Lart de dir no, per amor

JESPER JUUL

Lart de dir no, per amorPares que parlen clar,

nens segurs de si mateixos

Herder

TraducciAntoni Martnez-Riu

Ttol original: Kunsten at sige nej med god samvittighed Traducci: Antoni Martnez-RiuDisseny de la coberta: Arianne Faber

2006, Jesper Juul 2013, Herder Editorial, S.L., Barcelona

ISBN: 978-84-254-2865-4

La reproducci total o parcial daquesta obra sense el consentiment exprs dels titulars del copyright est prohibida a lempara de la legislaci vigent.

Impremta: ???Dipsit legal: ???Printed in Spain - Imprs a Espanya

Herderwww.herdereditorial.com

Introducci . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

1. Lart de dir no als fi lls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15El no com a resposta amorosa . . . . . . . . . . . . . . . . 17Com cal tractar els bebs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19Com cal portar-se amb nens dun a cinc anys . . . . 22Trobar un llenguatge personal i autntic . . . . . . . . 29La diferncia entre un desig i una necessitat . . . . . . 38Han de satisfer sempre els pares els desigs dels seus fi lls? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44

2. Quan un no s la resposta correcta? . . . . . . . . . . 49El no ponderat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49El no espontani . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52Quan un no s negociable . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54Per qu no hi ha un s autntic sense un no autntic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57Nens que, duna manera particular, reclamen autonomia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58El no adreat a nens ms grans i als adolescents . . . 60

3. Aprendre a dir no amb la conscincia tranquilla . 67El no mascul i el no femen . . . . . . . . . . . . . . . . . 72El no dirigit a la parella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74Poden tamb els fi lls dir no als pares? . . . . . . . . . . . 77

ndice

9Introducci

Puc quedar-me una estoneta ms?Ets massa petit has danar a dormir!

Per qu no em deixes que em faci un tatuatge?Que no veus que s molt lleig?

Vull un gelat!No s bo menjar-ne massa, de gelats. Fan mal a la

panxa.

Per qu no anem al llit i ens divertim una estona, mentre els nens dormen?

Creus que ara s moment de divertir-se?

No vull anar a lescola!I ara! Tant que tagrada anar-hi!

Em penso que per Pasqua haurem danar a veure els teus pares.

Per si sempre dius que no tenim temps per a nos-altres!

Pots donar-me vint euros per al cap de setmana?Si no fa ni dos dies que et vaig donar la paga!

10

Sovint sentim en les famlies respostes molt semblants. Qu volen dir, realment? Volen dir que s? Volen dir que no?

Totes les relacions amoroses porten el segell dun s que surt del fons de lnima. s el smbol lingstic de lamor que expressem quan decidim viure amb alg. Amb el s ens certifi quem lun a laltre la sinceritat dels nostres sentiments i assumim un veritable comproms mutu, part essencial del projecte duna vida en com. s la paraula que els fi lls, els propis i els adoptius, haurien de veure als ulls dels pares com linici, per als uns i els altres, duna relaci conjunta destinada a durar per sempre.

En la vida de la major part de la gent hi ha moments en qu aquesta paraula tan curta sembla el do ms gran de tots. s el smbol decisiu de la sinceritat i de la volun-tat i la confi ana duna altra persona de crear un espai com on la solitud resti arraconada per un temps. Pot-ser s el primer bes de ladolescncia, o el s tan assajat i amb tot no menys apassionat del moment de casar-se, o b all que sentim quan sens eixampla el cor per la mirada confi ada dun nad sempre ens omple en aquests moments la sensaci destar fruint un instant meravells. Sovint ens proposen de fer tots els possibles per guanyar-nos aquest s que podem rebre dun altre, i tamb sovint la rutina quotidiana ens fa deixar de banda aquest propsit.

I daquesta manera, el s perd a poc a poc el carcter de do i es percep cada cop ms com una exigncia o una obligaci, i aix no solament a un nivell conscient. La parella ens demana un s incondicional. El mestre a les-cola dna per fet que t dret a disposar de la confi ana dels alumnes. Els nostres pares, sense dir-ho obertament, esperen que de tant en tant anem a visitar-los. Lamor i

11

la confi ana mtua es perd en la mesura que perdem el goig espontani de donar i rebre. En la relaci de parella, el malet set any sanuncia sovint aix, mentre que entre pares i fi lls la crisi es presenta, a tot estirar, quan els fi lls han aprs a parlar amb tanta traa que la seva autonomia creixent ara desconcerta les expectatives i trenca els somnis dels pares.

Es produeix un canvi quan els adults comencen a sostraures al deure de dir-se s. Ho fan quan mostren un no amb el seu capteniment, quan murmuregen s, s (que s el mateix que dir que no), o quan un fi ngeix davant laltre, perqu tots dos perceben com ms va ms la relaci com si fos una servitud. Lobligaci de dir s ofega lamor i fomenta el desamor.

Entre pares i fills lamor no sesgota tan de pressa, encara que els pares i les mares sobliden sovint dac-ceptar els fills com un regal quan aquests comencen a dir no. Aquest s un no sense embuts, que prov com si digussim duna conscincia neta, sense maqui-llar i sense la crrega dun blasme latent, com sovint passa entre els adults.

Els pares prenen mantes vegades el no dels fi lls com una qesti personal, i no sadonen que el fi lls aquesta expressi se ladrecen, en primera instncia, a si matei-xos i no la dirigeixen contra els adults. Fent-ho, tracen els seus lmits individuals i mostren als pares com s en realitat aquell fi ll, que ells estimen incondicionalment. Naturalment, no es tracta dun procs conscient i deli-berat, per val la pena que el considerem com a tal.

Els ltims quinze anys el debat en lmbit educatiu ha estat fi ns a tal punt dominat per la qesti del posar lmits, que ara en lnim de tothom hi ha la tendncia a considerar aquesta qesti com a eix i pedra angular de

12

la relaci entre pares i fi lls. Levident necessitat dimposar lmits als fi lls ha pres mentrestant gaireb un sentit reli-gis, i ai de nosaltres si no abracem el dogma! Els retrets ms freqents sn: irresponsabilitat i mandra. A ms, tinc la impressi que sest difonen un primitivisme pedag-gic, introdut per estirades super-nannys i seriosos psi-clegs de la conducta, que ens volen fer creure que po-den transformar en quatre dies fi ns i tot les ms catiques famlies en un oasi de pau i dharmonia.

Cal destacar, i no deixa de ser alhora cosa preocupant, que la necessitat que senten els pares dimposar lmits als fi lls creix en la mateixa mesura que sha redut dramti-cament la llibertat de moviment fsic i psquic dels fi lls. Molts noms veuen que els nois i les noies davui dia sn ms lliures en el tracte amb els adults i que, des dun punt de vista econmic, sels considera una franja cobejada de nous consumidors. Per no sadonen que les possibilitats de qu disposen els nois i les noies de viure i jugar a pler i sense la intromissi dels adults sn ara gaireb nulles. Fa noms una generaci que precisa-ment lespai on els adults no hi feien mai acte de presn-cia era el lloc de preferncia on els nois i les noies desen-volupaven all que actualment sanomena competncia social, competncia que ni els pares, ni la guarderia ni lescola, per molt que shi escarrassin, no poden ense-nyar. Als nens davui sels demana ms que ms que si-guin funcionals utilitzant una expressi poc agrada-ble, una mena duniformitzaci de fet que pas a pas es transforma en una camisa de fora collectiva.

Aquest llibre no tracta, per tant, de la necessitat dimposar lmits als fi lls o dexercir com ms aviat millor tant de poder com sigui possible sobre els altres. Tracta ms aviat dexplicar la

13

importncia que t, per la qualitat de les nostres relacions hu-manes ms properes, ser capaos de dir no als altres, perqu ens hem de dir s a nosaltres mateixos.

Tracta de per qu per al b de tothom hem de defi -nir-nos i delimitar-nos, i de com podem fer-ho sense menystenir i ofendre els altres.

A ms, hem daprendre a fer-ho amb la conscincia ben tranquilla, sabent que oferim als nostres fi lls un model correcte de conducta.

s sobretot en les relacions afectives on ens podem co-nixer millor i ms profundament. Ens fem ms oberts i sensibles si estimem alg i estem disposats, pel b de la familiaritat i de la vida en com, a fer un sacrifi ci deli-berat dels nostres lmits. A mesura que madurem i es desenvolupa la relaci afectiva, descobrim nous aspectes del nostre interior. Desapareixen uns lmits mentre que napareixen altres de nous o en tornen dantics. Es curen ferides antigues i sembenen les noves. Lestricta interac-ci que hi ha dins les famlies no ens estalvia en sentit fi gurat una carretada de cops i un bon munt desgar-rinxades. De tots aprenem coses que ignorvem sobre nosaltres i sobre els altres. Aprenem a interessar-nos pels qui hem ofs. Aprenem a respectar els altres i a marcar els nostres lmits, perqu la manera de comportar-nos si-gui cada vegada ms i ms clara. Si aprenem a manifestar-nos amb transparncia, no solament ens sentirem millor dins la prpia pell, sin que tamb ens sentirem ms va-lorats i estimats per part dels altres

Aquest llibre ha nascut dun profund respecte envers una generaci de pares i mares que tenen com a objectiu

14

principal desenvolupar el seu rol com a progenitors des de dins des de les idees, sentiments i valors dun ma-teix, perqu ja no hi ha cap consens cultural objectiva-ment fonamentat al qual es pot recrrer. I han de man-tenir al mateix temps una relaci igualitria de parella que satisfaci, duna banda, les exigncies de cada persona i complagui, de laltra, les que sn prpies de la vida en com. Si hem arribar aqu, cal aprendre lart de dir no.

Lanomeno art, perqu ha de nixer de dintre, ha de ser personal i ha de deixar empremta. Lalternativa consisteix a repetir simplement els retrets estereotipats de sempre (Com tho he de dir? Tho he dit ms de cent vegades!) amb els quals no fem res ms que mal-metre la nostra dignitat i el respecte que ens devem tots plegats.

En defi nitiva, noms sabem dir-nos s a nosaltres mateixos i dir-nos-ho els uns als altres sense reserves quan som capaos de pronunciar tamb un autntic no.

15

Segurament que tots els pares voldrem dir sempre s als nostres fi lls. Voldrem donar-los tot el que est en les nos-tres mans, fi ns i tot la vida si fos necessari. s una cosa absolutament lgica, perqu el s s, per antonomsia, smbol de lamor. s la paraula clau defi nitiva, amb la qual ens diem que les coses sn tal com haurien de ser. En el fons no hi ha res a objectar al fet de dir sempre s, si el nostre s un ssense reserves, lliure de segones in-tencions estratgiques i dexpectatives. Ara b, aix no deixa de ser una illusi, perqu els que solen dir sempre que s no suporten gaire un no com a resposta.

Si llegim la bibliografi a pedaggica de segles ante-riors i repassem les experincies dels contemporanis de lpoca, no hi ha dubte que els pares sempre han tingut difi cultats amb el no. Hi ha hagut poques en qu els pares deien no massa sovint; en daltres, per contra, deien no massa poc sovint. Els contemporanis dels meus pares van adoptar per regla general lestratgia de dir gaireb sempre no, per a ms seguretat. Les negociacions anaven normalment acompanyades damenaces i dalguna es-cridassada, que revelaven incomoditat i disgust, perqu segurament shaurien estimat ms dir s.

Si dic que no, s que no!No preguntis; espera que et preguntin!

1. Lart de dir no als fi lls

16

Era aix com es pretenia que fssim obedients. Al comenament dels anys noranta els pares van adop-

tar una altra estratgia. Per estar-ne segurs, deien sempre que s, i noms el dubte, un arronsar resignadament les espatlles o el to rondinaire de la veu posaven de manifest que de tant en tant tamb podrien dir que no.

Aquests dos mtodes, amb qu sintentava de resoldre la prpia incomoditat, no noms difereixen per una dis-tncia temporal de cinquanta anys, sin que cada un dells sajustava a una societat diferent. La generaci dels meus pares va crixer en una societat pobra, en la qual els pares i les mares sabien com educar els fi lls i sabien tam-b quan calia dir s o no. Sovint es veien obligats a dir que no als fi lls perqu els era impossible satisfer-ne els desitjos en qestions materials. A qui podia permetres ms concessions se lhi retreia, per una enveja inconfes-sable, que aviciava els fi lls.

Avui dia vivim en una societat opulenta, on la majo-ria dels individus shan procurat una identitat artifi cial, sobreposada a lautntica. Ens hem convertit en consu-midors, i al nostre costat ho sn tamb els fi lls. Tornem a casa satisfets amb bosses plenes a rebentar i la mirada radiant, i ingnuament parlem de la bona compra que hem fet. (De la mirada radiant en sn tamb responsa-bles les endorfi nes, hormones estimulants secretades en les fases de satisfacci immediata de les necessitats.)

Una bona part de les regles, normes i valors de la so-cietat de lescassetat ha desaparegut, i si es mant el ben-estar general a la nova generaci li tocar esbrinar com sobreviure millor en una societat de labundncia sense patir gaires danys psicolgics.

A molts pares no els fa res, en laspecte econmic, que un dia calors destiu el seu fi ll es mengi un, dos o cinc

17

gelats, o que el vestit de primera comuni en la prima-vera tingui un preu ms o menys alt; si cal, compraran el ms car, perqu el fi ll vagi mantenint una bona reputa-ci entre els companys. Per potser ho faran tamb per realar lestatus familiar. No s novetat que els fi lls tin-guin, entre daltres, tamb la funci dairejar la prosperi-tat, lexcellncia i la moral dels pares, com tamb tenen potser la damagar-ne les carncies.

Potser hi ha pares que, per una situaci sortosament acomodada, no senten mai la necessitat de dir no als fi lls; ara b, aix es deu segurament tamb a altres cau-ses. Nhi ha que temen els confl ictes o b simplement els agrada tenir una vida cmoda; nhi ha que projecten transformar la famlia en un petit parads per als fi lls; daltres, a lltim, no mantenen cap tipus de control sobre el que fan o b han ents malament all de ser amics dels fi lls.

Abans de visitar algunes daquestes famlies, voldria dedicar unes paraules a explicar per qu en principi s important saber dir no als fi lls.

En tots els comportaments que podem trobar dins la famlia, importa menys all que fem que el com i el perqu ho fem. No hi ha cap motiu per a creure que el ms correcte s dir un determinat nombre de nos al dia. Ara b, tenim molt bons motius per pensar que massa sspoc sincers, indirectes o deixats anar amb prevenci malmeten la relaci que hi ha dhaver entre pares i fi lls.

El no com a resposta amorosa

Mentre feia les prctiques per a ser terapeuta, vaig sentir per primera vegada la frase El no s la ms amorosa de

18

totes les respostes possibles, per no la vaig entendre. Solament amb el temps, de manera gradual, desprs de moltes entrevistes amb diferents famlies he arribat a en-tendre el sentit profund de la frase. Si avui, mirant enre-re, contemplo la meva vida personal i professional madono que gran part de les difi cultats i dels confl ictes dins la famlia es deu tamb al fet que els qui la compo-nen no saben dir no, encara que vulguin dir-ho. No en saben perqu no han defi nit els seus lmits personals i no els manifesten duna manera clara perqu la cultura de la famlia no ho permet, o perqu un o ms membres de la famlia no hi posen prou voluntat.

Amb aix no pretenc dir que haurem de rebutjar-nos ms els uns als altres, sin simplement que sovint ens preocu-pem molt poc dels nostres lmits i de les nostres necessitats personals, i tendim a donar-ne la culpa als altres. Lart de dir no implica tamb saber assumir la prpia responsabilitat; pel b de tots.

Per descomptat tenim sempre bones raons per compor-tar-nos duna manera determinada. No volem menys-prear els altres i molt menys ferir-los. Ens retraiem de la discussi momentnia (ara b, aix no ens estalvia els confl ictes del futur). Voldrem sentir-nos estimats pels al-tres (per ens esforcem perqu ni els altres ens estimin ni ens estimem nosaltres). Com ms volem ser estimats, ms arrisquem que els altres ens menystinguin i se napro-fi tin. Com ms benvols volem ser, ms antiptics esde-venim. Com ms volem fer mostra de ser generosos i magnnims, ms mesquins i displicents arribem a ser.

Tots aquests capteniments tenen com a base la nostra necessitat existencial de ser valuosos als ulls daquells a

19

qui estimem. Una necessitat ms visible que mai en les relacions amb els fi lls, a qui no solament els ho dona-rem tot, sin que, a ms, voldrem per a ells una vida millor que la que hem tinguda nosaltres. De la combi-naci daquesta exigncia fonamental amb lambici que tots els pares mostrem envers els fi lls, neix sense cap dubte la ra per la qual s tan difcil de trobar un equi-libri sa entre el s i el no. s per aix que el no s la ms difcil i la ms amorosa de les respostes: demana absolu-tament discreci, comproms, honestedat, coratge.

Com cal tractar els bebs

Els nens molt petits, segons totes les aparences, no han de fer front al dilema del s o del no. Molt abans dapren-dre a parlar ja saben dir no als seus pares o a qui sigui. Quan senten la necessitat de no tenir ms contacte, tomben el cap. Sadormen a la falda de la mare, si estan tips. Vomiten laliment si en tenen massa i protesten cri-dant si fem que un estrany els agafi o si els volem posar a dormir i no en tenen ganes.

En aquesta fase de la vida familiar els adults han de prescindir dels propis lmits i anteposar el desenvolupa-ment del nen a les exigncies personals. Aquesta dis-crepncia entre la naturalitat amb qu el nen diu no i el deure dels pares de dir s genera els primers veritables confl ictes entre pares i fi lls, i molt sovint exigeix dels adults un gran domini personal.

Tanmateix els nens petits tamb volen collaborar-hi. Sadapten tant com poden. Tamb ells volen dir s als seus pares i a la cultura en la qual per atzar nasqueren. Lnica condici que posen s sentir-se acomboiats pels pares. Aquesta necessitat de sentir seguretat s la mateixa

20

que alguns pares pretenen satisfer cedint davant qual-sevol desig momentani del fi ll, mentre que en altre temps volien satisfer-la imposant un marc de comportament rgid i amb lmits ben defi nits, fent front fi ns i tot als plors de protesta del nad. El Dr. Spock, el conegut pe-diatra americ, per exemple, tranquillitzava les mares afi rmant que el fet de plorar afavoria el desenvolupa-ment dels pulmons.

Els pares de nens de fi ns a divuit mesos, ms o menys, han de vetllar per les necessitats dels seus fi lls renunciant en part a les seves. Ara b, cal tenir present que aquesta regla noms val per a les necessitats ms peremptries dun i altre costat. Si el nen es desperta plorant, els pares han de satisfer-ne les necessitats datenci i consol, dei-xant de banda la prpia necessitat de descans. Si el nad es posa malalt, els pares han de modifi car la seva agenda, si conv. Si cal canviar bolquers, potser hauran dinter-rompre una conversa i posar-se a la feina, etc.

Aix no vol dir, tanmateix, que els paren han de re-nunciar a la seva personalitat i que han de desprendres dels seus valors, sentiments i objectius. Si ho fan, s pos-sible que no siguin conscients del rol de lders que els toca exercir, absolutament fonamental perqu el petit se senti segur en lmbit de la famlia.

Quan de nit un lactant de tres mesos ens obliga a ro-mandre desperts, bviament no volem res ms que sador-mi ben aviat; un desig que no ens hauria de remordir la conscincia. s important atendre les necessitats de lin-fant sense negar-nos les nostres. Perqu si ens les neguem, aviat ens sentirem depassats i carregarem sobre el nen la nostra responsabilitat.

La veu interior de ladult hauria de suggerir-li ms aviat pensaments com el segent: Ha estat una decisi

21

meva asseurem al teu costat esperant que tinguis sn. No mho has demanat tu. El nen percebr quin s el paper de ladult i hi collaborar. Per si els pares no aprenen a actuar daquesta manera en el transcurs dels primers mesos, acaben sent en certa mesura vctimes dels seus fi lls, cosa que no aprofi ta a ning.

Desenvolupar una funci de lideratge no vol dir do-nar ordres a tort i a dret i intentar de sotmetre la voluntat dels altres. Consisteix ms aviat en la capacitat de repre-sentar els propis valors i objectius amb tanta integritat que els altres no tenen altre remei que animar-se a coope-rar. (Integritat vol dir coincidncia entre la meva actuaci i els meus valors.)

Sovint he mantingut converses amb pares que tenien al costat el fi ll duns quants mesos i he observat coses com les segents: el beb dormia dins del cotxet, de sobte comena a emetre uns lleugers gemecs. Els pares, a linstant, tomben el cap i paren la conversa. Alguns prenen el nad als braos i la pausa llavors encara s ms llarga: de primer controlen el bolquer i tot seguit bres-solen la criatura i miren de donar-li el xumet. Altres pares, en canvi, reinicien de seguida la conversa, en una demostraci clara que, en aquell moment, el que ms els interessa s continuar parlant. En nou de cada deu casos, el nen sadorm.

Aquesta capacitat de tenir en compte les prpies necessitats sense oblidar les del fi ll s la caracterstica especfi ca duna bona capacitat de lideratge, que dna seguretat als nens i garanteix una relaci paritria. (La relaci paritria es fa evident pel fet de reconixer igual dignitat a totes dues parts, tot i que no cal que pares i fi lls hagin de veures com a iguals, s a dir, com si uns i altres tinguessin els mateixos drets i deures.)

22

Els pares del primer exemple sobliden de les seves ne-cessitats, es deixen endur pels nervis i per la inseguretat que els provoca la situaci. Aquesta inquietud la passen a linfant, que aleshores es desconcerta i per aquesta ra no es deixa tranquillitzar fcilment. Aquest fet es deu a lextraordinria capacitat dempatia que tenen els na-dons per copsar les emocions i els estats anmics dels seus pares, captant-los instintivament. s una capacitat que es mant intacta les vint-i-quatre hores del dia, fi ns i tot a distncia. Possibilita que els fi lls collaborin amb els seus progenitors; ara b, si els pares es mostren inse-gurs, temorosos o frustrats, els nens no saben com dur a la prctica el treball conjunt. Passa simplement que la mare i el pare envien massa senyals contradictoris. Aquest fenomen s una de les causes que sovint fa difcil als pares posar a dormir els fi lls dun any i mig a tres anys, confi ar-los a altres persones, o poder disposar de temps per lliurar-se als propis interessos.

Com cal portar-se amb nens dun a cinc anys

Passats els primers divuit mesos, la majoria dels nens po-den caminar sense cap ajut i han adquirit ja moltes com-petncies lingstiques. Entenen bona part dall que sels diu i comencen a poc a poc a prendre part activa en la conversa amb els pares. Els pares, durant aquest temps, ja shan fet una certa idea de la personalitat individual del fi ll i han aprs tamb coses sobre si mateixos, com a per-sones i com a pares. Dara endavant, tenen la possibilitat de mostrar la seva prpia individualitat i de fer saber al fi ll que ells sn ms que simples provedors i subjectes ser-vicials i sollcits. Si no aprofi ten lavinentesa, els fi lls no-ms esperaran dells una mena dassistncia general, potser

23

lnica forma damor que haurien conegut fi ns aleshores. El resultat en seria la frustraci per a totes dues bandes. Servir, tanmateix, no s igual que estimar, de manera que el nen comenar a refredar-se, per continuar exigint cada cop ms, i de la manera que no toca. Els pares sen-tiran frustraci, formalment ofegats pel rol que exercei-xen com a subministradors de serveis, i no seran capaos de satisfer ni les seves necessitats personals ni les de la seva parella. Quan aix passa, els fi lls es veuen abocats a dur una vida molt semblant a la dels nadons de les classes socials elevades, que noms fan vida amb el pares quan aquests en tenen ganes; i quan no s el cas, queden en mans de minyones i altre personal divers. Aprenen a in-teractuar solament amb persones encarregades del seu servei, predisposades a posposar les seves prpies necessi-tats. Per aix, els nens que creixen en condiciones com aquestes acostumen a sentir-se sovint allats i infelios i tenen tendncia a servir-se dels altres.

Als pasos nrdics sexpandeix un fenomen semblant, perqu a partir del primer any de vida els nens passen cada vegada ms hores del dia confi ats a institucions pe-daggiques. Els pedagogs i les pedagogues sn, en lnies generals, persones summament capaces i competents, per cal recordar que tracten els nens simplement per motius professionals, per la qual cosa assumeixen per se el rol propi del qui est prestant un determinat servei. Aix priva el nen de la possibilitat daprendre a conviure amb persones de deb, de carn i ossos, vist que, dins les institucions, els lmits personals i les necessitats del per-sonal assistencial sn reemplaades en bona part per acords i regles. Si els pares tenen els educadors per mo-dels de comportament per la seva competncia especfi -ca, queda diluda la distinci entre instituci i famlia,

24

entre pares i personal especialitzat, entre pedagogia i educaci. Aix comporta que els nens no puguin expe-rimentar relacions paritries de veres, motiu pel qual creix en ells la necessitat dun altre tipus de comuni amb els pares. Si els pares pretenen imitar els pedagogs buscant que els fi lls els deixin gaudir dun merescut quality time, frustren la necessitat dels fi lls de prendre part activa en les relacions personals directes, i augmenta encara ms la seva necessitat dentreteniment i desti-mulaci exterior.

Lnic mitj per combatre aquesta tendncia s la vo-luntat dels pares de ser tan autntics com els sigui possi-ble. Aix els crea un espai per mostrar-se adults, i els fi lls tenen ocasi de familiaritzar-se amb els lmits i les ne-cessitats dels altres, com a component essencial de la seva competncia social.

Els nens petits traspassen contnuament els lmits im-posats pels pares, tot i que no s per manca de respecte o de tacte. Senten limpuls dels desigs i de les necessitats, per presten tamb molta atenci als senyals i a les res-postes que reben. Tenen un doble objectiu: satisfer les seves necessitats i saber com sn els pares. Volen entendre quines coses agraden als pares i quines no, quines aproven i quines rebutgen, en quines confi en i a quines sopo-sen. A llarg dels tres o quatres anys segents, encunyaran lentament i profundament dins lnima les respostes que rebran a les seves preguntes i interioritzaran la manera de pensar dels pares, quant a all que s correcte i all que no ho s, o all que est b i all que no i, en con-seqncia, acceptaran les idees morals del pares.

Aquest procs daprenentatge exigeix, sobretot, claredat i una insistncia continuada. Les respostes i les reaccions dels

25

pares han de ser tan clares com sigui possible. A ms, pares i mares han de carregar-se de pacincia i esperar que all que els fi lls han aprs sallotgi profundament gravat dins el seu nim. Aix pot trigar dies o anys. Com ms es renya o critica els fi lls, ms sendarrereix el procs.

Amb els adults passa el mateix: com ms tensa i negativa s latmosfera dun ambient daprenentatge, ms inca-paos i maldestres ens sentim i, en conseqncia, ms temps necessitem per aprendre coses noves, si s que en defi nitiva ho aconseguim.

Des daquest punt de vista, els nens sn ms aviat ex-ploradors que no pas alumnes. Han dexperimentar i treure conclusions dall que experimenten. A tal efecte noms els cal la confi ana i lajuda amorosa dels pares. Lalternativa s la violncia fsica i psquica, que fa que els nens no respectin els pares ni els seus lmits i exign-cies personals; solament aprenen a dubtar de si mateixos i a tmer lautoritat i el cstig.

Si un infant de dos anys us pren les ulleres de damunt del nas per tercera vegada, li podeu dir amistosament b que sempre duna manera clara i decidida:

No, aix no!

O b:

Tagraden les meves ulleres, eh?, per no vull que ho facis!

I us les torneu a posar.Si la vostra fi lleta de quatre anys interromp contnua-

ment la vostra conversa a taula, li podeu dir:

26

Primer parlo amb la mama; desprs parlarem tu i jo.

Sn declaracions clares i personalitzades, que estimulen els nens a collaborar amb ms efi ccia que les frmules pedaggiques impersonals de temps enrere:

Amb les ulleres no shi juga! Costen molts de diners.

O b:

A les persones grans no se les interromp quan parlen.

O tamb:

La mama no vol que li prenguis les ulleres.

O:

El papa vol parlar primer amb la mama.

Qui parla dun mateix en tercera persona desprn molt poca fora de persuasi. Imaginem-nos que els adults es parlssim els uns als altres de la mateixa manera: Hauries desperar una mica; en Pere no t temps per a tu. Qual-sevol intent de comunicar estaria condemnat al fracs.

Quan els adolescents passen per la fase errniament defi nida com ledat de la poca-solta, molts pares es veuen obligats a posar-se a la defensiva, forats a dir no amb ms freqncia de la que cal. s el resultat duna combinaci de dos factors: lautonomia creixent dels fi lls i la necess-ria reacci enfront de com actuen.

A partir si fa no fa del segon any de vida, els nens es van fent ms autnoms i, per tant, depenen menys dels

27

adults, fet que haurien de celebrar els pares, que a poc a poc aconsegueixen ms temps lliure. Els fi lls ja saben moures lliurement, comuniquen cada cop ms i do-nen via lliure als seus impulsos exploradors: tot ha de ser analitzat, comprovat, explicat. A ms, tot volen fer-ho ells sols, baldament no en siguin encara gaire capaos. En aquesta fase els nens mostren dues exigncies fo-namentals:

Per una banda, tenen necessitat dun feedback per ra del seu procs constant dexploraci i comprovaci de la realitat, que inclou els lmits individuals i els valors dels pares. Per laltra, necessiten que una i altra vegada sels digui no davant les ma-teixes coses. Com ms personalitat i fermesa mostrin els pares, ms fcilment els petits exploradors en treuen de tot plegat les seves conclusions.

No, avui no hi ha llaminadures. No vull que treguis les olles de larmari.No, avui no pots quedar-te a mirar la tele; estic molt

cansada i vull anar a dormir aviat.Tinc ganes de saber qu ha passat a lescola, per ja

mho dirs. Primer vull saludar el papa i parlar una esto-neta amb ell.

Com ms crtic, reprovador, admonitori o defensiu si-gui el to del feedbackde ladult, ms hauran desforar-se els petits exploradors per escoltar respostes que els faci-litin la vida.

Escolta, rei, ja nhem parlat, daix; no pots menjar dolos cada dia. Si et portes aix, no vindrs ms a com-prar amb mi.

28

I qui posar desprs les olles al seu lloc?Si no vas al llit quan toca, dem et sentirs cansada i

no voldrs anar a la guarderia. Ja nhem parlat moltes vegades.

S, fi lla, la mama t moltes ganes de saber qu has fet avui a lescola, per no pots esperar una mica fi ns que trobem una estoneta per parlar tu i jo?

Cal donar suport i aprovar sense reserves el desig de ms independncia i autonomia, laltre aspecte del desenvo-lupament dels infants. Si ells sols volen dur a terme coses que encara no sn capaos de fer, sels hi pot dir: Dacord! Per no s si tho fars tot sol. Si necessites ajuda, mho dius. En un moment determinat, alliberar el fi ll de dur a terme una feina concreta pot semblar un estalvi de temps, tot i que a la llarga s temps perdut i exigir un plus des-foros i de vigilncia per part dels pares.

El millor que poden fer els pares, pensant en si matei-xos i en el fi llet que ja t dos anys, s contemplar el seu desenvolupament com un do que en el transcurs de lany i mig segent els suposar ms temps i molta ms lliber-tat. Si ho tenen present, no els semblar tan difcil dir els inevitables nos que hauran danar caient.

Aquesta fase del desenvolupament infantil sassembla en part a la de la pubertat. Representa la primera opor-tunitat que t el nen de conquerir el seu espai i construir una relaci ms activa i recproca amb els pares una re-laci que es fonamenta sobre una base totalment diferent de la dels primers dos anys de vida. Garantir al beb tota latenci i assistncia que requereix proporcio na una profunda sensaci de felicitat perqu fa saber als pares, duna forma molt concreta, que sn importants i valuo-sos. Dara endavant, tanmateix, tamb ser important fer

29

saber al nen com ns de valus, ell, per a la comunitat en conjunt. Aix suposa, en tot cas, que els pares han de sa-ber trobar noves maneres de refermar els propis valors.

No hem doblidar que tenim fi lls perqu volem, perqu ens interessa tenir-los. Nosaltres som els qui ens donem, els qui volem estimar alg i cuidar-lo, i aix ho hem fet ja en la nostra imaginaci abans que els fi lls veies sin la llum del mn. No hi ha res a dir en contra. Per aix tamb vol dir, pel que fa a la personalitat i a les exigncies dels nostres fi lls reals, que haurem de trobar un amors equilibri entre el nostre egocentrisme i el fet de saber estar oberts envers els altres. Ni de bon tros tot all que fa que els pares se sentin tils (amorosos, so ll-cits) transmet tamb als fi lls la sensaci de ser valuosos als ulls dels pares. Aquesta vivncia hi s noms quan all que un fi ll pot donar de si els pares ho reben dun forma expressa i ho valoren heus aqu el que prpiament en-forteix lautoestima dels nostres fi lls. El mn est ple de pares centrats en si mateixos que pensen que els seus fi lls sn uns desagrats.

Trobar un llenguatge personal i autntic

A ms de la paraula, tamb el to i el llenguatge corporal tenen una importncia decisiva. Aquests tres elements han dharmonitzar entre ells, si hem daconseguir una bona comunicaci. Qui parla ha de tenir la sensaci que sex-pressa de forma adequada i que produeix una determina-da impressi en la persona amb la qual conversa. Les pa-raules i la msica sn dos aspectes duna mateixa cosa.

Si parlem a un beb hem desforar-nos a mantenir una expressi corporal amistosa i un to clar i afectus. All que es diu s secundari. A partir del sis mesos de

30

vida, ms o menys, es va fent cada cop ms important lligar b el llenguatge i el to en qu parlem. No nhi ha prou que el beb senti que se laccepta, se lestima i sel protegeix. Ara ja s temps danar provant les emocions, els estats dnim i els pensaments dels pares i dapropiar-sen pas a pas el llenguatge. Linfant ja coneix un registre sufi cientment ample destats dnims i democions, per encara no ha desenvolupat cap olfacte per copsar-ne les causes i la seva relaci.

Als darrers quaranta anys, pares i pedagogs shan es-forat a simplifi car el seu llenguatge a fi i efecte que tamb els infants puguin entendrel. Per norma general, tendim a dir frases curtes i a emprar paraules senzilles. Tenir en compte la competncia lingstica del nen s de per si una bona idea, si es tracta de transmetre-li de-terminades capacitats motores o intellectuals; per ser-veix de poc si volem construir una relaci estreta fona-mentada en la seguretat i el respecte, que sn la base del que anomenem educaci. Alguns pares es decideixen per un llenguatge que no podria ser ms poc natural:

Ja saps que el papa no vol que vagis joguinejant amb lordinador del papa. Quan en tinguis un, el papa tense-nyar a usar-lo.

(s el model que podrem anomenar pedaggic, que t el mrit de mantenir sempre un to positiu.)

Em pregunto quantes vegades haur de repetir-ho! Saps molt b que el papa no vol que juguis amb el seu ordinador!

(s un pare sever que vol demostrar que va de deb.)

31

En aquests exemples, els adults parlen als seus fi lls tal com imaginen que ho ha de fer un pare. Per en la seva manera de parlar no hi percebem la persona autntica, que es mostra tal com s, cosa que provoca un reguitzell de confl ictes i frustracions en tots dos costats. I aix passa perqu els pares adopten dins la famlia un to es-tudiat i artifi cis, com si representessin un paper: els adults juguen a ser pares i els fi lls nimiten el compor-tament infantil. Els components de la famlia no actuen duna manera autntica, sin que simulen una idea abs-tracta de famlia.

s a dir, si adoptem un llenguatge que podrem ano-menar infantil, debilitem lefi ccia del nostre missatge i no provoquem en els fi lls la impressi que caldria. Llen-guatge i sentiments no van alhora, mentre que s justa-ment la combinaci de msica autntica i paraules adients (subjectivament percebudes com a tals) all que dna als altres la possibilitat dentendre qui som.

Gaireb cada dia veig pares descontents o frustrats perqu sadonen que els fi lls no els escolten, no coope-ren o no entenen el que volen comunicar-los.

Si sabessis les vegades que lhi hem repetit!, sento que em diuen en les entrevistes. Als fi lls sels descriu com a tossuts, rebels i indiferents. Excepcions a part, el seu comportament canvia tan bon punt els pares acon-segueixen fer-se amb les paraules adequades i donar als seus sentiments un to convincent. Aix val, en principi, per a qualsevol confl icte familiar, gran o petit, per val sobretot quan entren en joc fets dramtics amb un fort component emocional, com pot ser un divorci, una ma-laltia o una defunci.

Hi ha una diferncia enorme entre les afi rmacions segents:

32

La mama senfadar si no endreces lhabitaci.

(Dit, segons el cas, amb un to reganyador, suplicant o pedaggic.)

O:

Vs i endrea lhabitaci!

(Dit amb una evident irritaci en el to de la veu.)

Per qu la teva habitaci ha de semblar sempre una cort?

O:

Magradaria que endrecessis la teva habitaci. Ho fars?

No podries, per una sola vegada, deixar de fer tanta fressa?

O:

Estic cansada i vull descansar una estona. Em deixa-rs tranquilla mitja horeta?

No es tracta de trobar la manera ms elegant de formular el concepte, sin dexpressar el nostre tarann per sonal. Quan ens trobem enmig de gent que no pertany al nos-tre ambient familiar, per exemple, al treball, ens comuni-quem amb cordialitat i equilibri; aleshores fem servir un llenguatge social, ideal per mantenir una certa distncia i no infl uir emocionalment en linterlocutor; en canvi,

33

aquest mateix llenguatge esdev en principi poc adient per establir un contacte personal intens entre individus. Ens nadonem clarament quan discutim amb els fi lls o amb la parella. Llavors no fem servir un bon llenguatge impersonal, sin que molts recorrem a expressions de s-agradables i ms aviat parlem de laltre en comptes de manifestar els nostres pensaments i sentiments.

Aquesta distinci s molt important. Mentre parlem de nosaltres no ofenem ni ferim laltre, cosa que per con-tra s que fem gaireb sempre quan comencem a parlar dels altres. Aix passa perqu ens entestem ms a defi nir el prxim que a interessar-nos els uns pels altres. Per a ning, nen o adult, li agrada deixar-se defi nir pels altres. Ens afalaguen, s clar, les lloances i que ens mirin amb bons ulls, per aix no s ms que la segona de les millors variants.

Quan parlem de nosaltres, sovint provoquem una reac-ci en laltre que escolta, que pot quedar sorprs, entris-tit, pensars o frustrat, si b amb aix sol no traspassem els lmits personals ni ferim la seva dignitat individual. Qui ens escolta pot romandre emocionalment afectat i aquest s de segur lobjectiu a qu tendim quan parlem, per no per aix sofn.

Sabem per experincia que dins la famlia no susa el llenguatge social; s la ra per la qual acabem discutint i parlant duna manera lletja. Entre adults i infants hi ha sovint el problema que els uns, els adults, no aconsegueixen o no pensen a expressar als altres, els infants, amb un llen-guatge clar i personal, els seus propis lmits, les seves ne-cessitats, els seus desigs. Caldria dir coses com les segents:

Magradaria que endrecessis les teves coses, desprs de berenar.

34

I no:

Creus que no tinc res ms a fer que anar darrere teu endreant tot el que vas deixant per aqu i per all?

Tampoc:

No s demanar-te massa que majudis una mica a man-tenir les coses ben endreades. No tinc gens de ganes danar fent-te de criada!

Una alternativa bona:

Vejam. Magradaria arribar a un acord pel que fa a la teva bossa desports. Davui endavant tu sers el responsable de buidar-la i de deixar el que calgui al cistell de la roba bruta.

Per no:

He hagut de buidar-te de nou la teva bossa, i havem quedat que aix no s cosa meva. Qu pensar la teva mestra dels teus pares si ets tan desordenat?

Tampoc:

La bossa desports s sobre la taula, jovenet! Qu fa-ries si la teva mama no ans refrescant-te la memria?

I tampoc:

No podries ocupar-te una mica ms de les teves co-ses? No demano gaire, noms que no oblidis on deixes la bossa.

35

Quan els pares parlen de situacions com aquesta amb el pedagog, tracten els fi lls gaireb sempre amb un to des-pectiu o b ofensiu. De primer ho vrem provar a les bones, diuen, donant a entendre que el primer intent dimpressionar el fi ll era ms aviat pur teatre. No en te-nen tanmateix gaire conscincia, capfi cats com estan per fer-ho tot de la manera correcta. Els fi lls, al contrari, se senten tristos i molestos, i tard o dhora pagaran als pares amb la mateixa moneda.

Si no ens expressem amb naturalitat, s com si parls-sim com aquell qui diu dos llenguatges. Les nostres paraules diuen un cosa i el to en qu parlem en diu una altra. Els nens ms petits es desconcerten i no saben quin s el missatge que cal rebre, si b retenen ms aviat all que no sha expressat.

Ja saps que la teva mare es disgusta molt si no et por-tes tal com vrem quedar. De fet tho demano sempre de la millor manera que puc, per qui sap si arribar un moment que deixar de confi ar en tu, ves per on!

(Deia una mare summament enfadada perqu el fi ll no ha-via tornat les joguines a lhabitaci, tal com havien quedat.)

Els nens que ja sn ms grans i els adolescents sovint deixen de prestar atenci als adults. En general ho fan perqu no val gaire la pena escoltar el que els diem. Els adults encripten el seus missatges personals i als joves no els plau desxifrar-los. En conseqncia, o reaccionen no-ms al contingut del que sels diu i fan cas oms del to, o a la inversa. Quan sels demana que expliquin el seu si-lenci i el que els pares creuen que s un capteniment displicent, normalment sels hi diu: No podries dir-me

36

senzillament qu vols?. O b: Per qu no em dius exac-tament qu penses? No em dna la gana haver dendevi-nar cada vegada el que em vols dir.

En la nostra cultura, duna manera general, no ens considerem responsables de la msica del nostre llen-guatge, quan ens comuniquem entre nosaltres. Noms compten les paraules. Tanmateix, dins la famlia hem dassumir la responsabilitat del missatge complet, tamb quan s contradictori i poc clar. s sobretot la primera impressi el que importa en les relacions personals, i com ms la dissimulem amb formulacions embolcades amb retrets, exigncies o vaguetats, menys rebem, de re-top, all que ms necessitem: proximitat, reconeixement, empatia.

Alguns pares no gosen dir: Vull que, o b: No!. Creuen que s descortesia i arrogncia expressar-se duna manera tan categrica i sestimen ms recrrer a for-mulacions discretes i conciliadores. No hi ha res a dir en contra, si els pares han anat afi rmant durant un temps de forma ben clara el lideratge que els pertoca junt amb els seus lmits personals, de forma que els fi lls ja no hi tenen dubtes. A partir daqu es pot adoptar una manera de parlar ms matisada i menys directa:

Crec que no hauries dhaver-ho fet.No em sembla una bona idea.B, ara ja nhi ha prou.

Molts pares, frustrats per la manca de fora persuasiva i dautoritat davant els fi lls, senten la mateixa frustraci en les relacions amb altres adults. Tant si es tracta de la pa-rella com dels pares o dels sogres, dels superiors o dels collegues, perceben una falta de respecte i de compren-

37

si, i se senten utilitzats, ofesos i menystinguts. Per tenir fi lls tamb s aix. Posen sovint el dit sense saber-ho en les nostres nafres i ens ajuden amb aix a fer-nos adults.

Alguns pares perden a ms part de lautoritat personal perqu sn de lopini que els fi lls han de crixer en un parads democrtic, on no hi ha confl ictes ni discordan-ces de cap mena. Una idea simptica dall ms en molts daspectes, si b acaba gaireb sempre en desavinences, perqu la vida en famlia no s una instituci poltica. No es tracta de saber qui guanya, sin que tots rebin com ms millor dall que necessiten i com menys mi-llor dall que fa mal. La famlia paradisaca exigeix que cadasc doni ms valor a lharmonia que no pas als l-mits i a les necessitats individuals.

Com ms reeixiu en lintent de conciliar les paraules que escolliu amb la vostra personalitat, ms creixer la confi ana en vosaltres mateixos i el respecte i la comprensi en lentorn que us envolta, i tamb ms cooperaran els vostres fi lls i menys allats viuran, amb menys confl ictes, menys estrs i menys frustracions.

De segur que us adonareu tamb que aquells qui fi ns avui havien tret algun profi t de les vostres febleses respo-nen ara amb desconcert i irritaci. Un individu incapa de defi nir els seus lmits s com un hort sense tpia pro-tectora, don tothom sen serveix segons li ve de gust.

Les paraules dirigides als nens massa escollides per amor a lharmonia, i potser massa ensucrades, poden te-nir una ra clara de ser, per sn tamb la lgica reacci enfront dun llenguatge tradicional de leducaci sovint ofensiu, humiliant i fi ns i tot clarament violent. El llen-guatge de lamor, per contra, no s ni positiu ni negatiu; s personal.

38

La diferncia entre un desig i una necessitat

s deure principal dels pares satisfer les necessitats fona-mentals dels fi lls pel que fa a proximitat, seguretat, cura, alimentaci, vestit i descans. Ultra aix, els pares tenen, no cal dir-ho, la possibilitat de satisfer-ne tamb els de-sigs dun moment.

Els nens en principi no fan cap distinci entre all que necessiten i all que els agrada. Ra de ms perqu els pares hi hagin de veure molt clara la diferncia. Es-tem encara molt marcats per la pobresa i leducaci auto-ritria dels nens de generacions anteriors, i tamb tenim ara com ara ancorat en la conscincia lanhel universal dels nens de fer i aconseguir just all que tenen ganes de fer i aconseguir en un moment determinat. I aix sex-plica, si ms no en part, la tendncia creixent en molts pares a fer dependre el seu comportament de les ganes i els capricis momentanis del fi lls.

No es malcria els nens donant-los en excs coses que real-ment necessiten. Nens malcriats sn aquells que no saben accep-tat un no, que estan convenuts que els seus desigs del moment han de ser acomplerts sempre i a linstant; sn els nens exigents i esgotadors. Ho sn tanmateix noms si sels dna en excs coses que no necessiten i sobretot per raons equivocades.

En la societat opulenta en qu vivim aix comporta una elevada exigncia dintegritat i moralitat per part dels adults. Els fi lls demanen candorosament tenir exactament all que en un moment determinat volen, i els pares te-nen lobligaci de sospesar la convenincia dacontentar o no els desigs dels fi lls. La pregunta fonamental que cal plantejar-se s: puc satisfer tranquillament i sense remor-diments el desig del meu fi ll sense esperar res en escanvi?

39

Si la resposta s afi rmativa, entren en joc els aspectes morals, poltics i religiosos, que han destar en concor-dana amb les conviccions fonamentals dun mateix. Vegem lexemple segent:

Molts nens posseeixen una enorme quantitat de jo-guines. Tanmateix, s un fet contrastat que els infants realment no necessiten joguets; per jugar val qualsevol cosa. La joguina, per tant, s una cosa que volen tenir perqu simaginen que seria agradable tenir-la o fruir-ne, desprs dhaver-la vista a casa de lamiguet o a la botiga. Aix no vol dir, s clar, que a partir dara cal jutjar com a suprfl ues i intils totes les joguines per no estaria de ms que els pares adoptessin en aquest sentit algunes decisions importants.

Als pares actuals, que tamb han nascut en la mateixa societat opulenta i que exerceixen la seva mentalitat consumista amb total satisfacci, aix no els suposa pro-bablement cap problema; satisfan amb gust sense pensar-sho massa els desigs dels fi lls. En aquest cas no hi ha motiu per tmer que sen derivi cap dany, per a ells o per a la seva relaci amb els pares.

Tanmateix, s molt possible que els pares es plante-gin refl exions poltiques, morals o tiques, comparant, per exemple, la situaci dels nens europeus, fi lls del ben-estar, amb la del nens del Tercer Mn. Potser alguns opinen que els seus fi lls ms grans haurien daportar tamb alguna contribuci econmica a les despeses del manteniment, per aprendre daquesta manera a re-conixer el valor dels diners, o b tenen altres idees sobre el paper que les joguines han de representar en la vida dels fi lls. Aquestes consideracions poden tenir, entre daltres, la conseqncia de limitar la quantitat de joguets que es tenen, per s una conseqncia que

40

tampoc castigaria gaire ni els fi lls ni la seva relaci amb els pares.

Podrem dir el mateix dels desigs immediats dels nens i dels adolescents en general. Quan toca menjar, potser els vindria ms de gust una hamburguesa amb pata-tes fregides, per sn els pares els qui han de carregar amb la responsabilitat de qu cal menjar. Es pot passar una llarga i feli infncia sense posar els peus dins dun McDonalds o un altre local de fastfood, i, si ms no du-rant els deu primers anys de vida del fi ll, els pares tenen la possibilitat dexercir aquesta responsabilitat de con-formitat amb els seus propis valors personals.

Mama, podem anar al McDonalds avui?No, i ara!I per qu no?Perqu no vull gastar diners amb aquesta classe de

menjar.La Laura i la Gemma hi van sempre, al McDonalds,

amb els pares.Perqu els seus pares tenen una altra opini.I tu no pots canviar dopini?S, per avui no.Ets una mare estranya.S, ser estranya, segons tu, per thi haurs de con-

formar.Les altres nenes hi van, i no puc anar-hi, jo?Comprenc que tinguis ganes de fer el que fan les al-

tres, tot i que per fer-ho caldr esperar que puguis decidir per tu mateixa. No tinc gens de ganes dacompanyar-thi.

Doncs, menfado amb tu.Enfadat, ja tho fars. Tindrs dues feines: enfadar-te

i desenfadar-te.

41

El confl icte ha acabat, sense que ning hagi pres mal en la seva dignitat i en la seva integritat.

Un altre exemple. Quan els nens necessiten comprar roba sovint sinteressen pels productes que la publicitat posa de moda:

Mama, mhaig de comprar uns texans. Em com-pres la marca X? Hi ha una oferta i totes les meves ami-gues la tenen.

Quan costen?140 euros, per els venen a 120. s una ocasi, mama,

i de segur que trigar molt a haver-hi una nova oferta.Ja, aix i tot a mi 120 euros em semblen molts, Sara.

No tenim tants de diners per gastar-los aix com aix.Vaja, sempre dius el mateix! Com ho fan els altres?

Tan pobres som?No, no som pobres, simplement no tenim tants

de diners per comprar-nos la roba que ms ens agrada. I segur que ens agradaria, ai las!

I si les altres sen riuen perqu no porto la mar-ca X?

Est b que vulguis dur els texans de moda, i s clar que vull que les teves amigues no sen riguin de tu si no els portes. Anem juntes a la botiga i en comprem uns altres no tan cars per tamb moderns. Podries trucar la Sandra, que s la teva millor amiga i que t bones idees; tajudar a triar.

I si els demano a lvia? Potser mels compraria, els cars.

Fes-ho, si vols. No tinc res en contra dels teus te-xans, i magradaria molt complauret, per no s possi-ble; ho sento.

Li puc dir que s idea teva?

42

No, aix no. La idea ha estat teva i te nhas de fer responsable tu sola.

Un altre exemple que prova que ladult pot dir no en aquest cas fi ns i tot a dos desigs diferents sense que una part o laltra se senti ofesa o es malmeti la relaci entre la mare i la fi lla. Lexemple del McDonalds feia refern-cia al confl icte entre les conviccions fonamentals de la mare i el desig de la fi lla, i el segon a les ganes de pos-seir coses materials. De forma ms o menys directa es planteja tamb un tema que sovint t un paper molt important per a totes dues bandes: la necessitat de pert-nyer a un grup determinat i el temor de quedar-ne ex-closos. Aquesta necessitat pot desencadenar tant el desig de conformar-se als altres com el duna individualitat ms exacerbada.

Potser podrem mirar de llegir de nou tots dos dilegs i refl exionar sobre el que haurem dit nosaltres en cir-cumstncies similars.

La qesti fonamental s quin pes sha datribuir al temor del nen o de la nena a veures exclosos del grup. Cal fer algunes distincions.

Si el fi ll es limita a recordar que tots els altres tenen els texans desitjats, crec per experincia prpia que no cal donar al problema gaire importncia.

Ara b, si el fi ll, davant daquesta situaci, s a punt de rompre a plorar i no pot articular paraula, llavors potser hi ha un problema greu de fons, que pares i fi ll han dafrontar junts tan aviat com es pugui. Si, en general, el fi ll est obsessionat per les exigncies i les expectatives dels qui lenvolten i no troba la manera de defi nir-se ell mateix, els pares lhauran dajudar a trobar un equilibri saludable entre la seva individualitat i la conformitat amb

43

el grup. Aprofi tant lavinentesa, els adults podrien repassar tamb les seves conviccions bsiques, per no imposar, per exemple, a la personalitat del fi ll unes expectatives tan exigents que ni ells mateixos serien capaos dacomplir.

Si la pressi del grup es percep realment duna mane-ra extraordinria, el pare o la mare hauran dintentar parlar amb la resta dels nois o de les noies del grup quan, per exemple, passin per casa a buscar el fi ll aix, tant per fer-se una idea ms exacta de les relacions que mante-nen com tamb per fer-los veure les conseqncies que el fet dexercir-se pressi entre ells pot tenir sobre tots plegats. Cal parlar-los amb un llenguatge directe i amis-ts, sense voler donar llions! Per exemple:

Ei, escolteu, un moment noies. La Sara i jo hem discutit sobre quins texans calia comprar, i evidentment ella vol els de la marca X. Noms hi ha el problema que a casa no ens podem permetre una marca tan cara, i ara ella tem que vosaltres us en pugueu fmer, o b que la poseu en ridcul si ella duu una altra marca. Qu hi dieu?

B. Jo ja s que vosaltres no ho fareu, per pot ser que altres facin comentaris poc graciosos si una noia no porta els texans de moda.

Hi estareu dacord?De vegades no hi podem fer res. Tot i que el ms

important s saber fer-hi front. I de vegades s difcil, sobretot si tenim un mal dia.

S, jo ho entenc. En tot cas, confi o que us ajudeu totes, en comptes de crear-vos tensions intils entre vos-altres.

Que els adults parlin amb els nens posant-se a la seva altura, els produeix un gran impacte en tot cas, ms

44

impacte que el que provoca una prdica moral dadults. No en feu, doncs, la gran qesti, si sortiu a interessar-vos pel vostre fi ll davant dels amics. Podria ser vist com humiliant i potser el posareu en perill desdevenir una vctima de lassetjament.

Hi ha pares tamb amb conviccions ideolgiques que sn les que determinen el seu si o el seu no en certes qestions. Heus aqu un parell de regles:

Els pares faran b de donar prioritat a les seves con-viccions ideolgiques quan el fi ll els demana coses que les contradiuen. Si, per exemple, el fi ll us demana que hi compreu una pistola de joguina i vosaltres sou pacifi stes convenuts, digueu-li clarament que no esteu disposats a complaurel. Tanmateix conv que, ms tard, lassaben-teu dels motius que us han dut a prendre aquella decisi.

Fins que no arriba la pubertat, els pares poden fona-mentar les decisions en un punt de vista ideolgic. Ms endavant ser necessari deixar un marge de joc ms ampli per a les conviccions del noi o de la noia. Al llarg de la seva vida han anat assabentant-se de com pensen els seus pares; ja ha arribat lhora de poder pensar per compte propi.

Han de satisfer sempre els pares els desigs dels seus fi lls?

La pregunta Tens ganes de? forma part de lhe-rncia de la meva generaci, i amb ella hem de lluitar els pares davui dia. Als anys setanta i vuitanta criem que la llibertat de seguir els nostres gustos i les nostres afi cions era justament la contrapartida a les obligacions que ens imposava lpoca. En el fons noms era un in-tent de millorar la situaci de lindividu dins lespai de la comunitat una protesta justifi cada, si tenim en compte

45

que ens trobvem en la fase poltica contestatria (lequi-valent, podrem dir, de ledat de la poca solta dels ado-lescents). Que ens demanssim els uns als altres qu ens venia de gust simbolitzava lingsticament que no vo-lem reprimir de cap de les maneres els nostres desigs en cap circumstncia.

A partir daleshores que tot es veia a travs del pris-ma de la poltica, la cultura europea ha canviat fi ns ar-ribar a un punt en qu tot sexplica des dun vessant psicolgic. Aix no obstant, la voluntat general de no reprimir ning, ni joves ni adults, persisteix tossudament i forma ja part del sistema de valors compartits. Cons-cients de viure en una societat opulenta de coses mate-rials, ens deixem endur per la illusi de fer i tenir a cada moment all que ms ens ve de gust. Dit duna altra manera: si puc fer i tenir tot all que tinc ganes de fer i tenir, qu ms vull en la vida?

Ara b, s aix realment? Lexperincia ens ensenya que sn uns altres els factors que ens fan sentir que frum duna vida plena. Entre daltres, sembla que la capacitat de pro-posar-se objectius i aconseguir-ne, si ms no alguns, juga en aquest assumpte un paper molt important. El mateix podem dir de la llibertat de tenir somnis i de la possibilitat de realitzar-ne alguns. Totes dues coses ens obliguen a em-prendre accions i processos que no ens agraden gaire, per-qu poden ser frustrants i dolorosos. I aix val tant per a la nostra existncia individual com per a la necessitat que tenim de ser collaboradors constructius en lmbit social.

Quan els pares davui gaireb no paren de preguntar als fi lls qu els ve de gust i en fan del seu desig momen-tani lnica norma de conducta paterna, molt probable-ment no fan altra cosa que expressar la seva voluntat de posar en lloc preferent, dins la famlia, les necessitats i els

46

gustos de la mainada. Ja me nhe ocupat en una altra banda daquesta problemtica (per exemple, en el meu llibre Els valors de la famlia avui), ra per la qual em limi-to ara a fer-ne noms unes quantes observacions:

Els nens no sn prpiament conscients dall que ne-cessiten: en canvi, quasi sempre saben exactament all que els ve de gust. Per aix cal que els pares els ensenyin a distingir entre una cosa i laltra i a entendre quan s el moment de satisfer luna o laltra.

Si els pares donen sempre prioritat als desigs momen-tanis dels fi lls, els hi traspassen la responsabilitat sobre el benestar de tota la famlia. Si es produeix aix durant uns quants anys, s possible que els fi lls no aconseguei-xen desenvolupar correctament les seves capacitats dempatia i sociabilitat, i per aquesta banda patir tamb la relaci que hi ha dhaver entre pares i fi lls.

Donar als fi lls el que volen en un moment determinat no els fa cap mal sempre que els pares no busquin amb aquest capte-niment defugir confl ictes, guanyar-se la voluntat dels fi lls,o b no hagin de renunciar a les seves necessitats i als seus lmits.

Amb lesvaniment de la famlia autoritria ha canviat notablement lestatus dels fi lls. Abans eren en bona part objectes sotmesos a la voluntat dels adults; ara gaudei-xen, des de molts punts de vista, duna llibertat que ha crescut a passos de gegant. Avui tenen la possibilitat de prendre decisions transcendents per a la seva vida, cosa que exigeix una gran capacitat de discerniment i de res-ponsabilitat individual. Es tracta duna evoluci molt in-teressant, per que tamb pressuposa que els nens han de tenir la possibilitat de desenvolupar correctament la ca-pacitat de decidir. Resumint: han de saber escatir qu s

47

el que veritablement volen quan noms fa una genera-ci que els nens estaven absolutament sotmesos a la vo-luntat dels pares.

Per aix proposo a la consideraci tant dels pares com dels pedagogs que substitueixin la pregunta Tens ganes de? (fi ns i tot quan estem a punt de comprar un gelat al fi ll) per la de Qu vols?, Qu prefereixes?, Qu testimes ms?.

Els nens ms petits durant un temps respondran de forma automtica, assenyalant amb el dit all que els ve de gust o que no els ve de gust, per a poc a poc apren-dran a diferenciar.

Quan penses fer els deures?s que no en tinc ganes.Mol b. Ja ho s que no en tens ganes, per el que

vull saber s qu s el que realment vols fer.Ja tho he dit.No, mhas dit que no tenies ganes de fer els deures,

i he ents que no en tens ganes per que creus que els has de fer, no?

S, els hauria de fer. Aix sembla.Uix! No en tinc ganes!S, ho entenc. Per enlloc no est escrit que no

podem fer coses sense tenir-ne ganes.

En aquesta conversa ens prenem seriosament les poques ganes del noi o de la noia i no els critiquem, i els oferim alhora la possibilitat de copsar la diferncia que hi ha entre tenir ganes i voler. Aix els aprofi tar ms tard, quan cap als deu o onze anys per exemple, quan co-mencin a navegar per Internet hagin de prendre deci-

48

sions que tindran molta ms importncia. Lexercici constant de practicar un dileg interior sobre la relaci entre la situaci superfi cial de tenir ganes o no tenir-ne i les necessitats ms profundes de lindividu t una im-portncia cabdal en lautoconscincia dels nens i dels adults, perqu amb aix creix tamb la capacitat de de-fi nir-se un mateix i defi nir els propis lmits individuals enfront daltres persones, grups, amenaces i promeses.

Naturalment, en principi no hi ha res a dir si fem alguna cosa simplement perqu ens ve de gust fer-la. Per haurem de ser tan capaos de prendre decisions amesurades com de donar-nos de tant en tant el gust dun caprici.

Tal vegada sens podria objectar que els nens sentristei-xen profundament si no cedim als seus desigs.

s veritat; per haurem datribuir a experincies an-teriors de la seva infncia que hagin aprs que estimar i cuidar-los consisteix noms a satisfer tant com volen els seus desigs i necessitats. Quan els pares i altres adults comencen a dir-los no de tant en tant, experimenten frustraci, si b cal no oblidar que plorar forma tamb part de leducaci que hem de donar als fi lls, si aquests han darribar algun dia a desenvolupar relacions autn-tiques amb la resta de persones. No s lamor all que fa que els pares estalvin als seus fi lls qualsevol frustraci, sin el sentimentalisme o el desig de ser considerats un bon pare o una bona mare. Estimar vol dir donar al fi ll el que veritablement necessita per dur una vida bona. De manera que el no que tant de coratge exigeix per part dels pares s sovint la resposta ms amorosa que podem donar-li a un fi ll.

49

Naturalment, ens toca a cadasc de nosaltres respondre la pregunta a qu podem i volem dir no. Em limito, per tant, en les lnies segents, a oferir un parell de refl exions generals i a contar alguna experincia. Comencem expli-cant a quines coses no podem dir no els pares.

No podem dir no a les necessitats fonamentals dels nos-tres fi lls, de proximitat, afecte, seguretat, atenci, aliment, vestit i descans. Si ho fssim, no complirem les nostres obligacions assistencials i podrem perdre el dret de fer vida conjunta amb els fi lls. Hi ha pares, tanmateix, que per dife-rents raons no es troben en condicions de poder exercir correctament aquesta responsabilitat. En aquest cas s ne-cessari confi ar els fi lls a la custdia daltres persones per un perode de temps ms o menys indicat. Aquests pares, per, no sn ni millors ni pitjors persones que els qui tenen el privilegi de poder exercir plenament la seva responsabilitat.

En tota la resta, els pares poden dir no gaireb en qual-sevol situaci. De tota manera magradaria proposar lexercici de refl exi segent abans que la incertesa i el dubte no ens facin dir un no fora de lloc.

El no ponderat

Sospeseu b les vostres valoracions, lmits i necessitats, i valoreu les conseqncies que el no pot tenir en la vida

2. Quan un no s la resposta correcta?

50

dels vostres fi lls. Si ja tenen tres anys, haureu de tenir en compte tamb les seves idees, experincies, temors i ex-pectatives. Aix no vol dir que els atorgueu el mateix poder de decisi reservat als adults, sin simplement que, tant com vosaltres, tamb ells tenen dret que sels consideri i sels escolti. A ms, les seves aportacions po-den ser sorprenents i valuoses. Afegim-hi que sn una font inesgotable dinformaci si es tracta destar al dia per saber com es veuen ells mateixos i quins sn els seus lmits i els seus desigs. Als nens no els agrada parlar dels seus sentiments, per sexpressen amb claredat si sels dna la possibilitat de parlar dall que els amona.

Tradicionalment als pares sels concedeix poc mar-ge per ocupar-se dels seus dubtes i agafar-se el temps necessari per prendre decisions que puguin sostenir amb arguments. Per val la pena prendres el temps que faci falta. I no per aix una mare s una mala mare i un pare s un mal pare. Els nens volen sovint provocar una decisi immediata, aqu i ara, per a la llarga miren amb respecte els pares que malden per prendre deci-sions correctes.

En lunivers de linfant sempre hi ha coses que no agraden gaire als pares. Coses que canvien segons la moda. Durant anys les nenes han jugat amb la Barbie i els nens amb els Pokmon. En altres temps hi havia ms aviat fusells, pistoles i cavalls de plstic. A molts pares aix no els suposa cap problema: s clar que els nens han de tenir joguines de moda. Noms faltaria!

Ara b, no hi ha arguments objectius o resultats den-questes que donin suport a aquesta postura. Cadasc ha de desenvolupar criteris personals sobre la qesti i ha de saber mantenir-los. I cal comenar quan els fi lls sn en-cara petits i la decisi no comporta ms problema que

51

triar entre una pea de Lego i una nina. Passaran deu anys i les decisions seran molt ms difcils, amb conseqncies de llarga durada. El que importa s que els nens creixin en una famlia en qu aprenguin a prendres seriosament ells mateixos i a prendre seriosament els altres.

Tanmateix, com hem de comportar-nos davant les possibles reaccions infantils de desillusi, tristesa o irri-taci que pot provocar un no? No caldria tamb pren-dres seriosament aquestes reaccions?

S, certament, caldria.

De cap manera hem de criticar, tractar amb ironia o ridicu-litzar les reaccions emocionals que, des del punt de vista infan-til, sn necessries i importants.

La majoria dels nens ploren en vuit o deu tonalitats di-ferents, i s important aprendre a distingir qu vol dir cadascuna delles. Si el plor lha provocat un confl icte amb els pares, sovint expressa frustraci un cctel de tristesa, expectatives decebudes i enuig: una reacci del tot natural i necessria, que ha de surar enfora per tal davanar en el procs daprenentatge. No hi ha cap ra perqu els pares samonin per aquesta frustraci o la vegin com la conseqncia dun fracs en leducaci. En principi els pares no han dimmiscir-se en la frustraci dels fi lls. No han dintentar consolar-los immediatament ni tampoc combatre o relativitzar dalguna manera la frustraci. El ms adient s un comentari de reconeixe-ment, que ajudi a pair-la, com, per exemple:

No em pensava pas que fos tan important per a tu!Entenc que estiguis molt desillusionat. Ten recupe-

rars aviat, de deb.

52

Per sembla justament que aquest tipus de reaccions emptiques ocasiona moltes difi cultats als pares. s com si es veiessin obligats a dir s, aix que han comprs la importncia que t per al fi ll all que vol. Per si segus-sim amb aquesta lgica, no podrem rebutjar cap desig del fi ll un cop li hagussim preguntat: Qu tagradaria menjar per sopar?, Qu tagradaria de fer el diumenge al mat?, o Quin regal vols per Nadal?. Al meu enten-dre, aquest comportament es fonamenta en valors de-mocrtics ben intencionats, que per per algun motiu noms redunden en benefi ci del fi ll. Sovint pregunto a la meva dona qu voldria per sopar, i no per aix em sento obligat a fer-li per sopar exactament all que ella vol. Com tamb la meva dona em pregunta de vegades qu penso que shauria de posar per sortir, i es presenta tanmateix una estona desprs vestida a son lloure. Pre-guntes daquesta mena demostren que ens interessa sa-ber lopini de laltre, que volem comunicar i rebre sug-geriments, per no obliguen a qui pregunta a tenir en compte automticament la resposta de laltre, indepen-dentment que vingui dun nen o dun adult. Consultar laltre o indagar la voluntat dun altre s una manera de mostrar que li tenim consideraci, per sempre hi ha altres possibilitats. De vegades una pregunta tamb vol dir que voldrem evitar confl ictes i discussions.

El no espontani

De tant en tant els pares senten un rebuig espontani davant dalguns desigs del fi ll. La qesti es deu potser al fet que han interioritzat tan profundament determi-nades normes i valors que ja ni tan sols els cal pensar per donar-ne una resposta. Altres vegades es tracta de restes

53

no digerides de la infncia dels mateixos pares, i tamb hi ha, per descomptat, reaccions totalment irracionals que segurament no cal aclarir. Quan un no daquesta mena arrossega darrere seu un gran confl icte, segur que val la pena meditar sobre els motius que ens han dut a dir no, mal que no sempre shagi de buscar una explica-ci del nostre capteniment. La relaci entre pares i fi lls s molt ms sana si els primers assumeixen el seu dret a la irracionalitat i no se senten obligats a construir cons-tantment complicades explicacions psicolgiques.

No puc explicar-te la ra per la qual et dic que no; ni tan sols ho s jo. Noms s que tho dic seriosament, i que ho hau-rs dacceptar.

Els homes no som pas criatures del tot racionals i jo estic completament convenut que tant els pares com els fi lls tenen dret a ser irracionals i fi ns i tot injustos. Aix fa que no sigui estrany que necessitem dies, setmanes o mesos per ser capaos de fer arribar amb retard als altres la ra dall que hem dit o hem fet. Daltra banda, si sempre re-correm a una explicaci espontnia, estem impedint que la nostra consciencia es plantegi noves preguntes. s per aix que aprenem poc sobre nosaltres mateixos.

No hi ha cap ra perqu els pares hagin de tenir sempre una resposta per a tot o hagin de reaccionar noms duna manera rao-nable i equilibrada Els nens saben molt b qu vol dir comportar-se irracionalment i per aix no en treuen cap profi t de la convi-vncia amb adults que volen aparentar que sn el que no sn.

Estic fermament convenut que el dret a un comporta-ment inadequat i irracional hauria de ser incls en la

54

Declaraci universal de les Nacions Unides sobre els drets humans (o en qualsevol altre text adient). I qui sap si no seria aix mateix una bona idea afegir en la Con-venci internacional de les Nacions Unides sobre els drets dels infants que els nens haurien de tenir la possi-bilitat, a intervals regulars, de conviure amb adults que no vulguin actuar com si fossin superhomes.

Quan un no s negociable

Un cop han dit no, poden els pares canviar didea come-tent daquesta manera lerror de mostrar-se tous i inco-herents?

En general podem dir que un no ha de ser sempre ne-gociable, i ho ser mentre es respectin dues condi cions. De primer cal que ladult no consideri el seu no tan fo-namental que calgui entendrel com s aix i punt. En segon lloc, que es negoci mitjanant una conversa o un dileg, i que no sigui conseqncia de ploriquejos, xan-tatges o trampes mesquines. Si sesdev aix ltim, els pares hauran de refl exionar sobre la manera deliminar aquesta tendncia destructora en la vida de la famlia.

Les negociacions en sentit ample, o sigui, els intercan-vis de diferents punts de vista, no formen part solament de les estratgies dels homes de negocis o dels poltics, sn tamb una manera de posar en prctica la igualtat paritria. Grcies a les negociacions ens coneixem millor nosaltres mateixos i coneixem tamb millor els altres, i a ms aconseguim informacions que potser no tindrem si no hagussim estat disposats a mantenir un dileg entre iguals. Un adult que, de resultes dun dileg daquest ti-pus es referma en el seu no o el canvia per un s, guanya per part de la gent menuda molt ms respecte que ladult

55

que fa tots els possibles per no deixar-se infl uir per la realitat dels altres.

Aleshores, la coherncia no importa?Depn de qu entenem per coherncia. Si per vos-

altres signifi ca fonamentalment fermesa, s a dir, refer-mar-se fi delment en les conviccions personals de fons i enlairar-les com a criteris de conducta, aleshores t im-portncia.

Ara, creure que cal mantenir sempre el mateix punt de vista en totes les qestions, avui igual que la setmana pas-sada, no s un capteniment realista ni intelligent, perqu ens privem de la possibilitat daprendre. I daix es tracta exactament en la convivncia amb els fi lls: comprendres ms un mateix i comprendre millor els fi lls, a part de tor-nar-nos ms sensats i madurs quant a la manera de jutjar i valorar i els nostres punts de vista i les decisions.

s perillosa la manca de coherncia que pares man-drosos i panxacontents demostren defugint confl ictes importants o procurant guanyar-se el favor momentani dels fi lls. s una situaci que crea inseguretat en els fi lls i els fa frgils, i que els duu a aprendre que els adults es deixen extorsionar i manipular.

Quan un pare i un fi ll adopten en principi postures dife-rents enfront dun desig espontani del nen, no s important que el dileg porti lun o laltre a canviar dopini o que tots dos es mantinguin en la postura inicial. s la qualitat de la discussi el que decideix el carcter de la relaci entre pare i fi ll i la ma-nera com en valoraran el resultat fi nal.

La qualitat de la discussi es fonamenta en la voluntat i la capacitat de les dues parts de defensar el propi punt de vista i de saber escoltar el de laltre. Per si ens limitem

56

a criticar i a desprestigiar les opinions i els desigs dels altres, el dileg degenera en una lluita pel poder, i no en surt res de positiu, per ms enginys i civilitzat que sigui. En les discussions s fcil guanyar i difcil perdre, per lnic resultat previsible s quedar-se sol.

Alguns adults es lamenten que les discussions sels fan molt costa amunt perqu els nens i les nenes sn molt hbils discutint. Aix ve del fet que els pares no han estat capaos de transmetre als fi lls lart de discutir duna ma-nera constructiva, que, entre daltres coses, consisteix a saber expressar-se amb la millor precisi possible. Puc entendre que pares i mestres no trobin sentit a discutir hores i hores per qualsevol menudesa, per recordem que sempre hi ha la possibilitat de concertar una pausa en el dileg:

No vull discutir hores i hores sobre aquesta qesti, per b que daltra banda minteressa molt conixer la teva opini. Fem una pausa i tornem a parlar-ne desprs que tots dos hi hgim pensant una mica ms.

Si el fi ll no hi est dacord, bastar dir:

Parlo seriosament. Mentrestant, pots rumiar-te les teves raons i intenta formular-les duna manera precisa i resumida, tan b com puguis. Prometo escoltar-te aten-tament.

Igualtat i democrcia sassemblen perqu totes dues de-manem temps i comproms. Com a adults que som sen-tim de vegades la temptaci de recordar els anys felios, quan la paraula dels pares encara era llei i quan els fi lls que volien discutir eren titllats dimpertinents i descarats.

57

No ignoro que encara avui s possible tractar aix els fi lls ms petits; ara b, el preu que sen pagar ser elevat.

Per qu no hi ha un s autntic sense un no autntic

Abans de parlar de lart de dir no als fi lls ms grans o ja jovenets, voldria fer un parell dobservacions sobre per qu el no s un pressupost fonamental per poder pro-nunciar un s amb tota lnima.

Sembla que s una caracterstica tpicament humana poder dir s amb total convicci noms si ens sentim prou lliures per poder dir tamb no. Aix val no tan sols en lmbit familiar, sin tamb en la convivncia amb els amics i en la relaci dun individu particular amb la societat en general o amb lempresa. Sent breus, val per a tot individu i per a qualsevol instituci amb qui vul-guem mantenir una relaci estable, que considerem im-portant.

Si no tenim la possibilitat de dir no o aix s, al menys, el que ens sembla noms tenim tres alternatives, totes tres insa-tisfactries: un s tebi, la mentida o la resignaci.

Pel que fa als fi lls, s especialment pals. Rebutgen so-vint fer all que els pares volen o pretenen que facin, tant fa que sigui rentar-se les dents o vestir-se, posar or-dre a lhabitaci o fer els deures. Si reaccionem al seu no amb una crtica, amb intents de convncer, amb pres-sions, amenaces o promeses, ens embolicarem moltes vegades en situacions sense sortida, que suposen una prdua de dignitat per a totes dues bandes. Per si ens limitem a reafi rmar el nostre desig i tot seguit ens apar-tem (mal que sigui noms uns minuts), donem al fi ll la

58

possibilitat de reconsiderar el rebuig i de collaborar. Daquesta manera t loportunitat de dir smantenint la seva dignitat personal, en lloc dobeir simplement o claudicar davant una imposici.

Ara b, aquest mtode no funciona si els pares el fan servir noms com una estratgia per imposar la seva vo-luntat. Aquest capteniment sha de fonamentar en el res-pecte a la dignitat del nen i en la confi ana posada en la seva voluntat de collaborar. Cal dir el mateix, en bona mesura, quant a les relacions entre adults.

La famlia s tant una comunitat amorosa i afectuosa com tamb un sistema complex de poder, en qu lindi-vidu vol mantenir la seva integritat personal. I la paraula clau en aquesta tasca important s no. Que es digui du-rant una confrontaci oberta i franca o en el transcurs duna polmica continuada depn de la cultura per al confl icte que hi hagi en la famlia i de la capacitat de lideratge dels adults. Una comunitat on es respecta la personalitat de cada membre s una comunitat forta. Si aquest respecte brilla per la seva absncia, sobren les portes i les comportes de lopressi i legoisme.

Nens que, duna manera particular, reclamen autonomia

Hi ha una categoria de nens per als quals la possibilitat de dir no abans de poder dir s t una importncia deci-siva. Els defi neixo com a nens autnoms, perqu la seva tendncia a establir lmits individuals s molt ms mar-cada que en la resta de nens, des del nixer. No s que tinguin un defecte ni els hem de confondre amb els jo-ves anomenats autnoms, que en alguns pasos sn coneguts com a manifestants de cara tapada o b com a

59

okupes de pisos. Simplement sn diferents de la majo-ria del seus coetanis, que sestimen ms romandre a la vora dels pares renunciant espontniament als lmits in-dividuals a canvi de ser estimats i atesos.

Sovint, si b no sempre, s possible reconixer aques-ta classe de nens autnoms just desprs del nixer, per-qu per la cara i el fsic semblen ms madurs compa-rats amb altres bebs. No tenen la blana rodonesa dun recent nascut, sin que aparenten tenir un cos muscu-lat i, en laspecte motor, es mostren ms avanats que els nens de la seva edat. Quant al comportament, es carac-teritzen sobretot perqu sn prcticament insensibles a all que acostumen anomenar atencions. Molt sovint sn allrgics al contacte corporal si ells no lhan buscat, i reculen davant qualsevol conducta adulta que no tro-bin del tot autntica i lliure dintencions pedaggiques manipuladores. Alguns mostren aquest comportament noms a casa, per daltres levidencien igualment a la guarderia i a lescola.

Els fi lls autnoms sn una prova dura per als pares, que sempre tenen la sensaci de no comportar-se com caldria o temen veures rebutjats. La mare duna nena de vuit anys descrivia, plorant, la seva fi lla amb aquestes paraules: He criat tres fi lls sense cap problema, i ara, amb ella, tinc la impressi que no aconsegueixo estimar-la. s clar que lestimo, per no maccepta ni tampoc accepta les meves mostres dafecte, tot al revs que els altres. No vol que la dugui al llit quan s lhora de dor-mir; noms vol anar-hi sola. Rebutja totes les normes que els seus germans van acceptar sempre sense cap re-ticncia. Des que va nixer, es retreu si intento de pren-dre-la en braos. No vol que la pentini i, si se li entesta, a ple hivern es posa a sobre una jaqueteta destiu.

60

Els nens autnoms tenen la mateixa necessitat de proximitat i atenci que els altres nens, per insisteixen a decidir-ne ells sols el moment i la quantitat. El seu capteniment posa de manifest el confl icte fonamental que hi ha en tots els individus entre la neces-sitat de pertnyer a un grup i la de sentir-se autnoms.

Dit duna manera plstica, mentre que els altres nens prefereixen ser alimentats i atesos, els nens autnoms sestimen ms trobar-se davant un bufet on poden esco-llir. Donen un gran valor als lmits individuals i diuen s noms quan sels garanteix una absoluta llibertat de de-cisi. En molts aspectes es comporten igual que adults madurs, amb una imatge potent, ja feta, de si mateixos.

Si els pares els ofereixen ajuda duna manera discreta i eviten qualsevol intent dexplicaci, motivaci i mani-pulaci, els nens autnoms laccepten de bona gana. Lla-vors es relaxen fsicament, i es mostren clarament alleu-gerits per haver-se salvat destar sols. Noms si els pares accepten en tot i per tot la seva forma particular de ser, permeten aquests nens que alg els cuidi i sen preocupi.

El no adreat a nens ms grans i als adolescents

La societat de consum defi neix de vegades els nois i les noies dels deu als catorze com a tweens. Es tracta de labre-viatura de in-betweens, que al seu torn indica una franja dedat situada entre la infncia i la pubertat. Els psiclegs defi neixen aquesta fase com a prepubertat. Aquest grup dedat, el favor del qual la indstria consumista pretn captar duna manera escandalosa, representa un factor econmic potencial important sovint en clamors con-trast amb els valors paterns. El mal costum dels super-

61

mercats de collocar caramels o llaminadures, a lalada dels ulls dels jovenets noms s un exemple insignifi cant entre molts daltres de la voluntat densenyorir-se del cervell i dels diners dels tweens.

Al mateix temps, la majoria dels nens a partir dels onze anys de vida comena a orientar-se molt ms cap al grup dedat que cap als pares i els altres familiars, els va-lors dels quals han estat fi ns ara el seu punt fonamental de referncia. Aix no vol dir, bviament, que els pares i la famlia han perdut ja del tot la seva infl uncia. Vol dir que, al llarg dels anys que vnen, els nens hauran daprendre a conviure amb dos sistemes de valors diferents, sovint oposats. Quan, fi nalment, com un llamp que esberla el cel, arriba la pubertat, tot, absolutament tot, de cop i vol-ta es posa en qesti. La sensaci que tenen alguns pares destar sotmesos a un repte i a una provocaci constants s noms un joc dinfants en esguard de la gegantina quantitat de sensacions, intents de manipulaci i proces-sos de canvi obligats a qu el fi lls han de donar resposta.

En endavant, la possibilitat de qu disposen els pares per exercir el poder sobre els seus fi lls s cada vegada ms minsa, i la simple idea de donar una ordre o de dir no! a molts els sembla tan necessria, per una banda, com impensable, per laltra.

Per, afortunadament, hi ha altres maneres, deixant de banda les ordres i les prohibicions, de posar en prctica la prpia infl uncia.

De primer caldria recordar que els valors i el com-portament dels pares continuen exercint un paper molt important en la conscincia dels fi lls. Veure-ho, o confi r-mar-ho, no sempre s cosa fcil, perqu els nois i les noies sexpressen freqentment amb la veu de la seva prpia cultura: una decisi comprensible si tenim en compte

62

que, durant els primers deu anys de vida, han destinat gaireb totes les seves energies a conformar-se a la imatge dels pares i a romandre-hi absolutament fi dels. En cert sentit, els pares i les mares viuen en el passat, i els joves en el futur; un futur, per cert, al qual els pares noms hi poden accedir amb un passi de visitants. Els fi lls, que ja comencen a ser grandets, parlen amb la veu del futur i con-v escoltar-los de deb, perqu s la veu que faran servir la resta de la seva vida.

Per la mateixa ra s important que els pares conti-nun representant els valors en qu han cregut sempre i acceptin que les diferncies sn inevitables. s impor-tant que spiguen dir no amb convicci i que defensin el dret dels fi lls a fer el mateix. s absolutament necessari construir ponts entre el passat i el futur, una tasca que incumbeix sobretot als pares.

El ms difcil s renunciar al poder i al control, inde-pendentment del fet que fi ns aleshores shagi procurat, o no, exercir-lo duna manera democrtica i respectuosa. La possibilitat dexpressar ordres i prohibicions equival, per a molts pares, a percebre la prpia responsabilitat. Des dun cert punt de vista aix s correcte. En tot cas, s una irresponsabilitat renunciar en principi al poder de qu disposen com a adults.

El perode tween s la fase en qu els pares han de procurar percebre la prpia responsabilitat duna manera nova. Dara endavant shan de considerar, en el millor dels casos, com a es-prrings, companys dentrenament, per tant, que oposen la m-xima resistncia escaient amb el mnim de dany possible.

Aix vol dir per norma que cada vegada es fa ms i ms necessari mantenir llargues discussions. En algunes fa-

63

mlies els confl ictes seran ms violents i sovintejats; una situaci que depn de si, i en quina mesura, els pares van saber controlar els confl ictes comuns de la infncia.

Si la fi lla de tretze anys vol assistir a un festa amb amics de divuit a vint anys, podem dir tranquillament no, si s el que sadiu amb les nostres conviccions, per ms que lamigueta de la mateixa edat, ben al contrari, hagi convenut els seus pares. La conseqncia ser pos-siblement una cara de dos pams durant un parell de dies, i fi ns tot pot passar que la fi lla recordi durant la resta de la seva vida aquella escandalosa injustcia; tanmateix ser un record amb el qual pares i fi lla podran viure.

Si la noia ja t quinze anys, no cal dir que els pares poden fer tots els possibles per infl uir en la decisi fi -nal; per seria tanmateix una estupidesa impedir-li danar a la festa amenaant-la amb un cstig. Amb lar-ribada de la pubertat, els adolescents han daprendre a ser responsables de les seves decisions. Si els pares sn destres en lart de dialogar, mantindran encara una gran infl uncia en les decisions dels fi lls, i ms no podran fer-hi. Dara endavant, sn els teenagers els qui han de treure les seves conclusions de tot all que han aprs durant la infncia, de les seves experincies i dels seus somnis i objectius.

Digueu no, doncs, amb tota tranquillitat, si esteu conven-uts dall que dieu. Noms daquesta manera ajudareu els vostres fi lls a desenvolupar una maduresa personal de manera que, ms endavant, posats ja enmig del gran mn que sels obre de bat a bat, ells mateixos sabran dir no quan toqui. Pot passar que els fi lls us retreguin que no en teniu ni idea, per aix rai. El que importa s poder mirar-se al mirall cada dia i tenir el cor net.

64

Aleshores potser us preguntareu ara, de qu els ser-veix el meu no si els fi lls acaben fent i deixant de fer el que els ve de gust? Cert, no els val perqu facin el que vosaltres voleu que facin, per el vostre no s important tant per la relaci amb el vostre fi ll com per la vostra tranquillitat de conscincia; a ms, per norma general t efectes ms profunds que els que es poden apreciar en un primer moment.

En algunes famlies la fase de ladolescncia degene-ra tant que no paren de dir-se no els uns als altres. En va intenten els pares dinstaurar un contex