació. I la

declamació és una assignatura – després de tants

anys de classes se n’havia convençut- que dóna

exactament la talla de qui arribarà a triomfar i de

qui no.

Quan el primer dia els expliques què significa

declamar i els dones a llegir un text –normalment

poesia, perquè caiguin en el parany de recitar amb

afectació i vehemència-, immediatament els pots

aclarir que , justament avui en dia, es tracta de tot

el contrari. Bé, ella, aquest primer dia ja va destacar

del grup. Malgrat això , la professora li feia repetir

moltes vegades les lectures i la corregia constant-

ment . No volia només que millorés sinó que ex-

26

cel·lís. I l’alumna, a vegades, la mirava com dient:

“ no si us plau, una altra vegada,no”, però li feia

repetir i li insistia que un actor ha de saber motivar-

se fins i tot de l’avorriment . La va fer treballar de

valent. Estava segura que en alguna ocasió deuria

dir als seus companys que li tenia mania perquè ,

segons com, la defugia. Però ara en veia els resul-

tats: magnífica, brillant. Es donava per ben pagada:

La felicitaria personalment, si podia.

Va escriure una nota en un paper dient qui

era, que es trobava a la sala i que li agradaria salu-

dar-la personalment. La va donar a l’acomodador

amb la demanda expressa que li fes arribar a

l’actriu. Ella esperaria resposta al vestíbul del tea-

tre.

Toc!, Toc! L’actriu va obrir la porta i es va

trobar amb l’Anselm, que li portava una nota d’una

espectadora

– Gràcies, Anselm

– Senyoreta, és que diu la senyora que espera

resposta al vestíbul

– A veure, doncs. Espera un moment.

Oh! Quina il·lusió! Era la Josefina, la seva

profe de declamació a l’Institut. Molt bona part del

què era li devia a ella perquè s’hi havia escarrassat

molt. Li deia que tenia molt talent i la feia treballar

de valent. Malgrat tot, la defugia perquè encara

que tingués raó amb el que deia i aconsellava –la

27

seva norma era: “Bé, molt bé, però tornem-hi”- la

seva poderosa halitosi empudegava tota

l’atmosfera. Era terrible. Tot el que tenia de bona

professora li sortia per l’alè. La jove actriu no es

trobava en condicions de parlar-hi. Sabia que enca-

ra que lleparia un caramel de menta com quan li

donava classes, com aleshores, no aconseguiria

mitigar gaire la sentor. Li sabia molt de greu, se

sentia molt malament, però, certament no es veia en

cor d’encarar-la. Li faria quatre ratlles:

“Benvolguda Josefina, em fa molta il·lusió

saber que has vingut a veure’m, però, avui, dissor-

tadament, no em trobo gaire bé i vull marxar de

seguida cap a casa. Potser tindrem ocasió de trobar-

nos en un altre moment. Gràcies per haver vingut i

salutacions afectuoses”,

La Josefina, al vestíbul, va rebre la nota , la

va llegir i es va dir:

– És clar! La vaig apretar massa.

28

EL SECRETS

La mare de la Carmina tota la vida havia

apuntat, en una llibreta adequada, el que gastava

cada dia, per tal de portar el control de les despeses.

Havia anat a un col·legi de monges que educaven a

les de la seva generació per a ser bones esposes ,

mares i mestresses de casa. I els havien ensenyat

que, per a ser-ho, havien de dur el control de tot.

La Carmina, de tant veure-li fer, n’havia aga-

fat el costum, amb la diferència, però, que ella se

n’avergonyia (de fer-ho). Secretament es deia que

el que li pertocaria, en tot cas, seria portar els

comptes en un full d’Excel. Per aquest motiu, pel

de la vergonya, la llibreta on ho apuntava era com

la de un diari, amb el seu cadenat petitó i tot. Quan

va arribar el moment d’anar a viure amb el Joan, va

fer bosses i maletes i s’hi va traslladar. De la llibre-

ta era millor no parlar-n’hi perquè no calia.

En les moltes situacions de vida quotidiana

d’una parella, ara mateix interessa nomès, destacar-

ne unes poquetes, com per exemple el dia que ella,

tornant de comprar unes quantes coses a la farmà-

29

cia li va comentar al Joan que s’havia trobat

l’Antoni (l’ex nòvio) i que havien estat xerrant una

estoneta.

Al cap de no res, ella va anar al secreter de

l’estudi, va obrir la llibreta del cadenat i hi va apun-

tar el que havia pagat a la farmàcia.

Justament, l’Antoni, una de les coses que li

havia comentat era que una amiga comuna marxava

a viure a Vietnam i que havien pensat de fer-li un

regal de comiat. La Carmina havia dit que hi volia

participar. Van quedar que ell ja li trucaria quan

sabés l’import i on l’havia d’ingressar.

Quan l’Antoni, dies després, li va trucar per

passar-li la informació, s’hi va posar el Joan:

– És per tu, reina –li va dir mentre li passava

l’aparell.

Quan es va haver acabat la conversa, la Car-

mina, amb previsió, va anar a apuntar la despesa

que se li acostava. El Joan va veure com obria el

secreter, agafava la llibreta del cadenat i hi apunta-

va alguna cosa. No era la primera vegada que li

veia fer. Potser n’haurien de parlar d’aquells secrets

–es va dir-, o potser no: escriure en un diari no ne-

cessita ser comentat. Però tenia la mosca al nas. De

manera que un dia que estaven molt acaramel·lats i

fent-se magarrufes li pregunta:

30

– Jo també hi surto al teu diari? Ella, que val

a dir, que estava més per les carícies que per res, li

va dir:

– Quin diari? Si jo no en tinc (ai, aquest Joan

–es va dir-).

I les coses ja no van tornar a ser iguals mai

més, perquè per quan ho van poder aclarir, alguna

cosa, com ara el recel, s’havia ensenyorit de la re-

lació.

31

SOLA A LES FOSQUES

Ara que hi penso tot deuria començar el ma-

teix dia que vaig anar a veure si em donaven aque-

lla feina. Estava molt nerviosa. Significava molt

per a mi entrar a treballar allà! Tant, que el trobava

lògic el meu neguit. Ho vaig estar tot el dia, però! É

clar que al vespre, quan ja sabia que sí, que

m’acceptaven també m’ho explicava: és l’alegria –

em deia – però no vaig dormir bé.

I així un dia i un altre i un altre, fins que jo

mateixa em vaig anar obsessionant. Sempre aquella

mateixa sensació de desassossec, aquell sentir-me

vigilada i acompanyada en tot moment, aquell no

estar bé enlloc...aquella nosa! El més sensat era

visitar el metge: ensenyi’m la llengua, respiri pro-

fundament, estossegui, bé. Fins i tot als precisos

copets de martell al genoll, les meves cames res-

pongueren amb mecàniques cosses. Vostè no té res

– diagnosticà – i no s’hi encaparri, tal com ha vin-

gut marxarà perquè, mèdicament, li ho asseguro, no

32

hi ha cap malaltia. Potser està cansada, potser és

molt sensible...res.

Fent un esforç i intentant prendre-m’ho amb

calma, vaig decidir posar nom al meu neguit. Jo

sabia que anàvem junts a tot arreu, que es ficava al

llit amb mi, que era com una meva projecció, la

meva pròpia aurèola, però, de segur - pensava –té

alguna cosa a veure amb les forces del mal, sinó

perquè aquella angoixa? Jo de les forces del mal ni

hi entenia ni en sabia res, però em va agradar molt

decidir que aquella presència continuada me

l’enviaven elles. Es diria doncs ELLA.

Tot aquest panorama no em va tranquil·litzar

gens i en contra dels meus propòsits i dels consells

del metge, la superstició va anar prenent lloc i

l’ansietat també. Així, com en una cadena, les situ-

acions tenses venien soles.

Darrerament havia pres el costum d’anar al

cinema i comprar dues entrades. L’embolic arriba-

va quan, en el moment que començada ja la

pel·lícula, l’acomodador enfocava la butaca

d’ELLA, tot indicant que s’hi podien asseure. Havia

de donar tota mena d’explicacions: “Ho sento, tinc

una al·lèrgia i no puc permetre de cap de les mane-

res que ningú se m’assegui al costat en un lloc tan-

cat”. Em prenien per ben boja, però a mi em sem-

blava que una bona pel·lícula i una butaca per a

cadascuna ens havia d’anar bé. Un dels dies havíem

33

anat a veure aquella que la noia és cega i es veu

amenaçada per un assassí. La protagonista, sabent

que el té dins de casa intenta, molt intel·ligentment,

dur-lo al terreny que ella domina –el de les ombres-

però un eixugamà casualment oblidat entre la neve-

ra i la pròpia porta, inunda tota la cambra d’un groc

pàl·lid, típic de llum de refrigerador. El dolent,

doncs, s’hi veia i tots cridàvem. “la nevera, la neve-

ra”! Que emocionant! No ho podria assegurar, però

juraria que aquell dia ELLA també va s’ho va pas-

sar bé.

Amb tot, fumava més que mai i havia perdut,

pel cap baix, uns quatre quilos. Vaig demanar hora

amb un quiromàntic. El dia assenyalat i a l’hora en

punt em trobava davant la seva porta. M’inquietà

un petit detall: la sensació que entrava en aquella

casa tota sola. El senyor em va treure l’as de dia-

mants: Fortuna! – va dir -; la dama de trèvols : In-

tensitat! – i tanta!, vaig dir jo i no sé quantes coses

més. Que dormís força i passegés molt, que tot el

que li explicava eren romanços i que si persistia

acabaria per haver d’anar al psiquiatre. Només tra-

vessar el llindar de la porta ja vaig sentir el neguit,

la malura, la llosa que cada cop – val a dir-ho – era

més pesant. De primer se m’acudí de tornar a entrar

corrents a casa del quiromàntic, així em tornaria a

deixar sola, però m’hi podia pas quedar a viure a

casa d’ell. I si entrava amb mi? Millor, així veuria

34

que no m’ho inventava. Finalment, em va fer ver-

gonya i com dirigida per un control remot (talment

els meus moviments) vaig girar cua i apretar el pas.

Vaig caminar molt, moltíssim per veure si era veri-

tat que m’anava bé i. De passada, per comprovar si

la cansava, però que va! Flotant com anava

l’exercici físic no l’atabalava pas. De sobte, un

pressentiment va travessar el meu cervell. No li

volia fer cas, però persistia i persistia. Vaig comen-

çar a córrer, moderadament primer, tant com em

donaven les cames, després. Havia d’arribar a casa

de seguida i comprovar-ho. Esbufegant, enfollida,

pujava les escales de quatre en quatre. La clau, on

era la clau del pis? Vinga furgar a la bossa. Sentia

el seu dring, però no la trobava. Fins que vaig sentir

la fredor a la mà, el reconeixement íntim del clauer

amb el tacte. Vaig girar el pany... Déu meu, era

cert! ELLA no havia volgut que ho sabés fins ara i

era doncs ELLA qui havia menat les meves passes

cap a casa. Era ELLA! El mirall del rebedor no en-

ganyava i reflectia, al meu costat, la presència inde-

fugible de la mort.

35

L’AUTORA NOVELLA

A l’autora novella l’havien trucat de

l’editorial per tenir una entrevista amb el responsa-

ble de nous autors. Bon senyal!- va pensar- i recor-

dant-se d’un conte d’una autora francesa on

s’explicava que la protagonista, abans de

l’entrevista amb el seu editor s’havia posat unes

calces sexy que li portaven sort, va pensar si ella

també ho havia de fer. Va decidir que no.

La van rebre amablement, la van fer seure i

sense massa preàmbuls el responsable de nous au-

tors li va dir que li publicarien els relats breus que

els havia fet arribar. A l’autora novella se li van

posar uns ulls com unes taronges i va deixar anar

un “de debòòò?”

– Tal com ho diu sembla que no hi contés

amb aquesta possibilitat – va dir el responsable de

nous autors.

I la nostra autora novella va i li diu “doncs,

no, la veritat”. I li explica el conte de l’autora fran-

cesa tot afegint que ella no s’havia posat calces

36

especials. El responsable de nous autors, un pèl

torbat, li demana:

– Com són doncs les seves calcetes?

I l’autora novella separant-se una mica els

pantalons de la cintura amb el dit gros mira cap

endins.

El sol gest de que l’autora novella se les mi-

rés ha provocat una tibantor a l’entrecuix del res-

ponsable de nous autors. Impertèrrit, però, pregun-

ta:

– I doncs què?

– Què de què? –diu ella.

– De les seves calcetes –ell.

I l’autora novella veient que l’entrevista aga-

fava un caire que no volia, li diu per intentar salvar

una situació que ella mateixa havia provocat.

– Ah, són roses amb blondes, però jo he vin-

gut aquí per parlar dels meus contes.

– És clar, és clar! –va fer el responsable de

nous autors posant-se tot d’una al seu lloc–. Doncs

bé, tal com li deia els hi publicarem. Farem una

presentació discreta, això sí, perquè vostè no és

coneguda; buscarem un local apropiat; jo mateix

presentaré el llibre per explicar que l’editorial

s’està obrint a nous autors i així no ens caldrà la

presència d’una patum reconeguda. Després només

ens caldrà esperar que funcioni el boca-orella, que

37

estic segur que funcionarà perquè jo tinc molt bon

ull. Li sembla bé?

– Sí, sí, molt bé. Gràcies.

Quan ja és al carrer la nostra autora novella

es demana si a la presentació del llibre haguessin

afegit un pica-pica amb cava, cas d’haver comentat

que duia els sostenidors a joc.

38

EL CONTE D’UN ALTRE

Encara ara, quan hi penso, se’m posen els

pèls de punta. Llavors no, és clar!, m’havia de fer

el xulo i el valent davant les noies,i a més hi havia

el Pere, també. Tots dos ens fèiem els milhomes

davant d’elles, però el Pere no semblava que tin-

gués por. Jo sí. I com que no ho podia pas reco-

nèixer, deia fent-me el gallet: perquè sou tan ble-

des?, si només és una casa buida. I elles, sempre

més llestes i més directes –segons que he anat des-

cobrint amb els anys–: Ai, no, quina por! perquè hi

voleu entrar vosaltres? i si us passa res?

La tal casa estava en un carrer allunyat del

centre del nostre poble. No hi vivia ningú, però tota

la vida s’havia dit que estava ocupada. De fet, fins i

tot un escriptor famós n’havia fet un conte i pel

poble corria la llegenda que estava basada en fets

reals.

Havia estat idea del Pere: Perquè no hi en-

trem i ho comprovem? I jo, amb el posat d’un set-

ciències agosarat: Home, segur que és mentida,

39

però hi podem entrar per demostrar-ho; i les noies:

Va, no, fem una altra cosa.

Però el Pere era tossut i suposo –ara- que ell,

com jo, amidava el seu valor comparant-te’l amb el

meu. Ah! si ho hagués sabut en aquell moment! que

diferent seria la història!, però només teníem 15

anys i ni tan sols les intuíem aquestes coses. Ben al

contrari, em pensava que el Pere era molt més de-

cidit, i no pas més inconscient que jo. Vàrem posar

dia i hora per la nostra proesa : seria al cap d’un

mes, coincidint amb una fira de bestiar que es feia

al poble del costat i a la qual hi anirien els nostres

pares. Les noies també, perquè a part d’exhibir el

bestiar, s’hi muntaven unes atraccions.

Durant aquell mes només el Pere parlava de

la casa. Jo, mai. En el fons, si no en parlava acon-

seguia fer veure que no hi tenia cap cita. Ni cap

repte. I el neguit d’haver-hi d’anar es fonia com un

gelat al sol. El Pere, en canvi, no en perdia l’ocasió:

Al conte de l’escriptor famós s’explica que al final

els protagonistes llancen les claus a la claveguera. I

si les busquem? Us imagineu que les trobéssim?

Coneixíem bé el poble. El clavegueram anava

a parar a una riereta pudent i tèrbola més allunyada

encara que la casa. Hi vam anar tota la colla. I en

vàrem trobar unes: molt velles, molt rovellades.

Vaig insinuar que potser no les eren aquelles, però,

40

és clar, el Pere va insistir que no hi perdíem res de

creure que sí. Les noies hi van estar d’acord.

I va arribar el dia. I les noies van marxar. I el

Pere i jo vam quedar a la plaça i ens hi vam enca-

minar. Cosa estranya el Pere no deia res. Jo tam-

poc. Encara érem a temps de confessar-nos que

teníem por, de que fins i tot podíem dir que hi haví-

em entrat encara que fos mentida. Però amb el pas

tan decidit del Pere em feia vergonya proposar-ho.

I potser el meu silenci l’interpretava ell com autèn-

tica determinació meva.

Hi vàrem entrar. Uns sorolls iguals que els

que es descrivien al conte es van acostar molt. Jo

no ho podia resistir més i vaig fugir corrent. M’era

igual ser un covard, m’era igual què pensarien de

mi les noies, tant se me’n donava dels retrets que

em farien per haver-lo deixat sol. Tot m’era igual.

El pànic era superior a qualsevol altra cosa.

Passada una estona i quan els batecs del cor

em deixaren respirar vaig començar a cridar el Pe-

re.

Encara avui el crido.

41

FORT NASS

La meva posició era bàsicament defensiva,

fins i tot es podria dir que estava a la reraguarda,

però tot i així sabia a què m’exposava perquè en

alguna ocasió havia ullat, ni que fos de lluny, que

corria perill. Per fer-me entendre ho compararé

amb un soldat que està en un fort en terreny co-

manxe (a l’època del setè de cavalleria), que no

està a l’estacada en el moment de l’atac sinó en un

turó des del qual ho veu tot. Aquesta és la sensació

que vaig tenir, si més no, el dia que el vailet va

caure en el camp de futbol i des de la meva posició

privilegiada, vaig veure com la pilota s’estampava

contra el seu nas. Va rajar sang i quan es va asse-

car, al noiet, ja se li van veure maneres. Fa ficar el

ditet dins i va anar traient totes les crostetes fins

que no en va quedar cap.

Tal dit, tal fet. Un dia va introduir el seu dit

índex dins del forat, la seva empremta digital es va

enganxar a mi i va començar a estirar. Jo em vaig

comportar segons el meu rang i, en conseqüència,

oferint resistència. Va ser del tot inútil, però. Vaig

sortir tan llarga com era i ell, amb els seus dos dits

42

índex i polze em va convertir en una mini mandon-

guilla que va llançar ben lluny.