LAIA ESTRUChlaiaestruch.com/wp-content/uploads/2013/07/LAIA-ESTRUCH-BCN-PRODUCCIO.pdfLaia Estruch...

LAIAESTRUCh

pàg. 110

pàg. 111

LAIAESTRUChLaia Estruch va néixer a Barcelona el 1981. Viu i treballa en aquesta ciutat. És lli-

cenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i el 2010 va ser seleccionada per realitzar l’últim any de llicenciatura a la universitat The Cooper Union (Nova York). Als Estats Units desenvolupa els projectes The Lecture i Serendipity. A més, és autora d’altres projectes com Gerard Quintana canta per a mi (Espace Cultural Ample), No és possible el que visc (NauEstruch) i Serendipity (Sala d’Art Jove). Després d’uns inicis centrats en la fotografia, el disseny gràfic i l’escultura, la seva producció s’ha anat orientant pro-gressivament cap a la performance. El seu darrer projecte, jingle, en el marc expositiu de BCN Producció ‘11, converteix l’Espai Cub de La Capella en l’escenari des del qual relata, metareferencialment i tot cantant, el procés del seu projecte.

ES

Laia Estruch nació en Barcelona en 1981. Vive y trabaja en esta ciudad. Es licenciada en Bellas Artes por la Univer-sidad de Barcelona y en 2010 fue selec-cionada para realizar el último año de li-cenciatura en la universidad The Cooper Union (Nueva York). En Estados Unidos desarrolló los proyectos The Lecture y Se-rendipity. Además, es autora de otros pro-yectos como Gerard Quintana canta para mí (Espace Cultural Ample), No es posible lo que vivo (NauEstruch) y Serendipity (Sala de Arte Joven). Tras inicios centra-dos en la fotografía, el diseño gráfico y la escultura, su producción se ha orientado progresivamente hacia la performance. Su último proyecto, jingle, en el marco expo-sitivo de BCN Producció ‘11, convierte el Espai Cub de La Capella en el escenario desde el que relata, metareferencialmente y cantando, el proceso de su proyecto.

EN

Laia Estruch was born in Barcelona in 1981, where she works and lives. She has a Degree in Fine Arts from the University of Barcelona. In 2010, she was selected to complete the final year of her degree at The Copper Union University (New York). In the United States, she developed the projects The Lecture and Serendipity. She is also the author of other projects in-cluding Gerard Quintana canta per a mi (Espace Cultural Ample), No és possible el que visc (NauEstruch) and Serendipity (Sala d’Art Jove). Though her early work focussed on photography, graphic design and sculpture, her production has pro-gressively moved towards performance. Her latest project, jingle, within the ex-hibition framework of BCN Producció ‘11, turns the Espai Cub at La Capella into the setting wherein she describes the proc-ess behind her project by means of meta-reference and song.

Show 1 / Lyrics

Hello everyone my name is Laia Estruch

and i would like to announce the lecture

on the history of my project

Based on the audio document of the performance ‘The Announcement’

Where I used a melody to convey the content of an invitation to an event

I have started a collaborative process with a musician

That will culminate in the creation of an audio identity document

This presentation is a sung explanation

Of a process of transformation

Where the song ‘The Announcement’

Will take on the form of a commercial jingle

The idea is to dramatise the dialogue with the music producer

To maximise the words and sounds

That are being generated throughout this process





The first step was to find the musical style

That most suited the melody

And to harmonise it accordingly

Then we tried different instruments

and decided that the best one was the melotron





Imatge D

ocum

entació: P

ep Herrero

Show 2 / Lyrics


and I would like to announce the lecture


We looked for a structure

To convert the narrative of the process

into musical lectures

At the same time

we were moving on

in the musical and conceptual elaboration

of the jingle

Abstract noise, locomia mix

banjo riff and old country licks

It sticks (it sticks)

We looked at the jingle cell

and selected the catchiest part of it


from the song The Announcement

and then we found

a banjo riff that suited it

from an American folk compilation




At the same time we were working

on the graphic design of the vinyl record

that will include the finished tracks

from the musical process

and the final form of the jingle




Imatge: C

arla Tram

ullas

Imatge: A

ina de G

ispert

Show 3 / Lyrics


and I would like to announce the lecture


Now we’ve elaborated the final product

An artistic statement in the form of a jingle

a catchy tune

like a piece of viral advertising

that represents me as an artist

I took some classes

to articulate the text and project my voice

to sing the history of the project

giving it the form of a musical lecture

We looked for the best way

to fit the text to the abstract bases

created with the music producer

Is was too to sing it, I had to recite it

I came back to the idea of introducing the jingle

a catchy tune



Instead of using the music as the base of the performances

I chose to use the structure of a song to deliver the narrative

I decided to sing the content a capella

and then play the music tracks

that record the process of transformation of the song

The Announcement into the tune of a jingle

a catchy tune



Jingle

a catchy tune



Imatges: C

arla Tram

ullas

pàg. 119

JINGLEParlem dels inicis de la teva trajectòria com a artista, no fa pas gaire temps tam-poc. En aquell moment, el teu treball com-prenia fotografies, el disseny de gràfics i l’escultura. Tot i que es tractava d’una obra de tall objectual en acte, la referència a les pràctiques performàtiques ja s’intuïa en potència. Una inclinació probablement explícita en el projecte dels esquemes rela-cionals que es presentaven com a manuals d’instrucció per a la creació de situacions espacials interpersonals, com a documents d’un plantejament d’acció. Quines eren lla-vors les teves motivacions principals?

En aquell moment, recordo que volia començar a fer performances.

El projecte 4 posters és un conjunt de quatre posters, que són alhora les instruc-cions i el document de quatre accions dife-rents en un espai expositiu. En aquestes accions guiava els participants a relaci-onar-se entre ells i amb l’espai a través d’unes indicacions que jo havia dibuixat prèviament.

Al meu treball, acció i document són obra. La part performativa i la part do-cumental funcionen per separat, de ma-nera paral·lela però no subordinada. El document no és només el registre de l’ac-ció, sinó que és obra. A 4 posters apareix aquesta manera de treballar i, curiosa-ment, als projectes actuals segueix vigent.

Treballo a partir d’un tema determinat que serveix de punt de sortida del projec-te, a partir del qual construeixo relats que expliquen al públic l’evolució del procés de treball mitjançant formats de presenta-

ció diversos. Depenent del projecte en si, aquesta presentació agafa una estructura o una altra, i també el document final.

A partir d’allà, al meu entendre, trobem un gir operatiu i el teu treball dóna en-trada a dues variables que es convertiran en línies que vehicularan la teva produc-ció posterior: d’una banda, la dimensió autobiogràfica i, derivada d’aquesta pri-mera, l’al·lusió a referents musicals, més concretament, a referents de l’imaginari col·lectiu de la música popular contempo-rània. El projecte Gerard Quintana canta per a mi per a l’Espace Cultural Ample se-ria el primer senyal d’aquesta evolució. Hi estàs d’acord? Parla’ns d’aquell projecte a l’entorn de la figura sociocultural del fan.

El projecte Gerard Quintana canta per a mi va ser un encàrrec del comissari de l’Espace Cultural Ample, per a l’exposició col·lectiva “Vanity”, on els artistes parti-cipants havíem de treballar sobre el con-cepte vanitat.

Recuperant el meu somni de preadoles-cent, li vaig proposar a Gerard Quintana, exlletrista i cantant del grup Sopa de Ca-bra, que em dediqués i em cantés una cançó. Vaig localitzar Gerard Quintana, el vaig ci-tar per explicar-li la proposta i va acceptar.

El resultat de l’acció és un document en vídeo: Gerard Quintana em canta una ver-sió del tema “Know” de Nick Drake, acom-panyat del guitarrista Francesc Bertran a l’Espace Cultural Ample de Barcelona, on es va enregistrar l’acció a porta tancada. El vídeo, que en aquest cas era només el docu-

ENTREVISTA

Dissen

y Tipogrà

fic: A

riadn

a Serrah

ima

pàg. 120

pàg. 121

Durant quatre mesos, vaig fer performan-ces d’un minut, un dia a la setmana. Van ser uns bons exercicis per provar l’àmbit de treball de la performance.

The Lecture va ser la culminació del meu projecte durant l’estada a Nova York. En tornar a fer ús del format de la conferència vaig detallar tot allò que no s’acostuma a explicar d’un projecte artís-tic. La història-relat de totes les experièn-cies i les anècdotes des de l’inici del pro-jecte, quan un llibreter em va regalar de manera espontània el llibre Trebisonda or Sonia Balassanian in the time of the foxes de Rene Gabri que volia comprar, i el punt final, quan per casualitat vaig conèixer l’autor del llibre i artista. The Lecture es va presentar a la sala de conferències The Great Hall de The Cooper Union. Com a document d’aquesta una gravació àudio de la conferència.

Serendipity fa ús del mateix relat que The Lecture. El nom de Serendipity és un terme que designa l’esdeveniment o el desenvolupament de fets afortunats per mitjà de la casualitat, la coincidència o l’accident. Rene Gabri va anomenar el nostre encontre fortuït Serendipity.

Ja a Barcelona, vaig recuperar el nom que Rene Gabri havia donat a la nostra trobada per al meu nou projecte. Es ba-sava a organitzar el conjunt d’anècdotes encadenades per la casualitat dins d’una estructura de conte meravellós rus de tradició oral. Per ordenar el relat seguint aquesta morfologia vaig fer servir el llibre Morfologia del conte de Vladimir Propp, que també em va arribar a les mans per casualitat.

El projecte es presentarà a la Sala d’Art Jove el juny, juliol i setembre del

2011. Inclou tres performances, que són els tres capítols del relat, i la publica-ció d’un conte que es presentarà al final del període i que recollirà per escrit el relat oral que explicaré durant les actu-acions. En aquesta publicació també s’in-clouran els documents fotogràfics de les performances.

Arribem al projecte performàtic jingle, la proposta desenvolupada per a l’Espai Cub de La Capella. Aquí l’estratègia de discurs metarefencial envers el propi projecte com a obra es manté, però desplaçada des dels aspectes processuals als mecanismes publi-citaris, d’una banda, i canviant el teu ante-rior paper de conferenciant pel de cantant, de l’altra. Col·labores amb músics, coreò-grafs i dissenyadors i l’espai expositiu per-manent es converteix en escenari temporal per a la comunicació del que esdevindrà un meme víric: “Hello everyone. My name is Laia Estruch. And I want to announce...”. Parla’ns dels objectius del projecte.

El treball per a l’Espai Cub parteix de l’obra The Announcement, a song [L’anunci, una canço], que era la invita-ció cantada per mi a l’esdeveniment The Lecture. The Announcement, a song fun-cionava com una postal d’invitació canta-da. Finalment, aquesta invitació esdevé una performance que vaig dur a terme durant una setmana a The Lobby de The Cooper Union. Durant aquella setmana, cada cop que els meus companys em veien entonaven la cançó. Inconscientment The Announcement, a song va funcionar com a màrqueting víric de la meva obra.

El projecte per a l’Espai Cub de La Capella es basa en el procés de transfor-

ment de l’acció, es va presentar com a peça a l’exposició “Vanity”.

Mentre preparàvem l’acció vam tenir un accident. Parlava amb Gerard Quinta-na de qüestions tècniques de cara a l’acció i, després d’indicar-li el lloc on m’havia de cantar la cançó, em va dir: “Aquest lloc sembla un escorxador”. A mi em va fer tanta gràcia que, sense voler, vaig escopir l’aigua que estava bevent a la cara de Ge-rard Quintana i a la guitarra de Francesc Bertran. Explico aquesta anècdota perquè va ser el punt de partida del projecte ar-tístic següent i va representar un gir en la meva manera de treballar.

Una mica després vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb tu al teu projecte No és possible el que visc per a la NauEstruch, una nova proposta vertebrada aquest cop a l’entorn del cantautor Quico Pi de la Serra. Recordo que, en aquell moment, tot i que encara no et situaves presencialment a tu mateixa com a instrument de treball, com passarà posteriorment, les teves inquie-tuds de futur ja apuntaven a l’acció com a àmbit d’exploració immediata. Què ens pots dir d’aquell projecte i d’aquell període d’inflexió en el curs de la teva trajectòria com a artista?

El projecte No és possible el que visc agafa una anècdota com a element princi-pal i vertebrador.

Vaig decidir que el meu projecte giraria entorn d’una coincidència: em dic Laia Es-truch, vaig començar una residència com a artista visual a la NauEstruch de Sabadell i el dia de l’entrevista el comissari em va pre-guntar si coneixia el tema de Quico Pi de la Serra en què apareixia el cognom Estruch.

El projecte es va basar precisament en aquesta anècdota.

Vaig construir un relat de les peripècies i les casualitats que he viscut perseguint l’objectiu que m’havia proposat: trobar la manera adequada per contactar amb Quico Pi de la Serra per demanar-li, sisplau, el nom de la cançó on sortia el cognom Es-truch i la història que hi ha al darrere.

El document final del projecte és el registre videogràfic d’una conferència que vaig fer a casa meva davant del meu pú-blic –els meus pares i tres amics– en què explico aquest relat. No vaig poder contac-tar amb Quico Pi de la Serra directament, però sí que vaig trobar l’LP en el qual sortia la cançó amb el cognom d’Estruch, que també es va presentar com a peça del projecte. El nom de l’LP és “No és possible el que visc”.

Et trasllades als Estats Units per estudiar Arts Visuals a The Cooper Union de Nova York. Un moment clau a la teva evolució artística. Experimentes amb el format de la conferència com a pràctica artís-tica, coneixes l’artista i escriptor iranià Rene Gabri, t’interesses pel concepte de serendipitat, converteixes metareferenci-alment el relat del procés de producció en la pròpia obra i t’endinses ja plenament en la performance com a àmbit de treball. Una investigació que presentaràs, nova-ment a Barcelona, a la Sala d’Art Jove. De quina manera s’insereixen tots aquests nivells de lectura als projectes The Lec-ture [La Conferencia] i Serendipity [Se-rendipia]?

A la universitat The Cooper Union vaig assistir a la classe de Sharon Hayes.

pàg. 122

mació de The Announcement, a song a l’estructura musical d’un jingle.

El treball s’articula a partir de dos registres diferenciats però alhora inter-relacionats. D’una banda, la part proces-sual: el diàleg amb el músic i productor Xavi Lloses, per produir la lletra de les cançons, que expliquen el procés de cre-ació del jingle i les tres pistes musicals, registres sonors de les transformacions que ha experimentat la cançó. De l’altra, la posada en escena del procés de treball i la presentació del producte final, el jingle. Aquesta presentació final també fa ús de dos registres: l’escènic-performatiu, en el qual l’Espai Cub es converteix en escenari per a les performances i l’objecte (una al-tra manera de presentar el document de les accions), l’edició del disc en vinil.

Per al treball escènic he comptat amb la col·laboració d’Ariadna Estalella, balla-rina i creadora escènica. Per a la imatge i el disseny gràfic del projecte he comptat amb la col·laboració de la fotògrafa Carla Tramullas i la dissenyadora gràfica Ariad-na Serrahima.

Per acabar, quin balanç fas del desenvolu-pament de jingle i quina influència creus que tindrà en la teva obra a partir d’ara? Tots els que hem seguit el procés de desple-gament de la proposta de La Capella hem pogut descobrir que tens qualitats com a cantant, t’interessa aprofundir per aquí? Laia Estruch, expectatives de futur...

jingle ha estat el punt de partida d’una nova manera de treballar i de presentar la meva feina, però amb això no vull dir que els pròxims treballs siguin musicals. És una posada en escena molt sincera, la

presentació total d’un projecte artístic, convertit en tres shows i en un disc en vi-nil, un single. En aquest cas m’ha tocat convertir-me en cantant per exigències del guió, perquè el tema és musical.

La veritat és que m’agradaria molt po-der fer una banda de rock’n’roll i ser-ne la lletrista i vocalista. Les lletres parlarien de projectes artístics, és clar.

JING

LE

© L

aia Estru

ch, 2011 · D

isc vinil 7’’ · P

roductor m

usical: X

avi Lloses · D

isseny grà

fic: A

riadn

a Serrah

ima · F

otografi

a coberta: Carla T

ramu

llas

pàg. 126

pàg. 127

ESHablemos de los inicios de tu trayectoria como artista, no hace mucho tiempo tampo-co. En ese momento, tu trabajo comprendía fotografía, el diseño de gráficos y la escul-tura. A pesar de que se trataba de una obra de talante objetual en acto, la referencia a las prácticas performáticas ya se intuía en potencia. Una inclinación probablemente explícita en el proyecto de los esquemas relacionales que se presentaban como ma-nuales de instrucción para la creación de situaciones espaciales interpersonales, como documentos de un planteamiento de acción. ¿Cuáles eran entonces tus principa-les motivaciones?

En ese momento, recuerdo que quería empezar a hacer performances.

El proyecto 4 posters es un conjunto de cuatro pósters, que son las instrucciones y al mismo tiempo el documento de cuatro acciones distintas en un espacio expositi-vo. En estas acciones llevaba a los parti-cipantes a relacionarse entre ellos y con el espacio a través de indicaciones que yo había dibujado previamente.

En mi trabajo, acción y documento son obra. La parte performativa y la parte documental funcionan por separado, de manera paralela pero no subordinada. El documento no es solo el registro de la ac-ción, sino que es obra. En 4 posters aparece esta forma de trabajar y, curiosamente, en los proyectos actuales permanece vigente.

Trabajo a partir de un tema determina-do que sirve de punto de salida del proyec-to, a partir del cual construyo relatos que

explican al público la evolución del proceso de trabajo mediante distintos formatos de presentación. En función del proyecto en sí, esta presentación toma una estructura u otra, al igual que el documento final.

A partir de allí, a mi parecer, encontramos un giro operativo y tu trabajo da entrada a dos variables que se convertirán en líneas que vehicularán tu producción posterior: por un lado, la dimensión autobiográfica y, derivada de esta primera, la alusión a referentes musicales, más concretamente, a referentes del imaginario colectivo de la música popular contemporánea. El proyec-to Gerard Quintana canta para mí para el Espace Cultural Ample sería la primera se-ñal de esta evolución. ¿Estás de acuerdo? Háblanos del proyecto en torno a la figura sociocultural del fan.

El proyecto Gerard Quintana canta per a mí [Gerard Quintana canta para mí] fue un encargo del comisario del Espace Cul-tural Ample, para la exposición colectiva “Vanity”, donde los artistas participantes teníamos que trabajar sobre el concepto vanidad.

Recuperando mi sueño de preadoles-cente, le propuse a Gerard Quintana, ex letrista y cantante del grupo Sopa de Ca-bra, que me dedicara y me cantara una canción. Localicé a Gerard Quintana, lo cité para explicarle la propuesta y aceptó.

El resultado de la acción es un docu-mento en vídeo: Gerard Quintana me canta una versión del tema “Know” de Nick Drake, acompañado del guitarrista Francesc Bertran en el Espace Cultural Ample de Barcelona, lugar donde se grabó la acción a puerta cerrada. El vídeo, que

ENTREVISTA en este caso solo era el documento de la acción, se presentó como pieza en la expo-sición “Vanity”.

Mientras preparábamos la acción su-cedió un accidente. Estaba hablando con Gerard Quintana de cuestiones técnicas de cara a la acción y, después de que le indicara el lugar donde debía cantar la canción, él me dijo: “Este lugar parece un matadero”. Me dio tanta risa que sin que-rer escupí el agua que estaba bebiendo a la cara de Gerard Quintana y a la guitarra de Francesc Bertran. Cuento esta anécdota porque fue el punto de partida del siguien-te proyecto artístico y representó un giro en mi manera de trabajar.

Un poco después tuve la oportunidad de colaborar contigo en tu proyecto No és po-sible el que visc [No es posible lo que vivo] para la NauEstruch, una nueva propuesta vertebrada en esta ocasión alrededor del cantautor Quico Pi de la Serra. Recuerdo que, en ese momento, pese a que no te si-tuabas presencialmente a ti misma como instrumento de trabajo, como pasará pos-teriormente, tus inquietudes de futuro ya apuntaban a la acción como ámbito de exploración inmediata. ¿Que nos puedes decir de ese proyecto y de ese periodo de inflexión en el curso de tu trayectoria como artista?

El proyecto No és posible el que visc toma una anécdota como elemento prin-cipal y vertebrador.

Decidí que mi proyecto giraría en torno a una coincidencia: me llamo Laia Estruch, empecé una residencia como artista visual en la NauEstruch de Sabadell y el día de la entrevista el comisario me preguntó si

conocía el tema de Quico Pi de la Serra en el que aparecía el apellido Estruch.

El proyecto se basaría precisamente en esa anécdota.

Construí un relato de las peripecias y las casualidades que he vivido persiguien-do el objetivo que me había propuesto: en-contrar la manera adecuada para contac-tar con Quico Pi de la Serra para pedirle, por favor, el nombre de la canción donde salía el apellido Estruch y la historia que hay detrás de ella.

El documento final del proyecto es el registro videográfico de una conferencia que llevé a cabo en mi casa ante mi públi-co –mis padres y tres amigos– en el que cuento este relato. No pude contactar con Quico Pi de la Serra directamente, pero encontré el LP donde salía la canción con el apellido de Estruch, que también se pre-sentó como pieza del proyecto. El nombre del LP es “No es posible lo que vivo”.

Te trasladas a Estados Unidos para estu-diar Artes Visuales en The Cooper Union de Nueva York. Un momento clave en tu evolu-ción artística. Experimentas con el formato de la conferencia como práctica artística, conoces al artista y escritor iraní Rene Ga-bri, te interesas por el concepto de seren-dipidad, conviertes metareferencialmente el relato del proceso de producción en la propia obra y te adentras ya plenamente en la performance como ámbito de trabajo. Una investigación que presentarás, nueva-mente en Barcelona, en la Sala d’Art Jove. ¿De qué manera se insertan estos niveles de lectura en los proyectos The Lecture [La conferencia] y Serendipity [Serendipia]?

En la universidad The Cooper Union

pàg. 128

pàg. 129

Capella se basa en el proceso de transfor-mación de The Announcement, a song en la estructura musical de un jingle.

El trabajo se articula a partir de dos registros diferenciados y a la vez interrela-cionados. Por un lado la parte procesual: el diálogo con el músico y productor Xavi Llo-ses, para producir la letra de las canciones, que dan cuenta del proceso de creación del jingle y las tres pistas musicales, registros sonoros de las transformaciones que ha ex-perimentado la canción. Por otro lado, la puesta en escena del proceso de trabajo y la presentación del producto final, el jin-gle. La presentación final también utiliza dos registros: el escénico-performativo, en el que el Espai Cub se convierte en escena-rio para las performances y el objeto (otra manera de presentar el documento de las acciones), la edición del disco en vinilo.

Para el trabajo escénico he contado con la colaboración de Ariadna Estalella, bai-larina y creadora escénica. Para la imagen y el diseño gráfico del proyecto he contado con la colaboración de la fotógrafa Carla Tramullas y la diseñadora gráfica Ariadna Serrahima.

Para terminar, ¿qué balance haces del de-sarrollo de jingle y qué influencia crees que tendrá en tu obra a partir de ahora? Los que seguimos el proceso de despliegue de la propuesta de La Capella hemos podido descubrir que posees cualidades como can-tante, ¿te interesa profundizar esa pista? Laia Estruch, expectativas de futuro...

jingle ha sido el punto de partida de una nueva forma de trabajar y de pre-sentar mi obra, pero no quiero decir con eso que los próximos trabajos vayan a ser

musicales. Es una puesta en escena muy sincera, la presentación total de un pro-yecto artístico, convertido en tres shows y en un disco en vinilo, un sencillo. En este caso me ha tocado convertirme en cantan-te por exigencias del guión, porque el tema es musical.

La verdad es que me gustaría mucho poder crear una banda de rock’n’roll y ser la letrista y vocalista. Las letras hablarían de proyectos artísticos, claro está.

asistí a la clase de Sharon Hayes. Duran-te cuatro meses, estuve realizando perfor-mances de un minuto, un día a la semana. Fueron buenos ejercicios para probar el ámbito de trabajo de la performance.

The Lecture fue la culminación de mi proyecto durante la estancia en Nueva York. Al utilizar nuevamente el formato de la conferencia detallé todo lo que no se acostumbra contar de un proyecto ar-tístico. La historia-relato de todas las ex-periencias y anécdotas desde el inicio del proyecto, cuando un librero me regaló de manera espontánea el libro Trebisonda or Sonia Balassanian in the time of the foxes de Rene Gabri que quería comprar, y el punto final, cuando por casualidad conocí al autor del libro y artista. The Lecture se presentó en la sala de conferencias The Great Hall de The Cooper Union. Como documento queda una grabación audio de la conferencia.

Serendipity utiliza el mismo relato que The Lecture. El nombre de Serendipi-ty [Serendipia] es un término que designa el acontecimiento o desarrollo de hechos afortunados por medio de casualidad, co-incidencia o accidente. Rene Gabri llamó nuestro encuentro fortuito Serendipity.

Ya en Barcelona, recuperé el nombre que Rene Gabri había dado a nuestro en-cuentro para mi nuevo proyecto. Este últi-mo se basaba en organizar el conjunto de anécdotas encadenadas por la casualidad dentro de una estructura de cuento mara-villoso ruso de tradición oral. Para ordenar el relato siguiendo esta morfología utilicé el libro Morfología del cuento de Vladimir Propp, que también llegó a mis manos por casualidad.

El proyecto se presentará en la Sala

d’Art Jove en junio, julio y septiembre de 2011. Incluye tres performances, que son los tres capítulos del relato, y la publica-ción de un cuento que se presentará al fi-nal del periodo y que reunirá por escrito el relato oral que narraré durante las ac-tuaciones. En esta publicación también se incluirán los documentos fotográficos de las performances.

Llegamos al proyecto performático jingle, propuesta desarrollada para el Espai Cub de La Capella. Aquí la estrategia de discur-so metareferencial hacia el propio proyec-to como obra se mantiene, pero desplazada desde los aspectos procesuales a los meca-nismos publicitarios de la misma, por un lado, y, cambiando tu anterior papel de conferenciante por el de cantante, por otro lado. Colaboras con músicos, coreógrafos y diseñadores y el espacio expositivo perma-nente pasa a ser escenario temporal para la comunicación de lo que se convertirá en un meme viral: “Hello everyone. My name is Laia Estruch. And I want to announce...”. Háblanos de los objetivos del proyecto.

El trabajo para el Espai Cub parte de la obra The Announcement, a song, que era la invitación cantada por mi en el evento The Lecture. The Announcement, a song funcionaba como una postal de invitación cantada. Finalmente esta invitación se convierte en una performance que llevé a cabo durante una semana en The Lobby de The Cooper Union. Durante esa misma semana, cada vez que mis compañeros me veían entonaban la canción. Inconsciente-mente The Announcement, a song funcionó como marketing viral de mi obra.

El proyecto para el Espai Cub de La

pàg. 130

pàg. 131

ENLet’s talk about the early days of your ca-reer as an artist, not that long ago. At that time, your work included photography, gra-phics design and sculpture. Even though this body of work was objectual in action, the reference to performative practices could already be intuited in the making. This inclination was probably explicit in the project for the relational schemas pre-sented as instruction manuals for creating interpersonal spatial situations, as docu-ments for setting out an approach to action. What were your principal motivations at that time?

I remember that at that time I wanted to begin doing performances.

The 4 posters project consists of a co-llection of four posters that are simulta-neously the instructions for and the do-cumentary record of four different actions in an exhibition space. In these actions, I induced the participants to forge rela-tionships with each other and the space by means of indications that I had drawn beforehand.

In my art, the action and the document are work. The performative part and the documentary part operate separately in a parallel but not subordinate way. The do-cument is not just the record of the action but is itself a work. This way of working appears in 4 posters and, interestingly, remains present in my current projects.

In my work, I begin with a particu-lar theme that serves as a starting point for the project and as the basis for tales I construct that explain to the public the

evolution of the working process through different presentation formats. Depending on the project itself, this presentation may take one structure or another, just like the final document.

At this point, it seems to me that we come to an operative shift and two variables are introduced into your work that went on to become channels for your later pieces: firstly, there is the autobiographical aspect and, following on from this, the allusion to musical referents, more specifically, to referents from the collective imaginary of contemporary popular music. The project Gerard Quintana canta per a mi [Gerard Quintana Sings for Me] for the Espace Cul-tural Ample was the first sign of this evo-lution. Would you agree? Tell us about this project that deals with the socio-cultural figure of the fan.

The Gerard Quintana canta per a mi project was commissioned by the curator of the Espace Cultural Ample for the “Va-nity” group exhibition, in which the parti-cipating artists had to work on the concept of vanity.

Recalling a dream from my childhood, I asked Gerard Quintana, the former lyric writer and singer with the group Sopa de Cabra, to sing a song to me. I tracked him down, arranged to meet him to explain my proposal to him and he agreed.

The result of the action is a document on video of Gerard Quintana singing a ver-sion of Nick Drake’s song “Know” to me, accompanied by the guitarist Francesc Bertran, in the Espace Cultural Ample in Barcelona, where the action was recorded behind closed doors. The video, which in

INTERVIEW this instance is only the document of the action, was shown as a piece in the “Vani-ty” exhibition.

While we were getting ready for the ac-tion, something happened. I was talking to Gerard Quintana about technical issues to do with the action and after I’d shown him the place where he was to sing the song, he said to me “This place looks like a slaughterhouse”. This made me laugh so much that I spat out the water I was drin-king into Gerard Quintana’s face and onto Francesc Bertran’s guitar. I mention this incident because it was the starting point for my next artistic project and represen-ted a shift in the way I worked.

Not long afterwards, I had the opportunity to work with you on your project No és pos-sible el que visc [What I’m Going Through is not Possible] for the NauEstruch, a new piece structured on this occasion around the singer-songwriter Quico Pi de la Serra. I remember that at that time, even though you did not put yourself physically in it as an instrument of work, as occurred later, your concerns in the future already poin-ted to the action as a realm for immediate exploration. What can you tell us about that project and that turning point in your career as an artist?

The project No és possible el que visc took an incident as the main, structural element.

I decided that my project would revolve around a coincidence: my name is Laia Es-truch, I began a period as visual artist in residence at the NauEstruch in Sabadell, and on the day of the interview, the cura-tor asked me if I was familiar with Quico

Pi de la Serra’s song in which the surname Estruch appears.

The project was based on that incident.I put together an account of the adven-

tures and chance occurrences that I have experienced while pursuing the goal I had set myself: finding an appropriate way to get in touch with Quico Pi de la Serra to ask him if he would please tell me the name of the song featuring the surname Estruch and the story behind it.

The final document of the project is the video recording of a talk I gave at home to an audience –my parents and three friends– in which I recount this story. I was unable to contact Quico Pi de la Se-rra in person, but I found the LP that has the song with the surname Estruch on it, which was also presented as a piece in the project. The title of the LP is “No és possi-ble el que visc”.

You moved to the United States to study vi-sual art at the Cooper Union in New York. This was a key moment in your artistic development. You experimented with the format of the lecture as an artistic practi-ce, you met the Iranian artist and writer Rene Gabri, you became interested in the concept of serendipity, you meta-referen-tially turned the account of the production process into the work itself and you moved fully into performance as an area of work. Research that you later showed at the Sala d’Art Jove, once again in Barcelona. How are these levels of reading included in your projects The Lecture and Serendipity?

At the Cooper Union, I attended the class taught by Sharon Hayes. Over a period of four months, I did one-minute

pàg. 132

pàg. 133

there is the process-related part: the dialo-gue with the musician and producer Xavi Lloses to produce the lyrics of the songs, which gives an account of the process to create the jingle and the three musical tracks, sound recordings of the changes that the song underwent. And secondly, the staging of the working process and the presentation of the final product, the jin-gle. The final presentation also uses two recordings: the scenic-performative recor-ding, in which the Espai Cub becomes the stage for the performances, and the object (another way of presenting the document of the actions), the issuing of the record on vinyl.

For the performed work, I have been helped by the dancer and scenic creator Ariadna Estalella. The photographer Carla Tramullas and the graphic desig-ner Ariadna Serrahima have collaborated with me on the project’s image and gra-phic design.

To close, what is your assessment of the de-velopment of jingle and what influence do you think it will have in your work from now on? Those of us who have followed the unfolding of your work at La Capella have learned that you are a talented singer. Are you interested in pursuing that further? Laia Estruch, expectations for the future…

jingle was the starting point of a new way of working and presenting my work, but that is not to say that my next pieces will be musical. It is a very sincere mise-en-scène, the total presentation of an ar-tistic project turned into three shows and a single on vinyl. In this case, I have had to turn myself into a singer because of the

requirements of the script, because the theme is musical.

The truth is that I would love to start up a rock’n’roll band and be the lyric writer and vocalist. Of course, the lyrics would be about artistic projects.

performances one day a week. These were good exercises for trying out performance as a realm of work.

The Lecture was the culmination of my project during my time in New York. As I was once again using the format of the lecture, I detailed everything that is not usually recounted about an artis-tic project. The story-cum-tale of all the experiences and incidents from the start of the project, when out of the blue a bo-okseller gave me the book Trebisonda or Sonia Balassanian in the time of the foxes by Rene Gabri, which I wanted to buy, to the end, when by chance I met the author of the book and artist. The Lecture was presented in the Great Hall of the Cooper Union. An audio recording of the lecture was made as a document.

Serendipity uses the same tale as The Lecture. Serendipity is defined as the occu-rrence of happy events that come about by chance, coincidence or accident. Rene Ga-bri called our chance meeting serendipity.

Back in Barcelona, I revived the name that Rene Gabri had given to our encoun-ter for my new project, which is based on organising the series of incidents linked together by chance into the structure of a magical tale in the Russian oral tradi-tion. To arrange the account in keeping with this morphology, I used the book Morphology of the Folktale by Vladimir Propp, which happened by chance to fall into my hands.

The project will be presented at the Sala d’Art Jove in June, July and Sept-ember of 2011. It includes three perfor-mances, which are the three chapters of the tale, and the publication of a story that will be presented at the end of the period

and which will draw together in written form the oral tale that I will tell during the performances. This publication will also include photographic documents of the performances.

We come to the performance project jingle, which you developed for the Espai Cub in La Capella. Here the strategy of discourse that is meta-referential towards the project itself as a work is retained but shifted from process-related aspects to its advertising mechanisms. Similarly, your earlier role as a lecturer is also changed for that of a sin-ger. You work with musicians, choreogra-phers and designers, and the permanent exhibition space becomes a temporary set-ting for communicating what will become a viral meme: “Hello everyone. My name is Laia Estruch. And I want to announce...”. Tell us about the aims of this project.

The work for the Espai Cub takes as its starting point the piece The Announ-cement, a song, which was the invitation sung by me at the event The Lecture. The Announcement, a song acted as a sung invitation card. Lastly, this invitation be-came a performance I gave over the cour-se of a week in the Lobby of the Cooper Union. During that week, every time my friends and fellow students saw me, they would sing the song. Unconsciously, The Announcement, a song functioned as viral marketing for my work.

The project for the Espai Cub in La Ca-pella is based on the process of the trans-formation of The Announcement, a song into the musical structure of a jingle.

The work is articulated through two di-fferent yet interrelated recordings. Firstly,

ESPAI CUB

jingle

Laia Estruchdel 14 d’abril al 29 de maig

Show 1: Dijous 14 d’abrilShow 2: Dijous 28 d’abrilShow 3: Dijous 12 de maigCloenda: Dijous 26 de maig

Amb la col·laboració de Xavi Lloses (treball de composició, arranjaments i disseny de so), Ariadna Serrahima (treball tipogràfic i disseny gràfic jingle), Carla Tramullas (fotografia), Aina de Gispert (fotografia), Josephine Grundy (treball de veu i traduccions a l’anglès), Ariadna Estalella (treball de moviment escènic), Mireia Sallarés i Eva Vila-Mala (video-documentació), El Delgado Buil (Vestuari).

LAIA ESTRUChlaiaestruch.com/wp-content/uploads/2013/07/LAIA-ESTRUCH-BCN-PRODUCCIO.pdfLaia Estruch...

Documents

Transcript of LAIA ESTRUChlaiaestruch.com/wp-content/uploads/2013/07/LAIA-ESTRUCH-BCN-PRODUCCIO.pdfLaia Estruch...