UNIT: SOCIOLINGÜÍSTICA

CURS DE FORMACIÓ TÈCNICA B

UNITAT 1 Sociolingüística i multiculturalitat

OBJECTIUS

1. Fer una reflexió i anàlisi sobre alguns conceptes claus de sociolingüística (variació

lingüística, llengües minoritàries, majoritàries i minoritzades, bilingüisme i

diglòssia, registre estàndard, registre col�loquial, etc.)

2. Valorar la presència de varietats lingüístiques en l’àmbit educatiu i la necessitat de

confluència cap a un estàndard oral i escrit

3. Reflexionar sobre la diversitat lingüística al món

4. Sensibilitzar l’alumnat en la importància de la diversitat lingüística i cultural a

l’aula

TAULA

0. Qüestionari inicial

1. La variació lingüística

Varietats lingüístiques i àmbits d’ús

Factors de la variació

Tipus d’intercanvi comunicatiu (individual, social, institucionalitzat)

La norma i l’estàndard. Institucions de referència normativa

2. Les varietats lingüístiques en l’ensenyament. L’estàndard

Presència de varietats en l’àmbit educatiu

Caracterització d’un estàndard oral i escrit valencià

3. La diversitat lingüística al món

Els models d’educació bilingüe

Els programes d’educació bilingüe al territori valencià

4. El paper de l’escola en la normalització del valencià

5. Annex. Glossari. Conceptes de sociolingüística

Curs de Formació Tècnica B UNITAT 1

1

0. QÜESTIONARI INICIAL

Indiqueu si aquestes afirmacions són vertaderes o falses. En grups de quatre distribuïu-vos les

qüestions, raoneu-les i exposeu-ne les conclusions.

a. Què entenem per sociolingüística?

.....................................................................................................................................

.........................................................................................................

b. Els idiomes són codis homogenis i estables.

.....................................................................................................................................

.........................................................................................................

c. Existeixen varietats dialectals intrínsecament més adequades que altres.

.....................................................................................................................................

...................................................................................................................

d. La utilització de la paraula “merda” o la paraula “excrement” depenen principalment de la

procedència geogràfica dels parlants.

.....................................................................................................................................

..............................................................................................................

e. Un bon usuari de la llengua és aquell que sap adequar el seu discurs al nivell social, acadèmic iprofessional de l’interlocutor.

.....................................................................................................................................

..............................................................................................................

f. La característica que defineix els registres és el fet que estiguen escrits.

.....................................................................................................................................

..............................................................................................................

g. El registre col�loquial no té gens de formalitat.

.....................................................................................................................................

..............................................................................................................

h. Una llengua és considerada com a tal perquè és usada per un nombre elevat de persones is’oposa al dialecte, que és usat per poques persones.

....................................................................................................................................

....................................................................................................................

i. L’estàndard actua com a cohesionador i identificador de la comunitat lingüística.

.....................................................................................................................................

...................................................................................................................


2

Tasca final

Reflexiona sobre la presència a les nostres aules d’alumnat de diversa procedència sociocultural i

lingüística. Redacta un text sobre la importància i el benefici mutu de la integració de les llengües i

les cultures de l’alumnat a l’aula.


3

1. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

Activitat 1

Fes un breu comentari del text i del mapa conceptual següents:

Lluís, abans d’anar a classe per exposar el tema que s’ha preparat, ha passat per sa casa percanviar-se, però obri l’armari i no sap bé què posar-se. Algunes vegades ha anat al curs molt benvestit ja que venia d’alguna reunió de treball; en canvi, altres vegades, s’ha presentat amb robamés informal, més esportiva, perquè s’hi sent més còmode; fins i tot, algun dia hi ha anat amb elxandall perquè té un gimnàs al darrere de l’edifici on rep les classes de valencià. Com s’hauria devestir? Si es vist massa formal, els companys pensaran que va de doctor en el tema. Perdescomptat, res d’anar de vint-i-cinc botons, semblaria massa respectuós, com molt solemne, no?Però és clar, li agradaria causar una bona impressió tan a la professora com a la resta del grup. Ésun tema que s’ha preparat, que el domina i que el troba fascinant. Home! Segurament farà moltacalor, però si es posa pantalons curts i roba molt “fresqueta”, tot i que no és res de l’altre món, esfixaran més en com va vestit que en el que diu. Decideix posar-se un vestit estàndard, perquè creuque és més adequat per a la situació.


4

.....................................................................................................................................

.....................................................................................................................................

.....................................................................................................................................

.................................................................................................

Activitat 2

Ordeneu les fórmules de salutació que teniu a continuació de més formals a menys formals, icopieu-les de nou a la columna de la dreta.

Hola, Anna!SenyoraBenvolgut senyor:Distingit senyor,Molt distingida senyoraBenvolgut amic:Xata, xurriHonorable senyor,Ei, col�lega,Estimada

+ FORMAL

- FORMAL

Activitat 3

Responeu vertader o fals a les afirmacions següents:

Llengües majoritàries, minoritàries i minoritzades

1. Tota llengua minoritària és una llengua minoritzada. Danés, suec...

2. Una llengua minoritzada és aquella que pateix un procés de retracció dels usospúblics i també privats, en la pròpia comunitat lingüística.

3. Tota llengua minoritzada és una llengua minoritària. Castellà a Puerto Rico,francés al Quebec.

4. Cap llengua majoritària no pot arribar a ser una llengua minoritzada.

5. La situació minoritzada d'una llengua és natural i producte del nombre deparlants d'aquesta llengua.

6. Les llengües majoritàries han arribat a ser-ho perquè són llengües més aptesper a la comunicació.

7. Les llengües minoritzades poden ser majoritàries i minoritàries.

• A partir de les respostes que heu donat, intenteu definir i diferenciar els termes llenguamajoritària, minoritària i minoritzada.

.....................................................................................................................................

.....................................................................................................................................

.....................................................................................................................................

.................................................................................................

.....................................................................................................................................

...................................................................................................................


5

Bilingüisme i diglòssia

8. El bilingüisme és la pràctica de l'ús de dues o més llengües alternativament perpart d'una persona

9. El bilingüisme és la pràctica de l'ús de dues o més llengües alternativament perpart d'un grup humà

10. Els valencianoparlants són necessàriament bilingües

11. La societat valenciana és una societat bilingüe

12. Els mitjans de comunicació i l'escola valencians són bilingües

13. El valencians realment podem fer totes les nostres actuacions en valencià

14. El valencians podem fer totes les nostres actuacions en castellà

• Intenteu ara definir bilingüisme i diglòssia i poseu-ne algun cas concret que conegueu.

.....................................................................................................................................

.....................................................................................................................................

.....................................................................................................................................

.................................................................................................

............................................................................................................................

La substitució lingüística

15. Hi ha idiomes que tenen una tendència natural a ser substituïts per un altreidioma a causa de la seua inferioritat intrínseca

16. Un idioma és reemplaçat per un altre quan els parlants l'abandonen

17. Un procés de substitució lingüística és ràpid, espontani, individual, uniforme i noconflictiu.

18. En un procés de substitució lingüística totes les persones passen per l'etapa debilingües al mateix temps.

19. Tot procés de substitució lingüística acaba necessàriament en l'extinció d'una deles llengües en conflicte, si no s’atura abans.

20. En un procés de substitució lingüística, cada volta es parla en més àmbits lallengua minoritzada.


6

Activitat 4

A. Emplena el següent qüestionari:

Sóc nascut/a a ............................................................................................................

Visc a ............................................................... a la comarca de .................................

Treballe a la població de/d’.............................................. a la comarca de ......................

1. Tinc com a llengua familiar o habitual el ..............................................................

2. A mon pare, a ma mare i als meus germans i germanes els parle en .......................

3. Als meus fills i als fills dels meus amics els parle en ...............................................

4. En les tertúlies i relacions amb els amics parle habitualment en ..............................

5. Quan vaig al metge li explique el que em passa en ................................................

6. Quan pregunte o demane alguna cosa a persones desconegudes ho faig en ..............

7. Als bars, restaurants, botigues, grans magatzems m’expresse en ............................

8. Quan vaig a l’Administració per a sol�licitar o per a reclamar alguna cosa, em dirigisc a la

funcionària o al funcionari en ..............................................................................

9. Si estiguera declarant davant d’un jutge m’expressaria en ......................................

10. Si m’he d’adreçar a un policia per renovar-me el DNI em dirigisc a ell en ..................

11. Em para la Guàrdia Civil en carretera. En quina llengua li conteste...........................

12. M’he comprat una casa. Al notari, li indicaré que me l’escripture en ..........................

13. Quan em trobe una persona que se’m dirigeix en valencià responc en .......................

14. Quan em trobe una persona que se’m dirigeix en castellà responc en ........................

15. Sóc valencianoparlant, davant d’un castellanoparlant m’expresse en .......................

16. Sóc castellanoparlant, davant d’un valencianoparlant m’expresse en .......................

17. Si pots escollir entre escoltar les notícies en valencià o en castellà, què tries? Per què?

.....................................................................................................................................

.............................................................................................................

18. En quina llengua et dirigeixes o t’has dirigit als teus professors de llengües? ..............

19. Et consideres més competent en una llengua en particular? ..................... Per què?

...........................................................................................................................

20. Ara, escriu el títol o el nom de:

a) Els tres programes de televisió que més t’agraden en valencià i en castellà.

.....................................................................................................................................

............................................................................................................

b) Tres novel�les que hages llegit i que t’hagen agradat moltíssim en castellà i altres tres en

valencià.

.....................................................................................................................................

............................................................................................................

c) Tres publicacions periòdiques que pugues comprar en valencià i en castellà.

.....................................................................................................................................

............................................................................................................


7

Finalment, intenta exposar una actitud lingüística personal i una norma d’ús lingüístic que se’n

derive.

...........................................................................................................................

..........................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

.................................................................................................

B. Escriu el concepte de normalització lingüística

.................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

...............................................................................................................

.................................................................................................................................

.................................................................................................................................


8

2. LES VARIETATS LINGÜÍSTIQUES A L’ENSENYAMENT. L’ESTÀNDARD

Activitat 5

En grups de 3 o 4 companys, analitzeu la presència de varietats lingüístiques en el vostre centre detreball i exposeu al grup de classe les vostres conclusions.

a) Com s’integra aqueixa variació lingüística en l’ensenyament?

b) Quin registre o model de llengua empra el professorat a l’aula?

c) Cal tenir un estàndard de referència? Quines serien les característiques bàsiques de l’estàndardoral i de l’escrit?

.................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

...............................................................................................................

.................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

...............................................................................................................

.................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

...............................................................................................................

.................................................................................................................................

..........................................................................................................................................

........................................................................................................................


9

3. LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA AL MÓN

Activitat 6

Una vegada llegits aquests textos, comenteu-los en classe i contesteu les preguntes:

A) El meu nom és John Heart. Sóc d'Irlanda. La llengua del meu país és el gaèlic o irlandés. El

meu avi encara parla gaèlic, encara que no va voler ensenyar-lo al meu pare perquè pensava

que l'anglés era una llengua superior. Per a ell, calia imitar les classes altes, els polítics...

que empraven l'anglés. A l'institut, estudie algunes hores el gaèlic, però no el parle. Quan el

meu país s'independitzà de la Gran Bretanya, la constitució va declarar oficials el gaèlic i

l'anglés, però, com que les classes altes continuaven parlant anglés, i les baixes les volien

imitar, majoritàriament ensenyaven anglés als seus fills. Actualment, el govern vol ajudar a

recuperar la llengua.

B) Hola, em dic Maria Gutiérrez. Visc a les Filipines i parle castellà. Fa molts anys, els

conqueridors espanyols, ens portaren la seua llengua. Però, des que el nostre país va

començar a rebre la influència dels EUA, hi ha ben poca gent que parle castellà: solament

l'utilitzem a casa, perquè la resta de coses les fem en anglés (ensenyament, mitjans de

comunicació...) Al meu país, hi ha, però, una altra llengua: el tagàlog.

C) Sóc Hans von Belle. Sóc de Bèlgica. Al meu país hi ha tres llengües oficials. D'una banda el

francés, a Valònia, al sud de Bèlgica; d'altra, el flamenc a Flandes, és a dir, a la part nord del

país i també es parla alemany a una xicoteta regió. A la capital, Brussel�les ambdues

llengües són oficials. La meua primera llengua és el flamenc, encara que també parle

francés. A Flandes, quan em relacione amb els amics, estudie, llegeix la premsa, vaig al

cinema... utilitze el flamenc. Tanmateix, quan vaig a Valònia, empre el francés: tothom

l'utilitza. Abans les coses eren ben diferents, ja que estava molt mal vist parlar flamenc,

perquè l'única llengua oficial era el francés. Afortunadament, les coses han canviat i ara hi ha

més igualtat entre les dos llengües.

a) Heu reconegut alguna de les situacions descrites abans com a pròpia?

b) Creieu que pot haver-hi una situació de contacte de llengües que no siga conflictiva?

c) Per què creieu que fa uns quants anys o, fins i tot actualment, molts pares i mares s'adrecen

en castellà als seus fills, mentre parlen en valencià entre ells?

..........................................................................................................................................

...............................................................................................................

.................................................................................................................................

.................................................................................................................................


10

Activitat 7

Contesta les següents preguntes:

a) Quantes llengües penses que es parlen al món actualment?

.................................................................................................................................

.................................................................................................................................

b) Hi ha llengües millors que d’altres?.................................................................................................................................

.................................................................................................................................

c) Comptant solament les llengües pròpies, no les dels immigrants, quants països monolingües

coneixes a Europa?

.................................................................................................................................

.................................................................................................................................

d) Saps en quin dels països següents es parlen més llengües?

a) Als EUA b) A la Xina c) A Rússia d) A Indonèsia

.................................................................................................................................


11

4. EL PAPER DE L’ESCOLA EN LA NORMALITZACIÓ DEL VALENCIÀ

Conselleria d’EducacióDECRET 112/2007, de 20 de juliol, del Consell, pel qu al s’establix el currículum de l’Educació SecundàriaObligatòria a la Comunitat Valenciana. [2007/9717]

Valencià: Llengua i Literatura / Castellà: Llengua i Literatura

(...)Aprendre una llengua no és únicament apropiar-se d’un sistema de signes, sinó també

dels significats culturals que estos transmeten, i, amb estos significats, de les maneres

que les persones de l’entorn entenen o interpreten la realitat.

Les estratègies que constituïxen la competència comunicativa s’ensenyen i s’aprenen des

d’una llengua determinada, però no es referixen exclusivament a saber usar esta llengua

concreta, sinó a una competència sobre l’ús del llenguatge en general.

Quant a la valoració discriminatòria cap a les llengües i, per tant, cap als seus parlants, i

quant a les actituds que esta valoració comporta, una educació lingüística satisfactòria

haurà de contribuir a valorar tota llengua com igualment apta per a exercir les funcions

de comunicació i de representació. En el nostre àmbit lingüístic i cultural, els prejuís

lingüístics i les actituds discriminatòries procedixen d’una realitat sociolingüística

caracteritzada per la convivència, en situació de conflicte, d’una llengua minoritzada i una

altra de més prestigiada socialment, amb un repartiment desigual d’usos i funcions, en

l’escola i en la societat. Els prejuís sociolingüístics generats per esta situació poden ser

un obstacle important per a l’aprenentatge, i eradicar-los no depén únicament de la labor

que es realitze en esta matèria, sinó que requerix que la llengua minoritzada funcione

com a llengua de comunicació formal, que s’utilitze com a instrument d’aprenentatge en

les distintes disciplines del currículum, i, en definitiva, que impregne tots els àmbits de

l’activitat escolar.

El paper de l’escola en l’etapa de l’Educació Secundària Obligatòria consistix a ampliar la

competència lingüística i comunicativa dels estudiants en les dos llengües oficials perquè

puguen interactuar en els diversos àmbits socials en què es veuran immersos i preparar-

los perquè puguen participar de manera activa en un procés continu de canvi de la

realitat social i sociolingüística, ampliant efectivament els usos de la llengua minoritzada,

amb l’objectiu que esta abaste una plena normalitat.

Activitat 8


12

L’extracte del Decret 112/2007; de 20 de juliol, del Consell, que acabem de llegir fa referència

explícita a la situació de minorització lingüística d’una llengua vers una altra. Així com de la

necessitat d’implementar l’ús de la llengua minoritzada perquè “abaste una plena normalització”.

- Quins són els àmbits d’ús que caldria dinamitzar al teu centre perquè la llengua minoritzada, si

n’és el cas, s’hi normalitze?

- Consideres que les dues llengües oficials de la Comunitat tenen la mateixa presència als

diversos àmbits socials. Raona la resposta.


13

5. ANNEX. GLOSSARI. CONCEPTES DE SOCIOLINGÜÍSTICA

CONCEPTES RELACIONATS AMB LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

1. Sistema, norma i parla

2. Variació lingüística

3. Llengua i dialecte. Variació dialectal

4. Variació estilística o funcional: els registres

5. L’estàndard

1. SISTEMA, NORMA I PARLA

L’home és un ser racional, un ser pensant que té la facultat, a través del llenguatge, de transmetre

els seus pensaments, de comunicar-se amb la resta dels éssers humans. Aquesta comunicació pot

produir-se de moltes formes. De vegades, fer l’ullet, un sol gest, ens és suficient. Comunicació,

doncs, és el fet de transmetre un missatge que puga entendre aquell a qui va dirigit. Perquè aquest

acte de comunicació puga produir-se, cal transformar les idees i els pensaments en senyals, en

signes als quals atribuïm uns valors. Per tal de poder entendre'ns, de poder comunicar-nos, hem

d'arribar a un acord, de manera que a cada signe tothom done el mateix valor. El conjunt de signes

constituiran un sistema o codi que no és més que un conjunt de normes o lleis pactades per una

comunitat.

Llengua és el codi que conté les lleis per expressar-nos. Cada idioma té les seues pròpies regles

fonètiques, morfosintàctiques, lèxiques... Així, per exemple, el castellà i l'italià són dos llengües

diferents perquè no segueixen les mateixes fórmules, el mateix codi.

La llengua, però, no deixa de ser un objecte abstracte, ideal. Cada parlant té un domini lingüístic

concret i parcial que està determinat per un conjunt de factors: econòmics, culturals, geogràfics...

Per això, cal diferenciar el concepte de llengua i el de parla. Quan qualsevol persona empra una

llengua determinada, ho fa d’acord amb la pròpia competència lingüística1. D'aquesta aplicació

concreta de la llengua en diem parla.

Encara hi ha un altre terme que ens convé aclarir, el concepte de norma. En la parla quotidiana

molt sovint es modifiquen algunes lleis del codi, i algunes d'aqueixes modificacions acaben

convertint-se en normals. Aquestes variacions reben el nom de norma. Un exemple ens pot aclarir

el concepte. És una regla de la normativa, la utilització de la forma reforçada dels pronoms febles

davant dels verbs començats en consonant: et vas comprar una llibreta. En canvi, quan un parlant

1 I encara dins del concepte de competència podem parlar de comunicativa, lingüística, gramatical, enciclopèdica,

estratègica...


14

d’algunes variants valencianes diu aquesta frase, sol dir: te vas comprar una llibreta. Aquesta

expressió és un exemple de norma.

2. VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

La variació és inherent a la llengua, com ho demostra el fet que una determinada comunitat

humana, encara que parle la mateixa llengua, practica diferents tipus d’intercomunicació derivades

de les característiques geogràfiques i socials dels parlants o dels contextos en què aquests es

troben.

Hi ha dos classes de factors que determinen la variació lingüística: aquells que estan relacionats

amb les característiques dels parlants (sexe, edat, origen geogràfic, nivell sociocultural, etc.) i els

que depenen de les característiques de la situació en què es produeix la comunicació (grau de

familiaritat entre els interlocutors, intencionalitat, tema, entorn de la comunicació, etc.). La

variació que depén dels parlants s’acostuma a anomenar variació dialectal, mentre que aquella que

depén de la situació és coneguda com a variació funcional o estilística.

La variació lingüística és un fet universal. No hi ha cap llengua monolítica o uniforme. Totes

presenten diferències associades a grups de persones o a situacions d’ús concretes. De la

comunitat sencera al parlant individual, es troben grups humans de diferent naturalesa, inserits

dins grups majors, a cada un dels quals correspon formes lingüístiques diferenciades. Fins i tot,

entre dos individus, per semblants que puguen ser, sempre hi ha diferències en l’ús lingüístic

susceptibles de ser detectades o descrites per qualsevol observador atent. I en un mateix individu

trobaríem maneres de parlar o d’escriure sensiblement diferents d’acord amb el moment o la

situació.

3. LLENGUA I DIALECTE: VARIACIÓ DIALECTAL

L’aplicació del codi varia també d'unes zones a d'altres dins d'un mateix domini lingüístic.

Anomenem dialectes a cadascuna de les variants que presenta una llengua. Totes les llengües

tenen una divisió en zones on es parla de formes diferents. I, encara dins d'una zona dialectal

trobem territoris més menuts que presenten algunes característiques particulars, cosa que ens du

a parlar de subdialectes. Per exemple, el cas del castellà, que també té els seus dialectes, com ara

el sud-americà.

Delimitar la regió d'una llengua on es parla un mateix dialecte no és sempre fàcil, ja que no

existeix una línia recta, un punt concret a partir del qual podem dir que ja ens trobem dins d'una

altra zona dialectal. Els lingüistes fan servir el concepte d’isoglossa. Es tracta d'una línia

imaginària que assenyala els límits entre la presència o l'absència d'un tret lingüístic determinat.

Amb tot, entre els diferents dialectes hi haurà les anomenades zones de transició dialectal, ja que

pot haver dues zones que presenten característiques comunes que les engloben en un dialecte


15

comú, però, alhora, cadascuna d'aquestes pot tenir alguns trets que l'emparente amb un altre

dialecte.

Com veiem, el terme dialecte és un concepte lingüístic científic que cal desideologitzar i traure-li la

connotació pejorativa i de menyspreu que se li ha intentat donar i que escapa totalment a la

lingüística. Hi ha una concepció completament falsa que atribueix el terme dialecte als sistemes

lingüístics que no han aconseguit assolir un cert status polític i social, atorgant la categoria de

llengua a aquells que sí que l’han aconseguit. És a dir, s'han distorsionat totalment els conceptes

de llengua i dialecte. Se sol donar el nom de llengua a la variant que ha aconseguit un determinat

prestigi, mentre que s'utilitza sovint el terme dialecte com a "llengua de poca categoria" i se

sotmet així el terme dialecte al de llengua.

Aquesta concepció, que s'ha utilitzat per molts sectors no mancats d'interessos, està totalment al

marge de la ciència. Com ja hem explicat, ningú no utilitza tot el sistema que és la llengua, sinó

que en parlar el concreta en un dialecte. En definitiva, tots parlem dialectes. Ningú no parla la

llengua en estat pur.

Variació dialectal

a) Variació geogràfica, que configura unes maneres de parlar afins entre grups que conviuen

per proximitat geogràfica. Hi pot haver variacions segons la regió a què pertany el parlant, però

també en àmbits més reduïts: segons la comarca, la ciutat, el poble o el barri. En els mapes

dialectals la variació és representada per isoglosses, que ens indicaran, per exemple, on s’usa la

paraula espill o on s’usa mirall, pernil o cuixot, o on es diu [párle], [párlo], [párlu] o [párl].

b) Variació social, segons el grup social o l’estat sociocultural al qual pertany el parlant es poden

produir variacions ben característiques entre els parlants d’una mateixa llengua. Entre les

classes socials benestants i els sectors més baixos d’una mateixa comunitat lingüística hi pot

haver diferents accents socials que els identifiquen i diferencien; entre el professorat i els

estudiants, els polítics, els delinqüents, etc. Es tracta d’argots.

c) Variació temporal és aquella que està determinada per l’època: la llengua del segle XV i la

del segle XIX tenen les seues particularitats; en l’actualitat, la manera de parlar dels

adolescents es diferent de la de les persones majors (“pillar”, en lloc. “d’agafar”, “bocata”, en

lloc “d’entrepà”, “ser diví de la mort” en lloc de “fantàstic”, etc.

4. VARIACIÓ ESTILÍSTICA O FUNCIONAL: ELS REGISTRES

Lluís, abans d’anar a classe per exposar el tema que s’ha preparat, ha passat per sa casa per

canviar-se, però obri l’armari i no sap bé què posar-se. Algunes vegades ha anat al curs amb vestit

ja que venia d’alguna reunió de treball; en canvi, altres vegades, s’ha presentat amb roba més

informal, més esportiva, perquè s’hi sent més còmode; fins i tot, algun dia hi ha anat amb el

xandall perquè té un gimnàs al darrere de l’edifici on rep les classes de valencià. Com s’hauria de

vestir? Si es vist massa formal, els companys pensaran que va de doctor en el tema. Per

descomptat, res d’anar de vint-i-cinc botons, semblaria massa respectuós, com molt solemne, no?

Però és clar, li agradaria causar una bona impressió tan a la professora com a la resta del grup. És


16

un tema que s’ha preparat, que el domina i que el troba fascinant. Home! Segurament farà molta

calor, però si es posa pantalons curts i roba molt “fresqueta”, tot i que no és res de l’altre món, es

fixaran més en com va vestit que en el que diu. Decideix posar-se un vestit estàndard, perquè creu

que és més adequat per a la situació.

Si ens mirem què ens posem quan tenim un compromís, també ens “mirem” a l’hora de parlar. No

parlem de la mateixa manera si ens trobem entre amics o família (de segur que ho fem d’una

manera més descurada i desenfrenada) que si hem d’expressar-nos davant d’una persona

desconeguda (anirem amb més compte, respectarem les formes de cortesia o de convenció social,

segurament controlarem més el que direm, parlarem de vosté...)

La llengua s’adapta contínuament a les situacions i, per tant, existeixen formes de llengua

adequades a les diferents situacions en què les persones ens trobem. La varietat funcional o

registre és una modalitat de llengua que presenta unes característiques lingüístiques relatives a

un àmbit o context d’ús determinat. Segons l’ús que es fa de la llengua s’utilitzen registres

diferents. Els factors que definiran aquestes variacions són: el tema de què es parla, la

intencionalitat o finalitat dels parlants, el grau de familiaritat entre els interlocutors, el grau de

formalitat que requereix la situació i el canal usat en la comunicació.

5. L’ESTÀNDARD

La varietat estàndard, de caràcter supradialectal i referencial, es caracteritza per la seua notable

uniformitat. Pot definir-se com la varietat codificada d’una llengua que serveix per a les necessitats

comunicatives (especialment culturals i intel�lectuals) d’una comunitat lingüística moderna.

L’estàndard, per tant, és la varietat seleccionada per omplir les funcions pròpies del registre comú i

culte d’una llengua. És un registre intermedi entre el món col�loquial i els registres més

especialitzats o elaborats.

La construcció d’una llengua estàndard, o l’estandardització d’una llengua és un procés complex

que abasta àmbits molt diversos. És una varietat que va fent-se amb l’ús. Per això, cal no sols una

normativa (fixació de l’ortografia, de la gramàtica i selecció del lèxic) sinó també l’adequació a uns

usos socials amplis. L’estandardització no es pot considerar assolida sense la prova de la utilització

i de la difusió de la varietat estàndard en els usos supradialectals, públics i de masses.

L’estandardització és una necessitat per a les llengües i també un dret. No és un fenomen de

laboratori sinó un fet social, en el sentit que les formes considerades estàndards només són

vàlides en la mesura que són acceptades socialment. Les persones encarregades de planificar

l’estandardització poden estudiar i preparar propostes, però aquestes no seran vàlides fins que no

hauran estat difoses i acceptades pel parlants. En situacions de conflicte lingüístic el fenomen

d’estandardització és més complex. La tendència de la llengua estandarditzable és la d’ocupar

àmbits d’ús reservats anteriorment per a la llengua dominant. Hi ha un conflicte de funcions

referencials.


17

Té assignats dos papers especials:

Per una banda, facilitar la comunicació dels parlants d’una comunitat lingüística, amb

independència de la seua àrea lingüística, de la seua edat, de la seua classe social o professió.

Per altra banda, ser el senyal més visible de la normalització lingüística de la llengua minoritzada;

s’inscriu en el procés de normalització de l’ús públic d’aquesta llengua i és imprescindible per a

donar resposta a les necessitats comunicatives d’una societat moderna. Actua com a model de

referència en uns àmbits determinats o en tots. Discrimina allò que és considerat vàlid i allò que és

considerat no adequat. Possibilita una comunicació eficaç i segura, sobretot en situacions formals

(mitjans de comunicació, àmbits acadèmics, relacions amb les institucions...). En situacions de

normalitat, l’estàndard esdevé per als parlants la representació de la llengua i arriba fins i tot a

definir el mateix concepte de comunitat lingüística.

També es caracteritza per la seua versatilitat estilística. És a dir, capacitat d’adaptar-se als

diferents usos socials. És la varietat que es va desenvolupant en la transmissió d’informació

adreçada al gran públic, i en aquest sentit es distingeix tant de les varietats informals (de les

marcadament col�loquials i de les vulgars) com també de les altres varietats formals que, tot i tenir

l’estàndard com a base, compleixen unes altres funcions específiques (literàries, científiques,

tècniques, jurídiques, administratives...). El seu coneixement, però, també es reflecteix en l’ús de

les varietats no formals. En les societats modernes el més corrent és que l’estàndard eixample la

influència cap als àmbits col�loquials. Això és conseqüència de la generalització de l’educació, la

difusió de la cultura i el pes dels mitjans de comunicació. Pensem, per exemple, en situacions més

o menys neutres en què els parlants necessiten una precisió i un control sobre el que diuen.

L’estàndard també és la varietat pròpia dels àmbits d’ús acadèmics. S’aprén a l’escola i, sobretot,

llegint i escoltant els mitjans de comunicació. Ha de ser conegut (compartit) i sentit com a propi

(acceptat). Amb l’arribada dels mitjans de comunicació audiovisuals s’ha creat una norma

d’estàndard oral (oralització de l’escrit) amb totes les particularitats que comporta el canal oral.

Malgrat que l’estàndard tendeix a la unificació de registres, una homogeneïtzació total és

impossible sobretot en l’oral, on les diferències fonètiques i d’entonació són inevitables. En el

nostre cas, podem diferenciar modalitats de l’estàndard que incorporen alguns trets característics

dels principals dialectes (polimorfisme). L’estàndard no s’oposa a les varietats dialectals, no és

un depredador de la variació geogràfica, ben al contrari és l’única garantia de l’existència

d’aquestes varietats, perquè, com hem dit abans, possibilita la continuïtat històrica de la llengua en

conjunt.

La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats i

constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per respondre a

les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de

comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.


18

CONCEPTES DE SOCIOLINGÜÍSTICA

1. La sociolingüística

2. Llengües majoritàries, minoritàries i llengües minoritzades

3. Llengües en contacte

4. Bilingüisme

5. Diglòssia

6. Conflicte lingüístic

7. Normalització lingüística i normativització

1. LA SOCIOLINGÜÍSTICA

Modernament s'ha acceptat la divisió entre els elements interns i externs del llenguatge. Dels

primers s'ocupa la gramàtica i la lingüística; dels segons: la sociolingüística.

La sociolingüística és una disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una

llengua. Analitza l’ús lingüístic2 tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu

context social. Les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i

existeix són l'objecte de les seues investigacions. Es tracta, en definitiva, de tenir clar els àmbits

d’ús d'una llengua, el territori on es practica, les varietats lingüístiques més usades, la categoria

(social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants, els temes que es tracten, el context

en què es realitzen les comunicacions, les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels

qui practiquen la comunicació; en suma, totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el

procés comunicatiu.

2. LLENGÜES MINORITÀRIES I LLENGÜES MINORITZADES

Si tenim en compte la realitat lingüística del món on vivim, podrem veure que hi ha un grup reduït

de llengües (anglés, francés, castellà, portugués, àrab, xinés, rus) que han aconseguit a nivell

quantitatiu un ús molt important (llengües majoritàries). Al mateix temps, hi ha altres llengües

amb un ús quantitatiu molt més reduït, per la qual cosa han rebut el qualificatiu de llengües

minoritàries (occità, èuscar, bretó, sard...).

Ara bé, hi ha llengües minoritàries, com el suec o el danés, per exemple, que en el seu territori

tenen un estatus ben normal. És a dir, són llengües oficials en tots els àmbits d’ús dels seus

territoris específics. Per això, ens és necessari fer servir un altre concepte més aclaridor, el de

llengua minoritzada, que apliquem a situacions en què les llengües, en un determinat context,

pateixen un procés de retracció dels seus usos públics i privats que n’amenacen l'existència.

2 Es refereix al fet que la llengua siga efectivament usada. Els usos lingüístics són totes les relacions existents entre la

llengua i la resta del sistema social. Per contra l’estructura lingüística, l’essència, no és objecte d’estudi de la

sociolingüística i sí l’ús que n’és l’existència. Un àmbit d’ús és el conjunt d'ocasions en què una llengua és usada.


19

El concepte de llengua minoritzada es pot aplicar fins i tot al cas de les llengües majoritàries, en

certs llocs. Podem pensar en el cas del francés al Canadà, del castellà a Puerto Rico, o del

galaicoportugués a Galícia. Evidentment, també podem trobar casos de llengües minoritàries, que

alhora estan relegades a la condició de minoritzades: el cas de l'èuscar, del bretó, del sard...

3. LLENGÜES EN CONTACTE

Un dels aspectes que més ha interessat, i interessa, a la sociolingüística és el de les llengües en

contacte. Tots sabem que les diferents comunitats lingüístiques no viuen mai completament

aïllades, sinó que per unes raons o per altres (a causa dels estudis, de les relacions amb altres

comunitats lingüístiques, o per imposicions polítiques o culturals...), els sistemes lingüístics de

cada comunitat entren en contacte amb els de les altres. Evidentment, aquest contacte provocarà

casos d’interferències a tots els nivells, sobretot quan es tracta de dues comunitats pròximes en

què una, amb més mitjans i poder, intenta imposar la seua llengua a l'altra.

4. BILINGÜISME

Un dels conceptes que trobem habitualment al món de la sociolingüística és el de bilingüisme, que

s'ha anat aplicant amb diverses accepcions segons els interessos que s'amaguen darrere del mot.

Han estat diverses les disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...) que han

participat en l’intent de definició. Però, és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic,

connotatiu, de diverses accepcions segons la disciplina que pretén explicar-lo.

S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dos o més llengües a un mateix

nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en la realitat. La majoria d'autors

insisteixen en el fet que el terme no se sotmet a una única definició i que es tracta, moltes

vegades, d’amagar la veritable situació d'una llengua que està en pitjors condicions politicosocials.

En aquest sentit s’ha parlat de diferents classes de bilingüisme:

• Bilingüisme individual: el cas dels valencians que parlen valencià i castellà.

• Bilingüisme territorial: és el cas de la Comunitat Valenciana on conviuen dos territoris

històricament diferenciats des del punt de vista lingüístic. D'una banda les zones de l’interior, que

parlen castellà, i de l'altra les del litoral, que parlen valencià.

• Bilingüisme social: quan una persona utilitza una llengua o una altra i l’elecció no depén de la

situació personal ni de la geografia on viu, sinó dels grups socials en què es divideix la societat.

Hem de deixar clar, però, que el bilingüisme és sempre un fet individual; és a dir, són bilingües les

persones, mai les nacions, les quals sempre disposen d'una llengua pròpia, l’autòctona.

5. DIGLÒSSIA

El terme diglòssia s’ha generalitzat i s’utilitza per explicar la duplicitat de funcions de dues llengües

diferents (en contacte i en conflicte), basada en la desigualtat social de condicions. Així, existeix


20

una llengua A que és la que s'utilitza com a vehicle en els àmbits d’ús formals i escrits i en l’àmbit

educatiu (de cultura, dels mitjans de comunicació, de l’administració...). I una llengua B,

considerada per la majoria de parlants com a inferior o baixa i que només s'usa en els nivells

familiars o col�loquials. El concepte de diglòssia també ha estat sotmés a algunes revisions, però

encara continua sent aprofitable, sobretot, perquè és capaç d'explicar les diferents funcions que

realitzen les llengües en contacte. L’aplicació del compte a la situació valenciana, almenys fins fa

unes dècades, és ben evident.

6. CONFLICTE LINGÜÍSTIC

Al llarg de tota la història de la nostra llengua, hem vist que el contacte amb altres llengües ha

estat una constant de sempre. Aquest contacte, moltes vegades, ha estat simplement administratiu

(amb l'aragonés), d'altres estrictament literari (amb l'occità, quan els trobadors utilitzaven aquesta

llengua com a vehicle d'expressió de les seues composicions), però a partir dels segles XVI i XVII el

contacte de la nostra llengua amb les seues veïnes (francés i castellà) ha provocat situacions de

pèrdua d’àmbits d’ús de la nostra llengua.

Segons Badia, un conflicte lingüístic és la situació en què, dins un mateix territori, la llengua

natural i espontània conviu amb la que té el poder. Hi ha tres factors que determinen el conflicte

lingüístic: en primer lloc, l'ensenyament i els mitjans de comunicació; en segon lloc, la immigració

i, finalment, la creació, la recerca i l'alta cultura. Aquesta situació de conflicte lingüístic només es

pot resoldre de dues formes:

• La substitució lingüística3: l'extinció de la llengua més dèbil en conflicte.

• La normalització lingüística: que la llengua de la comunitat recupere tots els àmbits d’ús.

L'èxit de la normalització depén en gran part de factors extralingüístics.

Cal no confondre substitució amb assimilació. Aquest és un procés típic de les migracions. Un

grup d'emigrats en un país es veu obligat, pel pes demogràfic, cultural, social i polític del país

receptor, a assimilar-se més tard o més d'hora a l'idioma i a la cultura pròpies d'aquell país.

7. NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA I NORMATIVITZACIÓ

És un procés històric sociocultural, en què un idioma es sotmet a la normativització i assoleix totes

les funcions socials fins aleshores assumides per la llengua dominant. Per això, la normalització té

com a objectiu que la llengua s'utilitze en tots els àmbits i funcions de la vida social: a casa, al

3 Trobem dos tipus fonamentals de funcions lingüístiques: la consciència lingüística i el control lingüístic. Si s’hi produeix

un dèficit, es donaran dues possibilitats: un esforç compensador en l'altra part funcional (la normalització lingüística) o, alcontrari, un dèficit de funcions recíproques, el qual agreujarà el dèficit inicial, i així successivament. Això significarà la

substitució lingüística. En aquest cas, el procés serà llarg i dur perquè no s'arribarà a eliminar el conflicte fins que no

s'elimine la llengua pròpia. Cal dir que, en aquesta situació, la gran majoria dels parlants minoritzats tendeix, per la

pressió social majoritària, a integrar-se en la majoria dominant. Ha sigut el cas, per exemple, de tantes i tantes

generacions de pares valencianoparlants que optaren per parlar en castellà als seus fills durant diverses dècades del segle

XX.


21

carrer, en els mitjans de comunicació, en l'ensenyament, en les institucions públiques i polítiques,

en qualsevol mena de relació interpersonal, en qualsevol lloc i en qualsevol moment...

Un altre concepte interessant, és el de les normes d’ús lingüístic4. En paraules d’Aracil: «La

normalització consisteix sobretot en l'elaboració i la posada en vigor de sistemes de normes d’ús

lingüístic. Ara, això suposa necessàriament que la normalització és sempre conscient».

O més explícitament, ja amb la teoria més elaborada: «La tendència general del nostre llarg procés

de substitució és prou clara. Sens dubte, caldrà modificar les nostres normes d’ús lingüístic aviat i

prou radicalment si volem que la llengua subsistisca».

La normalització és una resposta a la substitució lingüística. En aquest procés de normalització

podem distingir tres etapes:

• Primera: establir els termes del problema.

• Segona: normativització i estandardització.

• Tercera: extensió de la llengua a tots els àmbits d’ús.

També Ninyoles distingeix entre les dues implicacions de la normalització lingüística: «D'una

banda, normalitzar significa donar normes, regular, codificar, estandarditzar un idioma establint

una varietat supradialectal. D'altra banda, aquest terme suggereix posar, o retornar, al seu nivell

'normal' una cultura: situar-la en peu d'igualtat amb unes altres cultures, en un mateix pla».

Davant les agressions de tota mena que poden sofrir les llengües i, en especial, les llengües

minoritzades, l’única resposta vàlida i possible és la lleialtat lingüística. V. Weinreich, autor a qui

es deu aquest concepte, el defineix com:

«un principi en nom del qual les persones s'ajunten amb els seus companys de parla

conscientment i explícitament per tal de resistir canvis tant en les funcions de la seua llengua (com

a resultat d'un canvi de llengua) com de l'estructura o el vocabulari (com a conseqüència

d’interferències)».

La normativització constitueix l'aspecte exclusivament lingüístic del problema. Implica la fixació -

elaborada per filòlegs i tècnics- d’un codi lingüístic concret, raó per la qual també és coneguda sota

el nom de codificació lingüística. L'existència d'una norma codificada comunament acceptada,

pot actuar -i de fet actua- com a fre en el procés de fragmentació dialectal que, com sabem,

constitueix una de les possibles estratègies encaminades a aconseguir la substitució lingüística.

Com pot haver-se deduït, la normalització d'una llengua comporta una extensió social de la llengua

en qüestió i pressuposa, és clar, el concepte de normativització: sols una llengua fixada

normativament pot esdevenir normalitzada.

4 Les normes d’ús són engendrades per la interacció social, són normes dictades i imposades com un fet social, com si

foren impersonals i objectives. Les persones parlants les compleixen i les fan complir moltes vegades sense adonar-se'n.


22

Els conceptes d'estandardització i llengua estàndard mantenen clares connexions amb el de

normativització i llengua comuna però no són exactament el mateix. Vicent Pitarch determina

l’estàndard «com una subnorma lingüística general i com a tal -afegeix- és el registre lingüístic més

operatiu en una llengua normalitzada». L’estàndard, doncs, ve a ser com el terme mitjà de

comunicació de qualsevol llengua. Isidor Marí ha qualificat l’estàndard com «la forma més neutra

de la llengua, i doncs, la menys marcada pels trets temporals, locals o socials».

UNIT: SOCIOLINGÜÍSTICA

Documents

Transcript of UNIT: SOCIOLINGÜÍSTICA