La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans...

28
La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en Vart i la societat catalana deis segles XVI i XVII. per Santi Torras Tilló Tant per ais historiadors de l'art renaixentista hispánic com per ais estudiosos de l'escultura napolitana del segle XVI, el sepulcre de Ramón de Cardona Anglesola a Bellpuig ha assolit l'estimable categoría de referent ineludible, esdevenint una obra subjecta a l'análisi i revisió de manera mes o menys periódica.' El tema és important ja que es tracta de la presencia i difusió de l'art italiá a Catalunya durant la primera meitat del segle XVI, i la majestuosa tomba de Bellpuig ens obliga a teñir molt present el potencial polític, económic i sumptuari d'alguns llinatges catalans de l'época del Renaixement. Els historia- dors de l'art encara no han explorat suficientment aquest nexe tan prometedor existent entre art, cultura i aristocracia, en bona part degut a la dificultat per localitzar obres i documents suficientment explícits, que puguin significar des d'aquest angle una aportació prou válida.^ Peí que sabem i podem deduir la Italia mes próxima a la noblesa catalana era per raons históriques la meridional, Sardenya, Sicilia i Nápols, llocs on els grans llinatges havien pogut trobar una certa expectativa de recompensa peí servei prestat en les llargues campanyes militars mediterránies d'Alfons V i de Ferran II; l'arc triomfal de Francesco Laurana al Castellnou de Nápols inclou en els seus relleus escultórics un elogi 1.- Elias Tormo, «El sepulcro de d. Ramón de Cardona en Bellpuig», Boletín de la Real Academia de la Historia, Vol.87, 1925, p.292. J.de Contreras (marqués de Lozoya), Escultura de Cañara en España, CSIC, Madrid 1957. J.Teixidó Balcells, El mausoleo de Ramón Folch de Cardona, Lleida, 1961. A.Bach Riu, Bellpuig i l'antiga baronía al pía d'Urgetl, Barcelona, 1972. R.Torrent i Torrent / JM'.Bosch Ignés, «El mausoleu de Ramón de Cardona i Anglesola, una interpretació histórico-artística», Urtx, núm. 1, 1989, p.39-66. F.Abbate, La scultura napoletana del cinquecento, Roma, 1992. M.Carbonell Buades, El Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, Barcelona, 1994. 2.- Una aproximació en aquest sentit és la nostra tesi inédita sobre els ducs de Cardona Els ducs de Cardona: art i poder (1575-1690). Una proposta d'estudi i d'aproximació a la historia, art i cultura a l'entorn de la casa ducal en época moderna. Universitat Autónoma de Barcelona, 1997. -75-

Transcript of La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans...

Page 1: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en Vart i la societat catalana deis segles XVI i XVII.

per Santi Torras Tilló

Tant per ais historiadors de l'art renaixentista hispánic com per ais estudiosos de l'escultura napolitana del segle XVI, el sepulcre de Ramón de Cardona Anglesola a Bellpuig ha assolit l'estimable categoría de referent ineludible, esdevenint una obra subjecta a l'análisi i revisió de manera mes o menys periódica.' El tema és important ja que es tracta de la presencia i difusió de l'art italiá a Catalunya durant la primera meitat del segle XVI, i la majestuosa tomba de Bellpuig ens obliga a teñir molt present el potencial polític, económic i sumptuari d'alguns llinatges catalans de l'época del Renaixement. Els historia­dors de l'art encara no han explorat suficientment aquest nexe tan prometedor existent entre art, cultura i aristocracia, en bona part degut a la dificultat per localitzar obres i documents suficientment explícits, que puguin significar des d'aquest angle una aportació prou válida.^ Peí que sabem i podem deduir la Italia mes próxima a la noblesa catalana era per raons históriques la meridional, Sardenya, Sicilia i Nápols, llocs on els grans llinatges havien pogut trobar una certa expectativa de recompensa peí servei prestat en les llargues campanyes militars mediterránies d'Alfons V i de Ferran II; l'arc triomfal de Francesco Laurana al Castellnou de Nápols inclou en els seus relleus escultórics un elogi

1.- Elias Tormo, «El sepulcro de d. Ramón de Cardona en Bellpuig», Boletín de la Real Academia de la Historia, Vol.87, 1925, p.292. J.de Contreras (marqués de Lozoya), Escultura de Cañara en España, CSIC, Madrid 1957. J.Teixidó Balcells, El mausoleo de Ramón Folch de Cardona, Lleida, 1961. A.Bach Riu, Bellpuig i l'antiga baronía al pía d'Urgetl, Barcelona, 1972. R.Torrent i Torrent / JM'.Bosch Ignés, «El mausoleu de Ramón de Cardona i Anglesola, una interpretació histórico-artística», Urtx, núm. 1, 1989, p.39-66. F.Abbate, La scultura napoletana del cinquecento, Roma, 1992. M.Carbonell Buades, El Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, Barcelona, 1994.

2.- Una aproximació en aquest sentit és la nostra tesi inédita sobre els ducs de Cardona Els ducs de Cardona: art i poder (1575-1690). Una proposta d'estudi i d'aproximació a la historia, art i cultura a l'entorn de la casa ducal en época moderna. Universitat Autónoma de Barcelona, 1997.

-75-

Page 2: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

d'aquesta belicosa noblesa aragonesa, representada armada fins a les dents i flanquejant l'entrada triomfal d'AIfons V, una apoteósica entrada a la romana que sense la seva participació no hauria estat mai possible. El fet que Ramón de Cardona hagués arribat al virregnat de Sicilia primer (1507) i al de Nápols després (1509-1522) s'explicaria per l'ascens espectacular que tota la casa de Cardona al complet, la branca principal i les secundarles, havia experimentat amb l'arribada al tron de Ferran II. Els Trastámara havien contret un gran deute amb aquest llinatge; el segon comte de Cardona, Joan Ramón Folc I, ja havia participat de manera decisiva en la campanya militar que va permetre a Alfons V d'Aragó assegurar-se la possessió del regne de Nápols l'any 1423. L'época de la guerra civil catalana (1462-1472) va suposar pels Cardona el moment de demostrar ferma-ment la seva fidelitat a la monarquía, una lleialtat encarnada a bastament en la persona de Joan Ramón Folc III (fill i hereu del segon comte de Cardona que ostentarla el títol entre els anys 1471 i 1486). A la mort d'aquest, el successor Joan Ramón Folc IV (1486-1513) ja s'havia casat a 1467 amb Aldonga Enríquez, germanastra de la reina Joana, i havia esdevingut el primer Cardona a rebre de mans del rei la distinció ducal (1491).

Quan Ramón de Cardona Anglesola prengué possessió del virregnat de Sicilia, ja l'havien precedit dos altres avantpassats seus; Antoni de Cardona, fill segon del vescomte Hug de Cardona, havia governat Tilla de 1416 a 1420; el seu fill Pere seria el fiíndador del llinatge deis comtes de Collessano a Nápols, uns Cardona italo-catalans que en les seves aliances matrimoniáis s'arribarien a emparentar amb cases tan significatives per a la historia de Tart renaixentista com els Este o els Gonzaga. D'aquest llinatge en relació a les arts i les lletres ho desconeixem prácticament tot. Joan Ramón Folc III, comte de Cardona i de Prades va teñir també el virregnat de Sicilia de 1477 a 1478. Aquesta prolifica nissaga s'estendria també en les families que van dur els títols de comtes d'Avellino i marquesos de Padula, tenint un especial interés la persona de Maria de Cardona (1509-1563) filia de Joan de Cardona, comte d'Avellino, i de Joana de Vilamari, que va heretar ambdós titols després de la mort del seu pare a la batalla de Ravenna (1512), una derrota famosa deis exércits de la Lliga capitane-jada per Ramón de Cardona Anglesola. Maria de Cardona, seguint la tradicional endogámia de les families italo-catalanes, es va casar en primeres núpcies amb el seu COSÍ Artal, fill del comte de Collessano, Pere de Cardona; a la mort d'aquest l'any 1536, l'emperador Caries Vva proposar el matrimoni d'aquesta dama amb el fill del duc de Ferrara, Francesco d'Este (1516-1578), un home refinadament educat en les lletres per Antonio Acciaiuoli i estretament vinculat a Ludovico Ariosto. A Maria de Cardona la va acompanyar una auréola de dama afeccionada a les arts, la poesia i la música, un mite segurament magníficat pels nombrosos afalacs que va rebre de diferents escriptors i historiadors.^ També contemporani al cinqué baró de Bellpuig fou Enric de Cardona (1485-1530), fill del primer duc de Cardona, protagonista d'una fulgurant carrera eclesiástica endegada sota els

3.- W.AA. Dizionario Biográfico degli Italiani, vol.l9, p.796-797, Roma, 1976.

-76-

Page 3: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

auspicis de Ferran II. Ais vint anys ja era bisbe de Barcelona, set anys després era bisbe de Monreale a Sicilia, essent aleshores virrei Hug de Monteada. L'any 1521 fou nomenat assistent del papa i va acompanyar el seguici d'Adriá VI en el seu viatge de Barcelona a Roma, rebent allí el carree d'alcaid del castell de Sant'Angelo; en aquesta época seria també designat jutge en el procés endegat contra el cardenal Soderini. A 1526 esdevingué virrei en funcions de Sicilia, essent promogut cardenal l'any 1527 per má de Climent VIL Enric de Cardona va fer grans donacions a l'església de la seva seu episcopal siciliana, va reconstruir el paviment de la ñau principal i reedifica el monestir de Sant Castro de Monreale. A Catalunya fou un notable benefactor del monestir de Montserrat, on seria enterrat amb sumptuositat."* Que els Cardona, per la seva posició política i nobiliar, havien tingut durant el segle XVI no només un tráete especial amb les corts reials castellanes sino importants contactes amb terres italianes, és un fet innegable. Una altra cosa és teñir indicis mes concrets del que aixó va suposar per la historia sumptuária d'aquesta familia i, de retruc, per la historia de l'art i cultura catalana en general, ja que aquest és precisament un tema que s'ha d'investigar potser mes a Italia que no pas al nostre país, de la mateixa manera que el sepulcre de Giovanni da Ñola forma part intrínseca de la historia de l'escultura napolitana.

L'afiangament d'una carrera política en terres italianes implicava sovint, com en el cas de Ramón de Cardona Anglesola, l'haver de morir lluny de la térra natal; per tant tots els béns de recambra del noble en qüestió solien ésser inventaríais, taxats i venuts en la mateixa localitat on el titular havia finit els seus dies; el que solia arribar ais hereus establerts a Catalunya era sobretot quantitats de diners en metál-lic, girades a través de mercaders catalans o de banquers genovesos. Les pintures, escultures, Ilibres, joies, estampes i altres objectes de valor se solien enviar en vida. Per tant molts deis inventaris post-mortem de personatges catalans morts a Nápols, son sempre parcials i no donen mesura completa del tipus de vida que podien haver dut en terres italianes. No obstant aixó, sempre hi ha indicis que el pas d'un familiar per alguna magistratura napolitana no deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort a Nápols ais volts de 1533, i que deixava a la seva vídua Isabel Agustín, entre d'altres béns de valor, una considerable quantitat de plata i or en forma d'orfebreria de luxe, parament que li devia resultar de gran utilitat en el seu segon matrimoni amb el duc Ferran de Cardona.' Mes explícit és l'inventari deis béns de Serafí Carros de Centelles, capitá de les galeres de Nápols, mort en aquesta ciutat cap a 1556. La casa que tenia llogada a Barcelona contenia diversos objectes de gran riquesa; alguns mobles eren italians, com una caixa d'obra de társia napolitana, pero sens dubte el mes notable és que posseía una edició del Cortigiano de Baldassarre Castiglione escrita en italiá, el manual de

4.- Q.Aldea Vaquero i altres, Diccionario de historia eclesiástica de España, Suplemento I, Madrid, 1987, p.l09-110. G.L. Lello, Historia delta chiesa di Monreale, ristampata dell'edizione del 1596, Bolonia, 1967.

5.- Andu Historie Notarial i de Protocols de Barcelona, Joan Jeroni Canyelles, Bursa inventariorum, 1519-1539, Iligall 25,1 de juliol, 1533. Sobre la familia Icard vegeu E.Duran, Huís Pon¡ d'Icard i el «Ilibre de lesgrandeses de Tarragona», Barcelona, 1984.

-77-

Page 4: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

" l'í ••' n : '

mmmB'

• 1 y

*T"' I

= ^ í - 'Y-

MmtJt-'

i U

'"<-. .=' / ' ' • , : t '• - •í , » , «.«" '« i " ; -; ̂ -̂ .v... :̂ . [ . . , ••

,,» • ^«-•%-f • >- \ ' ^ •t"^^ •X,

>',-,•-'ic••^-h. " •

,^ ,v . . • . « . . , ' - , ^ ' , - - - *.*• • p

^f^ «.^sl

SI

, , :!?(•: • --fr/p

1 i

\ 1

V : \ ~r̂ '̂ f

US

fms^éitíf ycí^í*»/*—J.

á4m^t ^ 9

^ ^ 5 jTK^'* f^mfjtmt, é^íi

Biblioteca de Catalunya. Traga del castell de Bellpuig, primer terj del segle XVI

-78-

Page 5: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

conducta moral i cultural de tots els nobles cosmopolites de l'época del Renai-xement; un Ilibre editat per primera vegada a Venécia l'any 1528 que entre molts altres nobles de la cort d'Alfons d'Aragó i capitans de Gonzalo de Córdoba, esmentava també dos parents del baró de Bellpuig, Joan i Hug de Cardona. Es al principi de l'obra que Castiglione recordava la vida i gestes del duc d'Urbino, Federico di Montefeltro (1422-1482), paradigma del cortesa universal capag de recrear un món a la mesura de les seves exigéncies palatines.

Nell'aspero sito d'Urbino edificó unpalazzo, secondo la opinione di molti, ilpiü bello che in tutta Italia si ritrovi; ed'ogni oportuna cosa si ben lofornl, che non un palazzo, ma una citta informa de palazzo esserpareva; e non solamente di quello che ordinariamente si usa, come vasi d'argento, apparamenti di camere di ricchissimi drapi d'oro, di seta e d'altre cose simili, maper ornamento v'aggiunse una infinita di statue antiche di marmo e di bronzo, pitture singularissime, instrumenti musici d'ogni sorte; né quivi cosa alcuna volse, se non rarissima ed eccellente.^

Amb aquest elogi, per altra banda gens desmesurat, l'autor del Cortigiano exposava fins a quin punt era idónia la simbiosi entre les armes i les arts, i de quina manera la simple opulencia material de la residencia del noble modern havia de ser superada, a fi d'esdevenir un mirall de la cultura antiquária, la pintura i la música; tres de les claus de l'univers elitista i civilitzat del nou noble cinccentista. Debades cercaríem a Catalunya un condottiero que es pogués parangonar al peculiar Federico di Montefeltro; no obstant aixó, l'aristocrácia autóctona tot sovint solia gastar molts diners en la glorificació familiar; aquesta actitud es materialitzava sobretot en el patrocini religiós i en Tembelliment de la propia residencia. A l'empara d'aquesta secular ambició havien treballat molts escultors, arquitectes i pintors catalans. Ramón de Cardona Anglesola és conegut precisa-ment per haver patrocinat l'edificació de nova planta del convent de Sant Bartomeu a Bellpuig, ensems a la reedificació del castell familiar ubicat en aquesta mateixa població. En certa mesura actuava de manera conseqüent amb la volada que havia pres la seva fortuna política, potser recordant que la branca principal havia fet el mateix amb el castell-palau d'Arbeca, comengat a restaurar cap a 1475 peí comte Joan Ramón Folc III, i que amb la distinció ducal de fináis de segle hauria viscut una nova etapa d'esplendor; a inicis del segle XVI aquesta emblemática fortalesa encara estarla en obres.

L'obsessió per assegurar-se un Uoc preferent a l'eternitat explica prou bé la cura amb qué les famílies benestants escollien determinades esglésies o convents per a erigir els seus sepulcres, una fita que no és exclusiva pero de l'época del Renaixement,^ com tampoc ho és de l'alta aristocracia. Un deis exemples mes próxims al que la munificencia itálica deis barons de Bellpuig en el convent de Sant Bartomeu devia suposar peí panorama de les arts catalanes, és el cas barceloní del vicecanceller de la corona d'Aragó Jeroni DescoU i de la seva familia.

6.- Baldassarre Castiglione, // libro del cortegiano, ed. a cura de Ettore Bonora, Milá, 1994, p.33. 7.- F.Espafiol Bertrán, La escultura gálico-funeraria en Cataluña (sigloXIV), Universitat de Barcelona, 1987 (tesi doctoral inédita).

-79-

Page 6: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

Val la pena recuperar breument la trajectória sumptuária d'aquesta familia, ja que ens pot servir de referent i contrapunt davant de l'ús de l'escultura importada d'Itália. El vicecanceller havia mort a Nápols cap a 1543, data en qué va signar el seu testament;^ nota de l'ascendéncia d'aquest magistrat en el panorama polític napolitá és el fet que el matebc virrei Pedro de Toledo constes com un deis principáis executors testamentaris. Uns anys abans de la signatura d'aquest protocol, Descoll s'havia fet tallar un sepulcre que es va enviar a Barcelona (obra parcialment conservada), essent instal-lat a l'interior de l'església de Sant Miquel, un temple actualment desaparegut que havia rebut de manera especial el patronatge de la seva familia, havent subvencionat aquesta l'escultura de la portalada. L'interés que pels Descoll tenia l'església de Sant Miquel s'explicaria, entre d'altres coses, peí fet que era un edifici situat just davant del seu palau familiar. Entre les clausules del testament redactat a Nápols, Jeroni Descoll hi feia esment tot recordant que les quantitats de diners deixades ais obrers parroquials havien de servir per a l'enllestiment de les capelles del Crucifix i de Sant Martí, que aleshores s'estaven obrant sota el seu patrocini, amb intervenció del picape-drer burgalés Francisco Montermoso, un mestre establert a la vila d'Arbeca i que probablement hauria treballat pels Cardona en el seu castell-palau.''A l'igual que en el cas de Cristófor d'Icard, moltes de les donacions en diner que feia ais seus legataris també eren en forma d'orfebreria de plata. Peí moment no ha estat localitzat cap inventan de béns específic del vicecanceller; no obstant aixó, podem teñir una imatge de com era el palau deis Descoll a través de l'inventari de béns del seu fill, també anomenat Jeroni, cavaller de l'orde de Sant Jaume i que morí a 1554^".

El palau era forga gran i tenia les habituáis cambres que l'alta noblesa destinava per a patges i esclaus africans, que Jeroni Descoll fill va alliberar en una cláusula del seu testament, on recordava que aquests també havien d'ésser vestits de dol. El mobiliari de qualitat, l'abundáncia de robes de luxe i els tapissos que hi havia a la casa podien ben bé rivalitzar amb la recambra d'alguns nobles barcelonins mes encimbellats que el vicecanceller; era a mes un palau que estava en obres, essent llavors engrandit pels mestres de cases Antoni Arbell i Joan Masip que havien signat una concordia amb Jerónima de Cruílles, baronessa de La Llagos-tera, germana i principal hereva de Jeroni Descoll fill.^* La pintura que posseía la

8.- AHNPB. Joan Monjo, Primus líber testamentorum, 1541-1562, llig.23, fol.81-83v. Per una síntesi de l'escultura renaixentista amb alusions ais Descoll vegeu JM'.Madurell Marimon, Los maestros de la escultura renaciente en Cataluña, Barcelona, 1945.

9.- ítem ordino et mando qiod opus duarum capellarum videlicet crucifixi et Sancti Martini que depnti.fabricantur in dicta ecclesia Sti. Michaelisperfuiantur in ómnibus etperoram ut nihil remaneat ad agendum etfiatsine intermissione et dilatione. El contráete de Jeroni Descoll amb el picapedrer burgalés Francisco Montermoso, per a subministrar pedra picada per a unes capelles a l'església de sant Miquel a Barcelona, (12 de desembre 1542) és a AHNPB. Joan Monjo, Plec d'escriptures soltes, 1542; Llig.24.. (També reproduít a JM'.Madurell Marimon, Los maestros de la escultura ...Op.cit).

10.- AHNPB. Joan Monjo, Plec d'inventaris, 1550-1562, llig.37.

11.- La concordia deis mestres de cases, amb data de 5 de juliol de 1554, és inclosa a continuació del protocol d'inventari de béns.

Page 7: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

,p/¿n.^<^ ¡¿¿monif-^''

•^ií'^'-

'-.f -

.ruMy ;-^,;;,»„/.^.i,^ . .¿»^^„ V^/^rj'k ,".<^/y-> : • * < & . • .

>'/

IB^--

Page 8: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

familia no era massa abundant, ni l'escadussera descripció notarial pot donar massa indicis del seu origen o qualitat, pero en tot cas sí que apareixia dispersa en diverses cambres, ocupant un Iloc especialment destacat una taula de Sant Jeroni, advocat patronímic deis Descoll. El fill del vicecanceller tampoc es va oblidar de l'església de Sant Miquel, i seguint les passes del seu pare va debcar una cláusula testamentaria també relativa a l'escultura funeraria, tot demanant que el seu eos sia sepultat ab lo áhit acomanat en la capella del sepulchre de la gloriosa Verge Maña per mi construida en la sglésia parrochial de Sant Miquel de lapresent ciutat. Alpeu, devant lo altar, e sobre la dita sepultura, sia posada una pedra de mármol y en aquella sia scolpit un cavaller armat, y alpeu de aquell se pose un epigrama, ho títol, que diga Hicjacet etc. segons a dites marmessores mies aparra, y sia cubert dit sculpiment ab una rexeta de ferro llisa que no empedesca lospeus del capella. Es una cláusula molt eloquent ja que ens informa del seu particular patronatge de la capella del sepulcre de la Verge Maria, un espai que havia allotjat un grup escultóric, parcialment conservat al Museu d'Art Nacional de Catalunya, atribuit indistintament tant ais tallers napolitans com ais italianit-zats Damiá Forment o Martí Diez de Liatzasolo.'^

L'exemple donat pels Descoll és una versió en minúscules del que Ramón de Cardona Anglesola havia propiciat des del seu virregnat; no es tractava només d'embellir l'interior d'un temple que hauria d'acoUir en una de les seves capelles les despulles del fundador, sino que es pretenia subvencionar tota una edificació de nova planta, un convent francisca destinat a cantar les excel-léncies deis barons. Aquesta voluntat de patronatge en terres catalanes fet des d'una magis­tratura foránia esborra del tot la pressuposició que l'allunyament físic, o la castellanització de l'alta noblesa catalana, va anar en detriment del patrocini artístic local. Els documents que J.Ainaud va publicar en relació al castell i convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, i el minuciós estudi de Mariá Carbonell, demostren fms a quin punt el virrei s'havia ocupat de les seves fundacions catalanes." La reedificació del castell familiar i el convent francisca van esdevenir uns projectes acuradament estudiats des de Nápols peí virrei, donant instrucci-ons molt precises i lliurant traces o models de fusta que possiblement haurien fet enginyers o arquitectes italians residents a la seva cort, per bé que el convent resulta en conjunt una arquitectura molt poc classicista, fet que contrastaría amb el que s'havia previst per determinades parts del castell, sens dubte el projecte preferit del virrei.

Les dues construccions de Bellpuig les duien sobre el terreny un mestre de cases anomenat Antoni Vayl o Valí, i un altre mestre anomenat Juan Ysalinio, possiblement un nom italiá castellanitzat. S'han fet forga conegudes entre els historiadors de l'art les referéncies que aquests oficiáis van Uiurar per escrit al

12.- J.Bosch Ballbona, «Tres apóstols», dintre de Museu Nacional d'Art de Catalunya, prefigurado, Barcelona, 1992, p.344-347.

13.-J.Ainaud de Lasarte, «Documents de Nápols i Bellpuig sobre el Renaixement i Catalunya» D'An, n°20, 1994, p.267-280. Ais cinc documents transcrits, procedents d'un Iligall solt que devia formar part de l'andu deis ducs de Sessa, n'hi afegim encara un sisé no transcrit per Ainaud (Apéndix, doc, núm. 1).

Page 9: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

virrei, i que donen plena mesura del carácter italianitzant que s'hi volia donar a alguns elements arquitectónics del castell de Bellpuig, una intenció que a la práctica venia a resultar un lógic creuament de la tradició arquitectónica catalana amb rornamentació áulica importada d'Itália: El patín ha de ser de canto de rajóla y los frisos de piedra, como la plaza de Verona (...). Las crestas de arriba de los tejados han de ser verdes como la Lonja de Barcelona, y las chimeneas como las lleva maesejuan debuxadas, que son como las de Ferrara, que a mi parecer son las más gentiles que pueden ser. Dize maese

Juan que los corredores, tanto los de abaxo como los de arriba, que han de ser los pilares redondos y la basa de la manera que está aquí, y el capitel como los que él ha visto en Pozo Real}'

Els catalanismes que conté aquest memorial farien pensar que fou redactat per Valí o per algún comptador cátala de les obres, mentre que un segon memorial també trames al virrei, on s'equiparava la manera en qué treballaven els mestres de cases de Nápols i de Catalunya, amb valorado del cost en má d'obra i materials, suggereix un redactor italiá, plausiblement Juan Ysalinio. El mateix Iligall d'on procedeixen els documents publicats per Ainaud contenia tres traces coetánies de la planta del castell de Bellpuig, a mes d'una planta acolorida del convent de Sant Bartomeu, datable potser de principis del segle XVIII (figures 1 i 2). Les traces del castell son delineacions molt simples de la distribució de les cambres, contenen inscripcions en cátala i castellá, essent per tant atribuíbles ais mateixos Valí i Ysalinio; molt probablement es tractaria de les propostes de distribució de la planta baixa i de les dues algades del castell, Iliurades préviament al virrei per a la seva aprovació. Fora de l'exposat no tenim cap mes informació de la trajectória vital o professional d'aquests mestres encarregats de les primeres obres del castell i convent, només apuntar que está documentada a 13 de juny de 1511 l'existéncia d'un Jaume Vayls o Valls, resident a la vila de Castellots (lloc deis ducs de Cardona) relacionat amb afers administratius de Lluís de Sedamó, que era el procurador principal del virrei Ramón de Cardona Anglesola.'^

Tots aquests projectes edilicis costejats pels barons de Bellpuig s'havien creuat económicament amb altres nombrosos projectes sumptuaris deis Requesens, llinatge al qual pertanyia la muller del virrei de Nápols; una despesa segurament pactada abans de l'enlíag, ja que el matrimoni de Ramón de Cardona Anglesola amb Isabel Enríquez de Requesens (aleshores de vuit anys d'edat) s'havia dut a terme per qüestions purament crematístiques, principalment per l'intent d'incorporar ais dominis deis Cardona el comtat de Palamós.^'' En aquesta época la casa de Requesens ofereix l'aspecte d'un patrimoni esquingat pels Cardona catalans i valencians, sobretot pels marquesos de Guadalest que simultániament pledejaven per la baronía de Riba-roja. El pes del virrei de

14.- J.Ainaud, Documents de Nápols... (Op.cit). p.278. F.Marías, El largo siglo XVI, hs usos artísticos del Renacimiento español, Madrid, 1989.

15.- Aixiu Diocesá de Tarragona. Parroquia d'Arbeca, Pere Escola, Joan Ferrer i Pere Saylavia, Manual, 1510-1517, n°49, fol.62v.

16.- S.Torras Tilló, Els ducs de Cardona: art i poder ... (Op.cit).

-83-

Page 10: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

Nápols i rascendéncia política de la branca principal ducal, devien aplanar amb contundencia tots els entrebancs. De fet molt abans que lajove muUer del virrei obtingués de dret el títol de corntess^ de Palamós, Tadministració del comtat era responsabilitat de Lluís de Sedamó, queja el mateix any de 1505, data de la mort del darrer comte, havia costejat en nom deis barons alguns deis encárrecs artístics deis Requesens. A aqüestes despeses els barons hi van afegir per compte propi la pintura de les portes d'un retaule de Sant Bartomeu que van encarregar a Joan de Borgonya, essent contractades plausiblement a l'entorn de 1517; unes pintures que podrien haver tingut per destí el convent de Bellpuig,'^ i una de les quals es pugui identificar potser amb una taula conservada en una coMecció particular barcelonina (Figura 3). Obviament per l'advocació a Sant Bartomeu caldria pensar que es tractava del retaule major de l'església del convent, una obra no conservada i de la que no en tenim massa noticies, tot i que és probable imaginar que l'hagués realitzada el mateix Joan de Borgonya.

Les dates i les circumstáncies deis pagaments efectuats al pintor ens remeten a un deis episodis artístics mes notables de la primera meitat del segle XVI cátala, com és el cas del retaule de l'església de Santa Maria del pi, un encárrec de gran compromís que fou donat a Borgonya després d'acuradíssims debats per part deis obrers parroquials. La primera visura d'aquesta obra es féu a 22 de gener de 1515, i la dugueren a terme els pintors Martí Ivanyes, Bartomeu Pons, Miquel Garriga i Pere de Fontaines amb la participado de Simó Petit,'^ que era el mestre brodador de la casa deis barons de Bellpuig, i també la mateixa persona que havia subministrat diversos materials a Borgonya per a la confecció i Iliurament de les pintures de Sant Bartomeu, per la qual cosa podem suposar que el pintor s'hauria relacionat amb la casa deis Cardona Anglesola en l'época que enllestia el retaule major de l'església del pi. Segurament Borgonya al llarg de la seva carrera hauria treballat en d'altres ocasions per a la noblesa barcelonina, i és paradoxal que precisament la seva casa del carrer de Regomir acabes en mans deis ./^;ullana, un llinatge d'origen gironí que en materia de censáis s'havia relacionat estretament amb els Cardona i amb altres membres destacats de la noblesa catalana, com els Requesens o els Monteada. Seguint l'exemple d'algún d'aquests llinatges, el palau deis ./juliana s'havia anat engrandint amb l'adquisició gradual deis immo­bles adjacents a la propietat original; per aquesta rao l'inventari deis pergamins

17.- Biblioteca de Catalunya. Arxiu Batllia de Cardona (Bellpuig) sJCVI; Documentació no classificada; Comptes de Lluís de Sedamó o Sadamó, procurador d'Isabel de Cardona i Requesens, muller de Ramón de Cardona, anys 1505-1518. Comte del que yo Sadamó dech a mon Sor. axíde la administrado de Belpuich com del comtat de Palamós; de Belpuich per tot l'any XVy axí matex del condatper los anys X, XI, XII, XIII, XIIII, XV, XVI»: ítem a mestre Joan de Borgunya la tela que avia comprada per a tes portes del retable de Sant Barf, quatre cordas. I ítem que tinch pagades IIII cordas y Vp. de tela xarloe per a les portes que se pintan per al retable VLl. VIII s. III d. / ítem a mestre Joan de Borgunya per part de la pintura de las portas del retable de Sant Barf, per la tabla d'en Corts XX Ll. I ítem comprí lo que paga mosf G. Ribas e lo dona an mestre Simón Petitpera mestre Joan de Borgunya per a les portes del retable de Sant Barf, quatre cordas e mitja de tela de xarloe V Ll. IIII s. IIII d. I ítem de una caxa de justa larga per metre les portes del retable de Sant Barf a 20 defabrer 1518, XVI s.» 18.- A.Duran i Sanpere, «El retaule major del pi», dintre de Barcelona i la seva historia, 3. L'art i la cultura, Barcelona, 1975, p.322-327. W.AA. de Flandes a Italia. El canvi de model en la pintura catalana del segle XVI: El bisbat de Girona, Girona, 1998, p.l75.

-84-

Page 11: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

Joan de Borgonya, escena de la vida de Sant Bartomeu. Col lecció particular

-85-

Page 12: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

i actes notaríais que es guardaven al seu andu feien referencia a les vicissituds domestiques de les cases incorporades, entre elles les referents a la del pintor. '̂

Quatre anys després del Iliurament de les portes del retaule de Sant Bartomeu, el virrei Cardona moría a Nápols (1522), per tant, i fins on sabem, la seguent obra d'art renaixentista que entrarla al convent francisca de Bellpuig per mans deis barons seria precisament el seu mausoleu. Seguit l'óbit de Ramón de Cardona Anglesola el seu eos va ésser traslladat a l'església napolitana de Montserrat, mentre que el sepulcre fou encarregat l'any 1524 per la seva vídua que hauria de morir en aquest mateixany, essent enterrada a Nápols a l'església delí'Annunziata en un magnífic sepulcre tallat per l'escultor Girolamo Santacroce (desaparegut després de l'incendi d'aquesta església l'any 1757). El mausoleu del virrei va viatjar d'Itália a Catalunya desmuntat en peces, arribant al port de Salou cap a 1530 i d'allí fou transportat en carro fins a Bellpuig; el muntaria dins del convent de Sant Bartomeu el mestre Joan Lopis que en aquella época sembla que dirigía les obres del convent i del castell. El sepulcre de Giovanni da Ñola es pot considerar una obra Iligada al gust egregi d'Isabel Enríquez de Requesens; les elegants inscripcions Uatines que conté ens recorden de manera insistent aquesta particularitat. La virreina de Nápols compila d'aquesta sort amb un deis deures sumptuaris del llinatge, restituint el eos del difunt a la seva térra natal, seguint molt probablement alguna disposició testamentaria. El retrat d'Isabel Enríquez de Requesens, pintat a 1518 per Giulio Romano i Rafael (figura 4), recentment identificat per M.P.Fritz,^" és el contrapunt artístic ideal al túmul marmori de Bellpuig, restitui'nt-nos una imatge extraordináriament vital de ¡'esplendor assolit per l'antiga cort hispano-napolitana, un esdeveniment que honora la reputado artística deis virreis. Tot i que el retrat del Louvre es tractava d'un encárrec de l'espléndid cardenal Bibbiena per afalagar el rei de Franga, el fet que el pintor mes important del Renaixement italiá hagi perpetuat la fesomia de la

19.- AHNPB. LIuís Rufet, Plec d'inuentaris, 1580-1600; Llig.26. s.f. Inventan deis béns d'Enric ^^Uana, fet a instáncies de la seva vídua Elionor d'Agullana i Corbera, datat a 23 de marj de 1580. «ítem altra carta depregami ab la qual March de Vilanova, donzell en la veguería de Vic domiciUat, señor de la casa de Spareguera, y Hkrbnym de Vilanova, sonfdl, y Isabel, que en lo primer casamentfonch muller de Joan Rihes, ¡f donzell señor de la Valí de Ribes, y en segon casamentjbnc muller de Baldiri Comte, q" donzell en Bar" domiciliat, venen a Joan de Borgunya, pintor ciutadá de Bar", totes aquelles cases, ab dos portáis obrints, en los carrers pííblichs ¡o és lo hu en lo carrer del Regomir y l'altro dit del Palau del Govemador. Ésfet dit acte lo primer del mes de agost de l'any 1519 en poder de Benetjoan nof públich de Bar", y closa per lo matex. Es alpeu de dita carta la paga delpreu de la dita casa, en poder del dit nof, dit dia y any. E mes dins dita carta y ha altra carta depregami que és lo testament de Joan de Borgonya, pintor, ciutadá de Bar", fet en poder de Benet

Joan, nof públich de Baf a 13 de mars de l'any 1523.

ítem altra carta depregami que és una venda de censalfeta perjoan de Burgunya, pintor ciutadá de Bar", y Dionisa, sa muller, yjaume Fontanet, mre. defer vidrieres, de pensió de sinch Iliures, ala Sf Violant de Blusa, ahbadessa del monestir de St. Daniel, fora los murs de Gerona. Es Jeta en Girona a 6 dejuÜol 1521, y closa perjoan Guilana, nof de Gerona. Es al peu de dita carta la apocha del preu de dit censal, feta a dit die 6 dejuny 1521 y closa per dit Guilana. E dins de dita carta hi ha altra carta de pregamí que és una apocha y diffinitiófeta per lo convent del monestir de St. Daniel de Gerona al Sor.

Joan AguUana, ciuteda de Gerona, en Bar" populat, de 100 Ll. per luytió y redemptió ele un censal de consemblant preu venutperjoan de Burgunya, pintor, y Dionisa, sa muller, yjaume Fontanet, mre. defer vidrieres, a la Sor" Violant de Biura, abbadessa de dit monestir, a obs de dit monestir, en lo qual censal fonch espetialment obligada una casa que dit Joan de Burgunya possehyha en Bar", y vuy la posseheix dit Sor. Joan AguUana en Barcelona en lo carrer del Regomir. Es fet dit acte en dit monestir a 16 dejuny 1544, y dos per Gaspar, nof de Gerona. 20.- M.P.Fritz, Giulio Romano et Rapha'á. La vice-reine de Naples, Museu del Louvre, Pjris, 1997.

Page 13: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

virreina de Nápols en una obra tan emblemática com és aquesta, ens ha de fer reflexionar sobre el protagonisme áulic que va arribar a adquirir la cort napolitana a l'época de Ramón de Cardona Anglesola, al qual sempre va voltar una fama de noble eburni i ostentos, considerat per alguns analistes contemporanis el militar menys idoni per dirigir les campanyes militars italianes. Prou que recorda aquesta faceta cortesana la literatura novel-lesea produída en aquests cercles, com l'anónima Questión de amor ̂ ' o el Tratado notable de amor de Joan de Cardona entre d'altres.

Si el retrat de Giulio Romano i Rafael ens restitueix amb mes o menys fidelitat la persona de la virreina, no podem dir ben bé el mateix en el cas de Ramón de Cardona Anglesola, ja que alguns deis retrats que coneixem divergeixen bastant. L'escolpit en el mausoleu dona la impressió d'haver estat elaborat a partir d'una máscara funeraria, com solia ser costum, per bé que els escultors en aqüestes ocasions es concedien lógicament forga Uicéncies, a fi de dignificar de la millor manera possible l'aparenga del difunt. El retrat de perfil que apareix en la clau de volta de la sala capitular del convent de Bellpuig (figura 5) és al meu entendre mes fidedigne, en tant que tot i les comprensibles limitacions de l'escultor, s'hi pot apreciar un esforg encomiable per dotar a la figura d'uns trets distintius en el ñas, Uavis i mentó. També hem de prestar una atenció especial al fet que el virrei es presentí amb una aparenta a la romana, esdevenint una fórmula doblement significativa, tant peí que aixó pot dir sobre l'apreci peí món antiquari com en la consideració d'ésser la fórmula que millor expressava la dignitat del carree polític i militar del Cardona; de fet tota l'época del Renaixement está amarada per una profunda consciéncia deis valors polítics i civils que conferia a una arquitectura i'ornamentació a la romana. El retrat que apareix gravat en el Teatro eroico epolítico de'governi de'vicere del regno di Napoli (Nápols, 1692), fet a partir de les pintures existents a la galería oficial de retrats de l'interior del palau virregnal, és el que mes divergeix deis esmentats anteriorment (figura, 6); en el gravat napolitá el virrei apareix amb barba i bigoti, cobert amb capell i vestint una capa d'ermini a la veneciana, al-ludint potser a la seva categoría de gran almirall del regne. Les divergéncies que en aquest cas son apreciables en comparació amb els altres retrats, possiblement siguin degudes al fet que el gravador hagi elaborat una interpretado poc fidel de l'original, o que senzillament per alguna errada immemorial el retratat es tracti d'un altre personatge. Totes aqüestes incógnites només podran ser desvelades a partir d'una minuciosa investigado deis gravats d'história italians, especialment deis que tinguin per referencia la historia militar de Nápols.^^

21.- Questión de Amor, edició a cura de Carla Perugini, Universitat de Salamanca, 1995, on s'atribueix l'autoria de la novella al comanador Lluís Escrivá..

22.- Encara tenim constancia de l'existéncia d'un quart retrat que apareix a la portada d'un imprés commemoratiu del bombardeig de Venécia (1513) per part de l'exércit de la Lliga, on el virrei apareix en bust, de perfil i cobert amb un barret d'ala ampia, una imatge inspirada probablement en alguna medalla contemporánia a l'esdeveniment; malauradament no n'hem localitzat cap exemplar o reprodúcelo. Sobre aquesta campanya militar en concret vegeu Otto Heinz, Von Novara bis La Motta, Venedig in den oheritalienischen Kampfen desjahres 1513, Berlin, 1912.

-87-

Page 14: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

Giulio Romano i Rafael d'Urbino, retrat d'Isabcl Enríquez de Requesens. Museu del Louvre

Page 15: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

Els Iligams amb les terres italianes continuaran també de manera apreciable amb els descendents de Ramón de Cardona Anglesola, a qui el virrei va traspassar a mes de béns i títols, el patronatge del convent de Bellpuig, encara en procés d'edificació en el moment de la seva mort. Aquest vincle s'ha d'entendre sobretot des del punt de vista patrimonial; Ramón de Cardona Anglesola va accedir al virregnat de Sicilia essent únicament baró de Bellpuig i comte consort de Palamós; óbviament peí camí li calia multiplicar el nombre de feus i de rendes si volia consolidar la seva posició entre una noblesa tan murria i exigent com era la hispano-napolitana; a mes estava en el lloc i moment idoni per a fer-ho. Seria en aquest procés d'expansió patrimonial que el títol de baró de Bellpuig aniria quedant progressivament relegat per altres de major alcurnia, especialment davant deis obtinguts a Nápols, com el comtat d'Oliveto, adquirit després de la despossessió del comte Pedro Navarro. Fou pero el títol hereditari d'almirall de Nápols, el que mes diners podia reportar si se sabia explotar amb habilitat. L'almirallat era després de la gran conestablia el segon ofici mes important del regne de Nápols; el carree donava potestat sobre les galeres del regne i sobre la major part de la militaritzada política marina. La cambra de l'almirall es dividía en un tribunal, governat per un o mes jutges, i un Uoctinent; aquests orgues tenien a cada districte o Terra maritima, un vicealmirall, dos algutzirs i un escrivá o mastro d'atti, i a cada regió del regne hi havia un vicealmirall provincial que comptava amb els seus propis funcionaris. L'almirallat tenia potestat per a recaptar impostos de navegado (un carlí per banderola donada a les barques o falugues), cobrava una part del botí obtingut peí corsarisme local, i s'aturava tots els béns procedents del naufragi de vaixells desconeguts, enemics o d'infidels; a tot aixo se li afegia el privilegi d'exempció de duana.^ A mes era un carree que, a tenor de l'activitat desplegada pels descendents del virrei, no semblava haver de suposar necessáriament la residencia obligada a Nápols.

L'hereu de Ramón de Cardona Anglesola fou Ferran Folc de Cardona Anglesola i Requesens, que a la mort de la seva mare ja ostentava entre d'altres els títols de segon duc de Somma, segon comte d'Oliveto, tercer comte de Palamós, Trivento i Avellino i sisé baró de Bellpuig; tot i aquesta llarga nómina nobiliar i la itineráncia constant, inherent a Palta noblesa que es veia obligada a seguir la cort castellana, l'arrelament d'aquest noble ais seus feus catalans fou considerable. A l'hereu del virrei l'havien casat amb Beatriz Fernández de Córdoba, neta menor de Gonzalo Fernández de Córdoba, l'anomenat Gran capitán; un valuós matrimoni estratégic que reportaría ais descendentss de Ferran de Cardona Anglesola tots els títols napolitans i andalusos d'aquesta acabalada branca deis marquesos de Priego, els mes importants serien els ducats de Sessa i de Baena. '̂'

23.- Seguim la descripció del carree segons l'exposició de Scipione Mazzella, Descrittione del Regno di NapoU, Giovanni Battista Cappello, Nápols, 1601, p.492-494. El mateix autor ofereixun breu esment de les branques familiars deis Cardona establerts al regne (comtes de Collessano i marquesos de Padula p.749).

24.- F.Fernández de Béthencourt, Historia genealógica y heráldica de la monarquía española, vol.VII, Madrid, 1907, p.106-150.

Page 16: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

Entre els estudiosos de la literatura del segle XVI, Ferran de Cardona Anglesola és conegut per haver patrocinat les edicions catalanes d'Ausiás Marc; Timpressor Claudi Bornat li va dedicar les obres d'aquest autor en la seva edició de 1560. També és forga coneguda la significativa lletra dedicatoria que Joan Boscá adregá a la seva muller, encapgalant l'edició deis seus Sonetos y canciones a la manera de los italianos (1537). Boscá, que coneixia els gustos italianitzats deis ducs de Somma i barons de Bellpuig, esmentava també en aquesta lletra el valor de l'obra d'Ausiás Marc en loor del qual si yo agora me metiesse un poco, no podría tan presto holver a lo que agora traigo entre las manos, mas baste para esto el testimonio del señor almirante, que después que vio una vez sus obras, las hizo luego escrivircon mucha diligencia, y tiene el libro dellaspor tan familiar, como dizen que tenia Alexandre el de Homero}^ Per ais historiadors de l'art és de gran interés un memorial redactat cap a 1560 per un deis administradors de la casa de Ferran de Cardona Anglesola, adregat a algún familiar de la muller d'aquest, un noble no identificat amb problemes d'hisenda, també amb vineles patrimonials a Catalunya i Andalusia.^* El redactor del memorial exposava al detall la vida doméstica de la casa del baró de Bellpuig, afirmant que disposava de 16.000 ducats anuals per a cobrir tota la despesa de la casa, una xifra no excessivament elevada per a un membre de l'alta noblesa, pero que ben administrada no devia impedir l'adquisició de béns de luxe, alguns d'ells procedents directament de la recambra reial, amb la plena consciéncia que els diners esmergats en aquests podien ser en part recuperáis un cop es posaven a la venda, si és que no eren pispats per algún familiar barrut. Y siempre que parecía que quedava dinero para emplearlos en cosas de adregos de casa, como tafetanes, guadamacís, tapicería, lo comprava. También lo supeifluo de su casa lo mandava vender, como lo que compró de la almoneda de la Emperatriz, pareciéndole que no quadrava con lo demás que tenía en su casa, y también vendió tapicería de oro y seda, (...) quando le sobró algo a su Señoría fue quando postreramente estovo en Madrid, que el dinero que se le remitió allá se avanzaron al pie de 4 U. ducados, y con no hazer plato, hizo un lindo bufete de piegas estrañas, y cumplió el número de cinquenta platos medianos y dos o tres dozenas más de tricheros, que eran por todo ocho o nueve dozenas, la qual plata fue salteada dos o tres vezes por quien V. Señoría sabe.

Ferran de Cardona Anglesola va continuar fidel a la fundació franciscana de Bellpuig, i a la seva mort es va fer enterrar a la mateixa capella que contenia el mausoleu del seu pare; el seu hereu Lluís de Cardona va morir jove a Nápols (1574) havent mantingut la successió tres anys; per tant els béns i títols van passar al seu germá Antoni de Cardona i de Córdova, que va esdevenir el primer titular del llinatge a distanciar-se bastant del patrimoni cátala, en bona part degut al fet d'haver rebut la successió al ducat de Sessa i de Baena de mans de la seva tia materna, veient d'aquesta manera créixer el nom de Fernández de Córdova que s'avantposaria al de Folc de Cardona. El vuité baró de Bellpuig havia nascut en aquesta població i havia iniciat els seus estudis a la universitat de Lleida, encara

25.- Garcilaso de la Vega i Joan Boscá, Obras completas, ed. Aguilar, Madrid, 1954. 26.- Apéndix, doc. núm. 2.

-90-

Page 17: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

Clau de volta de la sala capitular del convent de Bellpuig, retrat de Ramón de Cardona Anglesola, d'autor desconegut

essent molt jove entra a servir de menino a la cort de la reina Joana de Portugal i l'any 1578 es va casar a Tora amb la seva cosina Joana Fernández de Córdoba, fdla deis ducs de Cardona; quan a 1590 esdevingué cinqué duc de Sessa, Felip II el va nomenar ambaixador permanent a Roma en substitució del comte d'Olivares, un carree que sens dubte devia suposar una segona fita en la italianització de la familia, ja que va durar forga anys, assistint ais pontificáis de Sixt V, Urbá VII, Gregori XIV, Innocenci DC i Climent VIII. La carrera romana del duc de Sessa i baró de Bellpuig va teñir un punt álgid l'any 1598 quan l'estat de Ferrara va passar a mans del papat; aixó va motivar una fastuosíssima visita papal ais antics dominis deis Este, que va concentrar tota la noblesa de la cort hispano-italiana. Guido da Bentivoglio, eclesiástic i escriptor, fill de Ferrara, va deixar constancia del pas d'Antoni de Cardona per aquesta ciutat, entre d'altres coses obligat per les relacions de cortesía que els ducs de Sessa i barons de Bellpuig havien establert amb els marquesos de Bentivoglio, pares de l'escriptor, que els havien allotjat al palau familiar, d'on es va originar una estreta amistat especialment amb la mare de l'escriptor. La duquessa la va requerir anys mes tard a Roma com a dama de la seva casa, i li féu moltes atencions i cortesies. També sembla que els ducs haurien establert amistat amb el nepote papal, el cardenal Montalto, a qui havien elogiat en diverses ocasions.-'' Guido da Bentivoglio trámete a les seves memóries

27.- Z.Wazbinski, II cardinale Francesco María del Monte, Í549-Í626, 2 vols., Florencia 1994.

-91-

Page 18: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

una semblanga del duc: Era signare di singolarprudenza e bontá; grasso di corpa e che pareva cadente di sonno anche nell'ore che dovevano tenerlo piú desto. Ma gli effetti apparivano del tutto contrari: Somma applicazione a' negozio,gran capacita nel comprenderlo, e non minore industria nel maneggiarlo?^ Efectivament Antoni de Cardona va manejar forga diplomacia italiana de Felip II i Felip III, els seus mérits el van portar l'any 1601 de retorn a Catalunya amb una auréola de magnificencia, ja que duia sota el brag la butlla de canonització de Ramón de Penyafort, un succés festiu que va impactar enormement a Barcelona , on fou rebut amb grans honors i festivitats,^^ els darrers anys de la seva vida actúa de majordom de la reina Margarida i de conseller d'estat, seguint la cort a Madrid i Valladolid. A l'any 1606 morirla no essent enterrat ja al convent de Bellpuig, sino a la seva propia fiandació de Baena (el convent de monges dominiques de la Mare de Déu), on havia fet grans donacions d'orfebreria i altres objectes de valor, a mes d'haver-hi emplagat el seu sepulcre de jaspis importat d'Itália. L'hereu d'aquest magnat seria Lluís Fernández de Córdova i Cardona (1582-1642) un personatge afincat a Madrid, molt ben conegut per haver estat el protector de Lope de Vega, amb qui va mantenir una llarga i continuada relació epistolar.

Hi ha dones una extensa cadena de barons de Bellpuig estretament relacionats amb Italia en époques diverses, uns magnats en constant itineráncia entre els seus propis feus, els carrees de govern i la cort castellana; adinerats i ben situats en els cercles cortesans de l'Europa meridional. La seva presencia en aquests territoris que sovintejaven estava garantida per l'existéncia deis palaus familiars, com el castell de Bellpuig o la casa del carrer Ampie de Barcelona. Al seu entorn hi ha encara molta materia per descobrir, el fet que el duc de Cardona a l'any 1626 comptés entre els seus quadres diverses series de pintura romana, fa sospitar la mediació del seu parent ambaixador Antoni de Cardona. No hi ha dubte que també el mausoleu de Giovanni da Ñola és la demostrado d'una actitud materialista respecte a la importado de béns de luxe italians. Saber qué en van aprendre de tot aixó els escultors i pintors catalans és materia de futures recerques.

28.- Guido da Bentivoglio, Memorie e íettere, ed. di Costantino Panigada, Bari, 1934. p.21

29.-Jeroni Pujades, Dietari dejeroni Pujades. edició de Josep Casas Homs, 4 vols. Barcelona 1975-76.

-92-

Page 19: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

Retrat de Ramón de Cardona Anglesola, Domenico Antonio Parrino, Teatre eroico e politico, Nápols, 1692

-93-

Page 20: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

DOCUMENTS

I-Biblioteca de Catalunya. Andu batllia de Cardona (Bellpuig) SXVI; Docu-mentació no classificada. Resposta deis mestres de cases del castell de Bellpuig a Ramón de Cardona sobre les mesures, parets i d'altres elements de les obres en curs. Sense data, Í5Í5-1520'?

Sobre la carta de V.Señoría de tres de junio comentando de la primera cosa que por aquella dize, respondo por orden. Hize venir a maestro Ant°, y presente mos° Ant° y mestre Joan a las medidas, que son todas reduzidas a palmo y alna de Flandes, así que hablando de alna o palmo es todo de Flandes; y Primo, las medidas de las salas de Mora y de Molin de Reich es lunga la de Mora treynta alnas y hun palmo, es de alta XXVI p. Es amplia deu alnas y hun pam, es la de Molyn de Reich de la longura y anchura que llevó Jaume Joan con toda la casa de Molins de Reich, y también se llevó la traga de todas las salas y comedores de Arbeca; y sigún la traga que traxo mos Ant° que tiene la sala para sobre el coral de los capones cotejado a las medidas de Mora, se puede bien hazer de la ampiaría que es la de Mora, mas ay inconbeniente que las bentanas hechas en la paret sobre el dicho corral de los capones se hizieron según la traga y modelo que traxo la segunda vez nios° Ant°, con cordeles para que fuesen a mesura de la tapicería, y que fuessen tormeras y no sala, y así las ventanas más altas que avían de servir a las estangias más altas, agora aquellas ventanas se pierden porque la cubierta de la sala, siendo alta XXVI palmos, que es la medida que V.Señoría inbió para la sala, se veve las ventanas de arriba, y estas ventanas son tres en la paret de sobre el arival y una hazia la plaga de Sant Nicolau y otra hazia la balsa o camino de Tarraga. De manera que haziéndose la sala de la manera que V.Señoría la figura en este postrero modelo que mos° Ant° traxo sobre el coral de los capones, y la amedida susodicha, se pierden las estancias de ariba, y más que se aurían de gerrar las ventanas de alto que no vienen a cuenta, o auría de subir más la paret, la qual es ya muy alta y acabada, sino los antiporchos y almenas.

Quanto al espacio de dentro que V.Señoría pide las medidas, el paño nuevo de defiíera hazia la balsa tiene de luengo de tou LXX alnas y dos palmos y hun q°, la paret de sobre el corral de los capones tiene de tou XXXVIII alnas, y mas la paret que está hazia la plaga de Sant Nic°, donde son la torre de las regiólas y de la gabieta, tiene {hlanc} alnas; y la paret que va del cantón de la torre de la gabieta fasta el cantón de la paret nueva de la basa, tiene otras XXXVIII alnas, que toda la casa viene justamente a ser quadrada. El espacio de dentro que V.Señoría dize en la manera que oy está, es que desde la paret nueva, donde son ya hechos los portales, hasta la paret de la puerta mayor de la casa ay de tou XXIII alnas, dos p. de pie a pie; y si se muda la paret que parte de la paret de la Señora hasta la torre de la gabieta, ensánchase el patín seys alnas, y así serían de ancho XXVIII alnas y dos palmos. Desde la paret de la bodega, que oy es vieja, hasta la paret que se hazia para la sala, sigún el modelo que envió V.Señoría ay XXVII alnas y media, y esta es la instrugión que hasta aquí se seguía, mas alargando el patín hasta la paret de la sala, que está tragada para sobre el corral de los capones, como V.Señoría lo

-94-

Page 21: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

dize en la traga que agora envió mos° Ant", que se alarga el patín XVI alnas y dos palmos. Así es que tendrá el patín de luengo de la bodega vieja hasta la dicha sala, XXXXIIII alnas, medio palmo; y queda la sala en medida de la de Mora, que son X alnas, hun palmo.

A lo que dize V.Señoría de la paret que parte de la Señora y va a la torre de la gabieta y de allí sobre la iglesia, al cantón de la paret nueva forana, que la diferencia de los pregios del maestro que dize que costará mil y huytcentas Lis. y mos° Ant° C C C C , entiéndese que mos° Ant° dezía repararlo y no mover nada, y el maestro haziéndose todo de nuevo y cada uno persevera en su parecer. Queda que V.Señoría pues vea lo que se gana en deshazer la paret que son VI alnas, y como la casa y via de versa (?) y en su proporción que determine lo que parecerá, que la cal, reboce y mandra todo está presto, así para dentro como para de fuera, a lo que se abría de hazer.

A lo que V.Señoría dize que haziendo la sala sobre el corral de capones de la ancharla que es la de Mora, no se pierde sino la grosaria de la paret del gellero nuevo que es hasta la cava de la tierra, y té bon remei perqué no cal sino tornar atrás y cimentar paret, porque la cava de la tierra es firmíssima para cimentar la paret para la sala y para la medida que la paret del cellero que es ya, a la cava de la tierra, alto que no viene a una medida ni a otra. De la sala de Molins de Rech viene bien la paret del cellero nuevo así como se está, mas es pequeña a pareger de todos. Dize V.Señoría que de nuestro pareger le abisemos; primeramente a paregido a mos° Ant°, a maestro Ant° a m° Johan y a mí, según la disposigión y espagios de la casa, que así para satisfazer a lo que V.Señoría dize de ensanchar más el patín, como porque todas las estangias desinadas como están comengadas hasta agora desde el pie del cellero hasta ariba, y todo lo otro que hecho es, sin mover nada se siga y haga, que sería lo mejor hazer la sala y escalera de la manera que se sigue: Que la sala se hiziese de la anchura de la de Mora, que es la que mejor ancharla tiene, y aun si más quisiese V.Señoría se podría hazer más ancha; ver es que se llevaría del patín, mas sapia V.Señoría que para hazer la dicha sala tendrá el patín de ella fins al celler vell abrá XXXII alnas, que es más ancha que anple, V alnas. Aquesta sala de esta manera tendrá de longaria XXX alnas, y seria mucho luenga para según la anchura, mas puede sacarse para escalera y alguna otra cosa, tanto o quanto a V.Señoría paregerá lo que {blanc} parege para que esta sala tenga tanta longura, y en la anchura que debe tener al doble de luengo; y así quedarán X alnas para escalera y saldrá la escalera al corredor, los corredores tienen de anchura V alnas y son más anchos que los de Arbeca. Si los corredores se hazen sobre pilares, el patín tendría la anchura de vorovina a vorovina (?) lo ya dicho, y el cielo abierto tendrá cinco alnas menos de la longaria, y de la ancharla cinco alnas a la del portal, y haziéndose vayas serán dos alnas y dos palmos anchas. Desta manera desinada la casa y conpartida viene a proporción lo uno a lo otro, porque según el circuito si el patín fuese mayor llevaría los espagios de lo restante, y crea V.Señoría que el patín es harto grande para mayor casa. Una cosa recuerdo a V.Señoría que si la paret vieja que parte de la torre de las rejolas y va a la de la gabieta no se deshaze y haze derecha, nunca estará bien proporcionada la casa, ni

-95-

Page 22: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

será ygual de dentro porque será más ancha a los cabos que en medio, y también recuerdo a V. Señoría que se haga el gellero viejo por la grosura de la primera paret hazia el patín y la del dicho gellero hazia Señoría se gana mucho patio.

2-Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Ms.753/70, Fols. 289-293. Relat anbnim de Vadministrado familiar del ful del virrei Ramón de Cardona, Ferran de Cardona Anglesola, duc de Somma, haró de Bellpuig iAlmirall de Nápols, (c.í560).

Es cierto que ninguna cosa sostiene los estados como verlos a menudo y proveer en aquellos lo necessario. En la casa la orden y la medida, y quando esta falta ella misma se {blanc} no sin gran daño y afrenta, porque quando la bolga está vazía no {blanc} sirve a ninguna cosa, y esto no se dize para haver de thesaurizar, sino por sostener la casa, en la qual es bien que aya un rincón donde esté guardado algo para las cosas inpensadas, o a lo menos se sepa de dónde podrá salir quando sea menester {blanc} la parcimonia acrecienta la hazienda y la prodigalidad la consume y {blanc} y biviendo en orden poca cosa basta, y sin aquella el resto del mundo no bastaría.

La hazienda de V.Señoria está de manera que si conforme a daquella se hoviesse de {blanc} reglar la casa, poca o ninguna habría, y assí es forgado hazerlo porque el tiempo y la qualidad lo gufre, y para poderse sostener es menester {blanc} que abrá caminos como se haga, que hasta aquí no parecen tales que pueda serbirse mano de alguno, sino que viniesse algún criado de los del Excelente duque de Sessa que supiese sostenerla sin dinero, mas no plegué su divina bondad que en la de V.Señoria se haga del modo que se hazia en aquella.

Con saber el Almirante lo que se gastava cada mes en su casa de ordinario, como extraordinario, era al cabo de lo que montava al año, ya estoviesse en las Cortes de Mongón o en la de su Magt. de ordinario o donde quiera, que con esto y con lo que dava a mi Sr* la duquessa, y lo que montavan las quitaciones y gastos ordinarios y ex° de la cámara, sabía en breve tiempo la comodidad y possibilidad que havía para poder gastar, y si algo escasa le parecía, luego llamava al contador y a Peralta y otros que podían tener experiencia desto, y lo hacía poner a la pluma, tanteando y balanceándolo hastal menor quadrante.

Mi Sr̂ la duquessa tenía cuydado que a la fin de cada mes se viesse lo que havía subido {blanc} havía subido menos, miravan el extraordinario y veyian en qué se havía gastado, y según lo hallavan assí lo callavan o lo renyían.. Por maravilla se halla que en los Señores aya cuydado ni sufrimimiento que baste para lo sobredicho, y assí procuran hombres que los descansen, los quales no se han de {blanc} por respecto de ninguno, sino que convenga por su habilidad y bondad y {blanc} padezca necessidad por causa que tenga casa y hijos, por ser más segura la bondad, y por assegurarse desto el Almirante procurava que las cosas se hiziessen no por parezer de uno solo, sino que quando havía de tratar de lo que convenía a su casa, o de lo que havía de mercar, o fuesse paño, seda o provisión de casa, oya el parecer de cada uno sobre aquello por ver qué estava más al cabo,

-96-

Page 23: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

y por lo que comprendía determinávalo con este acuerdo, y no se pagava sino sacando la quenta y por medio de banco, porque de contado podía el criado hazer mangas, y por aquella vía no tanto.

El Almirante muy a menudo solía llamar algún mogo de la cavalleriza, del tinello, de cozina, del aparador y platicava con ellos muchas cosas por saber cómo yvan, y siempre sacava dellos alguna sustancia, por lo qual comprendía que sus cosas no yban bien, y lo mismo procurava de saber por vía de los pages de los desórdenes de su casa, y por ello renyía al mayordomo, al veedor, al dispensero, al del tinello, al cozinero y a las vezes despedía alguno dellos, que no se lo pensava según la culpa.

Y porque su hazienda no se derramasse ni viniesse a menoscabarse, muy a menudo hazía hazer balance de lo que havía gastado, y de lo que quedava del restante tiempo del anyo, por ser al cabo de lo que havía menester, y de dónde lo havía de proveer de dinero, y siempre que parecía que quedava dinero para emplearlos en cosas de adremos de casa, como tafetanes, guadamacís, tapicería, lo comprava. También lo superfino de su casa lo mandava vender, como lo que compró de la almoneda de la Emperatriz, pareciéndole que no quadrava con lo demás que tenía en su casa, y también vendió tapicería de oro y seda, y con estos ardides, y estar muy acomodado lo que gastava y consistía lo de su casa, tovo ánimo de hazer jornadas con el Emperador, quando su persona con grande exército entró en Francia el anyo de 1536, en Alger, en mes de Lorena, en las vistas del rey de Francia en Agazs Muertas y en Villafranca de Miga con Papa Paulo, y muchas vezes en seguir la Corte, y también en convocatoria de Cortes, donde gastó mucho y ganó mucha honra, y de ordinario donde quier que estava hazía plato, en lo qual tenía mucha quenta de lo que se servía fuesse bueno, y assí el gasto de la dispensa llegava a VIU. y passava de VIL U. ducados al año, y por esto no padeció interés de cambios en su vida, y quando comengó a sondear su hazienda no tenía más de XIIII años, que no quiso estar más debaxo de contadores, sintiéndose bastante para governar su hazienda.

Muchos años estovo la casa sin contador, y la baronía de Belpuig sin arrendar, y como la cosa yva algo confusa el año de 45 asentó para este cargo m° Galcerán de Tarragona, hombre de 60 años, que por ser de aquella edad mi Señora la duquessa se servía del para recaudos y negocios, que fue buena comodidad, y era tan hábil que los de la Real Audiencia y los de la Longe le cometían causas de cálculos de quentas, en lo qual ganava dineros. Éste bivio poco. El Almirante acordó de yrse a Tarragona para estar allí para quitarse de la importunidad de los guéspedes de Belpuig y de las visitas de las mugeres que con sus maridos y familias acudían de cadal día con su familia; y por la importunación y fastidio que davan a los vassallos de hospedarlos, acordó de mandarles dar medio real por cama, por lo qual los de Palamós lo sacavan en ecsequentiay no querían hospedar. Determinó su Señoría que pues no estava allí de ordinario como en Bellpuig, que no se les diese ninguna cosa, y assí quando va allá el Señor hazen lista de las camas son menester, y el bayle va aposentando a todos.

-97-

Page 24: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

El año de 48 nació el Señor Don Luys en Tarragona, donde la ciudad por congratularse con su Señor, y por acariciarlo que biviesse allí, le hizieron fuero de muchos drechos, que fue gran comodidad para el gasto de su casa. Tomó allí un contador ábil, mas era mogo, y por una mocedad que hizo en una casa donde solía entrar, lo despidió diziendo que otro tanto pudiera cometer en su casa.

Después entró Diego López Cerdán porque Peralta se cansava de traher la quenta, aunque havía poco o ningún trabajo porque el Almirante trayia la cuenta desta manera; que en la una página continuava lo que entrava, assí de Ñapóles como de Spaña y por encuentro lo que salía assí para el gasto ordinario de la casa, como de lo que davan para la cámara, de lo qual se pagavan quitaciones, y lo que mandava dar en dinero a mi Señora la duquessa, y lo que se gastava en vestir pages y mogos y el gasto por menudo de la cámara; y como el Almirante no toviesse manga por donde se le fuesse el dinero, y sabía que no tenía sino 16 U. ducados escassos, bastávale para poder passar honrradamente, que aunque era poca la entrada, mas bien repartida bastava, mas no le sobrava para poder sacar los pies defuera, como dizen, que quando le sobró algo a su Señoría fue quando postreramente estovo en Madrid, que el dinero que se le remitió allá se avanzaron al pie de 4 U. ducados y con no hazer plato, hizo un lindo bufete de piezas estrañas, y cumplió el número de cinquenta platos medianos y dos o tres dozenas más de tricheros, que eran por todo ocho o nueve dozenas, la qual plata fue salteada dos o tres vezes por quien V.Señoría sabe.

En la casa de su Señoría quando no havía mayordomo, havía veedor, y el primero fue Benet Sever, muerto aquel entró Casas de Tarraga por mayordomo, y no hovo más veedor hasta que murió, y entonces entró Sacosta, al qual como le dio el cargo de la baronía, entró Vicente por veedor.

Casado que fue el Almirante no tovo más cavallerizo sino que encomendó la cavalleriza a un paje que le pareció más inclinado a ello, y de más cuydado, y assí puso en aquella a Joan Ferrante de Súñiga y mandó que uno de los estaferos, el de más confianga, que estoviesse presente al dar de la cevada, y esto mandó que fuese assí porque solía dar al cavallerizo, que era Cario de Stadio, 200 ducados de ratión para cavallo y mogo, y como por respecto del casar el gasto crecía sin poderse escusar, acordó con tiempo proveerlo.

Tanpoco tovo más camarero, que encomendó la cámara a un paje que savia escrevir y quenta, que fue Argensola, que después embió a Ñapóles por vicealmirante, el qual con un quaderno que durava más de un anyo continuava el dinero que entrava y el que salía por póliga de su Señoría, y el gasto por menudo de la persona y cámara de su Señoría, del que dava quenta cada mes, y no era menester que le llamasse camarero, porque servía de ordinario en la mesa llevando la plata a la cozina, y lo demás que hazían los otros pages. Havía en la cámara un ayudante y un mogo.

Tovo el Almirante antes de casar diez y doze pajes, y aún más, los quales yvan vestidos todos de seda con capas negras guarnecidas. Casado que fue, siempre fueron vestidos de Contray de camisas sin ninguna guarnición, y cada mes se les

-98-

Page 25: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

davan gapatos y eran proveydos de camisas y jubones y caigas, y estavan encomendados particularmente al mestre sala porque mirasse que no jugassen y guardassen la crianga que devían en la sala quando havía alguno fuera de casa, que no se assentassen antes bien toviessen cuydado de darle razón o silla si la havía menester. Y el mayordomo, si lo havía, también tenía cuydado dello fuera de la mesa que guardassen lo sobredicho, y que en la sala donde estava él ni otro gentil hombre de casa, no havía ninguno dellos que estoviesse assentado, ni menos les davan tanda para hablar por vía de conversación, y en lo de la guarda tenían gran quenta que no se trastocasse ni faltasse que no se hiziesse, sino el maestre sala los hazía agotar porque cobrassen temor y se guardasse lo dicho.

Los Gentiles hombres cada uno tenía mogo, y holgávase mucho su Señoría, que toviessen cavallo y aún algunos pages los consentía, y si lo tenían podían tener mogo, y esto porque quando havía algún regozijo de bandoleros, o que hurtavan el agua, que pudiessen salir buen golpe dellos Y dormían los Gentiles hombres de dos en dos, y los pages tres.

Mucho tiempo estovo la casa sin secretario porque estava por negocios en Corte, y no le dava más de VI reales el día, y agora no les basta. En este medio tiempo que stava fuera escrivía un page, si es que havía alguno, que notándole bastava. Conviene mucho que esto que se ha de dar al gentilhombre quando le inbían camino, y al paje y al alacayo que esté tassado, que de otra manera sería gran confusión, y assí en casa del Almirante lo estava, aunque aquel tiempo no era tan caro como el de agora, y assí al gentilhombre se le podría dar de ocho a nueve reales el dia, y al page cinco reales hasta seys, y al lacayo quatro reales para quien vaya de mejor gana.

Quando gentiles hombres y pages yvan a tinello a comer, no havía ninguno que toviesse ánimo de conbidar a ninguno sino fuesse el mayordomo o mestre sala, y él señalava donde le hiziessen lugar para assentarse, y este tal havía de ser muy conocido o porque convenía a la casa o porque se le deviesse. En la mesa no se acogían sino gentiles honbres y pages, todo género de gente apegadiza ni los admitía ni los arrostravan, y los que se combidavan más de una vez havían de ser conocidos y que no lo hazían por {blanc} y estava proveydo y advertido que ninguno de los de casa traxesse amigo a comer, y si era hermano o pariente muy cercano le darían de comer dos o tres días con licencia del mayordomo, dando razón.

Tenía mandado su Señoría quel pan y el vino que se pasava en el tinello fuesse quasi tan bueno como el de su mesa, que no le pudiessen poner tacha, diciendo questo honrrava la casa porque algunos que no eran a tiempo a la mesa de su Señoría, se baxavan con el mayordomo al tinello y solían darles la cabecera de la mesa. Algunas vezes el Almirante, estando en la mesa, preguntava qué havía de scudilla para la gente, y como se lo dezían hazíase dar de aquello y lo comía, porque siempre y de ordinario havía escudilla espessa, y assí los cozineros estavan sobre aviso que estoviesse bien guisado lo que aparejavan para el tinello. La entrada y salida de la mesa el mestre de tinello siempre les dava aguamanos, y el clérigo, que de ordinario lo havía, dava la bendición y hazía gratias.

-99-

Page 26: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

El pan era tan bueno quel de la mesa de su Señoría le Uevava poca avantaja, y con ser assí y el vino tanbién, las otras cosas se toleran, y por experientia se vee que más se gasta del ruyin que del bueno, que deste no se pierde ni paja, mas es menester muy a menudo visitar la dispensa por ver lo que pages y otras gentes procuran con el dispensero, maestre de tinello y reposteros de plata, que son muchos de mesa y se llevan infinito pan que después no sale a luz, y dando el cozinero achaque de tostadas y sopa se lleva demasiado, y aun roba specias, agúcar, azeyte y carne, que con ello mantiene comadres y aun casas; y assí el dispensero deve de yr a la cozina con el agúcar y specias para que delante del las pesen, y también al partir de la carne y meter en el barquín, que esté presente el veedor y el maestre tinello, que si no se haze assí viene a faltar al tinello y dello sale la renyina y el desorden.

La provisión del pan se variava muchas vezes, porque si assertavan algún buen panadero que no robasse, mercavan el trigo, del qual y de la harina hazían ensayo, assí del pan de la mesa como de la gente, y conforme a como salía cozido veyian lo que salía del quintal, y desta manera havía de continuar y servir la casa, y mas si tenia gana de grangear y aprovecharse luego se conocía porque no le havía bien cozido porque pesasse mucho, y por esto, y también por passar demasiado la harina, salía el pan grossero y assí lo despedían y tomavan otro expediente y era darlo a destajo, tantas libras por arroba, y el salvado y lo demás se queda para el hornero. En esto si el trigo es de mucho peso y que acoja mucha agua, hazen maravillas los horneros, ganan mucho y la casa no pierde si lo cuezen bien, mas todo esto podría ganar la casa quando el official quisiesse contentarse de su quitación, y assí no es caro quando es bueno por la quitación que lleva.

En la cozina se gastan muchas specias y también agúcar, y en el aparador lo mismo, sobre lo qual se platicava muchas vezes cómo se podría hazer que no saliesse tan caro, y el remedio era comprarlo del mercader y no de la tienda, y dávanlo fiado por algunos meses y pagándolo luego más barato. Esta grangería hazía mi Señora la duquessa, con hazerlo guardar debaxo de llave a sus mugeres, y dávanlo quando era menester, mas muchas vezes la abundancia de las cosas es causa que se gasta más, y assí sale más caro.

El Almirante, que esté en el cielo, tenía la mayor memoria que toviesse hombre y hazía professión dello, tanto que afirmava que un negotio que habría 4 o 5 anyos que passó, que se acordava de lo que tenía en las manos, o si mirava al techo o a la vidriera; y quando no estava satisfecho de una cosa siempre estava preguntando cómo y de qué manera era, y porqué aquello, y desta manera desenterrava los negocios y los sabía de lo muy hondo, y por ser al cabo de interesses de cambios se yva a la Longe y hazía llamar mercaderes ancianos, y platicava con ellos cómo y de qué manera podía encaminar su dinero que tenía en Ñapóles o Barcelona, para poder bivir con él en la Corte o otro cabo, que no padeciesse interés, y no lo hazía tanto por esto como por no haver de star subjecto al parecer de sus criados, y también que no se confiava demasiadamente dellos, y siempre los mirava en lo de sus negocios con la barba en el hombro, como dizen.

-100-

Page 27: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

A V. Señoría no se le conoce ninguna parte deste cuydado, y si le ay dúrale pocas horas, antes por bivir descansado todo lo remite a sus criados, y no sé yo que se duelan tanto de su hazienda ni de verle puesto en necessidad, que tengan cuydado de buscar ni hallar expediente para sacarle dello, ques la cosa más dura y áspera que se pueda ymaginar, que si estos fuessen bastantes, como un florentín muy cursado, no me maravillaría que V.Señoría lo confiasse dellos, mas porque lo alcanza mejor de todos que a estos les falta la experiencia, de la qual dependen las cosas, y de aquí salen bastantes prudentes para prevenir y antever las cosas, lo que falta en esta casa, estando puesta en el punto más extremo, pues no ay de qué poder confiar de lo de Cathaluña.

Acordarse ha V.Señoría que al marqués de los Vélez le embió a dezir que si podía passar con seys criados, que no toviesse más, bien entendido estava porqué lo dezía, y le pesava por tenerlo de tal parte, por lo poco que le convenía a V.Señoría. Ycon esto todavía assentare la casa del modo que la tenía el Almirante, y aun algo mayor por lo que se usa.

1, el duque, 1 la duquessa, 3 donzellas, 2 mogas, 1 barrendera, 1 la vieja que va por todo, 2 el viejo de respecto con mogo, 3 pages, 1 mogo para llevar la vianda, 1 la ama/19,40/59.2 maestre sala, 2 camareros, 2 la copa, 2 contador, 2 secretarios, 2 veedores, 6 pages, 5 alacayos, 2 comprador, 1 dispensero, 2 maestre de tinello, 3 cozinero, 2 repostero de plata, 1 mogo de cámara, 1 guardaropa, 2 hazemileros, 2 cotcheros, 3 mogos de cavallos/40.2 cavallos de la persona, 2 quartagos, 2 muías de gilla, 2 cavallos de carroga, 5 cavallos de gentilhombres, 4 hazemilas, 2 muías para coche/ 19. 7.500 L.

La casa de V.Señoría como arriba está assentada, sin poderse escusar, ha menester siete mil y quinientas libras, comprendido cámara y toda cosa para poderse sostener medianamente, y aun es menester Dios y ayuda, según la condición de la gente y la costumbre della. Este dinero yo no sé ni hallo de dónde poderle sacar, por estar esta hazienda a vínculo tan clausulado, y assí son menester buscar los expedientes fuera de Cathaluña, y en la confianga para reparar todo esto se ha entendido de V.Señoría que depende de lo que ha de sacar de la Val de Almonazir, lo qual ha tanto que dura que con estar confiado dello, con facilidad ha supportado interesses excessivos, pensando poderse remediar con ello presto, y difiérese tanto que sabe a desperatión. Considerando de la manera que están las cosas, las quales dependen de la fortuna, assí bien de qualquier pobre hombre, pues que en esto no ay excepción de persona que assí tiene término V.Señoría como cada qual, y si esto sucediesse, lo qual no plegué a Dios, succedería en su casa la mayor confusión del mundo, porque no habría con qué poder cumplir ni pagar lo que deve, ni tanpoco para refugios del alma, porque el interés de tercero es primero, y después los gastos funerarios, que ni para el uno ni para el otro no habría, y dexar tal renombre no sé si conviene.

En demás con estos vassallos dice quien ha recebido tantas buenas obras, que no merecen tal paga, supplico a V.Señoría lo mande considerar todo, a lo qual yo

-101-

Page 28: La casa deis barons de Bellpuig o Vascendéncia dltália en ... · deixava quasi mai les mans buides; aquest seria el cas de Cristófor d'Icard, batlle general de Catalunya, mort

no sé remedio sino el que diré. Primero que V.Señoría se fuesse a la Andaluzía con la menos costa que pudiere, aunque esto repugne algo a la condición de V.Señoría y a la de sus criados, que no hazen fundamento sólido, y confederado con los que le tienen buena voluntad en Vaena y Cabra, procurar de entrarse en casa de su tía y entroduzir a bivir de aquello toda su casa, assí como lo haze el Señor donjuán de Guzmán, que no sólo se contenta de ser alimentado, mas aun hecha mano del dinero de contado, haziéndose V.Señoría como un mayordomo de aquella hazienda, pues siendo Dios servido ha de administrarla, y agora es más fácil que nunca por estar ausente, con passar toda la casa de su tía y de V.Señoría en Cabra, por maña que quando buelva aya perdido el tino de aquella y acuerde otra cosa, pues tiene lo que le venía de la dote, que lo peor que desto podría succeder sería dexar su muger y yrse, y no sería sin ha costa (de) hazerle la costa con sus criadas, dissimulando con buena frente la necessidad en qué está V.Señoríay las cosas de acá, que con un ruydo de dos mil cucados se encubría toda cosa, y por otra parte pensar en el remedio de su casa, la qual está tan prostrada que más no puede.

Si Dios fuesse servido, que lo de la Val se effectuasse, pagando ante todas cosas los interesses a cambios, que estos comen más que polilla, tomasse V.Señoría el expediente que toman los señores de Ytalia y los cavalleros más principales y de título de la Ribera de Genova, que es hazer la mercancía lícita, como sería que V.Señoría procurasse por la vía de don Matías, que el Conde de Aranda diesse en la primera paga 20.U, a ver que se porrogasse la última algún tienpo, y que los 20.U enpleasse luego en redimir el interés de los cambios, y los otros en la Andaluzía, por mano tercera, en hazeytes la Navidad que viene o poco ante señoría En los quales dentro del año doblaría la moneda y quigá más, como allá es permitido, y muchos se hazen desta manera.

-102-