Just impossible, de Jean-Luc Nancy

37

description

Breu conferència sobre el just i l´injust "Tenim, per tant, una idea del just i de l'injust, però no sabem massa bé com definir el que és exactament just o injust. Ens adonem que això porta més enllà que la llei, a una altra cosa que la llei. Potser això hauria de portar a principis de fons, que permetrien dir el que és realment just. Però, quins són aquests principis? Si sortim de la llei tal qual està escrita en el Codi i tal qual és aplicada pels advocats, què ens trobarem? Una altra llei dita la llei del més fort"

Transcript of Just impossible, de Jean-Luc Nancy

Page 1: Just impossible, de Jean-Luc Nancy
Page 2: Just impossible, de Jean-Luc Nancy
Page 3: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

Just impossibleJEAN-LUC NANCY

Page 4: Just impossible, de Jean-Luc Nancy
Page 5: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

Just impossible JEAN-LUC NANCY

Breu conferència sobre el just i l'injust

Editorial PROTEUS

Page 6: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

Primera edició: gener 2010

© Jean-Luc Nancy«Juste impossible»© Traducció de Pilar Ballesta i Pagès© Aquesta edició: Editorial Proteusc/ Rossinyol, 408445 Cànoves i Samalúswww.editorialproteus.com

Dipòsit legal: ISBN: 978-84-937508-1-7

Imprès a Espanya - Printed in SpainRomanyà Valls S.A. - Capellades

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copy-right», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aques-ta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia, el tractament infor-màtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Direcció editorial: Miquel Osset HernándezDiseño editorial: Ana Varela

Page 7: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

Entre 1929 i 1932, Walter Benjamin va redactarper a la ràdio alemanya uns programes destinats a lajoventut. Narracions, xerrades, conferències, vanser recopilades més tard sota el títol de Llums per ainfants.

El Centre dramàtic nacional de Montreuil iGilberte Tsaï decidiren agafar aquest títol perdonar nom a les «breus conferències» que orga-nitza cada temporada i que s’adrecen tant als nens(a partir de deu anys) com als qui els acompanyen.Cada vegada, no es tracta només d’il·lustrar, de des-vetllar. Ulisses, la nit estelada, els déus, les paraules,les imatges, la guerra, Galileu... els temes no tenenlímits però hi ha una regla de joc: que els oradorss’adrecin efectivament als nens, i que ho facin foradels senders establerts, en un moviment d’amistattravessant les generacions.

Com que l’experiència arrelà, se’ns acudí trans-formar aquestes aventures orals en llibrets.

Page 8: Just impossible, de Jean-Luc Nancy
Page 9: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

Breu conferència sobre el just i l'injust

Just impossible

Page 10: Just impossible, de Jean-Luc Nancy
Page 11: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

11

El text que teniu aquí és la transcripció de la confe-rència que vaig pronunciar al Teatre de Montreuill’octubre de 2006, en el marc de les «breus confe-rències» destinades a un públic de nens, creadesper Gilberte Tsaï, que dirigeix aquest teatre. Vaigparlar de manera improvisada. No hi vaig pas anarsense notes, però sí sense text escrit, ja que la sevapresència només hagués obstaculitzat el contacteamb aquell públic ben particular. Aquí, doncs, nollegirem un text, sinó la transcripció d’un discursespontani, amb els seus accidents i les seves aproxi-macions. Aquesta transcripció se n’ha assegurat ambmolta cura i intel·ligència (per Maïlys Bouvet) peròés inevitable que es perdi en la forma escrita bonapart del moviment i de l’entonació. Aquesta pèrduapot arribar a fer perillar de vegades una mica el sen-tit. Tot i això, vull conservar aquesta transcripcióretocant-ne només algun detall ínfim: com per la

Page 12: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

12

publicació de la meva anterior conferència (Al cel i ala terra), vull evitar qualsevol transformació siguiquin sigui el tipus d’escrit. Cal que la petjada de l’es-deveniment conservi el seu caràcter petjada —ja queés del que es tracta— amb la injustícia que això com-porta. Però també és fer justícia, indirectament, aldiscurs viu i destre, al qual per acabar tot escrit ha deremetre secretament.

De tota manera, he considerat necessari intro-duir alguns subtítols a fi d’escandir pels ulls i el pen-sament un text en flux continu al que en podrienfaltar referents.

Finalment voldria exposar aquí una recança: novaig parlar de la pena de mort, quan en la meva res-posta a la segona pregunta hagués sigut natural fer-ho. Vaig dubtar, pensant que la pregunta potser vin-dria de la sala, fet que hagués sigut preferible. I lla-vors l’ocasió va passar. Que la pregunta no haguéssorgit demostra que per aquell públic no és imme-diatament present.

Page 13: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

La idea de just

Page 14: Just impossible, de Jean-Luc Nancy
Page 15: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

15

Penso que vosaltres —d’ara endavant, aquesta tarda,quan digui «vosaltres», serà per adreçar-me alsnens, no als adults presents— potser no sabeu elque és just i el que és injust. Potser no podeu, així,fer-vos-en una idea, però tot i això sabeu molt bé elque és suportar una injustícia, considerar que «noés just» o fins i tot que «és veritablement massainjust», com deia sempre un personatge de dibui-xos animats que es diu Calimero; potser actual-ment ja no el coneixeu, és un ocellet amb un tros declosca d’ou al cim del cap. Per tant, tots vosaltressabeu alguna cosa sobre allò que en diem el just il’injust. Un nen, que a més és a la sala, quan hasabut que jo parlaria del just i de l’injust, ha fetexpressament de demanar-me abans: «De què par-laràs, justament?». Aquesta reflexió prova que hiha una idea del que això representa.

Podem partir d’aquesta reflexió: «De què parla-

Page 16: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

16

ràs, justament?» El nen que m’ha fet aquesta pre-gunta —Simon, per no dir-ne el nom— s’adonavaprou que feia un joc de paraules, tot i que potserencara no sabés explicar-ne les subtilitats. Fent-meaquesta pregunta, volia saber de què parlaríemexactament, precisament. No és el mateix que dir«no és just». No es tracta, en aquest cas, d’exacti-tud. Aquesta diferència entre el «just», moral,oposat a l’injust, i el «just» de l’exactitud podriaser el fonament de la nostra reflexió durant aquestaconferència; però podem tornar-hi al final.

Veieu clarament que el «just» de l’exactitud noté el mateix significat que el «just» que s’oposa al’«injust». Podríem dir: «el contingut d’aquestaampolla omple just dos gots»; si no és així, si el con-tingut de l’ampolla només omple un got i mig, nodirem pas que és injust. Com passa amb moltesparaules, moltes idees, nocions, per fer servir unterme més culte, o, per fer servir un terme encaramés culte que utilitzen els filòsofs, conceptes, tenimun coneixement, al que podríem anomenar intuï-tiu, espontani, de la paraula «just». Sabem clara-ment del que es tracta, però encara s’ha de desenvo-lupar la idea, el concepte, i potser desenvolupant-la,ens adonarem que aquesta paraula que crèiem saberporta cap a problemes i qüestions difícils que ni tansols sospitàvem. És el que intentarem de veure junts.

Tornem al sentit que jo anomeno «moral» de

Page 17: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

17

la paraula «just», és a dir, allò que és just per opo-sició a l’injust. Penso que molts de vosaltres estaríeud’acord en dir que el que és just, és el que està d’a-cord amb la justícia. En el títol de la conferència,hem triat «el just, l’injust», essent el just la qualitatdel que és just i, per consegüent, la qualitat d’allòque pertany a la justícia, essent el que és injust allòque és contrari a la justícia. Però de seguida es pre-senta una petita dificultat. Només és una petitadificultat de llenguatge però porta evidentment capa altres problemes. Quan jo parlo de la «justícia»,penso que molts de vosaltres penseu en el que passaal palau de justícia. El palau de justícia, com sabeu,és el lloc on s’apleguen els tribunals, on es reuneixenels jutges i on es tracten els processos. Les personespoden ser-hi acusades, després ser jutjades, serdefensades per advocats i el que s’anomena un pro-cés porta o bé a la condemna o bé al que s’anomenauna absolució de les persones acusades. En l’úscorrent de la paraula «justícia», primer de tot pen-sem en la justícia que forma part de les grans insti-tucions de l’Estat; hi ha un ministeri i un ministrede Justícia. Però al palau de justícia, al tribunal, estracta d’aplicar la llei, a través de la seva interpreta-ció pels jutges, pels advocats, pels mateixos acusatso pels que acusen. Aquesta justícia, la justícia entant que institució, no és la qualitat d’allò que ésjust, és la institució que aplica la llei.

Page 18: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

18

La llei, és sempre justa? Esteu tots a punt de con-testar que no, tot i que potser no en tingueu capexemple per donar. Espontàniament, desconfiemde la llei. Penso que tothom s’adona clarament quesi la idea de justícia, del que és just, es confonguésamb la llei, alguna cosa no rutllaria. D’aquí a unsmesos, a França, serà prohibit fumar en tots els llocspúblics, però de moment, això encara no passa.Quina és, per tant, la situació més justa? Si es potdir, quin és el «just» vertader.

Jo pertanyo a una generació que va viure l’inicidels cinturons de seguretat. Vosaltres pugeu alcotxe i us cordeu el cinturó, és un reflex, però quanjo tenia un xic menys de trenta anys, va ser introduï-da, per llei, l’obligació de portar un cinturó de segu-retat. Hi havia gent, en aquell temps, que estavamolt enfadada, i que creia que aquesta llei era injus-ta. Sostenia la idea que el fet d’obligar una personaa collar-se al seient del seu cotxe amb una corretjaera un atac a la llibertat. En aquell temps vaig tenirun accident de cotxe i no duia cinturó. Si haguésdut un cinturó, m’hagués fet menys mal.Actualment, tothom considera que és just que lallei imposi dur el cinturó de seguretat. Podríemmultiplicar els exemples, n’hi ha molts. De la matei-xa manera, vosaltres esteu acostumats, actualment,a una gran varietat de noms, molt més gran del queera fa vint o trenta anys. Fa trenta anys, la llei prohi-

Page 19: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

19

bia posar als nens francesos determinats tipus denoms, per exemple els noms que pertanyen a la llen-gua o a les tradicions bretones. Alguns pares quehavien posat noms bretons als seus fills van haver depassar per un tribunal. Actualment, això semblaque sigui una antigalla rara, però la cosa no és pastan antiga, encara que us ho sembli.

Per tant, enteneu que la llei no és necessàriamentjusta. Però això no vol dir que cada un de nosaltrespugui decidir que no compleix la llei perquè consi-dera que no és justa. És una altra cosa. Es tracta desaber com decidir la llei, a partir de quines discus-sions dels ciutadans o dels seus representants. Demoment, considereu això: si entenem que la llei, perella mateixa, no és sempre justa, és que tenim unaidea del just, del just vertader, de la justícia com aidea, com a ideal, i no només de la justícia en tantque institució. Tenim per tant una idea de la justíciamés enllà de les lleis, potser fins i tot d’una justíciaper la qual no pot haver-hi llei, una justícia que nopot ser closa en una llei, que és més que qualsevolllei. Tots nosaltres tenim, tots vosaltres teniu, el sen-timent, la idea que hi ha el just o l’injust sense queaixò hagi de tenir necessàriament relació amb la llei.

Penso que molts de vosaltres sabeu què és aixòde rebre, a classe o a casa, un càstig que objectiva-ment no us heu merescut. Segurament alguns devosaltres heu estat castigats perquè un company

Page 20: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

20

havia fet l’imbècil i el mestre us va castigar els dos, ofins i tot tota la classe. Un professor no hi és per serjust amb cadascun de vosaltres; hi és perquè l’ordreregni per a tothom. Poc importa, rebeu un càstigque no us heu merescut i exclameu: «És massainjust!» Coneixeu altres formes d’injustícies: uncompany es passeja amb una nova consola de jocs—tant li fa quina sigui, no seria just que jo fespublicitat— però vosaltres, vosaltres no la teniu iels vostres pares es neguen a comprar-vos-la. Ésinjust. Però, per què? Això no té res a veure amb lallei; pot ser per raons de diners, que la família delcompany té més mitjans, o de principis dels pares,que prefereixen que no passeu tres quarts del vostretemps amb una consola de jocs. D’altra banda,aquesta decisió educativa pot ser extremament justaen relació amb la vostra feina i el vostre futur. Peròjo no sóc aquí per fer de pare.

Vosaltres sabeu, per tant, teniu la idea, el senti-ment, que hi ha just i injust sense que pugueudonar-ne el significat, el principi general. Per exem-ple, és just que tothom tingui la consola «dallon-ses»? Potser vosaltres estaríeu a punt de dir «sí»,però quantes consoles de quants tipus és just quetothom tingui? És molt difícil tenir-ho tot encompte. Si mireu els diaris, la tele, veieu claramentque vivim en un món en el qual s’intenta fer-noscreure que seria just que tothom tingués totes les

Page 21: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

21

consoles, tots els ordinadors, tots els videojocs pos-sibles i imaginables. Però us adoneu clarament queaixò grinyola, que realment això no pot ser unaqüestió de justícia.

Tenim, per tant, una idea del just i de l’injust,però no sabem massa bé com definir el que és exac-tament just o injust. Ens adonem que això portamés enllà que la llei, a una altra cosa que la llei.Potser això hauria de portar a principis de fons, quepermetrien dir el que és realment just. Però, quinssón aquests principis? Si sortim de la llei tal qualestà escrita en el Codi i tal qual és aplicada pelsadvocats, què ens trobarem? Una altra llei dita lallei del més fort. Potser és el que fa que el companytingui una consola més que jo, o que tingui unaconsola i jo no en tingui, perquè és més fort en elsentit en què la seva família té més diners, la qualcosa és una forma de força. Molts de vosaltrescreieu que el més fort físicament té raó i que és justque hagi guanyat perquè ha ventat un clatellot al’altre. La justícia, en aquest cas, es confon amb labaralla. Però estic segur que molts de vosaltres pen-seu que la llei del més fort no és una llei, que no potser una llei. Sinó és la dita llei de la selva, i justa-ment, a la selva, on només hi viuen animals, els mésforts dominen els més febles. L’expressió «la llei dela selva» juga amb una contradicció: a la selva, noes tracta de lleis, sinó de relacions de força.

Page 22: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

22

L’ús de la força sola no pot ser just, això també,prou que ho sabem. Fins i tot si ens tempta deconsiderar, sovint, que el més fort té raó, sabemprou bé que la força no pot ser justa per ella matei-xa. Amb tot i això és un model que es fa servirmolt en el nostre entorn: les pel·lícules deSchwarzenegger, per bé que darrerament en facimenys perquè és governador de Califòrnia i ja noté temps de fer cinema, les de Van Damme otambé videojocs com Street Fighter. De tot aixòse’n desprèn un model de justicier, de qui fa justí-cia perquè és el més fort, perquè té més músculs,perquè té, com Schwarzenegger, dues metrallado-res, tres bazookas, i ho demoleix tot. Llavors esdiu que es fa la justícia ell mateix. És un model quepot ser molt seductor, podríem creure fàcilmentque és això el que és just. Totes aquestes històriestenen lloc més enllà de la llei: la llei és impotent,els policies no aconsegueixen res, però apareixSchwarzenegger, ho demoleix tot i soluciona elproblema. Efectivament, ho trenca tot, però, enaquestes pel·lícules, sempre obra per una causajusta: hi ha, per exemple, una pobra nena que estàamenaçada per terribles gàngsters. Ni en lespel·lícules de Schwarzenegger, ni en l’òptica que elmés fort podria fer la llei, no trobem la idea que hiha d’haver una causa justa al servei de la qual esposi la força.

Page 23: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

23

Sabem, dins nostre, el que vol dir la paraula«just». Sabem, per exemple, que és injust repartirun pastís en parts desiguals. Si, fins i tot siSchwarzenegger arriba i talla un tros ben gros pera un i un de ben petit per a vosaltres, és injust.Prou que ho sabeu, aquesta situació es dóna fre-qüentment en els àpats, sovint mireu si la porciódel veí és ben igual que la vostra. Ara bé, compren-dreu que pot ser del tot just donar a algú un tros-set petit de pastís, per no dir gens de pastís: si unnen és diabètic, és perillós per a ell menjar massapastís. El que és just, per a ell, per a la seva salut, ésno fer-li menjar sucre. També sabem que és injustpagar menys el treball d’una dona que el treballd’un home, tanmateix això es produeix de maneramolt freqüent. És injust i tanmateix no està del totprohibit per la llei. Però és just cobrar més per unafeina més dura o més perillosa. Què hi veiem alcapdavall d’aquesta reflexió? Tots nosaltres sabemque és just donar a cadascú el que li correspon.«Donar a cadascú el que li correspon» o «donara cadascú el que li pertoca»: aquesta definició dela justícia és molt antiga, és tant antiga com la nos-tra civilització. És una fórmula, una frase, que tro-bem des de l’Antiguitat la discussió de la qual hapreocupat molt de temps i segueix preocupant-nos actualment. Potser és impossible acabar laqüestió; és el que us mostraré.

Page 24: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

24

El que correspon a cadascú

Dient que és just donar a cadascú el que li corres-pon, teniu una bona definició de just, i malgrataixò estic segur que veieu de seguida on sorgeixenles dificultats. Què és el que correspon a cadascú?Ja hi arribarem, però per començar parlarem d’unaprimera dificultat que copseu potser menys fàcil-ment. Donar a cadascú el que li correspon, és pri-merament començar fer coexistir dos principisdarrera el terme «cadascú»: un principi d’igualtat,d’entrada: «cadascú» és considerat exactamentcom tots els altres, i un principi de diferència propia cada persona, perquè el que correspon a la Nicolepotser no és el que correspon a en Saïd i el quecorrespon a en Gaël no és necessàriament el quecorrespon a en Jonathan. Hi ha dos principis:igualtat i diferència.

Si esteu d’acord, jo proposaria dir igualtat i sin-gularitat. La singularitat és el que és propi a cadascúen tant que és un ésser singular, que és únic. Igualtati singularitat són inseparables dins la idea de justíciai, alhora, poden entrar, potser no en contradicció,però sí en conflicte. Això ens ensenya una primeracosa molt important: el just i l’injust es decideixensempre en una relació amb els altres. En el just i l’in-

Page 25: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

25

just, es tracta dels altres i de mi, però sempre de mien relació amb els altres. Em pertoca el que emcorrespon com pertoca als altres el que els corres-pon. El que vol dir que no pot haver-hi mai justíciaper a un de sol, això no tindria ni sentit. Per tant, lajustícia només existeix en relació amb l’altre. És peraixò que el fet de fer-se la pròpia justícia no té capsentit. Tanmateix, és veritat que cadascun de nosal-tres, en la seva persona singular, té dret a un reconei-xement completament particular. No seria just, perexemple, decidir que tothom ha de tenir els cabellspèl-roigs i obligar tothom a tenyir-se els cabells. Alcontrari, els matisos singulars dels cabells són part,tot i que només sigui una ínfima part, del que éscadascú, singularment.

Així doncs —segona part de la definició— quèés el que correspon a cadascú? Ara no ens planteja-rem el fet de saber com donar o tornar a cadascú elque li correspon. Però podem distingir fàcilmentalguns elements del que correspon a cadascú:cadascú té dret a viure, en conseqüència, correspona cadascú tenir els mitjans per viure, alimentar-se oprotegir-se de les intempèries; cadascú té dret a serinstruït, és just per tant que cada nen pugui anar al’escola. Estic segur que ara mateix alguns de vosal-tres pensareu: «Això, no és tan segur que siguijust.» I tanmateix, l’escola per a tothom, formapart de la justícia, perquè no tenir instrucció i cul-

Page 26: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

26

tura, és no poder desenvolupar totes les possibili-tats d’home i de dona en la seva vida. De la matei-xa manera, és clar, cadascú té dret a la sanitat, pertant, a poder ser curat, i cadascú hi té dret, també,quan un destí que podria ser qualificat, potser, d’in-just, l’ha fet néixer minusvàlid. És just, en aquestcas, tenir accés a determinades atencions, poder ferservir una cadira de rodes, tenir un accés per aminusvàlids, etc. És just que això ho estableixi lallei. Actualment, la llei obliga a que, en els trans-ports i els llocs públics, hi hagi accessos per a cadi-res de persones minusvàlides. Podríem continuarmés estona aquesta discussió sobre el que és just i elque ha de ser reconegut com a just per tots en unasocietat donada, en matèria d’educació, d’allotja-ment, de sanitat, de salari, de condicions de treballi de vida, perquè que hi ha moltes coses que sabemclarament que són justes.

Aquesta discussió ens portaria, si tinguéssimtemps per fer-ho, cap a la llei. És per això que la lleicanvia i evoluciona, perquè es fa palès que hi ha talo tal altra exigència de justícia a la qual, fins alesho-res, no es prestava atenció o no era prou visible. Pertant, això ens portaria, novament, cap a la llei i a allòque sempre hi haurà per canviar, per reformar, peradaptar. Actualment, sabem que el fet de fumar ésmolt dolent per a la salut i per a la gestió del que s’a-nomena sanitat pública degut a les atencions que

Page 27: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

27

necessiten totes les persones que pateixen càncers omalalties pulmonars a causa del tabac. És per aixòque és necessari que la llei evolucioni. La llei no can-via cada dia, però sempre hi ha bons motius permirar de transformar-la o de crear-ne de noves, pertal que la societat esdevingui més justa.

Però cal assenyalar de seguida que no aconsegui-rem mai dir completament, integralment, exacta-ment, el que correspon a cadascú en particular.¿Com podem resumir el que correspon a cadascú denosaltres en tant que és una persona única, en tantque és la Nicole o en Saïd o en Gaël o en Brahim?En certa manera, podríem dir que només cal quesigui reconegut com algú singular. És una llista infi-nita: quan hauré acabat de ser just amb la Nicole oen Saïd? Quan l’hauré acabat de reconèixer, nonomés com un company o una companya o comalgú interessant perquè pot deixar-me la consola oajudar-me amb les mates, sinó de reconèixer-lo a ell,de veritat? Fent aquesta pregunta, veiem com esforma la divisió més àmplia entre el just moral i eljust de l’expressió «justament», l’exactitud, l’ajusta-ment. No hi ha ajustament possible d’aquesta justí-cia. Podríem dir, si voleu, que la justícia és necessà-riament sense justesa o sense ajustament. Jo puc, perdescomptat, comprar roba per a la Nicole o per a enSaïd, però val més que la compri de la seva talla, pertant, que sigui ajustada.

Page 28: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

28

(Adreçat a un nen de la primera fila.) Sí, et potfer riure, però si et compro uns texans de la mevatalla, faràs mala pinta...

Per tant, la roba ha de ser ajustada fins que la per-sona hagi acabat de créixer. Però, què serà ajustat siens interessem en l’aspecte decoratiu de la roba?Quins texans són més justos? Els blaus, els negres oels grisos? Evidentment, no és possible dir-ho. Perdescomptat, hi ha coses més importants que la roba,hi ha allò que cadascú desitja, allò que agrada acadascú, allò que cadascú somia. Però també hi haalguns assumptes vers els quals no som del tot justosamb nosaltres mateixos. Penso en el nen diabètic delque parlava abans: tots nosaltres, si més no molts denosaltres, tenim ganes de menjar llaminadures, peròés perillós menjar llaminadures quan s’és diabètic.Igualment, sovint teniu molt poques ganes de fer elsdeures i, tot i això, és necessari fer-los. Però, penseuen això per vosaltres mateixos, podeu anar encara isempre més enllà, no hi manera de cloure la llistadel que correspon realment a cadascú.

L’amor, la justícia impossible

En última instància, només hi ha una cosa quecorrespongui a cadascú, és el que s’anomena l’amor.No només l’amor de les històries sentimentals, l’a-

Page 29: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

29

mor que us fa riure quan un noi petoneja a unanoia o d’altra banda quan un noi petoneja a un noio una noia petoneja a una noia, sinó l’amor en elseu sentit més ampli. Sabem molt bé que estimaralgú, vol dir que el considerem pel que és, singular-ment, i que estem disposats a fer-ho tot per aques-ta persona, a donar-li tot perquè tot li correspon.Això no vol dir donar-li qualsevol cosa, incloent elque és dolent. Evidentment, els pares o, en general,els adults responsables dels nens hi són per intentarsaber el que és just, el que és bo. És per això queexisteixen els drets dels infants i que no són elsmateixos que els drets dels adults. Els adults tenenel deure de pensar en el que és just, per bé que nopuguin saber mai exactament de què es tracta. Unadult just amb els nens no és un adult que creusaber el que és just: faràs mates i xinès, portaràstexans d’aquest color i faràs aquest ofici —si femmates o xinès, podem fer moltes coses. No, unadult no pot saber el que és just perquè no és unaqüestió de saber. Tot i això, s’ha d’esforçar en pen-sar en el millor en una direcció de la qual, en elfons, només l’amor pot donar-li el rumb.

En conseqüència —em pararé després d’aixòperquè puguem discutir— podríem dir que serjust, un cop dit tot el que acabem de dir, un copreconegut el mínim del que correspon a tothom,és ser capaç de comprendre que cadascú té dret a

Page 30: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

30

un reconeixement. No tornaré a fer servir la parau-la «amor», ja que aquesta paraula pot fer-nosconfondre motius sentimentals i altres motius;farem servir, per tant, una altra paraula: reconeixe-ment. Aquest reconeixement ha de ser infinit; ésun reconeixement que no pot tenir límits. Pertant, en el fons, és impossible de realitzar comple-tament —impossible d’ajustar. Això ens pot per-metre dir, doncs, que ser just, no és pretendresaber el que és just; ser just és pensar que el mésjust encara està per trobar o per comprendre; serjust és pensar que la justícia encara està per fer, queencara es pot demanar més i anar més lluny.

En la història de la Segona Guerra Mundial, esva anomenar Els Justos, segons una apel·lació de latradició jueva vinguda de la Bíblia, a les personesque, sense ser jueves, havien salvat jueus, els havienallotjat i protegit contra les lleis que van ser en undeterminat moment, desgraciadament, les lleis dela França i l’Alemanya nazi. Per què aquestes perso-nes van rebre el nom de Justos? Perquè, a despit dela llei, a despit de les seves afinitats naturals, senseser jueves, sense tenir lligams de religió o de comu-nitat amb els jueus, es van dir: «No pot ser que hihagi gent perseguida degut a la seva religió. No ésuna raó vàlida, fins i tot és la raó més injusta delmón.» No és just en absolut dir: «Tu estàs con-demnat perquè ets jueu, esquimal, àrab, malí o no

Page 31: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

31

sé què més?» És simplement el que s’anomenaracisme i en aquest cas precís, el racisme com a anti-semitisme. Per tant, es va anomenar Els Justos lagent que no sabia res de les persones que salvaven oque es van esforçar per salvar, sovint arriscant-s’himolt, arriscant-s’hi la vida, simplement.

Ells només sabien això: aquelles persones teniendret a un reconeixement infinit, sense límit, i fins itot arriscant-s’hi la vida. No dic pas que aquestaidea hagi de ser l’únic eix de pensament a propòsitdel just i de l’injust, però penso que la idea que hau-ria de dominar el nostre pensament és que el just,aquesta vegada en el sentit de la qualitat, del fet deser just, és donar a cadascú el que ni tan sols sabemque li devem. Es tracta de considerar simplementque és una persona i que té dret a un respecte abso-lut. Heu de pensar això per vosaltres mateixos, no hihaurà mai ningú que us vingui a dir: «Aquesta és lajustícia absoluta.» Si algú pogués dir això, potserno ens caldria ser justos o injustos, només ens cal-dria aplicar estúpidament el que seria una llei.

Page 32: Just impossible, de Jean-Luc Nancy
Page 33: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

Preguntes i respostes

Page 34: Just impossible, de Jean-Luc Nancy
Page 35: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

Quina opció és més justa la dreta o l’esquerra?

És una molt bona pregunta. La diferència entre ladreta i l’esquerra es caracteritza, si caricaturitzo unamica les coses, per dues visions diferents de la justí-cia. Per a la dreta, la justícia ve donada per la natu-ralesa o per l’ordre de les coses; per a la dreta, lamanera, suposada natural, de funcionar de les cosesés justa. Existeixen, per exemple, desigualtats inna-tes: alguns són més forts, d’altres tenen més diners,tot i que sigui una mica difícil atribuir això a lanaturalesa. Segons aquest pensament, és naturalque segueixin essent més forts o tenint més diners ique la justícia es faci respectant aquestes diferènciessuposadament naturals. És per aquesta raó que ladreta no és favorable al fet que l’Estat ocupi massalloc. No cal que l’Estat imposi massa lleis, que legis-

35

Page 36: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

36

li massa, ja que els individus han de poder espavi-lar-se per ells mateixos. A l’esquerra, es consideraque la justícia no és donada de manera natural i queestà per fer. I per això, s’ha de buscar. Aquestescoses són, crec, les que podem dir per distingiraquests partits des del punt de vista de la justícia.Per descomptat, podem matisar les coses, de fet, calfer-ho. Per això, caldria distingir dues dretes i duesesquerres.

Hi ha una dreta que vol una forta presència del’Estat per fer aplicar el que es considera una lleinatural: per exemple, el fet de ser francès, nascut depares nascuts a França, nascuts d’avis nascuts aFrança, etc. Aquest exemple donaria una mena dedret natural; hi hauria una justícia natural que per-metria rebre a les persones nascudes en aquestasituació, que son, per agafar una de les seves expres-sions, «bons francesos», un tracte privilegiat res-pecte als altres. No és la dreta dita «liberal».

Hi ha també una segona esquerra, que actual-ment és pràcticament inexistent, que creu o que vacreure saber per quins mitjans apoderar-se delsmecanismes de l’Estat i del poder públic per instau-rar per via autoritària una justícia nova.

Aquestes dues actituds extremes, tant de la dretacom de l’esquerra, són actituds que porten a pensarque podem «mostrar» la justícia: està, per dir-homolt simplement, en la natura o en un model polí-

Page 37: Just impossible, de Jean-Luc Nancy

37

tic que serà instaurat. Això ens porta al fet que lajustícia no pot ser «mostrada». Però queda unadiferència fonamental: a l’esquerra, la justícia estàper fer, primer cal descobrir-la.