REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

29

description

Diciembre 2012 Nº30

Transcript of REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

Page 1: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA
Page 2: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

3Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 3: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

¿Per què parlem tan mal uns d’altres?

El noble ofici de la paraula l’esser humà el porta arrelat en la sang però el fem miques en crítiques, burles, difamacions i maledicències cap el proïsme, no tenint limitacions de temps ni d’espais. On trobem la causa?, en la poca mesura i en les manipulacions ofensives, quan comentem criticant el que fan els altres, sens cap tipus de raonament. Si es fixem be, tenim dues formes de posar a “caldo” els nostres amics, enemics, familiars, tertulians, contrincants, manadors, etc. La primera és quan som part i quart de la persona interessada o pertanyem a un clan molt lligat a eixa criatura on van a ploure-li les crítiques: la nostra parella, els nostres fills, pares, germans, iaios, cosins, oncles, nebots, amics íntims, capitosts... A vegades, sense menjar-ho ni beure-ho, la vida ens fa una mala passada i ens depara la ingrata sorpresa de ser nosaltres la víctima; en aquestos dos suposats, la crítica, generalment, es converteix en una banalitat rutinària, sens cap traüllat i, amb divagacions suaus que ningú sap per on agarrar-les. La segona és quan el proïsme no està present o es allunyat als nostres interessos. “Ahí te quiero ver escopeta”, la nostra llengua vituperina tira foc en crítiques furibundes, en injuries, maledicències, mentides i difamacions cap eixe proïsme allunyat que la majoria de vegades no és part ni quart de tot allò que li reprovem. I no diguem res quan ens vegem perduts perquè la mare carabassera, que per allí passava, ha eixit en defensa d’eixe proïsme no conegut. En aquest cas el descontrol és total, la nostra verborrea llengüeta tira foc en acusacions, insults i sarcasmes aplegant, desgraciadament, a les mans.¡ Ei!, ja ho diu la sabia locució:“si no vols caldo, beu-ne dues tasses”. Després dels dos raonaments acabats d’exposar podem dir, sens por a enganyar-nos, que usem més la paraula per a destruir que per a construir. La part repugnant de la paraula apareix quan enraonem temes importants de la vida de forma imprudent i temerària, fabricant afirmacions sens tenir el degut coneixement del que es diu. És clar, en estos casos la imprudència sol ser companya inseparable de la ignorància i, “aquí está el busilis”: “la imprudència i la ignorància solen anar agarrades de la mà”, per això , quan més desconeixedors som del que parlem, més atrevits ens fem de la nostra irrefrenable i estúpida veu. La veritat de les coses series no la trobarem mai en la aparaularia vulgar ja que de cada deu paraules dites sis són imprudents i temeràries. Quanta raó tenia eixe savi filòsof grec Sócrates quan a tota hora repetia esta bonica sentència: “sols sé que no sé res”, convidant a la gent a ser prudent en les paraules a dir, tant afirmatives com negatives, perquè hi ha infinitat de coses en este món que desconeguem. No puc deixar amagat en el calaix de l’oblit el morbo, el plaer i el saborós caldo que escampa la nostra llengua fent crítiques negatives, xiismes i comaratges de la gent coneguda o desconeguda ( que més dóna...) i, si damunt és famosa, encara millor, donant a entendre que som ovelles però amb fets de llop. I no diguem res de les mentides interessades, insults, acusacions i falsedats que, a vegades, apleguen als jutjats. Per concloure, tindrem que donar una solució a aquest mal endèmic de l’ús quotidià que fem de la llengua ( parlada o escrita), atenent els següents consells:

a) Enterrem l’odi i les enveges, tant polítiques com religioses, que són la mare del corder i d’on provenen tots els mals de la Humanitat; de segur, que si ho aconseguirem, la concòrdia i el respecte humà canviarien el món. b) Afonem i reprimim les agressions tan apassionades de la nostra llengua, per mig de la paraula, i arribarem a controlar els nostres pensaments, el nostre cos i, en definitiva, el nostre comportament. Enrique Faus Signes

Opinió

A VECES…

Cristina Mata Antequera (3r B ESO)

A veces me pongo a pensar que no existe en el mundo una persona como tú, una persona que, desde el primer momento que la conocí, despertó el sentimiento más bonito que he llegado a sentir. Es un sentimiento tan profundo que cada vez que te veo siento esa alegría, esa felicidad, esa energía que me dice que eres lo que siempre soñé, que me haces sentir lo preciosa que es la vida a tu lado. Sería difícil pensar que pueda existir una vida en la que yo no esté a tu lado y lo que tú eres para mí. Porque las palabras sobran cuando se trata de describir a una persona tan maravillosa como tú. Tú eres mi inspiración, lo mejor que me ha pasado en la vida. Eres y serás lo más importante hoy, mañana y siempre.

EL INICIO DEL CURSO

Yasmin (3r A ESO)

Era una chica nueva en el Santa Cruz, empecé a dar clase de 3º de la ESO y cuando entré al aula conocí a la gente nueva y a los profesores. Éstos nos explicaban muchas cosas, lo que podemos hacer y lo que no podemos hacer, y conocí a algunos profesores y alumnos nuevos. Me va muy bien con ellos. Me pusieron en ACI y aprendí muchas cosas, como Matemáticas y Castellano. Luego me dieron caramelos por trabajar bien y lo pasé muy bien con mis amigas, que son Sheila y Julia, las mejores amigas que tengo en mi corazón. Me gustaría deciros que sois los mejores profesores que hay en este mundo. Este inicio del curso ha sido muy bueno. Nos dieron una hoja de comedor y me lo paso genial con todos los de mi clase. Se han portado bien. Os quiere mucho Yasmin. Gracias a todos. Love. Fin.

EL VCF, UN GRAN EQUIP

Toni Martín Albir (3r A ESO)

Tots els valencianistes sapiguem de la derrota del VCF davant el Màlaga, CF per quatre a zero, però tots els valencianistes també sapiguem que el VCF és un equip molt bo. Per això hem de recolzar al nostre equip i als nostres jugadors. El València, CF és un equip històric i tota l’afició i tot el món sap que poder fer front als millors equips del món. Hui, i més que mai, Amunt València!!! Amunt afició!!!

4 5Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 4: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

ELLAS

Sandra Sacristán (3r B ESO)

Esas tres personas que están y estarán allí cuando las necesite, que me aguantan en mis peores días, que están ahí en los momentos más difíciles, que saben cómo sacarme una sonrisa cuando más la necesitas. Ellas son por las que cada día me pregunto ¿qué haría yo sin ellas? Sé que siempre tendré su apoyo, que estarán ahí para pararme los pies cuando lo necesite, que podré contarles mis problemas y siempre tendrán una solución. A pesar de todos los problemas que hemos pasado juntas, seguimos adelante. ¿Qué deciros aquí que no os diga todos los días? Pues que gracias por todos los momentos a vuestro lado, todas las risas y lágrimas. Os necesito en mi vida y solo os pido que no me falléis nunca, porque sois mis amigas, sois mis hermanas. Os quiero mucho. Gracias por todo.

EN ESTE CURSO

Sheila Martínez (3r A ESO)

¡Hola! Me llano Sheila y este año estoy en 3º de la ESO. Nos han dividido en dos clases y a mi me ha tocado el grupo A. Mi tutor es Albert y mi cotutora Elisa.

Voy a echar de menos a Carmen Sapena, pero estoy contenta porque me gusta mucho Albert.

He conocido a gente nueva, pero ya conocía a casi todos. En clase, la verdad es que nos reímos mucho con Albert, que nos ayuda con los deberes y con los problemas que podamos tener.

Este año se han ido dos personas muy especiales para mí y las echo mucho de menos.

LA VIDA

Carlos Cervera Pérez (3r B ESO)

La vida, ¿quién sabe qué es la vida? Naces, creces, te alimentas, te reproduces y mueres. Para algunos, la vida es como una preparación hacia la vida eterna; para otros, es una vida más, ya que para ellos –al morir- nacen reencarnados en nuevas generaciones. La vida es como un sentimiento, porque por mucho que estés vivo puedes no sentirte parte de ello. La vida es el bienestar que sientes desde que naces hasta que mueres, resucitas o te reencarnas. Cosas de fe, pero todo ello lo encuentras en la persona que tienes al lado. Tú nunca tienes vida propia si no fuese por el prójimo, el otro te da la razón de vivir, es como un cielo, si falta una cosa es como si todo se derrumbase y se rompiese la cadena.

La vida, como he dicho, es un paso, pero aprovéchalo, porque en cuanto te das cuenta te estás lamentando de lo que pudieses haber hecho, lo que pudieses haber vivido, lo que pudieses haber amado a las personas a las que habrías podido hacer la vida más feliz. Pero pronto se acaba y con ella tu olvido.

MÁS QUE UNAS AMIGAS

Cristina Mata (3r B ESO)

Vosotras sois las personas que conseguís hacerme sonreír en todo momento, que me alegran hasta los días más tristes. Porque es veros y pensar ¿qué haría sin ellas?, ¿qué sería mi vida si no tuviera vuestro apoyo para seguir adelante? Porque también sé que vosotras jamás me fallaríais, que estaréis en las buenas y en las malas, que si cae una de las otras tres estamos para ayudarle a levantarse, que amigas fieles como vosotras quedan pocas, por no decir ninguna. Muchísimas gracias por todos estos días a vuestro lado, con nuestras risas y nuestros pequeños enfados. Sabéis de sobra que las palabras a vosotras se os quedan cortas comparando con lo grandes que sois en mi vida. Valéis millones, princesas, os quiero como a nada. PD.- Ainhoa, Daniela, Sandra.

¿QUÉ ES LA VIDA?

JF (3r B ESO)

La vida puede ser para mi de dos maneras: difícil o dificilísima. Son cosas que cada uno lo ve como quiere o ante sus posibilidades. Para mi la vida es bastante difícil. Aunque hayan momentos buenos de la vida, nosotros, las personas, no nos olvidamos de los malos.

Hay personas que no saben cómo sobrevivir de un día para otro, hay personas que tienen familias muy numerosas y se matan a trabajar en campos, limpiando váteres… y todo por no tener unas posibilidades para un trabajo con menos esfuerzo. Hay de todo en esta vida.

De hecho, hay muchas más cosas difíciles y malas que cosas buenas y bonitas. Para mí, las cosas buenas y bonitas no existen y las pocas veces que las he vivido fue cuando era muy pequeña.

Para mí, una de las cosas más bonitas de la vida es nuestra infancia, eres pequeño, todo el mundo está contigo, te cuida, están pendientes de ti… En cambio, cuando uno crece ya todo cambia…

Pero bueno, cada uno tal y como lo ve; yo lo veo a mi manera. Difícil. Otra cosa bonita es pensar también en crecer, tener un trabajo, una familia… porque nunca se sabe lo que puede pasar en esta vida, aunque todo eso sin prisa y pensándose uno muy bien las cosas.

6 7Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 5: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

9 D‘OCTUBRE

Cristina Ghinita (3r A ESO)

El dia 9 de octubre fuimos al Museo de Valencia para ver la Valencia antigua. Ahí vimos un montón de cosas: vasijas, cerámica, antiguas tumbas, esqueletos, inscripciones en latín.....y muchas mas cosas.

Al entrar, nos sentamos en unos bancos que había y vimos un vídeo de cómo era Valencia antes, estaba interesante.

A mí me gustó mucho, pero se hubiera podido mejorar si hubiera habido un guía, que nos fuera hablando sobre todo y, también, hubiera sido mejor que nos separara en dos grupos, porque al ser mucho no nos enterábamos.

Cuando acabamos la visita volvimos por el río andando y otros haciéndose fotos. Ha estado bien la excursión yo creo que ha todos nos ha gustado.

DIGUEM NO AL MALTRACTE

Melina Martínez (3r A ESO)

El 23 de novembre vingué un senyor a contar-nos el que passa amb la violència de gènere. Ens contà que una dona de 80 anys va anar amb els seus fills a demanar-li ajuda perquè el seu marit, des dels 20 anys fins ara, li estava pegant tots els dies. Quan ell ho va contar, tota la classe va eriçonar-se, sobretot jo... Ell va dir que qualsevol insult, qualsevol crit és agressió (maltractament psicològic), també va dir que les dones que pateixen maltractament psicològic com físic han d’avisar algú per ajudar-la, perquè la por és més forta que la valentia i algunes dones a soles no poden eixir del maltractament.

CHARLA DE LA POLICÍA NACIONAL

Ainhoa Campoy (3r B ESO)

El pasado viernes 26 de octubre nos unimos las clases de 3º de ESO para asistir a una charla de la Policía Nacional. Nos hablaron sobre las drogas, el alcohol y el acoso escolar. Estos tres puntos son los más importantes en nuestra adolescencia, porque somos quiénes más podemos sufrirlos. Es importante saber lo que decir (si o no), porque si no luego vendrán las consecuencias de todo lo puedas haber hecho. Si vas a decir SI, atente a las consecuencias, pues no te cuesta nada decir NO para facilitarte vivir la vida. Ahora estamos en una época de nuestra edad en que todo nos parece más bonito, pero en realidad no sabemos dónde nos podemos estar metiendo si aceptamos, ni tampoco sabemos el daño que podemos causarle a otras personas por el mero hecho de disfrutar un tiempo que durará poco o mucho. Eso lo decides tú. Si eres listo, sabrás lo que hacer con tu vida, nadie te prohíbe nada, solo te aconsejan. En general, los dos agentes que nos visitaron, nos hablaron de todo esto y fue una charla entretenida e interesante.

8 9Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 6: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

Concurs Defensor del Poble 2012

El laboratorio El miercoles 21 de noviembre fuimos al laboratorio de Principe Felipe. La visita estuvo muy

ineresante. Nos enseñaron celulas cancerigenas, celulas no cancerigenas, tambien vimos lo que le pasa a un

rata cuando esta bajo la influencia del alcohol, lo que pasa cuando la mujer esta enbarazada y toma alcohol, que el niño sale con malformaciones.. y otras muchas cosas.

A mi la visita me encanto, porque me gusta mucho todo lo relacionado con las ciencias porque me pearece un mucno muy apasionado.

Open 500 (Àgora de la CAC)

10 11Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 7: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

Dibuix lliure

12 13Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 8: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

L’ÀLBUM DE MEHRAB

14 15Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 9: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

ENTREVISTA A MIGUEL ÁNGEL, PROFESSOR D’INFORMÀTICA D’ESO

Sóc enginyer en informàtica per la Universitat Politècnica de València, carrera que vaig començar en 2001 després de finalitzar C.O.U., que es troba actualment desapareguda, i realitzar la corresponent prova de selectivitat. Encara que vaig fer una carrera que aparentment està enfocada a altres camps, sempre em va resultar molt interesant la docència. Per això, a 2011, i després d’haver tingut alguns contactes amb l’educació per a docents, vaig decidir realitzar el Màster de Professorat de Secundària amb l’objectiu d’impartir classes a instituts, que vaig aconseguir per fi en el Col·legi Santa Cruz.

1- Tenim entès que ets de Xàbia, què ens pots dir del teu poble? Xàbia es, en la meua opinió, un dels pobles més bells del litoral mediterrani. Mai he valorat

la bellesa del poble fins que ha vingut gent de fora i m’ha fet vorer amb claredat el que pot oferir. Platges d’aigua cristal·lina, rodejades per muntanyes i penya-segats que el protegeixen de l’onatge, així com paratges de muntanya en què realitzar llargues excursions. En fi, com podeu comprovar, sóc un enamorat de la meua terra.

2- Què has estudiat al llarg de la teua vida? Ha estat una bona experiència? Per

què recomanaries formar-se als joves? Realment no he deixat d’estudiar en cap moment. Des de música (piano, guitarra, solfeig),

anglès i sobretot informàtica. A aquest últim li he dedicat la major part del meu temps, ja que és un camp immens i que a més, requereix mantindre’s fresc. Tot el procés de formació ha sigut molt enriquidor, ja que la sensació d’aprendre coses noves i anar veient la seua utilitat no té preu.

3- Què t’agradaria estudiar a més a més? A més de la dedicació que té el món de la informàtica que no deixa de créixer, per la qual

cosa exigeix formació continua, m’agradaria apendre idiomes i algun dia, obtindré el doctorat... encara que això ja seria a llarg termini.

4- Coneixies el Col.legi Santa Cruz? Què t’ha sorprès? Certament, desconeixia el centre. Al principi em van impactar prou les instal.lacions, però

conforme he anat incorporant-me en l’ambient del centre i coneixent els alumnes, la diversitat cultural que té, així com l’afecte amb que m’ha acollit tot el món, ha fet que m’assenta molt ràpidament feliç dins de la comunitat.

16 17Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 10: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

5- Com definiries els alumnes del centre?, i els teus companys? Els alumnes, diversificats. Tal com comentava en el punt anterior, m’ha sorprès gratament

l’embolic cultural que té el centre, i de quina manera conviuen en el mateix. És molt curiós veure de quina manera conviuen tots en el mateix espai, compartint-ho tot. I sobre el professorat, què dir? Des del primer dia m’han acollit i ajudat en tot el que he necessitat, a part de tindre paciència mentre ficava el cap dins de l’aula d’informàtica. Realment estic molt content amb el tracte que he rebut, ja que sempre és difícil arribar a un lloc per primera vegada i més concretament, sent la primera vegada que exercia com a docent.

6- Quines aficions tens? Li dediques molt de temps? Realment dedique molt de temps a la informàtica. M’agrada molt estar informat del que es

“cou” en aquest món. Encara que també m’agrada jugar a futbol sala, la jardineria i l’atenció de tortugues de terra (que comença a ser un problema la quantitat que tinc).

7- Què hi penses de la crisi? L’entens? Penses que té solució a curt o mitjà

termini? Com creus que afecta a l’educació, per exemple? La crisi és un alifac que es veia vindre des de fa temps. En la meua opinió, lse persones

vam perdre el rumb degut a l’abundància que ens rodejava, i açò produïa que visquérem per damunt de les nostres possibilitats sense tindre en compte el nostre verdader poder adquisitiu. I si sumem que en esta situació de malbaratament ningú va intentar posar els peus en la terra a les persones, ni es va tindre cap tipus de previsió per part de les persones que en teoria han de cuidar de nosaltres, doncs ha ocorregut el que havia d’ocórrer. A curt termini, no veig solució, ja que és necessari generar alguna línia de negoci que agafe la mà d’obra, per la qual cosa fins que no ens assentem i pensem què podem oferir al món per a ser competitius, difícilment podrem eixir d’aquesta situació. Al meu parer, per a l’educació es un alifac. El futur del país està en mans de les persones que estan ara estudiant. Ells seran els pares del demà, i deixar-los en el món sense una educació i sense els recursos necessaris per a desembolicar-se, al meu parer, és matar el seu futur. Per això opine que l’educació ha de ser prioritària sobre totes les coses.

8- Quins consells o suggeriment li donaries a la gent més joveneta? Que no es deixen influenciar per la situació actual. No han de veure la crisi com un motiu

per a desanimar-se, si no utilitzar-la com a motivació per a intentar destacar prou com per a sortir avant. Al meu parer, ha de recuperar l’energia i iniciativa a fi de despuntar en esta situació tan competitiva y dura en la que estem immersos, en la que es requereix donar el millor d’un mateix, i en les seues mans està la possibilitat de fer-ho.

9- Què hi penses de la nostra revista? M’ha sorprès gratament. No sabia que el centre la tenia fins que m’ha arribat a les meues

mans amb motiu de l’entrevista. És molt divertida, ja que al participar l’alumnat, pots veure l’ambient que es respira en el centre, i sense mentir, l’he vista de principi a fi d’una assentada.

10- Afegiries... Mai m’havien fet una entrevista, però ha sigut molt interessant. Volia agrair novament als

companys la manera amb què m’han rebut en el centre i agrair l’oportunitat que m’han donat d’exercir com a docent. Així que moltes gràcies per tot i ens veiem en el Col·legi Santa Cruz.

Entrevista a Helena, professora de secundària

Vaig estudiar primària (que abans es deia EGB) al Col·legi Públic de Pràctiques, al costat de l'escola de Magisteri. Hi vaig fer grans amics que encara conserve. La secundària i el batxillerat (abans BUP i COU), els vaig cursar a un institut, no massa gran, on ens coneixíem tots, ens ajudàvem i ens cuidaven. A la universitat vaig estudiar Enginyeria Química, i us assegure que l'etapa universitària va ser dura, però molt divertida.

La meua trajectòria

professional va començar als 21 anys treballant a El Corte Inglés mentre estudiava la carrera, encara que he tornat a treballar allí més vegades. Estudiar i treballar alhora és complicat, però aprens molt. Abans de ser professora vaig treballar dos anys com a comercial, però em vaig adonar que no m'agradava i fou quan vaig decidir ser docent.

1.- Tenim entès que ets de Mislata, què ens pot dir del teu poble? Jo no sóc de Mislata “de tota la vida”. Vaig vindre a viure ací en independitzar-me

dels meus pares. Vaig triar Mislata perquè coneixia el poble (tinc molt amics ací), i m'agradava molt l'ambient. És un poble viu, amb molta gent jove, molts comerços, amb bones comunicacions amb València i molt a prop d'un dels pulmons de la ciutat, l'antic llit del riu Túria.

2.- Què has estudiat al llarg de la teua vida? Ha estat una bona experiència?

Per què recomanaries formar-se als joves? Com he avançat a la capçalera, vaig estudiar Enginyeria Química. Després vaig fer un

postgrau en l'industria del moble. Ara estic perfeccionant l'anglés i, en pocs anys, m'agradaria estudiar un màster en enologia. No sé estar sense estudiar alguna cosa. Crec què és fonamental aprendre, estar al dia i tindre el cap en funcionament. La formació és imprescindible en el mercat laboral actual i ho sé de bona mà. Per desgràcia molts amics meus estan a l’atur, i si una cosa hem comprovat és que els que tenim formació trobem treball en molt menys temps que els que no en tenen, encara que siga en treballs on no fa falta formació específica.

18 19Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 11: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

3.- Coneixies el Col·legi Santa Cruz? Què t'ha sorprès? Només el coneixia d’oïdes. M'agrada molt el bon ambient que es respira i que m'han

rebut amb els braços oberts, com si haguera treballat ací molts anys. M'ha sorprés la quantitat d’activitats que es preparen i la il·lusió i dedicació que tota l'escola li posa.

4.- Com definiries els alumnes del centre?, i els teus companys? Hi ha alumnes de procedència molt diversa i estic aprenent molt de les diferents

cultures del món. És remarcable l'esforç dels alumnes que arriben d'altres països sense coneixement de les llengües i com, en poc temps, començen a comprendre i a integrar-se a l'escola, gràcies, també, a l’excel·lent acollida que els fan el alumnes veterans. Crec que és un exemple de cooperació i integració del que ens hem de sentir tots molt orgullosos.

Els companys són gent molt professional, a qui els apassiona la docència, amb moltes ganes de treballar i d'ajudar que els alumnes aprenguen. Estic molt contenta i vull donar-los les gràcies per ajudar-me tant en els primers dies en què anava perduda.

5.- Quines aficions tens? Li dediques molt de temps? M'agrada molt gaudir del meu temps lliure amb els amics i la família. Sempre que puc,

organitze excursions, menjars familiars, berenars d'amics... Sóc aficionada a viatjar, encara que no ho puc fer tant com m'agradaria. La música i la lectura també m'agraden molt, de fet, sempre que arribe a casa, el primer que faig és encendre la ràdio per escoltar música.

6.- Què hi penses de la crisi? L'entens? Penses que té solució a curt o mitjà

termini? Com creus que afecta a l'educació, per exemple? La crisi és un problema molt greu. En el meu cas, la tinc molt a prop perquè, a més

de tindre hipoteca, tinc molts coneguts que treballaven a la construcció i que ara no troben feina. Crec que les institucions no s'ho prenen seriosament i no s'adonen que hi ha molta gent sofrint. Ells no miren més que els diners i la forma de no perdre ni un cèntim, però la gent del carrer ha perdut molt més que cèntims.

Per desgràcia, crec que encara ens queden molts anys de crisi que faran que cada veagada es destinen menys recursos als serveis socials. Espere que l’educació no patisca més els efectes, que, al menys, es quedem tal i com estem, i l’educació seguisca sent gratuïta i universal per a tothom.

7.- Quins consells o suggeriments li donaries a la gent més joveneta? Més que consell m'agradaria dir-los que, amb un poc d'esforç, podem aconseguir

totes les coses que ens proposem. Em trobe molts joves que ja estan desanimats pensant que no podran aconseguir acabar els estudis o trobar feina o tindre habitatge. Però no trobe quasi joves que s'esforcen, que, si cauen, es tornen a alçar i ho tornen a intentar...som més forts del que pensem i ho hem de demostrar a diari.

8.- Què hi penses de la nostra revista? Em pareix un excel·lent medi de comunicació entre tots els que fem el Santa Cruz. És

una forma de fer recull de totes les activitats i tots els pensaments que tenim. A més a més, crec que serà un record entranyable quan, d'ací a uns anys, tornem a llegir la revista i ens recordem de companys, d'excursions, etc.

9.- Afegiries..... Vivim una època en què tot es fa amb pressa. Pressa per arribar a treballar, per

créixer, per acabar l'escola...crec que hem de parar i gaudir de cada moment i de cada etapa de la vida, perquè no tornaran. Hi ha temps per a tot i tot arriba al seu temps.

ENTREVISTA A CARLOS ARENAS, PROFESSOR DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA I ESPECIALISTA EN CINEMA

Vaig nàixer a València ara fa 41 anys. Vaig fer BUP i el COU a l'Institut Públic Jordi de Sant Jordi. Després em vaig llicenciar en Geografia i Història a la Universitat de València. Allí mateix vaig fer el Doctorat en el Departament de Història de l'Art, encara que vaig començar-lo a Alemanya, a la Universitat de Heidelberg.

1.- Des de quan eres docent a la Universitat de València? És un estímul per a tu?

Done classes a la Universitat des de principis de 2010. Sí que és molt estimulant preparar i explicar la matèria que havia treballat i estudiat quan era més jove. Estar en contacte diari amb gent jove és important per a mi.

2.- Quin va ser el teu camp d’investigació en la teua tesi doctoral? Has editat recentment algun llibre sobre cinema?

El meu camp d'investigació va ser el cinema i el disseny cinematogràfic. Em vaig centrar en un artista suïs que unia els dos aspectes. Es tracta de H.R. Giger, conegut pels seus dissenys a la pel·lícula Alien.

He editat uns quants llibres sobre cinema. L'últim es va publicar a principis d'aquest any i es titula Apocalipsis ya: el cine del fin del mundo. El títol ho diu tot: és una temàtica que està molt de moda els últims anys a l'audiovisual i que personalment sempre m'havia interessat. En els moments de crisi, amb tensió i moltes pors, és quan aquesta temàtica cobra més sentit.

3.- Per què triares especialitzar-te en cinema? Què hi aporta aquest gènere artístic a la societat?

El món contemporani és el que més m'ha interessat sempre i pense que el cine, els mitjans audiovisuals en general, són la manifestació artística i cultural més important del segle XX, i del que portem del XXI. El cine aporta molt, de vegades és un espill del món, altres un mecanisme de reflexió i també d'oci i entreteniment.

4.- Quin gènere prefereixes?

Sempre m’ha seduït el gènere fantàstic, és a dir, la ciència-ficció i també el cinema de terror. A banda que visualment m’impacten aquestes pel·lícules i em queden gravades en

20 21Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 12: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

el cap, reflexionen i plantegen moltes problemàtiques reals, del present, així com pors i malsons que tots patim.

5.- Podries referir-nos algunes pel·lícules que t’hagen impactat sobre manera? I directors, guionistes i actors?

Moltes, moltes pel·lícules, entre elles: Blade Runner (1982), Alien (1979), Grupo Salvaje (1969), Easy Rider (1969), American History X (1998), El planeta de los simios (1968), El club de la lucha (1999).... ; Directors com ara Orson Welles, Hitchcock, Fellini, David Fincher, David Lynch, Christopher Nolan...; alguns actors que em pareixen interessants són el propi Orson Welles o Edward Norton, més actual. Una actriu que m’ agrada últimament es Lena Heady, una de les protagonistes de la sèrie de televisió de culte Juego de Tronos.

6.- Com veus el cinema europeu a hores d’ara? I el cinema espanyol?

El cinema actual, com moltes altres coses , està en crisi. El cinema europeu busca la seua identitat igual que ho fa la UE. I el cinema espanyol aporta molt poc, tracta de copiar models estrangers que ací no funcionen. Es possible que el cine espanyol no alce el cap en els pròxims anys.

7.- Tenim entés que has participat en alguns festivals internacionals de cinema?

És tot com es veu als mitjans de comunicació? Com és per a tu el glamour? Coneixes de prop directors o actors de cinema coneguts? Si, he col·laborat alguns anys amb el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges i també amb la Semana de Terror de San Sebastián. Es interessant veure com el directors, actors o tècnics presenten els seus films i parlen del seu treball. En eixe moment no hi ha glamour, tots són de carn i os, molt propers. En canvi, quan els veiem a la gran pantalla tot canvia. Allí he coincidit amb molta gent del cinema. Per exemple conec a Paco Plaza, que és valencià i es feu molt famós per dirigir la pel·lícula REC, i en ocasions he entrevistat a gent com ara Terry Gillian, Alejandro Jodorowsky, George Romero, Alex Proyas... Els actors no em criden tant l’atenció encara que en aquestos certàmens te'ls trobes per tots el racons. 8.- Quines són les teues aficions a banda, suposem, que el cinema?

Tracte d'anar totes les setmanes al cine, o al menys 2 ó 3 vegades al mes. També consumisc molt de cine a casa, encara que últimament veig més series de televisió que cine, doncs pense que avui hi ha més creativitat a altres mitjans audiovisuals que al propi cine. A banda del cinema i de la família les meues aficions són l’ esport i la música. Actualment el tennis i la guitarra acústica. Cada dos setmanes toque en directe amb un amic temes de rock, blues, heavy, glam... 9.- Què et sembla la nostra revista? I a través d’ella, com veus el nostre col·legi?

La veritat és que la revista està molt bé, té un format atractiu i molt de contingut. Fullejant -la percep molta il·lusió i treball darrere.

Literatura EL VIEJO OLMO DEL PUEBLO

Ester Martínez

(Para mis chi@s de 4º de ESO con l@s que comparto a diario mi vida)

¡Qué alegría, qué nostalgia qué ternura, qué emoción al ver tu tronco rechoncho

castigado por los años se me encoge el corazón!

¡Cuántos recuerdos! Tu figura, compañero, ya no es la misma de antaño.

Pero… te miro y comprendo que aún me guardas los secretos cuando en las noches de agosto

bajo l aluna, en silencio, te contaba mis amores

inocentes… los primeros. Con mis diecisiete abriles

ya me parecías viejo. perdona… aún no sabía

quererte como te quiero- Hoy me escuchas y te ríes. Me entiendes y yo te entiendo,

mudo ves pasar la gente, los de fuera, los del pueblo. Miradlo que aún está vivo,

aún está vivo y entero. silencio que va a dormir el viejo olmo del pueblo para soñar con historias,

con amores y otros cuentos, con besos y con enfados de adolescentes eternos.

Silencio, que va a dormir el viejo olmo del pueblo.

RELATO COOPERATIVO.

Como el curso anterior, el relato que sigue, es fruto de una experiencia colaborativa llevada a cabo en las clases de refuerzo positivo de castellano en el curso de segundo de la ESO. Por los alumnos: Yassin, Sebastián, Eugenio y Andrea.

22 23Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 13: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

La experiencia es sencilla, consiste en darle una frase de inicio al primer alumno y una de final, para que desarrolle una breve historia (una o dos frases más). La frase final del primer alumno, ha de constituir la de comienzo del siguiente alumno, y así se repite hasta el último, al que se le da libertad para establecer la conclusión de la historia.

El relato aparece tal y como fue imaginado por los alumnos y en el orden que aparece arriba, tan solo con pequeñas correcciones por parte del profesor para evitar reiteraciones.

Pues bien, este es el resultado ¡qué lo disfrutéis!

UN EXTRAÑO ANIMALITO

En aquel tiempo ocurrieron grandes catástrofes, como el terremoto que vivimos mi hermano y yo. Él consiguió escapar, pero yo no. No quería dejar mi hogar, pero al final ante un nuevo terremoto aún más fuerte, no vi otra opción. Me metí en el frigorífico.

Pasaban las horas y tenía mucho frío, menos mal que llevaba un abrigo. Cuando pasó el terremoto escuché un ruido que provenía de unas cajas congeladas que teníamos allí. Me acerqué, abrí la caja y salió un extraño animalito que se metió entre mis piernas.

Rápidamente trepó por mi cuerpo, llegó a mis brazos y… ¡Me mordió! Inmediatamente agarré su cuerpo peludo y lo tiré lejos. El animalito huyó, pero mi

brazo no paraba de chorrear sangre, tenía que curarlo y contarle a alguien lo que había visto. Pero estaba seguro de que nadie me creería.

Nadie me iba a creer, porque dentro de aquellas cajas, además del extraño bicho había encontrado varios cadáveres congelados. Y uno de ellos era el de la Tía Florina. Al final conseguí llegar a la comisaría del barrio, pero en ese momento me desmayé.

Me contaron que pasé varios días inconsciente, afectado por una rara enfermedad que ahora se había extendido por todo el país, que era el primero que conseguía despertar pues todos los demás morían sin remedio, y que el asesino de tía Florina era nuestro vecino, el señor Cruguer. Había confesado que además de a la tía Florina había matado a mucha más gente. Todo el jurado estuvo de acuerdo: ¡Pena de muerte!

El día de la ejecución, algo me impulsó a ir a verla. Las calles estaban vacías mucha gente se había marchado del país por lo de la enfermedad. Ni tan siquiera había muchos policías, así que justo cuando lo iban a ejecutar, salió corriendo y ningún guardia consiguió detenerlo. Entonces me pareció como si se parara por un instante y me miró a los ojos. Desde ese momento supe que era inocente.

Él no había matado a toda esa gente pero era responsable de algo mucho peor. Tenía que avisar a todo el mundo, dar la alarma de epidemia general pero no sabía si sería suficiente. Lo conseguí y ahora tenía que salvarme yo, pero…

El aeropuerto estaba repleto, todos querían salir de la ciudad. Al final conseguí una plaza en un vuelo que no sabía hacia donde iba. Pero la mala suerte me perseguía. Ya en el aire al avión le falló un motor y el piloto dijo:

- Todos fuera del avión, tenemos que saltar en paracaídas.

Cuando iban a darme mi paracaídas algo me distrajo, me pareció ver correr por el pasillo del avión un animal, Un animal parecido a aquel que me mordió en el brazo. Después vi que ya no quedaba nadie en el avión y tampoco ningún paracaídas.

Aquel sería mi final, pero entonces alguien me toco por la espalda. Era el señor Cruguer y me ofreció saltar juntos utilizando su paracaídas. No sabía que hacer, no me fiaba mucho pero no quedaba tiempo. Cogimos el paracaídas, nos abrazamos y saltamos los dos juntos. Caímos a una isla tropical donde hubiese estado bien pasar unas vacaciones pero ahora no estaba para eso.

Me contó que él no había matado a nadie sino que era un investigador privado contratado por el Gobierno para averiguar qué experimentos estaba haciendo

¡¡¡¡Mi hermano!!!! Me dijo que había creado un extraño ser que propagaba una enfermedad contagiosa

que mataba a todos los seres humanos, y que para eso había tenido que experimentar con mucha gente. Incluso con la tía Florina. Yo no sabía que pensar pero estaba allí sólo con él y no tenía forma de comprobar nada.

Así que buscamos un refugio y después conseguimos algo de comida. Al día siguiente decidimos salir a explorar la isla. Al principio creímos estar solos pero nos dimos cuenta de nuestro error, cuando un día delante de nuestro refugio apareció ese extraño animalito…

¿CONTINUARÁ…?

MUJERES SIN NOMBRE

María Mora Sesma

Carmela no tenía nombre. Sólo era un bebé. Cuando despertó de su primer sueño sintió que los brazos de su madre la rodeaban.

Levantó la vista para conocerla después de tantos meses y vio que era hermosa, que le miraba de forma especial pero que sus rasgados ojos estaban llenos de lágrimas. “Mamá, ¿qué te pasa? ¿No te alegras de verme?” era lo que Carmela quería pero no sabía preguntar; aún era demasiado pequeña para hablar, para decirle a su madre que no se preocupara porque ahí estaba ella para hacerle feliz.

Por la noche oía la conversación de sus padres. Desde su cuna de madera les veía sentados en la cama agitando los brazos, emitiendo sonidos, palabras, frases que no entendía. Una noche su madre se levantó de golpe, decía que no con la cabeza, que no, que no, que no. Se acercó a ella, la cogió, la abrazó y empezó a llorar, otra vez esas lágrimas en sus ojos. “¿Por qué, mamá? ¿Qué te pasa? ¡Dímelo!”. Su padre se aproximó a ellas, susurró algo a su madre, la besó y luego abrazó a las dos a la vez. Tres en uno: un papi, una mami y un bebé. Tres formando una unidad, una familia. “Una familia feliz” pensó a su manera Carmela, el bebé sin nombre.

Cuando iban a darme mi paracaídas algo me distrajo, me pareció ver correr por el pasillo del avión un animal, Un animal parecido a aquel que me mordió en el brazo. Después vi que ya no quedaba nadie en el avión y tampoco ningún paracaídas.

Aquel sería mi final, pero entonces alguien me toco por la espalda. Era el señor Cruguer y me ofreció saltar juntos utilizando su paracaídas. No sabía que hacer, no me fiaba mucho pero no quedaba tiempo. Cogimos el paracaídas, nos abrazamos y saltamos los dos juntos. Caímos a una isla tropical donde hubiese estado bien pasar unas vacaciones pero ahora no estaba para eso.

Me contó que él no había matado a nadie sino que era un investigador privado contratado por el Gobierno para averiguar qué experimentos estaba haciendo

¡¡¡¡Mi hermano!!!! Me dijo que había creado un extraño ser que propagaba una enfermedad contagiosa

que mataba a todos los seres humanos, y que para eso había tenido que experimentar con mucha gente. Incluso con la tía Florina. Yo no sabía que pensar pero estaba allí sólo con él y no tenía forma de comprobar nada.

Así que buscamos un refugio y después conseguimos algo de comida. Al día siguiente decidimos salir a explorar la isla. Al principio creímos estar solos pero nos dimos cuenta de nuestro error, cuando un día delante de nuestro refugio apareció ese extraño animalito…

¿CONTINUARÁ…?

MUJERES SIN NOMBRE

María Mora Sesma

Carmela no tenía nombre. Sólo era un bebé. Cuando despertó de su primer sueño sintió que los brazos de su madre la rodeaban.

Levantó la vista para conocerla después de tantos meses y vio que era hermosa, que le miraba de forma especial pero que sus rasgados ojos estaban llenos de lágrimas. “Mamá, ¿qué te pasa? ¿No te alegras de verme?” era lo que Carmela quería pero no sabía preguntar; aún era demasiado pequeña para hablar, para decirle a su madre que no se preocupara porque ahí estaba ella para hacerle feliz.

Por la noche oía la conversación de sus padres. Desde su cuna de madera les veía sentados en la cama agitando los brazos, emitiendo sonidos, palabras, frases que no entendía. Una noche su madre se levantó de golpe, decía que no con la cabeza, que no, que no, que no. Se acercó a ella, la cogió, la abrazó y empezó a llorar, otra vez esas lágrimas en sus ojos. “¿Por qué, mamá? ¿Qué te pasa? ¡Dímelo!”. Su padre se aproximó a ellas, susurró algo a su madre, la besó y luego abrazó a las dos a la vez. Tres en uno: un papi, una mami y un bebé. Tres formando una unidad, una familia. “Una familia feliz” pensó a su manera Carmela, el bebé sin nombre.

24 25Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 14: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

A la mañana siguiente los padres sacaron a Carmela de su cuna para meterla en una cesta pequeña llena de ropita por estrenar, jabón y un biberón. “Qué bien” pensó Carmela “nuestra primera excursión familiar”. Salieron a una carretera y, tras una larga espera, por fin apareció un autobús. Subieron. Mientras su padre buscaba algo en los bolsillos del pantalón, Carmela se fijaba en el conductor, que no dejaba de mirarla, a ella y a su madre, con cara extraña. “¿Por qué esa cara? ¡Nos vamos de excursión, Señor!”. Antes de que le diera tiempo a sonreírle a aquel conductor, su madre ya la había llevado hasta la parte trasera del autobús. Carmela se durmió en sus brazos, qué bien, qué a gustito, qué calorcito, cuánto amor. Al cabo de unas horas se despertó y la vio otra vez llorando como la primera vez, mirando por la ventana. “¿Pero por qué lloras tanto, mami?”. Como su madre no la entendía, Carmela hizo como ella, llorar, llorar desconsoladamente. Además, ya estaba cansada e incómoda, el viaje estaba resultando demasiado largo, al fin y al cabo sólo era un bebé, ya tendría tiempo de ver mundo, el mundo entero.

Se hizo de noche. Carmela estaba agotada. Intentaba reconocer su casa pero no, aquel sitio no le sonaba de nada. Sus pequeños párpados se le iban cerrando…le pareció que su madre escribía en un papel pero no estaba segura, quizás estaba ya soñando…Ya casi dormida sintió un profundo beso de amor de su madre. “Buenas noches mami, yo también te quiero…”.

Abrió los ojos, ya era de día. “Mamá, mamá, tengo hambre”. “¡Mamá! ¿Dónde estás, mamá?”. Miró a su alrededor, no había nadie. “¡Mamá!”. Carmela empezó a llorar y a patalear dentro de la cesta, era la única forma de que su madre la escuchara y la entendiera. Carmela no se cansaba de avisar pero ella no acudía.

Al cabo de unos minutos u horas, no sabía, se asomó a la cesta una cara femenina, una chica joven que cogió un papel del interior y que lo miró moviendo los ojos de un lado a otro, de un lado a otro. La cara femenina dejó de nuevo la nota en la cesta, sonrió a Carmela y le tocó la barriguita. Carmela no se movía, tenía miedo. “¿Quién eres tú, mi tía? ¿Dónde está mamá? ¡Mamá!”. La chica no entendía su idioma de bebé, así que cogió la cesta con Carmela y sus cosas dentro, llamó a un timbre, empujó una puerta y se metió en una casa, una casa enorme pero extraña. Carmela notó que aquella no era una casa corriente, con papis, mamis e hijos felices. Apareció otra mujer más mayor y más seria que la que le transportaba, se dijeron algo, miraron a Carmela y se la llevaron a otra habitación. Allí dentro otra mujer la bañó, la examinó y escribió un montón de palabras en un papel.

Carmela estaba exhausta pero no podía dormir. Aquello era nuevo para ella, demasiado nuevo para una vida tan corta. Nadie se acercaba a darle las buenas noches, ni siquiera su madre, su querida madre…

Ya entraba luz por las ventanas pero a Carmela no le importaba. Le daba igual, igual que fuera de día o de noche, igual que la bañaran o no, igual que le dieran leche, todo igual, incluso las otras niñas que dormían o lloraban a su lado. Había bebés grandes y pequeños. Los grandes gateaban por una alfombra y nunca jugaban con los pequeños. Carmela era pequeña y no sabía moverse, sólo le quedaba esperar, esperar a que algo sucediera.

Pasaron los meses pero nada cambió, salvo que Carmela ya gateaba en la alfombra, ahora era un bebé grande. Tenía una amiguita como ella con la que jugaba a montar cubos de colores, uno encima de otro, el verde, el amarillo, el azul. Carmela no sabía cómo se llamaba su amiga, no sabía preguntárselo, pero al fin y al cabo tampoco importaba: ella tampoco conocía su propio nombre. Carmela sin nombre.

Con el paso del tiempo Carmela pareció darse cuenta de qué era esa casa donde vivía. Ella veía que iban padres y madres, que entraban, señalaban a sus hijas, las abrazaban y se las llevaban. “O sea”, pensaba Carmela a su modo, “esto es una guardería, sólo he de esperar a que vengan los míos a por mí, seguro que vienen”. Lo que no acababa de entender era por qué esas niñas lloraban tanto cuando las recogían sus padres. Ella no, ella ya era mayor. No pensaba llorar cuando volvieran, no, les daría el abrazo de bebé más grande del mundo.

Al cabo de unos meses Carmela ya se incorporaba sola agarrándose a las patas de las sillas. Las mujeres que cuidaban de ella y del resto de niñas le decían frases agradables referentes a sus progresos, seguro. “Sí” pensaba ella a su modo, “cuando venga mamá ya sabré andar, se quedará impresionada”. Ellas seguían hablándole, cada día más, seguro que el gran momento del reencuentro se acercaba.

Y ese momento, ese día llegó. Carmela jugaba con su amiga sin nombre a montar los cubitos cuando unos brazos la agarraron por detrás. “¡Mamá!”. No cabía más alegría en su cuerpecito de bebé. Cuando los brazos la giraron vio que aquella no era su madre, sino otra mujer, una mujer horrible de ojos enormes, unos ojos que sólo se parecían a los de su madre en la cantidad de lágrimas que brotaban de ellos. La mujer la abrazó, la besó y le dijo cosas, palabras, frases que nunca antes había oído. Cogió la bolsa con la ropa de Carmela y abrió la puerta de la casa con ella en brazos. “¡No! ¡Te equivocas! ¡Tú no eres mi madre! ¡Yo no soy tu hija!”. Carmela trataba de expresárselo pero ni ella ni nadie hacían caso a sus lágrimas ni a sus gritos. Nadie. Su amiga sin nombre la miraba desde la alfombra con un cubito en la mano.

Ya estaban fuera cuando se acercó a ellas un hombre. Los dos lloraban, se abrazaban, abrazaban a Carmela, se reían, volvían a llorar… Subieron a un autobús lleno de padres y de niñas, niñas que también lloraban, padres que también reían. Carmela no entendía, no sabía, aún era un bebé.

El autobús se detuvo frente a un edificio muy alto. Bajaron todos y entraron allí. La mujer y el hombre que iban con ella recorrieron un pasillo tras otro hasta llegar a una habitación en la que se acomodaron. La metieron en una cuna. No dejaban de mirarla, de sonreírle, de decirle aquellas palabras tan extrañas.

Poco a poco Carmela fue sintiéndose bien a su lado, algo le decía que no corría peligro, que –aunque no les conocía- esas dos personas parecían haberla querido siempre, casi tanto como sus propios padres.

Carmela fue creciendo en otro lugar, en otro entorno y con gente distinta; todo era diferente a lo que se suponía debería haber sido su vida. Hicieron falta algunos años para que comprendiera y aceptara que sus padres biológicos la habían abandonado, que su condición de mujer le había impedido crecer y vivir en el país del que provenía. Estaba triste pero también contenta. Era injusto para tantas mujeres como ella, para tantos bebés abandonados por un motivo tan absurdo. Ella tuvo suerte. Era Carmela, al fin una mujer con nombre.

26 27Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 15: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

L’ESCOLETA DEL JOAN

Albert Ferrer “L’escoleta a què vaig a referir-me no és un col•legi a l’ús, no són només les seues envellides aules ni el sofrit mobiliari que les pobla, tampoc els mestres que en ella haurien d’impartir les seues classes. L’escola de què parle és un petit món sense fronteres ni països on els únics protagonistes principals són els nens, xiquetes i xiquets d’arreu del planeta, que li donen la seua raó de ser. El centre educatiu a què pertany és molt vellet, quasi ancià diria jo, un lloc per on, abans que jo, han passat un munt d’infants que ara esdevenen adults. Un espai de transit, un oasi de vida latent, d’alegries i tristeses, d’amistats i d’aprenentatge permanent. On es localitza no és el més important, cadascú té el seu com jo en tinc el meu, en els somnis que esdevenen realitats quan la son apareix després d’una agotadora jornada de jocs. En la meua escola no hi ha mestres, ni pares i mares a qui obeir, els horaris no hi són, tampoc els llibres ni els deures i menys encara les qualificacions, solament hi ha companyes i companys amb qui aprendre i recolzar-se. Cadascú entra i ix quan li pareix, no fa falta anar carregat amb un munt d’estris ni hi ha horaris lectius. Hom va a ensenyar a uns i aprendre d’altres sense límits ni fronteres de cap tipus. És un món sense gent gran i, per tant, sense les obligacions que els majors tenen. L’escola on vaig sempre està oberta, de nit i de dia, perquè qui vullga hi vaja lliurement, atenent les seues necessitats. Hi ha que juguen als jocs que els abelleix, altres lligen els contes de la biblioteca, dibuixen en fulls, escriuen en les pissarres o, simplement, van a parlar de les seues vivències diàries. Al col•legi tots tenen cabuda, no es precisen papers per a entrar en ell, tampoc diners i molt menys facilitar dades d’allò més personals com l’adreça en què vius, d’on vens o cap on vas. No importa quin color tinga la teua pell ni l’idioma que parles. L’únic requisit que es demana és ser jove i tindre ganes de viure, no en fa falta cap altre. L’escola som tots els que en ella estem disposats a compartir els nostres anhels i il•lusions sense importar-nos les fronteres ni els països que els adults han creat. És un espai no convencional, una mica anàrquic tot s’ha de dir, en què l’única condició que cal complir és el respecte i la tolerància, perquè d’elles naix la solidaritat i el compromís. En aquest mapa sense fronteres ni països en què esdevé el meu veterà col•legi conviuen alumnes de tota mena i condició que no conec, llengües d’allò més estranyes, vestits cridaners i tot un seguit de costums alienes a mi que desitge conéixer, que em causen curiositat i volguera comprendre. Perquè aquesta escola és un reflex del món que no cal que vaja a buscar a cap altre lloc, ja que el tinc a la meua mà sense anar-me’n lluny ni, potser, viatjar. Un microcosmos entre quatre parets com aquell que diu, totes les races i religions en un grapat de pams, tot l’aprenentatge que precise al meu abast i al meu poble, al costat mateix de la meua casa”.

-o-o-o-o-

-Joan! –vaig escoltar en la llunyania.

-Joan, ja t’has dormit una altra vegada? –em deia la mestra mentre despertava. -Que no dorms prou a casa, Joan? Hauré de parlar amb els teus pares, no sé què et passa darrerament... –puntualitzà contrariada Clàudia, la meua tutora. -Ho sent, no m’he adonat del que m’ha passat –vaig respondre indecís mentre els companys de classe reien. -Mireu, ho dic pel Joan però també per a la resta: a l’escola es ve a aprendre, no a dormir ni a perdre el temps. Espere que no tinga que assabentar-vos més de l’actitud que heu de tindre en l’aula –finalitzà contrariada la mestra mentre m’avergonyia pel lapsus. -Bo, com vos deia, vaig a donar-vos una nota informativa que la direcció envia als vostres pares, referida a les dificultats que el centre està passant darrerament... –asseverà la tutora mentre l’alumnat, en silenci, escoltava. -Jo que encara no m’havia restablit ni de la son ni del somni, me n’adoní que havia tornat a la realitat just quan es féu l’hora d’eixir –em deia en silenci mentre escoltava les paraules de Clàudia. Eren les cinc i mitja de la vesprada del divendres i finalitzava

una altra setmana més. Mentre replegava el material escolar, se m’acostà la mestra i em preguntà què em succeia ja que estava preocupada per la davallada del meu rendiment d’un temps ençà.

-Joan, què no tens confiança per a dir-me el que passa pel teu cap? –em digué Clàudia quan ja no quedava ningú en l’aula. - No, no és això. És que sé perquè m’he dormit, ho sent –li vaig contestar amb timidesa. -Però és que no te n’adones que aquest comportament es ve repetint en els últims dies, Joan. No descanses prou a casa? –proseguí la mestra. -Clar que si, després de fer els deures sope , veig una mica la televisió i em gite cap a les onze –vaig justificar-me amb sinceritat. -Doncs, no acabe d’entedre-ho. Estic preocupada pel teu rendiment. Tens cap problema, aleshores? –continuà adreçant-se a mi Clàudia amb to conciliador. -No sé –balbucejí indecís-, la veritat és que des que va parlar dels seus viatges l’altre dia no he fet una altra cosa que pensar en ells. -Vols dir, Joan, que t’agradà que vos parlara de la meua afició a conéixer món –respongué sorpresa. -Clar que si, sobretot en veure la passió que vosté li posava a les seues experiències –vaig dir animadament. -Mira, Joan –m’explicà Clàudia-, el món és alhora molt gran i molt petit i aquest està reblit de coses meravelloses, increïbles diria jo, però també de misèries difícils de comprendre i explicar, entens? Jo me n’adone que, a pesar de la meua capacitat per a sorprendre’m, cada cop torne més confusa i abatuda. -Pero, no creu vosté que al nostre col•legi es resumeixen moltes de les seues vivències sense haver de viatjar? –continuí animosament- No sé si vostés, els mestres, són de veres conscients d’aquesta realitat que, en paraules seues, també apareix ací, entre nosaltres.

28 29Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 16: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

-Clar que som conscients, Joan, però una cosa és viatjar, una altra és viure el món com realment és a ulls dels majors i una altra molt diferent és com el digeriu vosaltres, els més joves –certificà la mestra. -Doncs, d’això volia parlar-li. Ara mateix, fa una estona, pensava en una escola ben diferent a com en realitat és. Comprén? –vaig respondre decidit. -Mira, Joan, ara se’m fa tard. Et sembla que la propera setmana parlem amb més temps de tot açò? Veig que no has perdut el temps, com pensava i me n’alegre molt –va cloure amistosament la mestra. -Val, en parlem... –vaig contestar satisfet mentre m’acomiadava.

-o-o-o-o-

Joan era un nen tímid i abstret. Els seus pares deien que introvertit perquè tenia un caràcter reservat i li agradava preservar la seua intimitat. En tornar de l'escola, Joan es tancà en la seua habitació i, sense pegar-li mos al berenar que la seua mare li havia deixat damunt de la taula, ordenà les seues coses amb cura. La setmana havia estat certament convulsa, ja que la mestra havia contat una història que el va colpir. Els havia parlat, entre d’altres coses, de la manca de sensibilitat de la societat cap a la naturalesa i dels perills que aquesta actitud comportava. Joan, no cap dubte, s'ho havia agafat ben seriosament i per això mateix, tot decidit, volgué mamprendre un viatge cap a l'univers per tal de veure amb els seus propis ulls les asseveracions de la docent. El nen va deixar una nota manuscrita, adreçada als seus progenitors, explicant-los la seua decisió. No hi havia marxa enrere. A poqueta nit, decidí engegar la seua aventura i, vestit per a l'ocasió, inicià la seua marxa. Instal•lat en un coet en què col•locà amb cura les seues pertinences, còmodament gitat, començà el compte: 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3... El coet va eixir cap al cel com estava previst, sense cap contratemps i enfilant-se cap a l'atmòsfera i més enllà. Des de la seua cabina anava divisant la immensitat de l'univers i del sistema solar que només havia pogut veure en els llibres i en la televisió. La vista era espectacular, no havia experimentat mai cap sensació semblant. Darrere quedaven la seua ciutat, el seu país, Europa, els oceans... i la Terra. La seua nau virava al voltant del planeta blau mentre que la lluna quedava només a un pas i el sol enlluernava amb les seues radiacions. Quina meravella!, es deia. Els pares de Joan, estranyats que el xiquet no apareguera a l'hora de sopar, es preguntaren si s'hauria retardat mentre jugava al carrer. En veure que el berenar continuava estat on la mare l'havia deixat cridaren el menut. Com que continuava sense aparéixer, escorcollaren la casa fins que entraren en el seu dormitori. Encengueren la llum esglaiats, llegiren la nota i, amb una mirada còmplice, s'adreçaren a la llitera on Joan continuava somiant plàcidament en un viatge irrepetible nodrit a l'escola.

-o-o-o-o-

Al dia següent, Joan s’alçà recomfortat sense saber a ciència certa si el que havia viscut era somni o realitat i recordà, només incorporar-se del llit, la nota que la mestra li havia donat perquè l’entregara als pares.

Mentre desdejunava amb la seua familia, Joan s’incorporà a la taula com si res no haguera passat i la Sandra i l’Enric amagaven un somriure comú assabentats com estaven de l’aventura del seu germà menut.

-Com ha anat el viatge, Joan? –li preguntà dissimuladament el pare mentre llegia el diari. -El viatge? –dubtà un instant Joan- Ah!, el viatge... bé, bé... -Conta’ns alguna cosa, estem intrigats –proseguí amb to discret el pare, com si estiguera acostumat als viatges del benjamí. -Doncs... molt bé! És com si haguera estat un astronauta i haguera viatjat al voltant del món... –aclarí convençut Joan. -Saps, Joan –digué la mare-, quan era com tu m’encisava imaginar el món des del capçal en les fredes nits d’hivern, mentre m’acaronaven les mantes i els llençols. -Això són coses de xiquets –va dir Sandra incorporant-se a la conversa. -Ho dius com si tu no hagueres estat mai una noia petita –afegí mesuradament Enric. -Jo sé com és el que m’envolta pel que veig i aprenc a l’escola, però sé per la meua mestra que el món és molt divers i alhora confús. Sabeu que ella viatja molt i ens conta les seues experiènies a classe? –contestà Joan. -Quan érem com tu, Joan –afirmà Robert, el seu pare- no hi havia cosa més alliçonadora que espigolar els atles que hi havia al col•legi per adonar-se’n de la grandesa de la Terra; això, i les pel•lícules d’aventures i de fantasia extraterrestre. Si alguna vegada he estat veritablement feliç fou en la meua infantesa, com li passa a la major part de la gent. -Vinga, pare –s’interposà Sandra-, això és el passat, millor dit, la Prehistòria... -Mira que ets corcó –replicà Enriqueta, la mare. -Per cert Joan, quan t’has assegut, has dit que em volies dir alguna cosa referida a l’escola... –li recordà Robert al menut. -Ah!, se m’oblidava, pare –respongué Joan mentre s’alçava per a buscar la nota de la tutora. -A veure –proseguí Robert- quines noticies tenim... –mentre que llegia amb interés l’escrit. -Què diu? –preguntà Enriqueta. -Vaja home! –replicà incrèdul Robert-, els retalls també han arribat al centre del Joan. Qui anava a dir que açò ho hauríem de veure després de passar el que hem passat en èpoques precedents. -Deixa’m la nota perquè em sorprenga jo també... –asseverà la mare- És cert, quina vergonya! -Què hi passa mare? És greu? –s’interessà Joan. -Res de l’altre món, xiquet. Coses dels majors que no s’entenen, com les vas a comprendre tu? –respongué Enriqueta amb paciència i ressignació.

-o-o-o-o-

30 31Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 17: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

32 33Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 18: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

34 35Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 19: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

36 37Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 20: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

38 39Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 21: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

La classe de 4t es posa en acció.

Ja estem en 4t, ens fem majors...

Ens hem convertit en pintors...

Ja anireu descobrint les nostres obres d’art.

Conocemos a Van Gogh

Este pintor nace el 30 de marzo de 1853 y es uno de los principales exponentes del postimpresionismo.

Este cuadro se llama Habitación del pintor.

Representa la habitación que Van Gogh tuvo en Arles.

40 41Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 22: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

Trabajamos con jumping clay: Es una arcilla para modelar. Sirve para hacer formas y figuras. Se diferencia de otras arcillas de modelado por su tacto suave, su elasticidad, no mancha, no se pega y huele muy bien. Se seca al aire y bota. Hemos hecho un punto de libro muy chulo.

Drets de la Infància. Per a la celebració d’aquest dia tan important, hem fet uns murals escrivint els drets en els diferents idiomes que hi ha a la classe.

També hem anat a veure la pel·lícula Up, que explica la història d’un venedor de globus que vol portar a terme el somni de la seua dona: anar a les Cascades Paradís, a Amèrica.

També estem treballant la cançó Solo pienso en ti, de Victor Manuel. Ho fem per a treballar el dret a la integració de totes les persones.

42 43Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 23: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

44 45Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 24: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

ENGLISH CORNER

A HALLOWEEN STORY

by Zainab Naeem (4th ESO)

It was the 31st of October, the day of Halloween…and it was 11.00 pm on the clock.

I had a little fever. It was very cold outside and I was alone at home. I was sitting on a chair thinking about my loneliness when, suddenly, I felt that someone was watching me. I saw upwards on the wall that a strange man with alive eyes was looking at me. I ran towards my bedroom to take my mobile. When I entered the room, the wind blew and the windows started beating. The door closed itself with a big noise and the

lights started to switch on and off…on and off…

Then everything stopped and there was a big silence. I could hear my continuous heart beating clearly. My room was full of smoke. I saw a huge pumpkin; it was trying to tell me something in a loud voice. However, I didn´t understand and slowly and slowly it was coming closer to me. I closed my eyes and started shouting.

After a while I opened my eyes and saw that there wasn´t anyone in my room and I was lying on my bed…my alarm clock was ringing!

It was 07.00 am and I had to get up and go to school. As I entered the dining room, I realized I had left the TV playing. The pumpkin was my new alarm clock that was saying to me: “wake up, WAKE UP!”

46 47Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 25: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

HALLOWEEN

Mireia Galiana Olmeda (2n ESO)

El día de Halloween lo celebramos en 2º de ESO. Quedamos en disfrazarnos toda la clase. Aunque celebráramos Halloween dimos clase normal.¿Os imagináis dando clase a zombies, fantasmas, vampiros, monstruos...?

En clase de tutoría y alternativas, nuestra tutora María M. nos trajo una película de miedo. Para mi forma de pensar no daba nada de miedo. Ja ja ja ja. La verdad, a la hora de salir al recreo, pasamos todos muchísima vergüenza; ya que éramos el único curso que íbamos disfrazados. Ja ja ja ja.

La verdad que ha sido una experiencia inolvidable ya que yo era la primera vez que celebraba este día. Nunca se me olvidaran esos disfraces de mis compañeros tan terroríficos. Y menos el de mi tutora.

OUR ENGLISH WORK

Years 1 and 2 of Primary celebrate

Halloween on the 31st of October.

The students from year 3 have done a good job during this term.

48 49Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 26: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

Year 4 also celebrates Halloween.

Years 5 and 6 have worked very well this trimester.

ENTREVISTA A JOSEPH, AUXILIAR DE INGLÉS DEL COLEGIO

Hola, soy Joseph Gadsby,

auxiliar de ingles aquí en el Colegio Santa Cruz. Soy de un pueblo cerca de Cambridge, en el sureste de Inglaterra. Estudio en la Universidad de Southampton, en el sur del país, y estoy cursando la licenciatura de francés y español. Ahora estoy en mi tercer año, el año en el extranjero, y elegí trabajar aquí en la Comunidad Valenciana como auxiliar de inglés. Empecé estudiando español durante mi año sabático antes de comenzar mis estudios en Southampton. Estuve algunas semanas estudiando

castellano en Sevilla y en Valencia también, para tener una base con el idioma. Me encanta la lengua castellana y tengo ganas de usarla para viajar en el futuro.

1. ¿Cuánto tiempo llevas en el Colegio Santa Cruz? ¿Qué haces exactamente?

Llegué aquí a finales de septiembre, y estoy en el Colegio Santa Cruz hasta finales

de mayo. Aquí trabajo como auxiliar de conversación de inglés colaborando con las profesoras de inglés en primaria y en secundaria para apoyar y fomentar la comunicación oral en las clases. Este es el tercer año de mi carrera universitaria. Soy estudiante de la Universidad de Southampton, donde estudio español y francés.

2. ¿Qué te ha sorprendido del centro? Creo que la diversidad de los alumnos ha sido la cosa que me ha sorprendido más,

pero también que esta diversidad no parece crear problemas entre los estudiantes. Me parece que la exposición a diferentes culturas crea una ambiente sin prejuicios y baja la intolerancia entre los alumnos.

3. ¿Cómo son los alumnos? ¿Y los compañeros? Mis alumnos son a la vez entusiastas y agradables; siempre me dicen “hello” o

“good morning” cuando les veo, y siempre trabajan bien... sobre todo cuando dejan de hablar en castellano. Y los compañeros han sido todos muy acogedores y me han ayudado con todos mis problemas y dudas. Son también muy entusiastas en su trabajo y tienen muy buenas relaciones con sus alumnos.

4. ¿Cómo explicarías la experiencia intercultural que estás viviendo en Mislata?

Es una situación que no he vivido nunca en mi vida porque soy de una parte de

Inglaterra sin diversidad, y por tanto está siendo muy diferente y interesante para mí.

50 51Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 27: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

5. ¿Por qué te gusta tu profesión? ¿Es vocacional? A mí me gusta ser profesor porque es una profesión muy gratificante, y

enriquecedora. Ser profesor es algo que quiero seguir haciendo como carrera en el futuro; quiero ser profesor de inglés pero también de lenguas.

6. Fuera del colegio, ¿hay alguna afición que cultivas? En mi tiempo libre toco la guitarra y el piano, y también me interesa mucho la

fotografía. Por eso me gusta viajar por el país, haciendo fotos sobre la marcha.

7. Suponemos que entre tu país (Inglaterra) y España hay bastantes diferencias, ¿qué te gusta de nuestro país y qué valoras del tuyo? ¿Qué te parece Valencia? ¿Y Mislata?

Sí, es verdad que hay muchas diferencias entre la vida española y la de Inglaterra.

De aquí, de España, prefiero el clima (aunque estas últimas semanas el tiempo aquí ha sido muy inglés), y además me gusta que la gente es muy expresiva; en Inglaterra casi todo el mundo es mucho más reservado, pero yo creo que la vida en el Mediterráneo es mucho más emocionante a causa de esta expresividad. De mi país, valoro el humor y la televisión, en mi opinión la calidad es mejor que aquí... Me encanta la ciudad de Valencia, tiene un ambiente muy bueno, y hay mucho que ver y hacer, no solo en la ciudad sino alrededor también. Mislata no la conozco muy bien, solo he visitado el colegio hasta ahora porque vivo en Benimaclet, pero me parece una ciudad muy interesante con mucha historia.

8. ¿Puedes recomendarnos un libro o una película que te haya gustado especialmente?

Este verano fui a ver la última película de la trilogía de “Batman” - “El caballero

oscuro: la leyenda renace”, que recomiendo a todo el mundo. También dos programas de tele americanos que he encontrado recientemente: “Community” y “Parks and recreation”, que son ambos muy, muy graciosos.

9. ¿Qué nos puedes decir de la revista escolar? Que es una muy buena idea, muy bien realizada. Es una manera de que los

estudiantes puedan contribuir a algo fuera de la clase y mostrar sus aficiones, dibujos y cosas así, y también es una manera de atraer a los padres de los estudiantes en la vida del cole.

10. Añadirías… Solo quiero decir gracias a todos en el cole por haber sido tan acogedores.

52 53Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 28: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

54 55Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012 Enró[email protected] nº 30 DEsEmbrE 2012

Page 29: REVISTA Nº30 COLEGIO SANTA CRUZ MISLATA

Seguimos poniendo el alma

Son muchos los clientes, empleados, voluntarios y beneficiarios que han puesto el alma para hacer de la Obra Social ”la Caixa” la mayor obra social de nuestro país. Con un presupuesto de 500 millones de euros, impulsamos más de 35.000 iniciativas sociales, como facilitar la integración laboral de los más frágiles, promover el papel activo de nuestros mayores, ofrecer atención al enfermo en la fase final de su vida y combatir la pobreza infantil. Porque solo así podremos seguir ayudando a millones de personas.

www.laCaixa.es/ObraSocial

297X420 CASTELLANO COLOR.pdf 1 11/07/12 10:33