LLIBRES

Núm. 43 MÈTODE 115

La col·lecció “Sense fronteres”, coeditada per laUniversitat de València i l’editorial Bromera, iniciauna nova etapa, amb nou format i continguts mésamplis, amb la publicació de Viure per a la ciència,la biografia de Sydney Brenner, científic d’origensud-africà i premi Nobel de medicina o fisiologiadel 2002 pels seus descobriments en la regulaciógenètica del desenvolupament d’òrgans i la mortcel·lular programada.

Però, malgrat que és un relat cronològic de laseua vida, no és una biografia “a l’ús”. Es tracta, enprimer lloc, d’una “autobiofonia”, neologisme delmateix Brenner, perquè és la transcripció de més de15 hores de conversació amb el seu col·lega Lewis Wol-pert (la traducció al català de Juli Peretó, la primera rea-litzada d’aquest text, completa el procés central de trans-ferència de la informació genètica al desxiframent delqual tant va contribuir el mateix Brenner) en què se’nsofereix una visió des de les bambolines del comença-ment i desenvolupament d’una nova disciplina científi-ca, la biologia molecular. A més de les nombroses anèc-dotes i comentaris punxants –però no feridors, a pesar dela seu manca de “pèls en la llengua”– sobre els seuscol·legues, Brenner ens mostra el camí seguit pel filld’un exiliat lituà nascut en la pobresa en una petita ciutatsud-africana per a arribar al cim en un camp de la cièn-cia en què la superpoblació i la força bruta econòmicacompeteixen amb avantatge sobre l’enginy i l’anàlisi.

I si bé una intel·ligència desperta i molt desenvolupa-da és un factor important per a l’èxit, no ho és menys lainteracció social i personal –que proporciona elsmoments en què més es gaudeix fent ciència, la voluntatd’aprendre per si mateix, la gosadia en el plantejamentde solucions per inversemblants que puguen parèixer,…Consells que s’estenen des d’una escala quotidiana, enquè s’empren trucs com la “hipòtesi no et preocupes”,“la granera d’Occam” o “fes una ullada”, fins a les pràc-tiques de tota una vida, com el ser capaç d’abandonar uncamp acabat d’obrir i sembrat per deixar que altres s’o-cupen dels “detalls” de la collita i passar ell a la cerca denous desafiaments. Consells, al capdavall, que són d’uti-litat tant per al principiant com per al científic avançat.No pot estranyar-nos aquesta inquietud pel descobriment

en algú que reconeix que el que més li costa és escriure,siga un article científic o la pròpia biografia, i que

agraeix a la insistència del seucompany de despatx durantvint anys, el recentment mortFrancis Crick, haver completatla tasca científica de comuni-car a altres allò que tant deplaer li ha proporcionat resol-dre.

No és habitual entre elscientífics elevar algun col·legaa la categoria de mite, menysencara els que encara estan enactiu, però de vegades trobemexcepcions pròximes a ella. Enbiologia, Sydney Brenner per-

tany a aquesta classe, capaç d’aconseguir una inusualunanimitat en l’elogi i reconeixement a la seua laborinvestigadora. De fet, hi ha qui opina que després delrebut l’any 2002 encara li falta algun premi Nobel més,donada la transcendència de treballs com la demostracióde l’existència del RNA missatger o la disposició en tri-plets de nucleòtids del codi genètic.

Però la millor recompensa que pot rebre un científic, ial mateix temps una de les seues tasques principals, ésformar nous investigadors que el superen en capacitat ièxits i els fills i néts científics de Brenner són nombrosís-sims, tants com aquells que treballen amb el cuc nemàto-de Caenorhabditis elegans, introduït com a organismemodel per Brenner amb el qual poder abordar un delsproblemes més complexos de la biologia, el desenvolupa-ment i diferenciació del sistema nerviós, i que és empraten l’actualitat en centenars de laboratoris per tot arreu.

Només es podria fer un retret a l’edició que comen-tem i és la seua parquedat en il·lustracions i la mancad’un glossari o apèndix que faciliten el seguiment de lesexplicacions que, intercalades entre el discurs de Bren-ner, ajuden a situar el lector en el problema o contextcientífic de la narració principal. Sent un llibre recoma-nable per a un públic molt ampli, aquells que no estanfamiliaritzats amb la biologia molecular podrien apre-ciar millor la transcendència de la tasca científica deSydney Brenner.

FERNANDO GONZÁLEZ CANDELASInstitut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia

Evolutiva (UV)

els muscles d’un gegantviure per a la ciènciasydney BRENNERUniversitat de València i Bromera,“Sense fronteres”, 2004, 223 pp.

Sí, a contrapèl i, tanmateix, un llegat quecaldrà revisar algun dia, sense els prejudi-cis que té la biologia contemporània; unesidees que encara estan per donar un fruitple en la nostra ciència. En D’Arcy Thomp-son es conjugaren la cultura humanística ila científica, amb el consegüent beneficid’aquesta darrera. D’aquest home d’un solllibre, com diu el pròleg del malaurat Ste-phen Jay Gould en l’edició d’On growthand form que ara es tradueix, quin en foul’ideari i quina en seria l’actualitat?

Hom pensa que no hi ha cap òrgan oestructura morfològica sense la seva funciói que aquesta és la que n’explicaria laforma, una cosa que ja afirmava Cuvier encontraposició amb Étienne Geoffroy Saint-Hilaire, queveia en els òrgans la dada primària, i que no es podenexplicar les parts del cos per les funcions que executen.Seria una posició finalista, que ja venia d’Aristòtil ique, fins i tot, com el mateix Thompson remarca, vaenvair la teoria evolutiva de Darwin, si bé no s’hauriade menysprear. Tanmateix, Thompson afirma que calconèixer els agents que donen lloc a les estructures. Diten termes aristotèlics, la casa té com a fi habitar-la idonar aixopluc, però primer ha d’haver-hi els paletesque apilin les pedres. Aquest és l’altre aspecte de lacausalitat, el de les causes eficients.

Parlar de causes eficients ens fa demanar pels mate-rials i les forces que els modificaran, tot donant-los laforma que els caracteritza, perquè “no hi ha formesorgàniques llevat d’aquelles conformes amb les lleisfísiques i matemàtiques”. Representa aquest enunciatalguna novetat? No i sí. No, perquè el problema de laforma dels ossos ja és present en l’obra de GalileuGalilei, malgrat que el presenta com un problema fun-cional de resistència de materials referit al suport de lamassa corporal. Tanmateix, Wilhelm His, professord’anatomia a Leipzig, proposava el 1874 l’argumentque les formes complicades resultarien d’accionsmecàniques molt simples, tot un desafiament contraHaeckel i la seva actitud d’explicar l’ontogènesi, o des-envolupament dels organismes, com a efecte mecànicde la filogènesi, la qual inhibí la recerca en embriologiaexperimental durant molt de temps.

Sí que és una novetat que sigui un cos articulat deconeixement sobre la forma dels organismes i els seus

canvis, “que es fan palesosen el seu moviment i creixe-ment, es poden descriure[...] com a resultat de l’accióde forces”, una cosa queexplicita aquella conformi-tat amb les lleis físiques imatemàtiques abans esmen-tada. D’aquesta manera, l’o-bra ens parla dels problemesque planteja la grandària ala forma orgànica; la geo-metria i la gènesi, per l’ac-ció de les forces físiques, deles més diverses estructuresdels organismes, sobretot deles espirals naturals; allòque implica l’eficiènciamecànica lligada a la forma

orgànica i, finalment, dóna la seva gran aportació: l’estu-di de la forma i les seves transformacions mitjançant latècnica de les coordenades deformades, que es basa enels esquemes de la proporció de la figura humana esta-blerts pel gran Albert Dürer; un cop més ciència i huma-nitats no poden anar deslligades. S’ha de dir que la insis-tència sobre la geometria ha conduït al desenvolupamentde la morfologia teòrica, branca iniciada per David Raup,que vol explicar la varietat de formes en termes d’unespoques instruccions geomètriques simples.

A D’Arcy Thompson se l’ha titllat d’antievolucio-nista. Fins a quin punt és cert? N’hi ha prou a citar,quan parla de les espícules, que la gradació de formespot haver estat produïda per causes físiques i que for-mes matemàticament semblants poden pertànyer aorganismes “biològicament remots”. S. J. Gould, en elseu clàssic estudi morfomètric sobre els pelicosauresdel 1967, arriba a unes conclusions similars en referèn-cia a la semblança causada per l’augment de talla. Totaixò ha trobat ressò en els punts de vista expressats enla biomorfodinàmica (antiga morfologia construccio-nal) del premi Crafoord Adolph Seilacher, que ha estatun dels nostres visitants distingits. Una altra cosa va serque no acceptava la variació a l’atzar ni la idea decanvi gradual, com postulen el darwinisme i neodarwi-nisme. En això trobaríem coincidència amb el que pen-sava el malaguanyat Pere Alberch sobre com es restrin-geixen les possibilitats de variació durant el desenvolu-pament, o amb les idees de Brian Goodwin.

‘a rebours’: l’obra de d’arcywentworth thompson sobre el crecimiento y la formad’arcy WENTWORTH THOMPSONMadrid, Hermann Blume, 1980, 328 pp.

116 Núm. 43 MÈTODE

El seu pensament també va topar –com reconeix enel seu capítol preliminar– amb aquells que negavenl’acció de forces purament físiques a la vida i, pertant, la possibilitat d’estudiar matemàticament algunsdels seus aspectes. Tanmateix, ell remarcà que la mor-fogènesi de les estructures inorgàniques també con-duïa a produir complexitats meravelloses. Aquestescomplexitats del món inorgànic han estat estudiadespels especialistes de la ciència de sistemes dinàmics.Avui parlem de fractals com un tret de quasi tots elssistemes naturals (plantes, animals, dendrites inorgà-niques, espurnes, etc.). D’altra banda, la vida no negael segon principi de la termodinàmica, ja que els orga-nismes són sistemes oberts i allunyats de l’equilibri;sota aquestes dues condicions, com Prigogine ha fetpalès, l’entropia s’exporta en gran part al medi i esdóna l’autoorganització. També hi ha exemples de

sistemes inorgànics que, per la seva mateixa evolució,s’allunyen de l’equilibri i s’autoorganitzen.

Què hi ha, finalment, de la biologia molecular? Sipensem que un estímul mecànic pot donar lloc a dife-renciació cel·lular (expressió gènica; Jürgen Bereiter-Hahn), o que la geometria d’un teixit, producte de lainteracció de diverses forces que resulten molt indirec-tament de les expressions de diversos gens, és la res-ponsable, per inducció, de l’expressió d’un altre con-junt de gens (Pere Alberch), veurem que creixement iforma no sempre són presents en la biologia moderna.El joc, però, no és estàtic, sinó dinàmic, entre les ins-truccions gèniques i els esdeveniments epigenètics,que comportarien tots aquests aspectes mecànics.Aquesta seria l’actualitat del llibre de Thompson.

MIQUEL DE RENZICatedràtic de Paleontologia de la UV

Núm. 43 MÈTODE 117

Philippe Chomaz, investigador en el granaccelerador de ions pesants de Caen i iniciadordels bars de les ciències, col·laborador delPalau dels Descobriments i animador en diver-sos centres d’ensenyament, ens ofereix unanovel·la científica per divulgar coneixementscientífics. No es tracta d’una novel·la en elsentit clàssic de la paraula, amb una trama comla que pot tenir El teorema del lloro de Dennis Guedj,on es divulguen les matemàtiques, o El món de Sofia,novel·la per divulgar la filosofia i que, amb el seuèxit, va encetar aquesta forma de comunicar coneixe-ments a un públic ample. Però sí que ho és en lamesura que hi ha uns personatges imaginaris relacio-nats amb el món de la ciència. Segueix així una novaforma de fer divulgació, basada en la presentació dela ciència que fan els seus protagonistes, els cientí-fics, ja siguen aquests reals o imaginaris. Però Cho-maz, i això sí que és una particularitat seua, tambédeixa una part del protagonisme a la gent que ensenyala ciència, als qui la divulguen i als qui l’estudien,amb la qual cosa dóna una imatge amb menys elitis-me de la ciència. També mostra les relacions perso-nals (enamoraments, gelosia, etc.) entre els personat-ges, donant-los així un rostre més humà. I a més ensmostra els mitjans i llocs on la gent pot posar-se encontacte amb la ciència

Els personatges d’aquesta novel·la són Pauline iArthur, estudiants de liceu i néts d’un vell companyde Fermi i Segre en la fabricació de la primera bombaatòmica, que realitzen treballs escolars ajudant-se detots els mitjans disponibles que apareixen fidelmentpresentats en la novel·la (llibres de text, enciclopè-dies, pàgines web, etc.), juguen a l’interessant joccientífic de la “Cinquena essència” i tenen discus-sions científiques entre ells i amb el seu avi. Cecile,científica amb una vocació que arranca d’una repre-sentació teatral sobre Marie Curie i que investiga enl’accelerador de Caen en la formació de nous ele-ments pesants. I finalment, Sophie i Jerone, membresdel club d’Astronomia del seu liceu, que estan realit-zant amb el seu professor un treball per al concurs delCNRS. Tots ells convergeixen en una botiga de lesciències, on hi ha una exposició d’aparells científics isimulacions i en un bar de les ciències, on s’invitaespecialistes en diverses matèries per debatre amb el

públic, ja que en un bar l’ambientés més propici a la discussió i a laconversa. Seria interessant queiniciatives com aquestes forencapaces de travessar els Pirineus.

Tot açò serveix de fil conductorper a divulgar, a un nivell adequatper a estudiants de secundària, unasèrie de temes científics, amb unordre que no és el tradicional, per-què està en part condicionat pelque parlen i fan els personatges.

Entre els temes tractats podem esmentar: els elementsi la seua ordenació en el sistema periòdic, l’experièn-cia de Rutherford, crucial ja que serveix d’inici de lainvestigació sobre l’estructura electrònica dels àtomsi de la física nuclear, els espectres, el descobrimentdels raigs X, la radioactivitat, les reaccions de fissió ifusió i el paper d’aquestes últimes a les estrelles, laconstrucció d’un reactor nuclear, l’expansió de l’uni-vers i el Big-Bang, l’aparició de nuclis pesants, queno es creen en la nucleosíntesi primordial (limitada alH, He i traces de Li), sinó en les supernoves. Aquestsnuclis pesants permeten l’aparició dels planetes il’origen de la vida en ells. Açò és el que justifica eltítol d’Arbres en les estrelles. A més, al llarg del textapareixen una sèrie d’experiències senzilles realitza-des a la seua casa pels estudiants o al bar de les cièn-cies pels animadors, que són fàcils de reproduir.Finalment, la participació de l’avi en el projecte Man-hattan permet abordar un tema de relacions ciència,tecnologia i societat (CTS) com és el de la responsa-bilitat dels científics en la fabricació i fins i tot en l’úsd’armaments.

En resum, un llibre de lectura molt recomanableper a tots els interessats en la comunicació i divulga-ció científica i, particularment, per als professors desecundària i els seus alumnes dels nivells més avan-çats. La traducció ha estat realitzada pel novel·listavalencià Josep Franco, la qual cosa garanteix la seuaqualitat literària i pot permetre la realització de tre-balls conjunts sobre el llibre entre els departaments defísica i química i llengua catalana. Per últim, calassenyalar que amb aquest llibre la col·lecció “Sensefronteres” arriba el número 14 i es constitueix, mal-grat les mancances en alguns temes, en la sèrie mésinteressant de llibres de divulgació científica en llen-gua catalana.

JORDI SOLBESIES Rodrigo Botet (Manises)

contes de ciènciaarbres en les estrellesphilippe CHOMAZValència, Universitat de València i Bromera, 2003. 252 pp.

118 Núm. 43 MÈTODE

o o

.< ,

120 Núm. 43 MÈTODE

Revisió d’articles i projectesTraducció i edició de textos en anglés

Interglobe_language@yahoo.es

Tel.: 96-140-5526 / 665-816670

Cursos d’anglésper a Universitaris i Investigadors

admin@speakenglish.onored.comBurjassot Tel. 96-364-5211

SpeakEnglish