ELS SAGRAMENTS EN LA VIDA CRISTIANA

1

ELS SAGRAMENTS EN LA VIDA CRISTIANA

1. LA CELEBRACIÓ DE LA FE,

UNA DIMENSIÓ ESSENCIAL (VITAL) DE LA VIDA CRISTIANA.

Cant 21, 1-3 (cantoral MD)

1. 0 Qüestions inicials

a - Quin valor donem als símbols i signes en la vida personal, familiar,

amical, social (per exemple: les aliances, la rosa i el llibre, la senyera,

els objectes de les persones estimades, etc.)?

b - Símbols que desvetllen i evoquen actituds religioses i afavoreixen

experiències espirituals interiors; i alhora uneixen les persones que els

comparteixen (imatges venerades, música, vitralls, edificis i espais

religiosos –llocs en els quals hem viscut festes i penes- , la natura, la nit

estrellada, la posta de sol, mar, etc)

c - En la nostra vida ¿quin valor i quin espai li donem a la dimensió

celebrativa de la fe i de la vida cristiana (litúrgia) (les altres dues

dimensions són la educativa i la caritativa)?

Subratllats i comentaris del text “Paraules i signes de Déu” del “LLIBRE

DE LA FE” dels bisbes belgues.

Per què en les celebracions hi ha tants signes i símbols?

Déu sap que nosaltres els homes som éssers no solament espirituals sinó també corporals; per tant,

tenim necessitat de signes i de símbols per a reconèixer i per a indicar realitats espirituals o

interiors.

Tant si es tracta de roses vermelles, com d’un anell nupcial, o d’un vestit negre, de grafits o d’un

llacet contra la sida, expressem contínuament les realitats interiors amb signes de comprensió

immediata. El Déu fet home ens dóna signes humans en els quals ell esdevé viu i eficaç enmig

nostre: el pa i el vi, l’aigua del baptisme, la unció amb l’Esperit Sant. La nostra resposta als sagrats

símbols de Déu instituïts per Crist consisteix en signes de veneració: en la genuflexió, en el fet de

posar-nos drets quan escoltem l’Evangeli, en les inclinacions, en les estretes de mà. I, com en el

cas d’un casament, decorem el lloc de la divina presència amb les coses més boniques que tenim:

amb flors, amb ciris i amb música. Ara bé, els signes tenen necessitat de paraules que els

expliquin. (You Cat 181)

d- Perquè fàcilment s’abandonen els sagraments i la Missa dominical?

La resposta principal és perquè la fe ha minvat i s’ha afeblit? És també

un problema de comprensió dels símbols i del llenguatge? Opinió de

Max Thurian: “El gran problema de la vida litúrgica (desafecció al

culte, avorriment, manca de vitalitat i de participació) deriva del fet

que la celebració ha perdut a vegades el seu caràcter de misteri que

afavoreix l’esperit d’adoració. S’assisteix sovint a una inflació de

2

oaraules, d’explicacions i de comentaris, d’homilies massa llargues i mal

preparades, que deixen poc espai a la contemplació del misteri adorat”.

Què en pensem d’aquesta opinió

1.1 La Celebració de la fe...

La vida humana, personal i col·lectiva, està plena de signes i símbols

per expressar sentiments, estimació, realitats interiors espirituals,

necessaris per aflorar l’interioritat i que alhora pugui ser reconeguts pels

qui els reben. Que siguin captats i acollits és la clau de la comunió

profunda entre persones.

Amb més raó encara quan es comparteixen les experiències i

convenciments trascendents de la comunicació de Déu amb nosaltres, els

humans. Déu ens estima i ens ha fa saber. Per això utilitza realitats

materials com a vehicles, plens de significació, per revelar-nos la seva

misericòrdia.

Les comunitats religioses sempre s’han aplegat a signes religiosos

compartits que són al mateix temps signes identitaris.

1.1.1 Celebració ja des dels orígens (el diumenge i la Pasqua)

De llibre dels Fets del apòstols 2, 42-47 Tots

eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i

a assistir a les pregàries. Per mitjà dels apòstols es feien molts prodigis i senyals, i la gent sentia

un gran respecte. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats

i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. Cada dia eren

constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu

aliment amb joia i senzillesa de cor. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el

Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació.

1.1.2 Sentit profund i eficàcia de la celebració

Constitució sobre la Sagrada Litúrgia (Concili Vaticà II)

Núm. 2 (eficàcia de la Litúrgia)

La Litúrgia per la qual “es realitza l’obra de la nostra redempció” sobretot en el diví sacrifici

eucarístic, contribueix en grau suprem a obtenir que els fidels reprodueixin en llur vida i

manifestin als altres el misteri de Crist i la naturalesa autèntic de la veritable Església (...) Per tant,

com que la Litúrgia edifica cada dia els de dins a ésser temple sant en el Senyor, estança de Déu en

l’Esperit, fins a la mida de l’edat plena de Crist, alhora enforteix meravellosament llurs forces a

predicar Crist i, d’aquesta manera, presenta l’Església als de fora com a senyera alçada enmig dels

pobles.

Catecisme de l’Església Catòlica

1069. La paraula «litúrgia» significa originàriament «obra pública», «servei de part /a favor del

poble». En la tradició cristiana vol dir que el Poble de Déu participa en «l'obra de Déu». Per

mitjà de la litúrgia, el Crist, el nostre Redemptor i Gran Sacerdot continua en la seva Església, amb

ella i per ella, l'obra de la nostra redempció.

3

1.1.3 La celebració de la fe és molt més que una trobada festiva de

creients...

You Cat 167

Una litúrgia no és un esdeveniment que viu de bons propòsits i de cants agradables; no es crea ni

s’inventa cap litúrgia; és una cosa vivent que s’ha desenvolupat en la fe al llarg de milers d’anys.

La missa és un esdeveniment sagrat digne de veneració, i la litúrgia esdevé embolcalladora quan se

sent que Déu mateix és present en els símbols sagrats i en les seves antigues, precioses pregàries.

Litúrgia no és mai la simple trobada d’un grup que celebra per si mateix. Amb la

participació en el trobament de Jesús amb el Pare, nosaltres estem ja en la comunió dels sants; sí,

es tracta en certa manera d’una litúrgia celestial. (BENET XVI, en Déu i el món)

1.1.4 La litúrgia és l’acció més important de la comunitat cristiana i de

cada cristià

You Cat 168

Per què la litúrgia té un paper privilegiat en la vida de l’Església i de l’individu?

«La LITÚRGIA és el cimal cap al qual tendeix l’acció de l’Església i, alhora, la font de la qual

brolla tota la seva virtut»

Durant la vida terrenal de Jesús anaven a trobar-lo moltíssimes persones bo i cercant la seva

presència salvífica. També avui podem trobar-lo, ja que ell viu en la seva Església. En dos llocs ell

ens garanteix la seva presència: en el servei als pobres (cf. Mt 25,42) i en l’EUCARISTIA. Amb

aquesta ens llancem als seus braços; quan deixem que s’acosti directament a nosaltres, ell ens

ensenya, ens nodreix, ens transforma, ens santifica i esdevé una sola cosa amb nosaltres en la santa

missa.


1210. Els sagraments de la Llei nova foren instituïts pel Crist i són en nombre de set: Baptisme,

Confirmació, Eucaristia, Penitència, Unció dels malalts, Orde i Matrimoni. Els set sagraments

afecten totes les etapes i tots els moments importants de la vida del cristià: donen naixement i

creixement, guarició i missió a la vida de fe dels cristians. En aquest punt hi ha una certa

semblança entre les etapes de la vida natural i les etapes de la vida espiritual.

1211. Seguint aquesta analogia, exposarem, primer, els tres sagraments de la iniciació cristiana,

després, els sagraments de guarició i, finalment, els sagraments que estan al servei de la comunió i

de la missió dels fidels. Certament, aquest ordre no és l'únic possible, però permet de veure que els

sagraments formen un organisme en el qual cada sagrament particular ocupa un lloc vital. En

aquest organisme, l'Eucaristia ocupa un lloc únic en tant que «sagrament dels sagraments»: «Tots

els altres sagraments s'ordenen a l'Eucaristia com al seu fi».

1.2 ...es realitza principalment en els sagraments que són

accions salvadores del Crist...

El concepte SAGRAMENT

Del llatí sacramentum = jurament de fidelitat (sovint com a traducció del grec mystérion =

misteri) Els sagraments són signes visibles, instituïts per Crist, d’una acció invisible en la

qual els cristians poden experimentar la presència de Déu que sana, que perdona, que

nodreix, que fortifica i que fa capaços d’amor, perquè en tals signes hi actua la gràcia de

Déu. (You Cat 171)

4

1.2.1 Per què la fe en Jesucrist no és suficient? Per quina raó Déu ens

dóna també els sagraments?

Podem i devem arribar a Déu amb totes les nostres facultats i no solament amb l’intel·lecte. Per

això Déu es dóna en signes terrenals —sobretot en el pa i el vi, que són el cos i la sang de Crist.

Els homes va veure Jesús, l’escoltaren, el pogueren tocar i n’obtingueren la salut física i

espiritual. Els signes sensibles dels sagraments mostren la mateixa marca de Déu, que

s’adreça a tot l’home, i no solament a la seva intel·ligència (You Cat 174).

“Tot allò que era visible en el nostre Salvador ha passat als seus sagraments”. (LLEÓ EL

GRAN, ca. 400-461, papa i pare de l’Església)

1.2.2 L’eficàcia dels sagraments no depèn de la santedat del ministre que

els administra. Sempre que es fan tal com l’Església vol i en nom de

Crist, realitzen el que signifiquen, donen el que simbolitzen.

Constitució sobre la Sagrada Litúrgia (Concili Vaticà II)

Núm 7 (Crist present en l’acció de l’Església)

Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l'exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual

exercici se significa per mitjà de signes sensibles, i es causa la santificació de l'home d'acord amb

la naturalesa de cada un, i tot el Cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix

el culte públic íntegrament. Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdot i

del seu Cos, que és l'Església, és eminentment acció sagrada, l'eficàcia de la qual no es pot

comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l'Església.


1127. Celebrats dignament a l'interior de la fe, els sagraments confereixen la gràcia que

signifiquen6. Són eficaços perquè el Crist mateix hi actua: és Ell qui bateja, és Ell qui actua en els

seus sagraments per tal de comunicar la gràcia que el sagrament significa. El Pare escolta sempre

la pregària de l'Església del seu Fill que, en l'epiclesi de cada sagrament, expressa la seva fe en el

poder de l'Esperit. Així com el foc transforma en ell tot el que toca, l'Esperit Sant transforma en

Vida divina allò que és sotmès a la seva potència.

1128. Aquest és el sentit de l'afirmació de l'Església: els sagraments actuen ex opere operato

(literalment: «pel fet mateix de realitzar-se l'acció»), és a dir, en virtut de l'obra salvadora del Crist,

realitzada un cop per sempre. En deriva que «el sagrament no és realitzat en virtut de la justícia de

l'home que el dóna o el rep, sinó pel poder de Déu». Des del moment que un sagrament és celebrat

en conformitat amb la intenció de l'Església, el poder del Crist i del seu Esperit actua en ell i per

ell, independentment de la santedat personal del ministre. No obstant això, els fruits dels

sagraments depenen també de les disposicions del qui els rep.

En els sagraments, distingim l’eficàcia dels fruits: la primera és obra de

Crist i la segona depèn de la nostra disposició. (L’aigua sempre mulla a

no ser que jo ho impedeixi evitant que em toqui)

1.3 ... confiats a l’Església, que és sagrament del Crist en el món i en

la història

L'obra del Crist en la litúrgia és sacramental perquè el seu misteri de salvació s’hi fa present pel

poder del seu Esperit Sant; perquè el seu Cos, que és l'Església, és com el sagrament (signe i

instrument) en el qual l'Esperit Sant dispensa el misteri de la salvació; perquè a través de les seves

5

accions litúrgiques l’Església pelegrina participa ja, com en un tast, en la litúrgia celestial

(Catecisme de l’Església Catòlica 1111)

1.3.1 Per què els sagraments pertanyen a l’Església? Per què no pot servir-se’n cadascú al seu

gust? Els sagraments són dons de Déu a la seva Església. És obligació seva la d’administrar-

los i protegir-los dels abusos.

Jesús va confiar la difusió de les seves paraules a homes concrets, o sigui als apòstols, i no pas a

una massa anònima. Avui diríem: no les va posar a internet en accés lliure, sinó en un domini. Els

sagraments existeixen per a l’Església i per l’Església. Existeixen per a ella perquè el cos de Crist,

que és l’Església, és fundat, nodrit i dut a compliment mitjançant els sagraments; existeixen per

ella perquè els sagraments són les forces del seu cos, com ara la confessió, en què Crist ens

perdona els pecats per mitjà dels sacerdots. (You Cat 175)

1.3.2 Per què els sagraments pressuposen la fe?

Els sagraments no són màgia. Un sagrament pot actuar tan sols quan un l’entén i el rep en la

fe. Els sagraments no sols pressuposen la fe, sinó que també l’enrobusteixen i l’expressen.

Jesús va donar als apòstols en primer lloc l’encàrrec de fer que, a través del seu anunci, els homes

esdevinguin deixebles seus, després de suscitar en ells la fe i després batejar-los. Per tant, dues són

les coses que nosaltres hem rebut de l’Església: la fe i els sagraments. També avui no esdevenim

cristians amb un simple ritu i amb la inscripció en una llista, sinó acollint la recta fe que rebem de

l’Església, la qual se’n fa garant. Com que la fe de l’Església s’expressa en la litúgia, cap ritu

sacramental no pot ser modificat o manipulat per iniciativa d’un ministre o d’una comunitat. (You

Cat 177)

1.4 ...que els celebra durant l’any litúrgic, com a preparació o

prolongació del diumenge de Pasqua (diumenge següent al dia de

lluna plena de primavera, “la festa de les festes”)

Qui celebra és el Poble sant de Déu format per tots els germans en la fe,

amb la mateixa dignitat i amb funcions diverses i complementaries.


1141 L’assemblea que celebra és la comunitat dels batejats que, «per la nova naixença i la unció de

l'Esperit Sant, són consagrats fins al punt d'esdevenir una casa espiritual i un sacerdoci sant, per tal

que, en totes les obres del cristià, ofereixin sacrificis espirituals»10. Aquest «sacerdoci comú» és el

del Crist, únic Sacerdot, participat per tots els seus membres11: La Mare Església desitja molt que tots els fidels siguin conduïts a aquesta participació plena,

conscient i activa en les celebracions litúrgiques, exigida per la mateixa naturalesa de la litúrgia, i

la qual, en virtut del Baptisme, és dret i obligació del poble cristià, «llinatge escollit, sacerdoci

reial, nació santa, poble adquirit (1 Pe 2, 9-14)

Pregària del text “Llibre de la Fe” dels bisbes belgues, pàg.77

Cant 31, 4-6 (cantoral MD)

6

2. EL BAPTISME. SIGNE DEL DO DE LA FE EN JESUCRIST I DE LA

PERTINENÇA A L’ESGLÉSIA (El primer sagrament de la iniciació cristiana)

Cant 40 (cantoral MD)


a – Experiències viscudes en el Baptisme dels fills i dels nets. El

baptisme d’infants ja no se celebra a les primeres setmanes del

naixement, sinó que es difereix molt. La festa familiar i la celebració

comunitària: dos plantejaments diferenciats i, a vegades, contraposats.

(qui bateja en nom de Crist és la comunitat)

b – Som conscients i agraïts de la nostra dignitat cristiana rebuda en el

Baptisme?

c – Ser padrí / padrina: una responsabilitat confiada per la comunitat,

que acull un nou membre. (No té un paper decoratiu o tradicional)

2.1 El Missatge de la Paraula de Déu

“Jesús li respongué:

-T'ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt.

Li diu Nicodem:

-Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare

i tornar a néixer?

Jesús respongué:

-T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la

carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit. No t'estranyis que t'hagi dit: "Cal que nasqueu de

dalt." El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa

amb el qui neix de l'Esperit”.(Jn 3, 3-8)

Notem les expressions “néixer de dalt, tornar a néixer, néixer de

l’Esperit”: el Baptisme ens fa ser una realitat nova.

“Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l, el

van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir:

-He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus,

batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que

us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”. (Mt 28, 16-20)

Notem que els “deixebles” es fan batejant-los i ensenyant-los a

“guardar” el que Jesús ha manat.

“¿O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva

mort? Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist, per l'acció

poderosa del Pare, va ressuscitar d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. I

si nosaltres hem estat units a ell per aquesta mort semblant a la seva, també ho estarem per la

seva resurrecció” (Rm 6, 3-5)

7

Notem que el baptisme és una “immersió” en el Crist ( = submergir dins

l’aigua, com si fos una sepultura dins la terra) per morir a l’home vell i

fer néixer un home nou

“Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us

heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en

Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, també sou descendència d'Abraham, hereus de la promesa”.

(Gal 3, 26-27)

Pel Baptisme som de Crist (li pertanyem), fills de Déu, hereus de la

promesa.

“En altre temps, també nosaltres érem insensats, rebels, gent esgarriada, esclaus de tota mena de

desigs i plaers, maliciosos, envejosos, detestables, i ens odiàvem els uns als altres. Però ara s'ha

manifestat la bondat de Déu, salvador nostre, i l'amor que ell té als homes. Ens ha salvat no per

les bones obres que podíem haver fet, sinó pel seu amor, mitjançant el bany regenerador i el poder

renovador de l'Esperit Sant 6 que ell ha vessat abundosament sobre nosaltres per Jesucrist, el

nostre salvador. Així, fets justos per la seva gràcia, som, en esperança, hereus de la vida eterna”.

(Titus 3, 3-7)

El Baptisme és també un bany de purificació i de renovació per la força

de l’Esperit sant.

“El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni

que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat

batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit”

(1 Cor 12, 12-13).

El Baptisme en l’Esperit ens incorpora a l’Església (Cos) de Crist, a tots

per igual.

El dia de la Pentecosta, els qui escolten i acullen la predicació de Pare

són batejats.

“Quan van sentir això, es van trasbalsar i digueren a Pere i als altres apòstols:

-Germans, què hem de fer?

3Pere els va respondre:

-Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el

perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant. Perquè la promesa és per a vosaltres i els

vostres fills, i també per a tots els qui són lluny, tants com en cridarà el Senyor Déu nostre.

Pere continuava donant testimoni amb moltes altres paraules i els exhortava dient:

-Aparteu-vos d'aquesta generació esgarriada.

Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s'afegiren als

germans unes tres mil persones”.

Així neix i creix l’Església, llavors i ara.

(Relat complet de la predicació del diaca Felip i del Baptisme de l’alt

funcionari etíop: Ac 8, 26-40)

2.2 L’Ensenyament de l’Església

8

2.2.1 Què és el Baptisme i què realitza en nosaltres


1213. El sant Baptisme és el fonament de tota la vida cristiana, el pòrtic de la vida en l'Esperit i la

porta que obre l'accés als altres sagraments. Pel Baptisme som alliberats del pecat i regenerats com

a fills de Déu, esdevenim membres del Crist i som incorporats a l'Església i fets partici pants de la

seva missió «El Baptisme és el sagrament de la regeneració per l'aigua i en la paraula»2

1214. S'anomena Baptisme per raó del ritu central pel qual es fa realitat: batejar (en grec baptizein)

significa «immergir», «submergir»; la «immersió» en l'aigua simbolitza la sepultura del catecumen

en la mort del Crist de la qual surt per la resurrecció amb Ell3 com a «nova criatura» (2Co 5, 17;

Ga 6, 15).

1215. Aquest sagrament s'anomena també «el bany de la regeneració i del renovellament en

l'Esperit Sant» (Tt 3, 5), perquè significa i realitza aquell naixement de l'aigua i de l'Esperit sense

el qual «ningú no pot entrar al Regne del cel» (Jo 3, 5)

1216. «Aquest bany s'anomena il·luminació, perquè els qui reben aquest ensenyament (catequètic)

tenen l'esperit il·luminat...» Havent rebut en el Baptisme el Verb, «la llum vera que il·lumina tot

home» (Jo l, 9), el batejat, «un cop il·luminat» (He 10,32), esdevé «fill de la llum» (1Te 5, 5) i

«llum» ell mateix (Ef 5, 8): El Baptisme és el més bell i el més magnífic dels dons de Déu (...). L'anomenem do, gràcia, unció,

il·luminació, vestit d'incorruptibilitat, bany de regeneració, segell, i tot el que hi ha de més preuat.

Do, perquè és donat als qui no aporten res; gràcia, perquè és donat fins i tot a culpables; Baptisme,

perquè el pecat és sepultat en l'aigua; unció, perquè és sagrat i reial (això són els qui són ungits);

il·luminació, perquè és llum esclatant; vestit, perquè tapa la nostra vergonya; bany, perquè renta;

segell, perquè ens guarda i és el signe de la senyoria de Déu;

2.2.2 Goig i necessitat de ser batejat per sempre.

Prendre consciència de ser batejat i d’haver rebut aquest do gratuït de

Déu per mitjà de l’Església ens hauria de ser exclamar:

“Sóc cridat a ser una cosa per a la qual ningú més no ha estat cridat; tinc un lloc en el designi de

Déu i sobre la terra de Déu que ningú més no té. Sigui jo ric o pobre, menyspreat o honorat pels

homes, Déu em coneix i em crida pel meu nom2.

JOHN HENRY NEWMAN

Des dels orígens de l’Església, el Baptisme dels adults és la situació comú.

Els catecúmens ( = “els qui són instruïts de viva veu sobre un missatge

per primera vegada”) segueixen un llarg itinerari de maduració

personal, passant per diverses proves, reben una formació cristiana

integral fins que són acceptats al Baptisme i als altres dos sagraments de

la iniciació cristiana, i així són incorporats a la comunitat. El

catecumenat va ser molt floreixen en l’Església dels primers segles. Mai

s’ha deixat d’oferir. Actualment segueix molt important en les noves

Esglésies dels dits països del tercer món, i està ressorgint en les velles

Esglésies d’occident.


1257. El Senyor mateix afirma que el Baptisme és necessari per a la salvació Per això manà als

seus deixebles que anunciessin l'Evangeli i bategessin tots els pobles. El Baptisme és necessari per

a la salvació per a aquells als quals l'Evangeli ha estat anunciat i que han tingut la possibilitat de

9

demanar aquest sagrament. L'Església no coneix cap altre mitjà que el Baptisme per tal d'assegurar

l'entrada a la benaurança eterna; per això es guarda prou de negligir la missió que ha rebut del

Senyor de fer «renéixer de l'aigua i de l'Esperit» tots aquells que poden ser batejats. Déu ha

vinculat la salvació al sagrament del Baptisme, però Ell mateix no està lligat als seus sagraments.

Déu té molts altres camins per oferir la seva salvació a tots els homes i

dones, doncs tots són els seus fills i filles estimats. Qui cerca la veritat

honradament i segueix la voluntat de Déu tal com la coneix (en la seva

consciència o en la seva tradició religiosa) pot rebre la salvació que

Jesús ens ha guanyat amb la seva mort i resurrecció.

1272. Incorporat al Crist pel Baptisme, el batejat és configurat al Crist. El Baptisme segella el

cristià amb una marca espiritual inesborrable (character) de la seva pertinença al Crist. Aquesta

marca no és esborrada per cap pecat, per bé que el pecat impedeix que el Baptisme produeixi fruits

de salvació. Donat una vegada per sempre, el Baptisme no pot ser reiterat.

YOU CAT

197 Per què l’Església manté l’ús del baptisme dels infants?

L’Església conserva des de temps molt antics l’ús del baptisme dels infants. Perquè, abans que

nosaltres escollim Déu, Déu ens ha escollit a nosaltres. El baptisme, doncs, és una gràcia, un do de

Déu no merescut que ens acull incondicionalment. Els pares creients que volen el millor per al seu

fill, volen també el seu baptisme, amb el qual l’infant queda sostret de l’influx del pecat original i

del poder de la mort.

El baptisme dels infants pressuposa que els pares cristians introdueixin l’infant en la fe. No és just

privar l’infant del baptisme per una mal entesa liberalitat. Privar un infant de la gràcia de Déu del

baptisme és un error per part dels pares cristians, com si hom privés de l’amor un fill per tal de

permetre-li, tot seguit, d’escollir lliurement l’amor. Així com tota persona neix dotada de la

facultat de la paraula, però ha d’aprendre una llengua, de la mateixa manera cada persona neix

dotada de la facultat de creure, però ha d’entrar en contacte amb la fe. Ara bé, el baptisme no pot

ser imposat a ningú: un cop rebut d’infants, cal després aprovar-lo en la continuació de la vida, o

sigui que cal dir sí al propi baptisme perquè aquest pugui donar fruit.

RESUM

YOU CAT

200 Què s’esdevé durant el baptisme?

Amb el baptisme esdevenim membres del cos de Crist, germans i germanes del nostre

Salvador i fills de Déu. Som alliberats del pecat, arrencats de la mort i som des d’aquell

moment destinats a la joia dels redimits.

Ser batejat significat que la meva personal història de vida queda immergida en el corrent

de l’amor de Déu. «La nostra vida —diu el papa Benet XVI— pertany a Crist i no pas a

nosaltres mateixos... acompanyats per ell o, més ben dit, acollits en el seu amor quedem

lliures del temor. Ell ens abraça i ens sosté portant-nos cap on també nosaltres anem —ell,

que és la vida en persona»

2.3 La Celebració del Baptisme

Els signes del Baptisme són la immersió en l’aigua, la signació amb el

senyal de la Creu, la unció amb el sant Crisma, la donació de la Llum.

El Baptisteri és un dels llocs més importants i més significatius dins de

l’església. (El de sant Joan és obra de Cèsar Martinell. Notem el vitrall)

10

Benedicció de l’aigua (Ritual del Baptisme) (fotocòpia)

Recomanacions (diocesanes ) davant la petició i la celebració

del Baptisme d’infants (d’acord amb el Directori de Pastoral

Sacramental del Concili Provincial) (document a part)

Algunes qüestions i dificultats en la petició i celebració del Baptisme

del fills:

- pares no casats per l’Església o de “noves” famílies que demanen el

Baptisme dels fills

- padrins no confirmats

- no plena seguretat de que el fill serà educat en la fe cristiana en la

seva família

- el noms que imposen als fills

- el paper dels avis en aquesta educació

2.4 LA DIGNITAT DEL CRISTIÀ

1273. Incorporats a l'Església pel Baptisme, els fidels han rebut el caràcter sacramental que els

consagra per al culte religiós cristià. El segell baptismal capacita i compromet els cristians a servir

Déu en una participació viva en la santa litúrgia de l'Església i a exercir el seu sacerdoci baptismal

pel testimoniatge d'una vida santa i d'una caritat eficaç.

Aquesta dignitat, igual per tots, ens concedeix drets i deures dins

l’Església. La reconeixem en tots els batejats, membres de totes les Esglésies

i Confessions cristianes. És el principi de l’ecumenisme. No és un

privilegi que ens posi per damunt dels altres. És demostra en un estil de

vida que el Concili Provincial Tarraconense el descriu així:

El cristià ha d’aportar a la nostra societat un estil de vida sobri, solidari, amb una visió positiva del

nostre poble, d’alegria que es comunica, de gratuïtat, de compromís i de participació en la vida

associativa i política, i també de llibertat davant els nous ídols socials. (resolució 5)

PREGÀRIA: Renovació de les Promeses del Baptisme (no és una fórmula,

sinó un compromís públic)

Cant: 5 (cantoral MD)

11

3. LA CONFIRMACIÓ, SIGNE DEL DO DE L’ESPERIT SANT (Segon

sagrament de la iniciació cristiana)

Cant 576 (cantoral MD)


a – Experiències viscudes en Confirmació dels fills i dels nets, o dels

nois i noies del grup de Catequesi. (Diferències amb la celebració

massiva, molt extraordinària i amb confirmands de totes les edats,

d’anys enrere)

b – Som conscients i agraïts del do rebut en la Confirmació? (Es

considerat un sagrament de segona categoria i totalment prescindible)

c- Com valorem que la seva administració a l’Església Catòlica sigui

encomanada ordinàriament al bisbe.

d – Els tres sagraments de la iniciació cristiana han d’estar en relació

entre ells, millor si es reben dins d’un mateix procés catequètic.

e – Distinta praxi a l’Església d’orient i la d’occident. En els primers

segles el Baptisme i la Confirmació es rebien en una sola celebració, junt

amb l’Eucaristia, perquè els convertits eren adults. Quan augmentaren

els Baptismes d’infants i es multiplicaren les parròquies rurals, ja no era

possible la presència dels bisbe en totes les celebracions. A més a occident

es tendeix a reservar al bisbe la celebració del Baptisme. Com que la

seva presència era molt esporàdica i la Primera Comunió s’avançà a

infants petits, la Confirmació saltà del lloc que li era propi. (Mentre,

també en el Baptisme s’hi inclogué una unció amb crisma –consagrat

pel bisbe en la Missa Crismal- després del ritus de l’aigua).

En el ritus d’orient es destaca la unitat de la iniciació cristiana i en el

ritus d’occident s’expressa més clarament la vinculació del nou cristià

amb el seu bisbe i per tant amb l’Església local.

3.1 El Missatge de la Paraula de Déu.

Catecisme de l’Església Catòlica, 1286. En l'Antic Testament, els profetes van anunciar que

l'Esperit del Senyor reposaria sobre el Messies esperat amb vista a la seva missió salvadora. La

vinguda de l'Esperit Sant sobre Jesús en ocasió del seu Baptisme per Joan fou el signe que era Ell

el qui havia de venir, que Ell era el Messies, el Fill de Déu. Concebut per obra de l'Esperit Sant,

tota la seva vida i tota la seva missió es realitzen en una comunió total amb l'Esperit Sant que el

Pare li dóna «sense mesura» (Jn 3, 34).

Aquesta plenitud de l’Esperit no havia de ser únicament del Crist,

Messies, sinó que s’havia de comunicar a tot el poble messiànic (Ho

12

expressen els escrits profètics de l’AT). També Jesús prometé aquesta

donació de l’Esperit, promesa que realitzà el diumenge de Pasqua:

“Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien

tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

-Pau a vosaltres. Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el

Senyor. Ell els tornà a dir: -Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a

vosaltres. Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: -Rebeu l'Esperit Sant”. (Jn 20, 19-22)

I després d’una manera més esclatant el dia de la Pentecosta:

“Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés

una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada

un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal

com l'Esperit els concedia d'expressar-se (...)

Aleshores Pere es posà dret amb els Onze i alçant la veu digué: -Jueus i tots els qui residiu a

Jerusalem: enteneu bé això i escolteu amb atenció les meves paraules. No és pas que aquests

hagin begut massa, com vosaltres sospiteu: tot just són les nou del matí. Això que ara succeeix, ja

ho havia anunciat el profeta Joel: Els darrers dies -és Déu qui ho afirma- abocaré el meu Esperit

sobre tothom: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran,els vostres joves tindran visions, i els

vostres vells, somnis. Aquells dies abocaré el meu Esperit sobre els meus servents i les meves

serventes, i profetitzaran.(...)

Quan van sentir això, es van trasbalsar i digueren a Pere i als altres apòstols:-Germans, què hem

de fer? Pere els va respondre: -Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom

de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant. Perquè la

promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i també per a tots els qui són lluny, tants com en

cridarà el Senyor Déu nostre”. (Fets 2, 1-39)

Els mateixos apòstols donen l’Esperit sant als batejats de Samaria (fora

de Jerusalem) amb la pregària i la imposició de les mans:

“Quan els apòstols que eren a Jerusalem van saber que Samaria havia acollit la paraula de Déu,

els enviaren Pere i Joan. Ells hi anaren i van pregar pels samaritans perquè rebessin l'Esperit

Sant. Fins aleshores no havia baixat sobre cap d'ells; tan sols havien estat batejats en el nom de

Jesús, el Senyor. Pere i Joan els van imposar les mans i ells reberen l'Esperit Sant”.(Fets 8,14-17)

Notem que el Baptisme és inseparable del do de l’Esperit sant:

A casa de Corneli, “Pere parlava encara, quan l'Esperit Sant va baixar sobre tots els qui

escoltaven la seva predicació. Els creients d'origen jueu que havien vingut amb Pere van quedar

molt sorpresos en veure que el do de l'Esperit Sant era abocat fins i tot sobre els pagans. Els

sentien parlar en diverses llengües i proclamar les grandeses de Déu. Llavors Pere digué: -Qui

pot privar de l'aigua del baptisme aquests que han rebut l'Esperit Sant igual que nosaltres? Tot

seguit va manar que els bategessin en el nom de Jesucrist.(Fets 10, 44-47)

3.2 L’ensenyament de l’Església

Què és la Confirmació i què realitza en nosaltres


1285. Amb el Baptisme i l'Eucaristia, el sagrament de la Confirmació constitueix el conjunt dels

«sagraments de la iniciació cristiana», la unitat de la qual s'ha de mantenir. Cal, doncs, explicar als

fidels que la recepció d'aquest sagrament és necessària per a l'acompliment de la gràcia baptismal.

En efecte, «pel sagrament de la Confirmació, els creients es vinculen més perfectament a

l'Església, s'enriqueixen amb una fortalesa especial de l'Esperit Sant, i així s'obliguen amb un

13

compromís més gran a difondre i a defensar la fe amb la paraula i les obres com a veritables

testimonis del Crist».

1288. «A partir d'aquell moment (la Pentecosta) els apòstols, en compliment del voler del Crist,

comunicaven als neòfits, per la imposició de les mans, el do de l'Esperit, destinat a completar la

gràcia del Baptisme. Per aquesta raó en la Carta als Hebreus, entre els elements de la primera

instrucció cristiana, es troba la doctrina sobre els Baptismes i també sobre la imposició de les mans

(He 6, 1-5: Per això, deixem les primeres nocions sobre el Crist i avancem cap al que és propi de

gent adulta. Ara no hem de repetir pas els temes fonamentals: la conversió de les obres que porten

la mort, la fe en Déu, l'ensenyament sobre el baptisme, la imposició de les mans, la resurrecció

dels morts i el judici etern. Avancem, doncs, amb l'ajuda de Déu. N'hi ha que un dia van rebre la

llum, van tastar el do celestial, van participar en l'efusió de l'Esperit Sant i van assaborir la bona

paraula de Déu i els prodigis del món renovat,). La imposició de les mans és considerada amb raó

per la tradició catòlica com l'origen del sagrament de la Confirmació, el qual d'alguna manera

perpetua en l'Església la gràcia de la Pentecosta».

1289. Molt aviat, per tal de significar més bé el do de l'Esperit Sant, s'afegí a la imposició de mans

una unció d'oli perfumat (crisma). Aquesta unció il·lustra el nom de «cristià» que significa «ungit»

i que té el seu origen en el Crist mateix, Aquell que «Déu va ungir amb l'Esperit Sant» (Ac 10, 38).

Aquest ritu d'unció ha perdurat fins els nostres dies, tant a Orient com a Occident. Per això, a

l'Orient, aquest sagrament s'anomena crismació, unció amb crisma, o myron, que significa

«crisma». A l'Occident, el nom de Confirmació suggereix que aquest sagrament al mateix temps

confirma el Baptisme i enrobusteix la gràcia baptismal.

CRISMA

(grec khrisma = ungüent, i khristós = ungit): és una barreja d’oli d’oliva

i resina balsàmica. El matí del Dijous Sant (o un altre dels primers dies

de la Setmana Santa) el bisbe el consagra perquè pugui ser utilitzat en

el baptisme, en la confirmació, per a la consagració dels preveres i dels

bisbes, d’altars i de campanes. L’oli és un símbol de joia, de força i de

salut, i les persones consagrades amb el crisma han d’escampar «la bona

olor de Crist» (2Co 2,15) perquè estan “impregnades”, “penetrades”

d’Esperit sant.

YouCat

203. Quan l’entrenador envia al camp un jugador, li posa una mà a l’espatlla i li dóna els darrers

consells; és semblant el sentit de la confirmació: ens són imposades les mans i podem «entrar al

camp» de la vida. Gràcies a l’Esperit Sant sabem el que hem de fer, ell ens ha donat motivacions

en abundància, les seves paraules d’encoratjament ressonen a les nostres orelles. Sentim el seu

ajut, no trairem la seva confiança i triarem de jugar per ell. No ens cal sinó escoltar-lo

205. Fer-se confirmar significa signar un «contracte» amb Déu. El confirmand diu: «Sí, jo crec en

vós, Déu meu; doneu-me el vostre Esperit, perquè jo pertanyo en tot a vós; no em separaré mai de

vós i us testimoniaré durant tota la vida en cos i ànima, amb les accions i amb les paraules, els dies

bonics i els dies lletjos.» I Déu diu: «També jo crec en tu, fill meu, i et donaré el meu Esperit; més

ben dit, jo mateix: pertanyeré en tot a tu, no em separaré mai de tu, en aquesta vida i en la vida

eterna; seré present en el teu cos i en la teva ànima, en les teves accions i en les teves paraules. Jo

seré present en tu fins i tot quan t’oblidaràs de mi, els dies bonics i els dies lletjos.»

14

3.3 La Celebració de la Confirmació

Pel que fa a l’edat del confirmand, la norma establerta actualment

establerta en la diòcesi de Tarragona és aquesta: o infants de sisè curs

d’ensenyament primari que hagin fet tot complet el procés de Catequesi

(des dels 7 anys fins als 12 anys (cinc cursos de Catequesi); o els nois i

noies de 4t d’esenyament secundari (15 anys) després de dos cursos de

Catequesi,; o joves grans o adults, després d’una suficient catequesi

preparatòria.

La Celebració de la Confirmació ve després de la Paraula i la homilia

del bisbe, ministre ordinària. Abans els confirmands li han estat

presentats.

Comença amb la renovació de les promeses del Baptisme i la professió de

fe dels confirmanda per fer veure la relació i la complementarietat de la

Confirmació amb el Baptisme.

Tot seguit el bisbe estén les mans sobre el conjunt dels confirmands, gest

que, des dels temps dels apòstols, és el signe del do de l'Esperit. l el bisbe

invoca l'efusió de l'Esperit:

Déu omnipotent, Pare de nostre Senyor Jesucrist, vós que per l'aigua i l'Esperit Sant heu fet

néixer aquestes servents vostres a una nova vida, alliberant-los del pecat, infoneu-los

l'Esperit Sant Defensor: doneu-los l'esperit de saviesa i d'intel·ligència, l'esperit de consell i

de fortalesa, l'esperit de ciència i de pietat i ompliu-los de l'esperit del vostre sant temor.

Pel Crist, Senyor nostre.

Segueix el ritu essencial del sagrament. El sagrament de la Confirmació

és conferit mitjançant la unció del crisma sobre el front, feta tot

imposant la mà, i mitjançant les paraules: «(nom) Rep el signe del do de

l'Esperit Sant”, “Amén”, afirma el confirmat, reben el sagrament.

El bes o gest de pau que acaba el ritu del sagrament significa i manifesta la comunió eclesial amb

el bisbe i amb tots els fidels.

3.4 En resum, els efectes del Sagrament de la Confirmació,

són

Catecisme de l’Església Catòlica 1302.

De la celebració resulta que l'efecte del sagrament de la Confirmació és efusió especial de l'Esperit

Sant, tal com antigament fou atorgada als apòstols el dia de la Pentecosta.

1303. Per això, la Confirmació dóna creixement i aprofundiment de la gràcia baptismal:

- ens arrela més profundament en la filiació divina que ens fa dir «Abbà, Pare» (Rm 8,15);

- ens uneix més fermament al Crist;

- augmenta en nosaltres els dons de l'Esperit Sant;

- perfecciona el nostre vincle amb l'Església;

15

- ens comunica una força especial de l'Esperit Sant per difondre i defensar la fe mitjançant la

paraula i l'acció com a veritables testimonis del Crist, per confessar amb valentia el nom del

Crist i per no sentir mai vergonya davant la Creu2:

Recorda, doncs, que has rebut el signe espiritual, l'Esperit de saviesa i d'intel·ligència,

l'Esperit de consell i de força, l'Esperit de coneixement i de pietat, l'Esperit de sant temor,

i guarda el que has rebut. Déu Pare t'ha marcat amb el seu senyal, el Crist Senyor t'ha

confirmat i ha posat en el teu cor la penyora de l'Esperit (St Ambròs).

1304. Igual que el Baptisme, del qual és l'acabament, la Confirmació es dóna una sola vegada. En

efecte, la Confirmació imprimeix en l'ànima una marca espiritual inesborrable, el «caràcter» que

és el signe que Jesucrist ha marcat un cristià amb el segell del seu Esperit i l'ha revestit amb la

força que ve de dalt perquè sigui el seu testimoni;.

1305. El «caràcter» perfecciona el sacerdoci comú dels fidels, rebut en el Baptisme, i «el confirmat

rep la força de confessar la fe del Crist públicament i com en virtut d'un càrrec.

3.4 El Confirmat és un enviat.

Per la significació i pels efectes del sagrament de la Confirmació, per la

seva vinculació al bisbe i l’Església, el confirmat és del tot membre del

poble de Déu, poble de sacerdots, una comunitat sacerdotal, segons

paraules de la primera carta de sant Pere (2, 5-10)

Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una

santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist.(...)

Per tant, vosaltres, els qui creieu, teniu un gran honor. (...) Però vosaltres sou llinatge escollit,

casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s'ha reservat, perquè proclameu la

lloança d'aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable. Vosaltres que en altre

temps no éreu cap poble, ara sou el poble de Déu; no éreu compadits, però ara ell s'ha compadit

de vosaltres.

Aquest sacerdoci és comú a tots els batejats, té l’arrel en el Baptisme i la

Confirmaciço, es manifesta en els qui reben els sagraments, preguen i

donen gràcies i són testimonis d’una vida santa i d’una caritat activa.

Com a membres del poble de Déu han de prendre part activa en la

missió de l’Església, ser apòstols de l’evangeli i constructors del Regne de

Déu.

Per tant som enviats (apòstols) a la societat a testimoniar Aquell en qui

creiem, amb el nostre estil de vida semblant al seu i també amb les

nostres paraules semblants a les seves, segons les paraules de Joan en la

seva primera carta (1, 1-4)

Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres

ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de

la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el

qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat. A vosaltres, doncs, us

anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que

estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra

joia sigui completa.

16

El Concili Provincial Tarraconense (1995) urgia amb aquestes paraules

el lloc responsable dels laics i laiques en la missió evangelitzadora.

II. MISSIÓ DEL LAÏCAT EN L'EVANGELITZACIÓ

25 El Concili Provincial Tarraconense reconeix que la participació del laïcat en la missió

evangelitzadora és una de les prioritats i un dels reptes més importants de l'Església

contemporània. Els laics i laiques són "cristians incorporats a Crist pel baptisme; constituïts com a

Poble de Déu; participants a la seva manera de la funció profètica, sacerdotal i reial de Jesucrist;

exerceixen la missió de tot el poble cristià en l'Església i en el món a través dels seus carismes

diversos" (LG 31). Aquest repte del Concili Vaticà II continua essent una realitat candent en els

nostres dies. Cal realitzar una tasca de conscienciació i de formació de tots els cristians i cristianes

de cara a viure amb coherència la fe i la vida, a poder donar raó de l'esperança i a testimoniar

l'amor de Déu. Les exhortacions apostòliques Evangelii nuntiandi, de Pau VI, i Christifideles laici,

de Joan Pau II, han instat tota l'Església a fer realitat aquesta crida del Concili Vaticà II que, en

definitiva, és una crida a restar fidels a l'Evangeli (Mt 28,19-20). Per això el Concili fa una crida

urgent a tots els subjectes de la pastoral, d'una manera molt especial als preveres, als diaques, als

religiosos i religioses, i als laics i laiques que exerceixen responsabilitats:

- A mantenir una voluntat eficaç que tot el laïcat prengui consciència de la seva responsabilitat

evangelitzadora allà on se trobi .

- A animar el major nombre possible a organitzar-se d'acord amb els diversos carismes existents en

l'Església, seguint la doctrina del Vaticà II i dels documents posteriors del Magisteri, a fi d'assolir

la formació necessària per a poder donar testimoni de la fe i desenvolupar llur santificació en les

situacions ordinàries de la vida (treball, família, medi ambient, vida social, cultural, política...),

amb una actitud transformadora de la societat d'acord amb els valors evangèlics.

Pregària

Demanem el Senyor de saber acceptar i exercir la nostra responsabilitat

dins la parròquia i dins l’Església, en nom i al servei del creixement de

la comunitat cristiana.

Demanem el Senyor que la força de l’Esperit sant rebuda en la

Confirmació sigui sempre activa en nosaltres, i sigui eficaç en la

confiança en Déu, en la pau interior i en el servei als germans.

Demanem el Senyor que el segell que la Confirmació ha marcat en

nosaltres ens concedeixi l’alegria de creure i l’entusiasme de comunicar

la fe.

Cant 579 (Cantoral MD)

17

4. LA EUCARISTIA, MEMORIAL DEL MISTERI PASQUAL DEL SENYOR.

(Tercer sagrament de la iniciació cristiana)

Cant eucarístic (cantoral MD)


a – Experiències viscudes de celebracions eucarístiques que ens han

impactat.

b- Aspectes positius de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II.

c- Diferències que notem entre formes diverses de celebrar l’Eucaristia,

prevere, cants, lectures, gestos, signes afegits, ambientació del presbiteri,

etc.

d- Diferents noms que donem a l’Eucaristia: Memorial, fracció del pa,

sant Sacrifici, Missa, Cena del Senyor, Comunió, Assemblea eucarística,

etc Entenguem el seu significat i destaquem els més apropiats.

d- Paraules i signes de la celebració que no comprenem, que no ens

n’han ensenyat el significat.

4. 1 El Missatge de la Paraula de Déu: El sopar de Jesús amb

els deixebles

Jesús instituí l’Eucaristia en el context del Sopar Pasqual anual que els

israelites consideraven com a memorial de l’alliberament d’Isarel

d’Egipte i de l’Aliança del Senyor, és a dir que en la participació del

Sopar rebien els efectes salvadors d’aquell esdeveniment. Per tant no fem

només una memòria, revivint uns fets passats en el record o en els

sentiments. Jesús, que donà la vida per nosaltres, ara es present en la

seva humanitat de ressuscitat, en els signes del pa i el vi. En la pregària

eucarística Jesús se’ns continua oferint per la nostra salvació i per la de

18

tots els homes. Ho proclamem en l’aclamació: Anunciem la vostra mort,

confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.

Mateu 26

26 Mentre sopaven, Jesús

prengué el pa, digué la

benedicció, el partí i, tot donant-

lo als deixebles, digué:

-Preneu, mengeu-ne: això és el

meu cos.

27 Després prengué una

copa, digué l'acció de gràcies i

els la donà tot dient:

-Beveu-ne tots, 28 que això és

la meva sang, la sang de

l'aliança, vessada per tothom

en remissió dels pecats. 29 Us

asseguro que des d'ara ja no

beuré d'aquest fruit de la vinya

fins al dia que begui vi nou amb

vosaltres en el Regne del meu

Pare.

30 Després de cantar els

salms, van sortir cap a la

muntanya de les Oliveres.

Mc 14

22 Mentre sopaven, Jesús

prengué el pa, digué la

benedicció, el partí i els el donà.

I digué:

-Preneu: això és el meu cos.

23 Després prengué una

copa, digué l'acció de gràcies,

els la donà i en begueren tots.

24 Els digué:

-Això és la meva sang, la sang

de l'aliança, vessada per

tothom. 25 Us asseguro que ja

no beuré més del fruit de la

vinya fins al dia que begui vi

nou en el Regne de Déu.

26 Després de cantar els

salms, van sortir cap a la

muntanya de les Oliveres.

Lc 22

14 Quan va arribar l'hora,

Jesús es posà a taula amb els

apòstols 15 i els digué:

-Com desitjava menjar amb

vosaltres aquest sopar pasqual

abans de la meva passió! 16

Perquè us asseguro que ja no el

menjaré més fins que la Pasqua

trobi el seu compliment en el

Regne de Déu.

17 Llavors prengué una

copa, digué l'acció de gràcies i

afegí:

-Preneu això i repartiu-vos-ho,

18 perquè us asseguro que des

d'ara ja no beuré més del fruit

de la vinya fins que haurà

arribat el Regne de Déu.

19 Després prengué el pa,

digué l'acció de gràcies, el partí

i els el donà tot dient:

-Això és el meu cos, entregat

per vosaltres. Feu això, que és

el meu memorial.

20 I, havent sopat, féu

igualment amb la copa, tot

dient:

-Aquesta copa és la nova

aliança segellada amb la meva

sang, vessada per vosaltres.

A aquesta institució, Jesús li havia de donar tanta importància i

centralitat que va preparar els deixebles. Així ho feu en les

multiplicacions dels pans i en el discurs sobre el pa de vida, a la

sinagoga de Cafarnaúm (Jn 6, 26-59; lectura personal obligada)

El relat de la institució de l’Eucaristia és la part central i

consecratòria de la pregària eucarística. Després del cant del prefaci,

s’inicia en la epiclesi (=invocació) de consagració de l’Esperit sobre el

pa i el vi presentats, segueix el relat de la cena del Senyor i acaba

amb la epiclesi de comunió sobre l’assemblea reunida.

Primera Carta de sant Pau als cristians de Corint 11, 23-27

(escrita entre l’any 55 o 56)

“La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la

nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el

meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» I havent sopat féu igualment

amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada

vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.» Perquè cada vegada que mengeu

aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui.

19

Així, doncs, qui mengi el pa o begui la copa del Senyor indignament serà culpable de profanar el

cos i la sang del Senyor”.

El nom “fracció del pa” és un dels utilitzats al inici, heretada dels

jueus per designar els àpats en general (tot partint el pa es pronunciava

la benedicció de la taula) i ara es refereix a l’Eucaristia, subratllant

el sentit comunitari de la comunió amb Crist i alhora entre els

germans, tal com diu sant Pau: “La copa de la benedicció que nosaltres beneïm, ¿no

és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, ¿no és comunió amb el cos de Crist? El pa és

un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem

d’aquest únic pa. (1 Co 10, 16-17)

“Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir

el pa i a assistir a les pregàries. (...) Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del

temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. Lloaven

Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la

salvació. (Fets 2, 42-47)

“El diumenge ens vam reunir per partir el pa. Pau, que havia d’anar-se’n l’endemà, els adreçava

la paraula i va allargar la predicació fins a mitjanit. A la sala de la casa on ens havíem reunit hi

havia moltes llànties. (...) Pau se’n tornà a dalt, partí el pa i en menjà. Després va continuar la

conversa força estona, fins a trenc d'alba, i se n'anà. (Fets 20, 7-12)

Aquest gest de la fracció del pa, que té una gran significació (Recordem

que els deixebles d’Emaús diuen als de Jerusalem que reconegueren

Jesús “quan partia el pa” –Lc 24,35- després d’haver fet el llarg camí).

el conservem després del gest de la pau, tot cantant “Anyell de Déu que

lleveu...”


4.2.1 Catecisme de l’Església Catòlica

1324. L'Eucaristia és «font i cimal de tota la vida cristiana». «Els altres sagraments, així com tots

els ministeris eclesials i les tasques apostòliques, estan vinculats a l'Eucaristia i ordenats a ella.

Perquè l'Eucaristia conté tot el tresor espiritual de l'Església, que és el Crist mateix, la nostra

Pasqua».

1325. «L'Eucaristia significa i realitza la comunió de vida amb Déu i la unitat del Poble de Déu,

per les quals l'Església és ella mateixa. En l'Eucaristia es troba, a la vegada, la plenitud de l'acció

amb què Déu, en el Crist, santifica el món, i del culte que els homes, en l'Esperit Sant, reten al

Crist i, per Ell, al Pare».

1326. Finalment, per mitjà de la celebració eucarística ens unim ja a la litúrgia del cel i anticipem

la vida eterna, quan Déu serà tot en tots.

1327. En resum, l'Eucaristia és la síntesi i el summe de la nostra fe: «La nostra manera de pensar

concorda amb l'Eucaristia, i l'Eucaristia, al seu torn, confirma la nostra manera de pensar».

You Cat

20

208. La santa Eucarstia és el sagrament en què Jesucrist dóna el seu cos i la seva sang —o sigui

ell mateix— per nosaltres, perquè també nosaltres ens donem a ell en l’amor i ens unim a ell en

la santa Comunió. D’aquesta manera ens unim a l’únic cos de Crist, l’Església.

Després del baptisme i la Confirmació l’Eucaristia és el tercer sagrament d’iniciació de

l’Església catòlica; és el pern de tots aquests sagraments, perquè el sacrifici de Jesús a la creu hi

esdevé present de manera misteriosa i incruenta. La celebració de l’Eucaristia és, doncs, «la font

i el cimal de tota la vida cristiana» (Concili Vaticà II, LG 11); és el punt en què tot convergeix, i

no hi ha fita més gran a assolir que l’Eucaristia. Quan mengem el pa partit ens unim amb l’amor

de Jesús que ha ofert el seu cos sobre l’arbre de la creu; quan bevem del calze ens unim amb el

qui en el seu oferiment per nosaltres ha fins i tot vessat la seva sang. Aquest ritu no ha estat

inventat pels homes; va ser Jesús mateix qui celebrà el darrer sopar amb els deixebles en previsió

de la pròpia mort; es donà a ells sota els signes del pa i del vi i els encarregà de celebrar

l’Eucaristia també després de la pròpia mort: «Feu això en memòria meva» (1Co 11,24).

211. La celebració de l’ Eucaristia és el centre de la comunitat cristiana; en l’Eucaristia

l’Església esdevé tal.

Non som Església perquè marquem la creueta corresponent en la declaració de renda, perquè

estem d’acord entre nosaltres o perquè casualment ens hem trobat col·locats en una parròquia; ho

som, en canvi, perquè en l’Eucaristia rebem el cos de Crist i ens anem transformant

progressivament en el cos de Crist.

212 Diversos noms indiquen aquest insondable misteri: sant sacrifici - santa missa - sacrifici

de la missa - sopar o cena del Senyor - fracció del pa - assemblea eucarística - memorial de la

passió, mort i resurrecció - santa i divina litúrgia - sants misteriós - santa Comunió

Sant sacrifici, santa missa, sacrifici de la missa: el singular sacrifici de Jesús que duu a

compliment tots els sacrificis es fa present en la celebració de l’Eucaristia; l’Església i els fidels

s’uneixen ells mateixos amb el seu do al sacrifici de Crist. La paraula «missa» deriva de la

fórmula llatina de comiat Ite, missa est —aneu, porteu-ho en la vida.

Sopar o cena del Senyor: cada celebració eucarística és sempre l’únic sopar o cena que Crist va

celebrar amb els seus deixebles i al mateix temps és anticipació d’aquell sopar que el Senyor

celebrarà amb els redimits a la fi dels temps. No som nosaltres homes qui fem la celebració, sinó

que és el Senyor qui ens hi convida i qui hi és present de manera misteriosa.

Fracció del pa: la «fracció del pa» era un antic ritual hebraic que Jesús va rememorar en ocasió

del darrer sopar per tal d’expressar el seu sacrifici «per nosaltres» (Rm 8,32). Després de la

resurrecció els deixebles el van reconèixer per la manera com partia el pa, i la comunitat

primitiva anomenava «fracció del pa» la seva celebració litúrgica del sopar.

Assemblea eucarística: la celebració del sopar del Senyor és també una reunió d’«acció de

gràcies» en què l’Església troba la seva expressió visible.

Memorial de la passió, mort i resurrecció: durant la celebració eucarística la comunitat no se

celebra a si mateixa, sinó que descobreix i celebra de manera sempre nova la presència del

passatge salvífic de Crist a través del sofriment i la mort cap a la vida.

Santa i divina litúrgia, sants misteris: durant la celebració eucarística l’Església celestial i la

terrenal s’uneixen en una única festa. Com que els dons eucarístics, en els quals Crist és present,

són en certa manera la cosa més santa del món, per això es parla del «Santíssim».

Santa comunió: essent així que en la santa missa ens unim amb Crist i a través d’ell ens unim

entre nosaltres, es parla de «santa comunió» (communio = comunitat).

Vocabulari

CONSAGRACIÓ (llatí consecratio) és un acte de consagració solemne.

Durant la missa, amb la consagració, el pa i el vi són justament

«consagrats» i, doncs, es transformen en el cos i la sang de Crist. Són

21

consagrats també els bisbes, els sacerdots i els diaques, i determinats

objectes lligats al culte, com ara esglésies i altars. A vegades s’anomena

«altar de la consagració» també l’altar del poble, on el sacerdot celebra

de cara a l’assemblea.

4.2.2 La presència real i sacramental de Jesucrist en el pa i

vi consagrats

You Cat

216 Crist és present en el sagrament de l’Eucaristia d’una manera misteriosa però real. Cada vegada

que l’Església compleix el manament de Jesús «feu això en memòria meva» (1Co 11,25), partint

el pa i repartint el calze, es verifica també avui el que es va verificar llavors: Crist s’ofereix

veritablement per nosaltres, i nosaltres participem realment d’ell. El sacrifici de Crist a la creu,

únic i definitiu, es renova sobre l’altar i compleix l’obra de la nostra redempció.

Per això hem de rebre el Pa consagrat amb fe, respecte i dignitat,

posant correctament les mans i el cos, amb actitud de pobre que

necessita aquest Aliment de Vida eterna, preparant adequadament

aquesta Comunió i donant la importància “relativa” al dejuni,

complint amb el “precepte” dominical (que és una norma educativa

que ens recorda la invitació de Jesús als seus amics). Per això fem

pregària i signes d’adoració davant del Santíssim Sagrament

(genuflexió, inclinació) que guardem al sagrari (es conserva per poder-

la portar als impedits de participar en la reunió el diumenge en

viàtic).

Reflexió (treta del llibre “La Missa, senzillament” de Robert Cabié)

El pa i el vi, un cop consagrats, continuen tenint la mateixa

composició física i química. Però per a nosaltres, en la fe, són ara la

presència de Jesucrist mateix. No és fàcil de creure, això, certament!

L’únic que podem fer és confiar en la paraula de Jesús i recolzar-nos

en els creients que ens han transmès això que ells havien rebut d’altres

creients.

Una presència misteriosa.

“Això és el meu cos... això és la meva sang” Aquestes paraules de Jesús,

els cristians se les han preses sempre molt seriosament i, podríem dir,

al peu de la lletra. Darrera d’elles hi ha el record d’unes altres

paraules sorprenents que recull l’evangeli de Joan i van provocar

comentaris de desaprovació i fins i tot abandonaments entre els

deixebles: El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món...

22

La meva carn és veritable menjar i la meva carn veritable beguda. Qui

menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo en ell”

Testimoni de sant Justí, Primera Apologia, segle II

“Aquest aliment no el prenem com un pa o una beguda ordinaris.

Igual com Jesús , el nostre salvador, es encarnar per l’acció de la

paraula de Déu o va prendre carn i sang per la nostra salvació, així

també l’aliment eucaristitzat per la pregària i per les paraules que

provenen d’ell, que alimenta per assimilació la nostra sang i la nostra

carn, és carn i sang de Jesús encarnat. Aquesta és la nostra doctrina”.

La fe de l’Església ens porta a afirmar que Crist es fa veritablement

present per la pregària consecratòria. Les fórmules litúrgiques ho

expressen en termes de canvi.

És per això que podem parlar d’una presència real. I tanmateix no es

tracta d’una presència físicament perceptible, ja que davant dels ulls

no hi tenim el rostre de Jesús (...) Els nostres sentits el que continuen

sentint és el gust, el color, el tacte del pa i del vi que romanen com a

signes del Crist que és allà.

És una realitat d’un ordre diferent, una presència real sacramental. (És

“real” perquè hi és Ell, el Senyor Ressuscitat, en una realitat nova i no

física, tal com nosaltres l’entenem i la copsem. És “sacramental” perquè

és els signes del pa i del vi, que són visibles i palpables, contenen el

Cos (=la persona) de Crist i la Sang (=la Vida) de Crist.

4.3 La Celebració de l’Eucaristia

Catecisme de l’Església Catòlica.

1345. Des del segle II, tenim el testimoniatge de sant Justí Màrtir sobre les grans línies del

desenrotlament de la celebració eucarística. S'han mantingut les mateixes fins als nostres dies en

totes les grans famílies litúrgiques. Mireu el que escriu, vers l'any 155, per tal d'explicar a

l'emperador pagà Antoní Pius (138-161) el que fan els cristians:

“El dia anomenat del sol, se celebra una reunió en el mateix lloc de tots els que viuen a les ciutats o al

camp, i s'hi llegeixen, en la mesura que el temps ho permet, les memòries dels apòstols i els escrits dels

profetes.

Després que el lector ha acabat, el president pren la paraula i ens exhorta i invita a imitar aquests bells

exemples.

Tot seguit ens aixequem plegats i elevem les nostres pregàries per nosaltres mateixos (...) i per tots els

altres, dispersos per tot el món, a fi que siguem trobats justos per la nostra vida i les nostres accions i

fidels als manaments, i obtinguem així la salvació eterna.

Un cop acabades les pregàries, ens donem mútuament un bes.

Tot seguit, es presenta al qui presideix els germans pa i una copa amb aigua i vi barrejats.

Ell els pren i fa pujar lloances i glòria al Pare de l'univers, pel nom del Fill i de l'Esperit Sant i fa una

llarga acció de gràcies (en grec: eucharistian) per haver-nos considerat dignes d'aquests dons.

Quan el president ha acabat les pregàries i l'acció de gràcies, tot el poble present aclama dient: Amén.

23

I un cop el president ha fet l'acció de gràcies i el poble ha fet l'aclamació, els qui entre nosaltres

s'anomenen diaques distribueixen a cada un dels assistents part del pa i del vi i de l'aigua «eucaristitzats» i

també en porten als absents.

1346. La litúrgia de l'Eucaristia es desplega d'acord amb una estructura fonamental que s'ha

conservat a través dels segles fins als nostres dies. Es desplega en dos grans moments que

formen una unitat bàsica:

-la reunió, la litúrgia de la Paraula, amb les lectures, l'homilia i la pregària universal;

-la litúrgia eucarística, amb la presentació del pa i del vi, l’acció de gràcies consecratòria i la

comunió.

Litúrgia de la Paraula i litúrgia eucarística forment conjuntament «un sol i idèntic acte de culte»

efectivament, la taula parada per a nosaltres en l'Eucaristia és a la vegada la de la Paraula de Déu

i la del Cos del Senyor.

Estructura de la celebració de l’Eucaristia

Introducció: de la dispersió a la reunió: concordem en el cant,

recordem que el Senyor ens ha convocat, preparem els nostres cors,

cantem la Glòria de Déu, la pregària ens aplega (col·lecta)

Litúrgia (1a. taula) de la Paraula: lectura de l’Antic Testament,

resposta amb el salm, lectura del Nou Testament, cant de l’al·leluia que

ens disposa a escoltar, lectura de l’evangeli, homilia per adonar-nos

que la Paraula es compleix ara, professió de fe de l’Església, pregària

universal.

Litúrgia (2a taula) de l’Eucaristia:

Presentació i preparació de les ofrenes, pregària sobre les ofrenes,

cant del pre-faci que culmina amb el cant Sant, sant, sant; epiclesi

(in-vocació) de consagració, relat de la cena en la que Jesús instituí

l’Eucaristia, anàmnesi (memorial), epíclesi de comunió, intercessions

(papa, bisbe, poble de Déu, difunts, tots nosaltres), cloenda (per ell,

amb ell i en ell), amén (d’adhesió de tots)

pregària del Senyor, gest de pau, fracció del pa amb el cant de l’Anyell

de Déu, combreguem amb el Cos i la Sang del Senyor amb fe (Amén),

silenci, pregària de post-comunió.

Conclusió: de la reunió a la dispersió: benedicció de Déu sobre els qui

han participat, comiat en pau

Pregària

Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva, digueu-ho només de

paraula i serà salva la meva ànima.

Cant eucarístic (cantoral MD)

5. LA PENITÈNCIA: SIGNE DEL PERDÓ DE DÉU I DE LA

RECONCILIACIÓ AMB L’ESGLÉSIA.

(Sagrament de guarició)

24

Cant penitencial (MD)


a – Aquest sagrament ¿perquè no es valora i es rep tan esporàdicament?

S’ha perdut el sentit de pecat? No s’ha explicat suficientment la seva

eficàcia, el do del perdó de Déu que ens concedeix? Molesta la

excessiva intervenció del mossèn? No es té consciència del dany que el

pecat fa a l’Església?

b – Aquest sagrament s’ha celebrat de molt diverses formes. L’Església és

la que ha anat senyalant la forma, perquè és a ella a qui el Senyor li

ha confiat els seus sagraments. Com ho assumim això?

c – Aquest sagrament afecta la pròpia consciència i, en els nostres

temps, tots estem aferrats al propi jo, a les opinions i als interessos

personals, al individualisme, ens ho servim tot “a la carta”... ¿Pot

influir aquesta manera de ser en deixar de banda aquest sagrament i

no donar-li la importància que té?

5.0.1 Unes pinzellades de la història d’aquest sagrament.

El ritual de la celebració del sagrament de la penitència és la que més

ha variat i ha evolucionat al llarg de la història. Això no passat en

altres sagraments.

Les pràctiques penitencials dels primers cristians eren les heretades de

la tradició jueva, per això eren molt variades i unides a les pràctiques

de purificació ritual.

Penitència pública. Amb el desplegament normal i potent de l’Església

(des del segle II al segle VI) va prendre molt de relleu la penitència

pública que imposava temps breu o llarg de penitència coneguda per

tothom, de rigoroses pràctiques pels pecats comesos. Fins, en el cas

d’alguns pecats greus (entre altres, la idolatria, l’homicidi, l’adulteri),

s’imposava la excomunió, és a dir la negació de la comunió eucarística

durant un temps. L’alta consideració de la dignitat cristiana portava a

un fort rigorisme moral. Fins i tot alguns catecúmens ajornaven el seu

baptisme fins a la vellesa, per tal de no veure’s sotmesos a aquesta

disciplina. Amb la absolució i la reconciliació el pecador-penitent

retornava a la vida cristiana ordinària, i de nou era acollit a la

comunitat. El fi d’aquest tipus de penitència era doble: corregir el

pecador i reparar el mal causat a la comunitat,

25

Penitència tarifada. A partir del segle VII uns missioners irlandesos,

inspirats en la tradició monàstica d’Orient, començaren una pràctica

que es considerava relaxada i fou, fins i tot, prohibida. Acceptaven la

confessió oral privada (no pública) dels pecats i als pecadors perdonats

se’ls imposava una “penitència” privada corresponent als pecats

confessats. (Per això s’anomena “tarifada”) És la “confessió” secreta i

detallada, tal com ens ha arribat. Com que es preveia la reiteració això

va facilitar la freqüència regular d’aquest sagrament,

La confessió individual, Des del segle XIII (a partir del Concili IV del

Laterà, 1215) s’imposa la confessió individual, íntegra dels pecats,

almenys una vegada a l’any i amb les condicions senyalades pel

Concili de Trento (1554-1563). El moble del confessionari és una

símbol concret d’aquesta etapa.

El Ritual del Concili Vaticà II. S’insisteix en el reconeixement de les

actituds de pecat sota la llum de la Paraula de Déu, en l’acolliment

respectuós i paternal del penitent, en l’aspecte celebratiu i festiu del

sagrament, en la conversió del cor, tot en el context de pregària

penitencial. Tres modalitats: la celebració personal, la celebració

comunitària amb recepció personal del perdó, la celebració

comunitària amb absolució general sense confessió persona. Aquesta

tercera està reservada per a situacions excepcionals i amb el

consentiment del bisbe.

5.0.2 Algunes reflexions inicials sobre la consciència de pecat i de la

necessitat de penediment:

You Cat 226

Tenint com tenim el baptisme que ens reconcilia amb Déu, quina necessitat hi ha d’u sagrament

de la reconciliació?

Certament, el baptisme ens arrenca del poder del pecat i de la mort i ens porta a la nova vida dels

fills de Déu, però no ens allibera de la feblesa humana i de la inclinació al pecat. Per això tenim

necessitat d’un mitjà amb el qual cada vegada ens reconciliem novament amb Déu, i això és la

confessió.

Confessar-se no és pas de moda, avui; potser és difícil, i al començament costa un gran esforç;

però continua essent una de les més grans gràcies que tenim en la vida: la de poder recomençar

sempre novament —i de debò novament: sense els fardells i les hipoteques d’ahir, acollits en

l’amor i perdonats amb nova força. Déu és misericordiós i no té un desig més gran que veure’ns

recórrer a la seva misericòrdia. Qui s’ha confessat obre una pàgina nova i blanca en el llibre de la

pròpia vida.

You Cat 229

Quina cosa fa que un home estigui disposat a la penitència?

“Prenent consciència del pecat personal es percep el desig de millorar: això és el penediment,

que assolim considerant la contradicció entre l’amor de Déu i el nostre pecat. Aleshores sentim

26

dolor pels nostres pecats, ens proposem de canviar la nostra vida i posem tota la nostra esperança

en l’ajuda de Déu.

La realitat del pecat sovint és apartada; hi ha fins i tot qui creu que contra el sentiment de culpa

calgui solament una teràpia psicològica. En canvi, un veritable sentiment de culpa és important.

És com una màquina: quan el taquímetre ens diu que hem superat el límit de velocitat, la culpa

no és del taquímetre, sinó de qui guia. De la mateixa manera, com més ens acostem a Déu, que

és llum, més emergeixen també els nostres cantons foscos; sort que Déu no és pas una llum que

crema, sinó una llum que sana; per això el penediment ens empeny a penetrar en la llum en què

recuperem la salvació”.

“El pecat és, abans de tot, ofensa a Déu, ruptura de la comunió amb Ell. Al mateix temps,

atempta contra la comunió amb l'Església. Per això, la conversió comporta a la vegada el perdó

de Déu i la reconciliació amb l'Església: això és el que expressa i realitza litúrgicament el

sagrament de la Penitència i de la Reconciliació”. (Catecisme de l’Església Catòlica, 1440)

“La reconciliació amb l’Església és inseparable de la reconciliació amb Déu” (id 1445)

5. 1 El Missatge de la Paraula de Déu

Es constant i clara l’actuació de Jesús envers els pecadors i el seu

Evangeli de perdó. (Lectura del cap.15 de l’evangeli de sant Lluc). El

seu missatge repetit és: “No he vingut a cridar els justos, sinó els

pecadors”

Recordem: Zaqueu es converteix perquè és acollit i estimat (Lc 19, 1-

10). El paralític es curat i perdonat gràcies a la fe d’aquella gent (Lc 5,

17-26). La dona adúltera és perdonada (no apedregada tal establia la

llei) (Jn 8, 1-11). Altres pecadors acollits i perdonats: Pere, Maria, la

dona que l’ungeix, Mateu, el criminal crucificat, etc.

Recordem les moltes paràboles de la misericòrdia de Déu, sobretot la

del pare bo i els dos fills, el rebel i el complidor (Lc 15, 11-31), la

paràbola de l’ovella perduda, cercada i trobada, i l’alegria pels

pecadors convertits (Lc 15, 3-7): “Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més

alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten

convertir-se”, que es pensen que no necessiten convertir-se!

Jesús confia a l’Església el servei del perdó de Déu, del ministeri de la

reconciliació

“Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien

tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

-Pau a vosaltres.

Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els

tornà a dir:

-Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

-Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu,

li quedaran sense perdó” (Jn 20, 19-23).

27

“És a dir, els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un

món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha

confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el

món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat

l'anunci de la reconciliació. Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través

nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu! Al qui no havia experimentat

el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva

justícia salvadora” (2 Cor 17-21)

Aquests textos ens ensenyen que el perdó i la reconciliació que Jesús

donava a mans plenes l’ha confiat a l’Església, i aquesta serveix aquest

do de Déu en el sagrament del Perdó o de la Reconciliació.

5, 2 L’ensenyament de l’Església


1446. El Crist ha instituït el sagrament de la Penitència per a tots els membres pecadors de la

seva Església, sobretot per als qui, després del Baptisme, han caigut en pecat greu i així han

perdut la gràcia baptismal i han ferit la comunió eclesial. A aquests, el sagrament de la

Penitència els ofereix una nova possibilitat de convertir-se i de retrobar la gràcia de la

justificació. Els Pares de l'Església (Tertulià) presenten aquest sagrament com «la segona taula

[de salvació] després del naufragi que és la pèrdua de la gràcia»

Com s’anomena aquest sagrament?

1423. S'anomena sagrament de conversió, perquè realitza sacramentalment la crida de Jesús a la

conversió, el pas de retornar al Pare del qual hom, pecant, s'ha allunyat.

S'anomena sagrament de la Penitència, perquè consagra una decisió personal i eclesial de

conversió, de penediment i de satisfacció del cristià pecador.

1424. S'anomena sagrament de la confessió, perquè el reconeixement, la confessió dels pecats

davant el prevere és un element essencial d'aquest sagrament. En un sentit profund, aquest

sagrament és també una «confessió», reconeixement i lloança de la santedat de Déu i de la seva

misericòrdia envers l'home pecador.

S'anomena sagrament del perdó, perquè per l'absolució sacramental del prevere, Déu concedeix

al penitent «el perdó i la pau». S'anomena sagrament de la Reconciliació, perquè dóna al pecador

l'amor de Déu que reconcilia: «Reconcilieu-vos amb Déu» (2Co 5, 20). El qui viu de l'amor

misericordiós de Déu està disposat a respondre a la crida del Senyor: «Vés primer a fer les paus

amb el teu germà» (Mt 5, 24

5.3 La celebració del sagrament del Perdó i de la

Reconciliació.

No és important el lloc, sinó els actes i actituds del penitent. De totes

maneres també pot ser significatiu que, dins de l’església, s’hi trobi un

lloc d’acolliment discret i tranquil i amb les imatges adients que

subratllin el sentit i la dignitat de la celebració.

28

Els actes i actituds del penitent són aquests: la preparació sincera i

suficientment detinguda (examen de consciència a la llum de la

Paraula de Déu), la contrició o penediment veritable dels propis

pecats, el reconeixement o confessió humil dels pecats (de fet només hi

ha obligació de confessar els pecats greus o mortals, segons el cn.989),

la reparació o satisfacció pel perjudici causat a altres i a la comunitat

(penitència) és la demostració del ferm propòsit de canvi o conversió.

La pregària més adient del penitent és la que emprem també en l’acte

penitencial de cada Eucaristia:

“Jo confesso a Déu totpoderós i a vosaltres germans que he pecat per

culpa meva, de pensament, paraula, obra i omissió. Per això demano a

la Verge Maria, Mare de Déu, als àngels i als sants, i a vosaltres

germans, que pregueu per mi a Déu, nostre Senyor.”

Els actes i actituds del ministres són aquests: acolliment a l’estil del

Crist Bon Pastor, escolta atenta i respectuosa, consell a la llum de la

Paraula de Déu llegida o citada, servei del Perdó de Déu i de la

Reconciliació amb l’Església, encoratjament en el camí cristià fidel als

compromisos baptismals.

“La fórmula d'absolució – o Perdó- en ús a l'Església llatina expressa els elements essencials

d'aquest sagrament: el Pare de les misericòrdies és la font de tot perdó. Realitza la reconciliació

dels pecadors per la Pasqua del seu Fill i el do del seu Esperit, a través de la pregària i el

ministeri de l'Església: Que Déu, Pare misericordiós, que per la mort i la resurrecció del seu Fill ha reconciliat el món

amb ell mateix i ha comunicat l'Esperit Sant per perdonar els pecats, et concedeixi el perdó i la

pau pel ministeri de l'Església.

I jo t'absolc dels teus pecats en nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

El penitent respon: Amén

Aquestes paraules es pronuncien amb veu clara tot imposant la mà

damunt el penitent i després fent el senyal de la creu amb la mà estesa.

5.4 Som pecadors perdonats

No ens sentim culpables per haver transgredit una llei, sinó que som

pecadors per no haver correspost, per haver estat infidels a Déu, Pare

Bo, que tan ens estima. La gravetat de la nostra infidelitat no és mesura

només des de nosaltres, sinó des d’Aquell a qui hem ofès. Per això els

sants i santes se sentien molt pecadors, i ho reconeixien.

“Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria

en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens

purificarà de tot mal. Si afirmàvem que no hem pecat, el tindríem per un mentider; i la seva

29

paraula no estaria en nosaltres. Fills meus, us escric això perquè no pequeu. Però si algú peca,

tenim prop del Pare un defensor, Jesucrist, que és just. Ell és la víctima que expia els nostres

pecats, i no tan sols els nostres, sinó els del món sencer”. (1 Jn 1,8 – 2,2)

D’aquí partim: del reconeixement humil de que som pecadors. Fem el mal, perjudiquem els

altres, deixem de fer el bé. Qui es presenta davant Déu refiat que és just i, a més, menysprea els

altres, es perd el do del seu amor perdonador. Per contra qui s’humilia davant Déu amb el

reconeixement del propi pecat, en surt perdonat (Lc 18, 9-14).

Som éssers dèbils. Ens tempta la desorientació perquè vivim respirant relativisme moral: tot es

posa sota el dubte, tot depèn, a tota equivocació se li busca una fàcil excusa. En algunes

qüestions s’és rigorós i en altres del tot condescendent: això ens causa una gran perplexitat.

El nostre penediment troba sempre a punt l’abraçada de Déu Pare Bo, de Jesús Amic, que

perdona i refà el nostre esperit torbat i fràgil. No és només un sentiment o una autosuggestió.

L’Església mare ens ofereix un sagrament, un ministeri confiat pel Senyor, que és un espai i un

signe concrets en el que trobem pau, perdó i reconciliació, on podem amollar aquest llast,

purificar el nostre cor pecador i recomençar un vida del tot nova.

6. LA UNCIÓ DELS MALALTS: SIGNE DE LA FORÇA DE L’ESPERIT

SANT.

(Sagrament de guarició)

Cant (MD)


a- El significatiu canvi de nom: de Extremunció a Unció dels malalts

(Cons. Litúrgia del Vaticà II, 73) i passa a ser d’un sagrament pels qui

es troben en perill de mort als qui estan en situació greu per malaltia

o per vellesa avançada. (De cap manera s’ha de considerar com a

sagrament de la jubilació o de la tercera edat)

b- Experiències viscudes en el passat de celebracions en persones de la

família en els darrers dies o hores de la seva vida i experiències

pròpies de celebracions comunitàries personals en la litúrgia

dominical. (Encara no hem vist el Papa de Roma, ja molt gran, rebent,

la Santa Unció!)

c- En la vida humana té un lloc clau la malaltia i el sofriment, que

ens fan experimentar la impotència, les limitacions, la dependència,

la finitud. La malaltia greu ens posa davant la amenaça de la mort.

Pot produir angoixa, tancament dins d’un mateix, desesperació i

rebel·lia contra Déu. O pot ser la oportunitat d’una major maduració,

30

de la descoberta del que realment és important en la vida. En moltes

persones, freqüentment porta, a una recerca de Déu, a un retorn a Ell.

6.1 Missatge de la Paraula de Déu

Les narracions evangèliques van plenes de l’actuació poderosa de Jesús

a favor de malalts, invàlids, sovint amb gestos de contacte físic i amb

imposició de mans, o usant saliva, o posant fang. La compassió de Jesús

envers els malalts és constant. Només els demana fe i confiança. Molts se

li acosten per tocar-lo i així rebre la seva força sanadora. La bona

gent, que veu aquests miracles, ho reconeixen i exclamen “Déu ha

visitat el seu poble”. La “curació” és una tasca que Jesús encomana als

dotze i, fins i tot amb unció d’oli (Mc 6, 12-13: “Ells se'n van anar i

predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i

curaven malalts, ungint-los amb oli”).

Aquesta unció dels malalts és considerat el signe indicatiu del

sagrament de la Unció. De fet les darreres paraules Jesús ressuscitat

renova la missió encomanada als apòstols: -“Aneu per tot el món i

anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. (...) Els

senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en

nom meu trauran dimonis, (...) imposaran les mans als malalts, i es

posaran bons” (Mc 16, 17-18).

El “do de guarir” és un dels dons o carismes que Pau reconeix, com a

obra de l’Esperit, actiu en la comunitat. (1 Cor 12, 9)

De fet, el text clau és el de la carta de Jaume (5, 14-15) en el qual

trobem que l’Església dels apòstols exerceix un ritus especial a favor

dels malalts:

“Si algú de vosaltres sofreix, que pregui. Si està content, que canti lloances a Déu. Si entre

vosaltres hi ha algú que està malalt, que faci cridar els qui presideixen la comunitat (=preveres,

ancians) perquè l'ungeixin amb oli en nom del Senyor i preguin per ell. Aquesta pregària, feta

amb fe, salvarà el malalt: el Senyor el posarà bo i li perdonarà els pecats que hagi comès”.

6.2 Unes dades de la història d’aquest sagrament

Ja trobem l’acció d’ungir els malalts en l’Església dels primers temps,

relacionada amb les pràctiques sanadores usuals.

En èpoques històriques diverses aquest ús ha tingut accents diferents

segons la espiritualitat i la teologia del moment, sempre amb

referència i amb fidelitat a la missió confiada per Crist “metge” dels

nostres cossos i de les nostres ànimes, repetint els seus gestos i les seves

paraules a favor dels malalts.

31

Des del segle III fins a segle IX, se subratlla l’efecte de la Unció sobre la

salut física i queda establert que l’oli ha de ser beneit pel bisbe. La

unció es donada a tots els malalts, tan si ho són per causa de ferida

com per malaltia. El seu efecte espiritual no queda massa explicitat

perquè en aquesta època freqüentment s’accentua que el pecat és la

causa de la malaltia.

Des del segle IX al XI els rituals fixen la unció dels cinc sentits i dels

peus. Els pecats del malalt han estat un mal ús dels seus sentits, cosa

que ha provocat la malaltia. Hi ha gran diversitat en senyalar els

efectes del sagrament: efectes terapèutics sobre el cos, el perdó dels

pecats, la purificació, efectes espirituals i físics, etc.

Després del segle XI, el gran teòleg escolàstic Sant Tomàs d’Aquino és el

qui establirà: “Només els malalts en perill de mort, els qui s’encaminen

a la glòria, poden rebre el signe de la Unció”. Per ell aquest sagrament

porta un efecte terapèutic sobre l’ànima i, eventualment, sobre el cos.

La teologia del temps considera que és un remei per la malaltia del

pecat.

El Concili de Trento (1545-1563) accepta la doctrina tomista

especialment pel que fa als que l’han re rebre. Així ens ha arribat fins

a nosaltres. El seu efecte principal és una gràcia de l’Esperit sant que

consola i reconforta espiritualment el malalt. Pot també obtenir,

eventualment, el perdó dels pecats. Pel que es refereix a la curació del

cos, aquesta és secundària i condicional: pot produir-se quan pot tenir

una repercussió saludable per l’ànima.

El Concili Vaticà II (1962-1965) aporta nous punts de vista en la

pastoral dels malalts, dins de la qual es contempla la celebració del

sagrament de la Santa Unció dels malalts:

6, 3 L’ensenyament de l’Església


1511. L'Església creu i confessa que, entre els set sagraments, n'hi ha un d'especialment destinat

a reconfortar els qui són provats amb la malaltia: la Unció dels malalts.

1514. La Unció dels malalts «no és únicament el sagrament d'aquells que es troben en perill de

mort. Per això, el temps bo per a rebre-la, certament ja ha arribat quan el fidel comença a estar en

perill de mort per malaltia o vellesa»

6.4 Els efectes del sagrament de la Santa Unció

1520. Un do particular de l'Esperit Sant. La gràcia primera d'aquest sagrament és una gràcia de

reconfort, de pau i de coratge per a vèncer les dificultats pròpies de l'estat de malaltia greu o de la

32

fragilitat de la vellesa. Aquesta gràcia és un do de l'Esperit Sant que renova la confiança i la fe en

Déu i dóna forces contra les temptacions del maligne, temptació de desànim i d'angoixa de la

mort. L'assistència del Senyor per la força del seu Esperit vol conduir el malalt a la guarició de

l'ànima, però també a la del cos, si aquesta és la voluntat de Déu. A més, «Si ha comès pecats, li

seran perdonats" (Jm 5, 15).

1521. La unió a la passió del Crist. Per la gràcia d'aquest sagrament, el malalt rep la força i el do

d'unir-se més íntimament a la passió del Crist: d'alguna manera, és consagrat per a donar fruit a

través de la configuració a la passió redemptora del Salvador. El sofriment, seqüela del pecat

original, rep un sentit nou: esdevé participació en l'obra salvadora de Jesús.

1522. Una gràcia eclesial. Els malalts que reben aquest sagrament «associant-se lliurement a la

passió i a la mort del Crist, contribueixen al bé del Poble de Déu». Celebrant aquest sagrament,

l'Església, en la comunió dels sants, intercedeix pel bé del malalt. I el malalt, al seu torn, per la

gràcia d'aquest sagrament, contribueix a la santificació de l'Església i al bé de tots els homes pels

quals l'Església pateix i s'ofereix, pel Crist, a Déu Pare.

1523. Una preparació al darrer pas. Si el sagrament de la Unció dels malalts es dóna a tots els

qui pateixen malalties i mals greus, amb més raó als qui estan a punt de sortir d'aquest món, de

manera que també s'anomena sacramentum exeuntium. La unció dels malalts acaba de

conformar-nos a la mort i a la Resurrecció del Crist, així com el Baptisme havia començat a fer-

ho. Culmina les uncions santes que jalonen tota la vida cristiana; la del Baptisme havia segellat

en nosaltres la vida nova; la de la Confirmació ens havia enfortit per al combat de la vida.

Aquesta darrera unció enforteix la fi de la nostra vida terrena com amb una sòlida defensa amb

vista a les últimes lluites abans d'entrar a la casa del Pare.

1524. El viàtic, darrer sagrament del cristià

Als qui estan a punt d'abandonar aquesta vida, l'Església els ofereix, a més de la Unció dels

malalts, l'Eucaristia com a viàtic. Rebuda en el moment de passar cap al Pare, la comunió en el

Cos i la Sang del Crist té una significació i una importància particulars. És llavor de vida eterna i

potència de resurrecció, segons les paraules del Senyor: «Qui menja la meva Carn i beu la meva

Sang té vida eterna, i Jo el ressuscitaré el darrer dia» (Jo 6, 54). Sagrament del Crist mort i

ressuscitat, l'Eucaristia és aquí sagrament del pas de la mort a la vida, d'aquest món vers el Pare.

(Catecisme de l’Església Catòlica)

6.5 La celebració del sagrament de la Santa Unció dels

Malalts

1517. Com tots els sagraments, la Unció dels malalts és una celebració litúrgica i comunitària,

tant si és administrada a casa, a l'hospital o a l'església, com a un sol malalt o a tot un grup de

malalts. És molt convenient que se celebri dintre la missa, memorial de la Pasqua del Senyor. Si

les circumstàncies ho aconsellen, la celebració d'aquest sagrament pot anar precedida del

sagrament de la Penitència i seguida del de l'Eucaristia. En tant que sagrament de la Pasqua del

Crist, l'Eucaristia hauria de ser sempre el darrer sagrament del pelegrinatge terrenal, el «viàtic»

per al «pas» vers la vida eterna.

1518. Paraula i sagrament formen un tot inseparable. La litúrgia de la Paraula, precedida d'un

acte de penitència, obre la celebració. Les paraules del Crist, el testimoniatge dels apòstols

desvetllen la fe del malalt i de la comunitat per tal de demanar al Senyor la força del seu Esperit.

1519. La celebració del sagrament comprèn principalment els elements següents: «els preveres

de l'Església» (Jm 5,14) imposen, en silenci, les mans als malalts; preguen sobre els malalts en la

fe de l'Església; és l'epiclesi pròpia d'aquest sagrament; aleshores donen la Unció amb l'oli

beneït, si és possible, pel bisbe. (El prevere pot beneir l’oli en aquell moment, si no ho està)

33

El sagrament de la unció es dóna als malalts que estan en un perill

seriós, ungint-los en el front i en les mans amb oli d'oliva o, si cal,

amb un altre oli vegetal, degudament beneït, dient aquestes paraules

una sola vegada: «Que per aquesta santa Unció i per la seva gran

misericòrdia, el Senyor t'ajudi amb la gràcia de l'Esperit Sant; Amén-

diu el malalt, perquè, alliberat dels pecats, et salvi i bondadosament

alleugi les teves sofrences» “Amén”- repeteix el malalt.

Segueix una pregària adaptada a les circumstàncies del malalt, el Parenostre i la benedicció final. Aquestes acció litúrgica indica quina gràcia dóna als malalts el sagrament de la Unció.

6.6 La fortalesa espiritual enfront de la feblesa del cos i de

l’esperit

YouCat 241

Jesús va venir al món per mostrar l’amor de Déu; sovint ho va fer precisament en els casos en

què ens sentíem particularment amenaçats, o bé en l’afebliment de la nostra vida degut a la

malaltia. Déu vol la salut del nostre cos i de la nostra ànima i que reconeguem la vinguda del

regne de Déu.

A vegades convé posar-se malalt per a comprendre que —sans o malalts— tenim necessitat de

moltes coses i, més encara, de Déu; no tenim vida fora d’ell. Per això els malalts i els pecadors

tenen un particular instint per a trobar l’essencial; en efecte, ja en l’evangeli llegim que eren

precisament els malalts els qui buscaven la proximitat de Jesús; miraven «de tocar-lo, perquè

d’ell sortia una força que curava tothom» (Lc 6,19)

YouCat 242

Jesús ens mostra que el cel sofreix juntament amb nosaltres quan nosaltres sofrim. Déu vol ser

reconegut també «en el germà més petit» (Mt 25,40); per això Jesús va indicar en la cura dels

malalts una tasca fonamental per als seus deixebles, dient-los: «Cureu els malalts» (Mt 10,8), i

els promet un poder diví: «En nom meu expulsaran dimonis... imposaran les mans als malalts i

aquests es posaran bons» (Mc 16,17-18).

És des de sempre una característica distintiva del cristianisme la importància central reservada

als ancians, als malalts i als necessitats de cures. La Mare Teresa, que tenia cura dels moribunds

en els barris pobres de Calcuta, és solament una baula en la llarga cadena de cristians i cristianes

que han descobert Crist precisament en aquells que altres havien exclòs o evitat. Quan els

cristians són verament tals, brolla d’ells una potència salvífica; a alguns fins i tot és concedida la

facultat de sanar físicament altres persones amb la potència de l’Esperit Sant (carisma de la

guarició)

En algunes Esglésies d’Africa s’exerceix aquest carisma amb gran

amplitud per la especial relació que té amb les cultures locals

ancestrals i amb les religions tradicionals.

A tots ens passa que les situacions de dificultat, de malaltia important,

de grans mancances... sorgeixen fàcilment actes religiosos i expressions

de fe. En aquests moment tots hem experimentat la fortalesa que ens ve

de la pregària, de la Paraula de Déu, del consol de la confiança en el

Senyor.

34

“Preferiria el pitjor dels mons cristians al millor dels mons pagans,

perquè en un món cristià hi ha espai per a aquells a qui cap món

pagà no ha deixat espai; a saber, per als tolits i per als malalts, per als

vells i per als febles. Hi ha per a ells més que espai, hi ha amor, per a

ells que, en el món pagà i impiu, semblaven i semblen mancats

d’utilitat”. (HEINRICH BÖLL (1917-1985, escriptor alemany)

Avui, en la nostra societat ens trobem amb moltes persones “ferides” en

el seu cor o en el seu esperit. No només els malalts en el seu cos afeblit,

sinó els maltractats, els oblidats, els angoixats, els menysvalorats, per la

injustícia, per la soledat, per la manca d’oportunitats, per la desgràcia.

Una societat opulenta per a alguns i despietada envers molts. Una

societat que amb el seu sistema econòmic, social i polític causa tantes

víctimes innocents.

L’Església de Jesucrist ha de ser especialment compassiva, guaridora i

eficaçment propera als qui són provats. El testimoniatge de la

solidaritat, de l’opció pels sofrents, de la denúncia profètica és un

anunci de l’Evangeli del Regne de Déu, és l’evangelització que Jesús

ens va encomanar i que el món espera i necessita.

Una part important del nostre testimoniatge com a cristians ha de tenir

aquest accent de proximitat compassiva i d’estimació solidària a favor

de les persones “ferides” en el seu cos i en el seu esperit. Amb un deure

especial envers les de la nostra pròpia família i de la nostra comunitat

cristiana, anunciant amb aquesta acció i també amb les nostres

paraules oportunes i convençudes l’esperança del Regne futur, que Déu

ha promès als seus fills. Sense esperança es difícil viure amb sentit i

menys encara es pot afrontar amb pau i serenitat el sofriment, la

malaltia greu, l’amenaça de la mort.

Recomanem-nos a nosaltres mateixos de preparar-nos per quan ens

trobarem en aquestes situacions... per malaltia o per vellesa.

Pregària (del Ritual per després de la Unció)

Senyor Jesucrist, vós que volguéreu fer-vos home

per redimir els homes i guarir els malalts;

mireu amb bondat aquest/a fill/a vostre/a que desitja la salut de

l’ànima i del cos;

reconforteu-lo i consoleu-lo, que per aquest oli sant,

35

amb el qual l’hem ungit en nom vostre, se senti enfortit i superi els

seus mals:

i ja que heu volgut que participés en la vostra passió,

concediu-li també de creure que els seus sofriments units als vostres

seran profitosos per a la salvació del món.

Vós que viviu i regneu pels segles dels segles.

Amén.

7. EL MATRIMONI: SIGNE DE L’AMOR, LA FIDELITAT I LA

FECUNDITAT DE DÉU

(Sagrament del servei de la comunió)

Cant (MD)


a- Una parella unida i compromesa per l’amor té la vocació de ser

família. L’amor autèntic demana ser fidel i fecund. Aquest

plantejament sembla obvi... però ¿perquè és tan difícil d’assolir?

b- El sagrament de Matrimoni cristià: una projecte de vida d’amor,

fidelitat i fecunditat significativa, en el marc de cultures molt diverses,

amb efectes socials i jurídics.

c- Cal prendre consciència pastoral que la parròquia està formada per

famílies, que són anomenades “esglésies domèstiques”.

d- Presentació de l’”Accent Pastoral ‘Que les famílies cristianes siguin

comunitats creients i evangelitzadores’”. Sínodes de l’octubre de 2014 i

2015 sobre la família preparats per una amplíssima enquesta

plantejada a nivell de tota l’Església.

La família cristiana lloc principal de la iniciació cristiana dels

fills.

e- Preparació de les parelles al Matrimoni en els cursos CPM: temes,

estil, fruits. També de la cerimònia fixant les lectures de la Paraula de

Déu, les pregàries i altres detalls, perquè se la sentin seva

7.1 Celebració del sagrament del Matrimoni.

Declaració prèvia dels contraents (signada en l’expedient): “En vigílies

de meu matrimoni, declaro que conec suficientment, accepto i estimo

En/Na___ que vull contraure lliurament i sense cap condició

matrimoni cristià amb ell/a, per tal d’establir una veritable comunitat

de vida i amor indissoluble, que em comprometo a estimar-lo/la amb

un amor fidel, a ajudar-lo/a en la seva promoció humana i cristiana

36

i a confortar-lo/la en tots els moments de la vida, i que accepto la

missió procreadora i educadora del nostre matrimoni. Espero

aconseguir-ho amb l’ajut de Déu”.

Celebració de fe en el context cultural del casament:

Tres preguntes: sobre la llibertat de la decisió, sobre el casament

per amor, sobre l’educació cristiana dels fills.

Després de la invitació de assistent i amb les mans agafades, els

nuvis expressen en veu alta aquesta fórmula de consentiment: (Nom) et

prenc per muller/marit, i et prometo que et seré fidel en la prosperitat

i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia, i que t’estimaré i

honoraré tota la vida.

Benedicció i imposició dels anells (=aliances): (Nom) rep aquest

anyell, senyal del meu amor i de la meva fidelitat. En el nom del

Pare, del Fill i de l’Esperit sant.

Pregària de benedicció amb imposició de les mans sobre els nous

esposos: “Pare sant! Vós heu creat totes les coses, vós heu creat l’home i

la dona a imatge vostra, i heu beneït la seva unió. Escolteu la nostra

pregària sincera per (els dos noms) que avui s’han unit en el sagrament

del matrimoni. Que la vostra benedicció davalli damunt d’ells dos

perquè en el goig de la mútua donació personal siguin senyals de joia i

d’amor en el món. Que us lloïn, Senyor, en les alegries i sàpiguen

buscar-vos en les penes; que, enmig dels afanys de la vida, sentin que

vós els conforteu, i que, en qualsevol dificultat, sentin que vós sou a

costat seu. Que participin en la pregària de l’Església i siguin

testimonis de l’amor que vós teniu a les persones; i així puguin créixer

sempre ells, els familiars i els amics que vull els rodegen, en el camí de

la vida del vostre Regne. Per Crist Senyor nostre.”

Segons la tradició llatina, els esposos, com a ministres de la gràcia de Crist, manifestant el

consentiment davant l'Església, es confereixen mútuament el sagrament del matrimoni. En les

tradicions de les Esglésies orientals, els sacerdots -bisbes o preveres- són testimonis del recíproc

consentiment expressat pels esposos, però també la seva benedicció és necessària per a la

validesa del sagrament (Catecisme 1623)

El prevere (o el diaca, o laic degudament autoritzat) que assisteix a la celebració del Matrimoni,

rep el consentiment dels esposos en nom de l'Església i dóna la benedicció de l'Església. La

presència del ministre de l'Església (i també dels testimonis) expressa visiblement que el

Matrimoni és una realitat eclesial.(Catecisme 1630)

7.2 Missatge de la Paraula de Déu

Déu digué:

37

-Fem l'home (ser humà) a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar,

els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen. Déu va crear

l'home (ser humà) a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els

beneí dient-los:

-Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els

ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra.

Déu digué encara:

-Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit

amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells

del cel i a totes les bestioles que s'arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l'herba

verda per aliment.

I va ser així. Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.

Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una

de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a

l'home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home exclamà:

-Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà "dona", perquè ha

estat presa de l'home. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des

d'aquest moment formen una sola carn. Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se

n'avergonyien.(Gènesi 1, 27-31; 2, 21-25) (Adam=fet de terra; Eva=mare)

Déu, que ha creat l'home per amor, també l'ha cridat a l'amor, vocació fonamental i innata de tot

ésser humà. Perquè l'home fou creat a imatge i semblança de Déu que és Amor. Havent-lo Déu

creat home i dona, l'amor mutu entre ells esdevé una imatge de l'amor absolut i indefectible amb

què Déu estima la humanitat. És bo, molt bo, als ulls del Creador. I aquest amor que Déu beneeix

està destinat a ser fecund i a realitzar-se en l'obra comuna de la guarda de la creació: «Déu els

beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la» (Gn 1, 28)

(Catecisme 1604)

Jesús va realitzar el seu primer signe, a petició de la seva mare i pel

qual els deixebles cregueren en ell, en ocasió d’una festa de casament,

a Canà.

En la seva predicació, Jesús va ensenyar sense equívocs el sentit originari de la unió de l'home i

de la dona, tal com el Creador la volgué al començament: el permís, donat per Moisès, de

repudiar la dona, era una concessió a la duresa del cor; la unió matrimonial de l'home i de la dona

és indissoluble: Déu mateix l'ha closa: «El que Déu va unir, que l'home no ho separi» (Mt 19, 6).

(Catecisme 1614)

I si Déu és amor (1 Jn 4,8), el que està lligat per l’amor segons Déu, res

ho pot separar…

“Marits, estimeu les vostres mullers, tal com el Crist ha estimat l'Església i s'ha entregat a la

mort per ella. L'ha volguda santificar purificant-la amb el bany de l'aigua acompanyat de la

paraula. Volia portar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques ni arrugues ni res

de semblant: una Església que fos santa i immaculada. Igualment, els marits han d'estimar la

muller com el seu propi cos. Qui estima la muller s'estima a si mateix. No hi ha hagut mai ningú

que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l'alimenta i el vesteix. També el Crist ho fa així

amb l'Església, ja que som membres del seu cos. Per això, tal com diu l'Escriptura, l'home deixa

el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Aquest misteri és

gran: jo entenc que es refereix a Crist i l'Església, i que també val per a vosaltres. Que cadascú

estimi la seva muller com a si mateix, i que la muller sigui respectuosa amb el marit.(Efesis 5,

25-33)

38


YouCat 262 Quines són les condicions necessàries per a un matrimoni cristià sacramental?

Per a un matrimoni sacramental són necessaris tres elements: a) el lliure consentiment; b) el

desig d’un lligam exclusiu destinat a durar tota la vida (indissolubilitat); c) estar disposats a rebre

fills (fecunditat). L’element més profund en un matrimoni cristià és, de tota manera, la

consciència de la parella de ser imatge vivent de l’amor entre Crist i l’Església

7.3.1 El lliure consentiment


1626. L'Església considera l'intercanvi dels consentiments entre els esposos com l'element

indispensable «que produeix el matrimoni» : Si no hi ha consentiment, no hi ha matrimoni.

1627. El consentiment consisteix en un «acte humà amb el qual els cònjuges mútuament es

donen i s'accepten»: «Jo et prenc per muller. Jo et prenc per marit». El consentiment que lliga els

esposos entre ells troba el seu acompliment en el fet d'esdevenir «una sola carn».

1628. El consentiment ha de ser un acte de la voluntat de cada un dels contraents, lliure de

violència o de greu por externa. Cap poder humà no pot substituir aquest consentiment7. Si no hi

ha aquesta llibertat, el matrimoni és invàlid.

7.3.2 La indissolubilitat i la fidelitat

YouCat 263 Per què el matrimoni és indissoluble?

El matrimoni és indissoluble per tres motius. Primer, perquè està inscrit en l’essència de l’amor

donar-se l’un a l’altre sense reserves; segon, perquè el matrimoni és imatge de l’amor

incondicionat de Déu envers les pròpies creatures; tercer, perquè el matrimoni representa el do

de si mateix realitzat per Crist a la seva Església i arribat fins a la mort a la creu.

En un període com el nostre en què en molts llocs fins al 50% de les parelles arriba a la

separació, cada matrimoni cristià que resisteix és un signe important —també per a Déu. Sobre

aquesta terra, en què tantes coses són relatives, els homes han de creure en Déu, ell sol és

absolut. Per això tot el que no és relatiu és tan important, com algú que diu absolutament la

veritat o que és absolutament fidel. L’absoluta fidelitat en un matrimoni testimonia la fidelitat de

Déu més aviat que la capacitat humana; ell és present també quan nosaltres el traïm i l’oblidem

de totes les maneres. Casar-se per l’Església significa, doncs, confiar més en l’ajuda de Déu que

en els propis recursos d’amor.

Catecisme 1647. El motiu més profund (de la fidelitat) es troba en la fidelitat de Déu a la seva

aliança, del Crist a la seva Església. Pel sagrament del Matrimoni els esposos queden habilitats

per a representar aquesta fidelitat i donar-ne testimoniatge. Pel sagrament, la indissolubilitat del

matrimoni rep un sentit nou i més profund.

“Com puc jo descriure la felicitat d’aquell matrimoni que és beneït per

l’Església?... Quina parella meravellosa: dos creients amb la mateixa

esperança, amb un sol desig, amb un sol estil de vida, en un únic

servei... no hi ha separació en l’esperit ni en la carn. Allà on la carn és

una sola cosa, allà també l’esperit és un de sol.

(TERTUL·LIÀ, 160 - després del 220, escriptor cristià llatí)

39

“L’amor es compleix en la fidelitat”. (SØREN KIERKEGAARD)

“Un matrimoni obert és un matrimoni que no ha estat mai conclòs”.

(THEODOR WEISSENBORN, 1933, escriptor alemany)

(El Matrimoni és un projecte que necessita tota una vida, i més encara,

per poder-se realitzar plenament. Per això la fidelitat no és només

compliment d’una promesa formulada en el passat, sinó compromís

comú en la realització d’un projecte de futur, que mai s’acaba de

realitzar del tot, però que dinamitza i refà en el cansament i allibera

de la rutina)

7.3.3 La fecunditat

«Pel seu mateix caràcter natural, la institució del matrimoni i l'amor conjugal són ordenats a la

procreació i a l'educació dels fills, on troben, per dir-ho així, el seu cimall, el seu coronament»

(Gaudium et Spes, 48, 1).

“Els fills són sense cap dubte el fruit més preat del matrimoni i contribueixen amb extrem al bé

dels mateixos pares. El mateix Déu que va dir: «no està bé que l'home estigui sol» (Gn 2, 18) i

que «des del començament els va fer home i dona» (Mt 19, 4), volent-los comunicar una

participació especial en la seva obra creadora, va beneir l'home i la dona en dir-los: «Creixeu i

multipli queu-vos» (Gn 1, 28). D'aquí ve que, sense postergar els altres fins del matrimoni, el

veritable culte de l'amor conjugal i tota l'estructura de la vida de família que en deriva, tendeixen

cap aquí: que els esposos estiguin coratjosament disposats a col'laborar amb l'amor del Creador i

Salvador, el qual per mitjà d'ells no para d'augmentar i fer prosperar la seva pròpia familia

(Gaudium et Spes 50,1)

Text-resum

Catecism 1643 «L'amor conjugal comporta una totalitat on entren tots els elements de la persona -

reclam del cos i de l'instint, força del sentiment i de l'afectivitat, aspiració de l'esperit i de la

voluntat-; mira a una unitat profundament personal, aquella que, més enllà de la unió en una sola

carn, porta a no ser més que un sol cor i una sola ànima; exigeix la indissolubilitat, i la fidelitat

de la recíproca donació definitiva i s'obre a la fecunditat. En una paraula, es tracta de les

característiques normals de qualsevol amor conjugal natural, però amb un nou significat que no

tan sols les purifica i les consolida, sinó que les enlaira fins al punt de fer-ne l'expressió de valors

pròpiament cristians»

Per això el Matrimoni cristià és sagrament, signe de l’Amor de Déu que

és del tot fidel i mai es cansa, que és fecund i creador donant origen a

tot, als éssers vius, als homes i les dones.

7.4 La família cristiana, comunitat creient, educadora i

evangelitzadora (Església domèstica)

«El benestar de la persona i de la societat humana i cristiana està estretament lligat amb una feliç

situació de la comunitat conjugal i familiar. Per això els cristians, juntament amb tots els qui

tenen una alta estima de l’esmentada comunitat, s’alegren sincerament dels diferents mitjans amb

què els homes avui progressen en el foment d’aquesta comunitat d’amor i en el respecte a la

40

vida: mitjans que ajuden els esposos i els pares en llur missió preeminent i dels quals esperen

encara millors beneficis i per això s’esforcen a promoure’ls.» (Gaudium et spes, 47)

«Crist, el Senyor, ha escampat l’abundor de les seves benediccions damunt d’aquest amor

multiforme, nascut de la font de la caritat divina i estructurat sobre el model de la seva unió amb

l’Església. Perquè així com en altre temps Déu va anar a l’encontre del seu poble amb una

aliança d’amor i de fidelitat, així ara el Salvador dels homes i Espòs de l’Església surt a

l’encontre dels esposos cristians a través del sagrament del matrimoni. A més, es queda amb ells,

perquè, tal com ell ha estimat l’Església i s’ha entregat per ella, així també els esposos puguin

estimar-se l’un a l’altre fidelment, per sempre, amb mútua donació. […] Per això, els esposos

cristians són enfortits i com consagrats per un sagrament especial amb vista als deures i a la

dignitat de llur estat. Complint llavors la missió conjugal i familiar amb la força d’aquest

sagrament, i plens d’aquell esperit de Crist amb què la fe, l’esperança i la caritat amaren tota llur

vida, progressen més i més vers la perfecció personal i la santificació mútua, i per tant, la

glorificació de Déu en comú.» (Gaudium et spes, 48)

«Els pares de família, primers educadors de la fe dels seus fills. El testimoni de vida cristiana

que els pares ofereixen en el si de la família arriba als infants embolcallat en la tendresa i en el

respecte matern i patern. Els fills perceben i viuen joiosament la proximitat de Déu i de Jesús que

els pares manifesten, fins al punt que aquesta primera experiència cristiana deixa en ells, tot

sovint, una empremta decisiva que perdura tota la vida. Per això, aquest despertar religiós

infantil en l’ambient familiar té un caràcter insubstituïble.

Aquesta primera iniciació es consolida quan, en presentar-se determinats esdeveniments

familiars o festes assenyalades, es procura fer més entenedor en família el contingut cristià o

religiós d’aquests esdeveniments. Aquesta iniciació esdevé encara més profunda si els pares

comenten i ajuden a interioritzar la catequesi més sistemàtica que els seus fills, ja més grans,

reben en la comunitat cristiana. Efectivament, la catequesi familiar precedeix, acompanya i

enriqueix qualsevol altra forma de catequesi.» (Directori General per a la Catequesi, 226)

Concili Provincial Tarraconense, resolucions 33-46

Accent pastoral ‘Que les famílies cristianes siguin comunitats creients i

evangelitzadores’

Importància decisiva de la iniciació a la fe i a la vida cristiana en els

primers sis anys de la vida dels fills a casa.

Valor de les imatges i símbols religiosos en la llar, així com la

preparació vivència de les festes religioses en família. La pregària

diària i l’Eucaristia del diumenge. L’experiència religiosa en els

esdeveniments familiars (naixement, mort, problemes, malaltia,

natura, convivència, diàleg, superació de dificultats, etc)

Pregària pels meus familiars:

Nom

41

Compromís de revisió d’actituds per part meva

8. L’ORDE, SIGNE DE JESUCRIST, BON PASTOR

(Sagrament del servei de la comunió)

Cant (MD 407, 31, 27)


a- Records i valoració dels mossens que he conegut, que han servit la

parròquia; les qualitats i les limitacions de cadascun, les paraules que

recordo, les iniciatives i accions pastorals que van emprendre.

b- Valoreu positivament el celibat, com a disponibilitat, com a signe

del Regne i del lliurament de la vida a Déu? O contràriament penseu

que és molt difícil (o potser impossible?) de guardar i que seria millor

que no s’imposés com a obligatori... i, més, avui, en la nostra societat no

es valora .

c- Quines penses que són les dificultats i les gratificacions de la vida

d’un mossèn.

d- L’escassetat de preveres pot ser considerat com un signe dels temps?

8.1 L’ensenyament de l’Església des del Nou Testament


1536. L'Orde és el sagrament gràcies al qual la missió confiada pel Crist als seus apòstols

continua a ésser exercida en l'Església fins a la fi dels temps: és, per tant, el sagrament del

ministeri apostòlic. Comporta tres graus: l'episcopat, el presbiterat i el diaconat.

8. 1. 1 Desenvolupament inicial dels ministeris o serveis dins

l’Església, a partir de la voluntat de Jesús.

Aquest sagrament té el seu origen en l’elecció de Jesús dels dotze

apòstols

42

(Mc 3,13-19: Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap

a Jesús. En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i

per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis. Els dotze que va designar són

aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de

Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir «fills del tro»; Andreu, Felip,

Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós i Judes Iscariot, el

qui el va trair.),

perquè “estiguessin amb ell”. Jesús va reunir, instruir i enviar “uns

quants” amb la tasca (ministeri) concreta d’assegurar la connexió entre

Ell i la vida i missió de l’Església. No tot havia estat precisat per Jesús.

Caldrà acceptar la validesa de noves determinacions decidides amb

l’impuls de l’Esperit sant i amb fidelitat a l’evangeli en l’evolució i

configuració de l’Església en la història.

Els apòstols varen assumir aquesta tasca a partir de l’experiència

“pasqual” i amb el seu testimoniatge de predicació i vida varen

garantir l’autenticitat del seu anunci.

Els seus successors (els bisbes i, amb ells i sota d’ells, els altres ordenats)

han de proclamar i preservar el mateix anunci de l’Evangeli del Regne

i un estil de vida de les comunitats de fe conforme a aquest.

Entre “els dotze” destaquen tres Pere, Jaume i Joan, i d’ells Pere (citat

114 vegades als evangelis i 57 al Fets dels apòstols! (Quan desapareix

Judes la comunitat elegeix Maties, que completi el nombre (Fets 1, 15-

26). Segons el llibre dels Fets, els apòstols tenen una consideració

especial dins les noves comunitats cristianes (especialment Pere i Joan).

Les persecucions i l’evangelització en marxa donen origen a noves

fundacions: són les Esglésies que s’anomenen apostòliques,

8. 1. 2 A més tenim la història particular de Pau, el perseguidor

convertit, després gran apòstol i fundador de comunitats entre els

pagans. Jesús, que no havia conegut, se li dóna a conèixer d’una

manera personal.

Un primer nou ministeri instituït per l’Església de Jerusalem: els set

servidors (diaques?) de la caritat (Fets 6, 1-6). Destaquen dos noms:

Esteve i Felip.

Es van consolidant dos models de comunitat cristiana. El model jueu:

un consell d’ancians (homes madurs, preveres?), entorn d’un president

responsable (vigilant, bisbe?) (Veure com es va resoldre el conflicte de

la comunitat de Jerusalem a Fets dels apòstols 15) . I el model de les

comunitats paulines: molts diversos serveis o ministeris, organitzats i

amb iniciatives noves més o menys jerarquitzats (profetes, mestres,

43

evangelitzadors, apòstols, guaridors, guies, presidents, interpretadors de

llengües, dirigents, missioners itinerants, etc.)

Sovint apareix la “imposició de les mans” per confiar la

responsabilitat de la direcció de les noves comunitats, que es convertirà

en el signe de la successió apostòlica i de la fidelitat fonamental als

orígens.

Els grans textos de Pau que enumeren dons, activitats, serveis, etc. en la

Comunitat: 1 Cor 12, 28-30; Rm 12, 6-8; 1 Cor 14, 2-6; 1 Cor 12,

4-11; Ef 4, 11-12. 16.

Les comunitats cristianes fundades per ell presenten una gran varietat

de ministeris i d’organització interna, que l’apòstol respecta i promou.

Les dites Cartes Pastorals (posteriors a Pau) ja parlen explícitament de

“diaconoi” (servidors) (1 Tm 3,8-13) de “presbiteroi” (ancians) (Tt 1,

2-9) i de “episcopos” (vigilant, en singular) (1 Tm 3, 1-7)

(Lectura interessant: 1 Tes 5, 12-22: Us demanem, germans, que

reconegueu l'esforç d'aquells qui treballen entre vosaltres per encaminar-vos en el Senyor

i per instruir-vos; tracteu-los amb el més gran respecte i amor per consideració a la seva

tasca. Viviu en pau entre vosaltres. Us hi encoratgem, germans: amonesteu els desvagats,

animeu els temorencs, feu-vos càrrec dels febles, tingueu paciència amb tots. Mireu que

ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer el bé als germans i a tothom.

Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el

que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No sufoqueu l'Esperit ni menyspreeu els dons de

profecia. Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo. Allunyeu-vos de tota mena de

mal).

8. 1. 3 Si bé l’Església és tota ella ministerial (servidora) envers tothom

i amb preferència pels pobres, els malalts, els necessitats perquè és

sagrament de Jesucrist, sacerdot, profeta i pastor-rei, alguns dels seus

membres, dins d’ella i ordenats al servei dels germans, reben un

sagrament especial que els configura a la imatge de Jesucrist Bon

Pastor.

Tot el Poble de Déu és sacerdotal, profètic i reial, (1 Pe 2, 5.9-10;

Unció amb el Crisma en el Baptisme; Lumen Gentium, capítol II). Tots

els membres del Poble de Déu tenen el “sacerdoci comú”. Però dins del

Poble de Déu, al servei d’ell i no per damunt ni fora d’ell, uns

membres “escollits” reben el sagrament que els encomana presidir la

caritat fraterna, educar la fe dels seus germans, realitzar les accions

sagramentals “en la persona del Crist Cap”. És a dir a realitzar el

sacerdoci d’una manera més plena, “definitiva”, permanent i “pels”

44

altres, portar amb especial dedicació de la vida les tres funcions de

l’Església: el testimoniatge de la paraula, la direcció del culte i el

lliurament de la vida.

Per això aquest ministeri és un sagrament (visibilitat, significació i

eficàcia), cosa que s’ha anat desenvolupant en una evolució doctrinal

en la història. (Hi ha un cert paral·lelisme entre la forma de relació

del ministre ordenat i els fidels dins l’Església i entre la d’aquesta i el

món- societat!)

Només per senyalar accents i situacions diverses, destaquem les

tendències que s’han anat donant en la història en referència al

ministeri ordenat:

- a que el ministre sigui un “monjo” (l’estil de vida d’un consagrat

pels vots)

- a que els “ministeris” siguin només etapes vers el presbiterat

(pràcticament reduïts a rituals, sense exercici pastoral)

- a que el ministeri sigui cada vegada més jerarquitzat

(organització com a poder)

- a que l’ordenat deixi de ser poble (se situï per damunt d’ell)

- a deixar la col·legialitat i a tendir vers la verticalitat, deixant la

comunió

- a reduir el ministeri al servei de l’altar (litúrgia, Eucaristia i

sagraments)

- a disminuir l’intervenció del poble en l’elecció del bisbe

- a ampliar les tasques administratives de l’ordenat i a absorbir

tots els serveis dels membres del poble de Déu (carismes i

iniciatives)

8. 1. 4. Catecisme de l’Església Catòlica

1536. L'Orde és el sagrament gràcies al qual la missió confiada pel Crist als seus apòstols

continua a ésser exercida en l'Església fins a la fi dels temps: és, per tant, el sagrament del

ministeri apostòlic. Comporta tres graus: l'episcopat, el presbiterat i el diaconat.

1550. Aquesta presència del Crist en el ministre no s'ha d'entendre com si aquest estigués

immunitzat contra totes les febleses humanes, l'esperit de dominació, els errors o fins i tot el

pecat. La força de l'Esperit Sant no garanteix de la mateixa manera totes les accions dels

ministres. Mentre que en els sagraments es dóna aquesta garantia, de manera que ni el pecat del

ministre no pot impedir el fruit de la gràcia, hi ha molts altres actes en què l'empremta humana

del ministre deixa unes marques que no són sempre signe de la fidelitat a l'Evangeli i que, per

tant, poden perjudicar la fecunditat apostòlica de l'Església.

1551. Aquest sacerdoci es ministerial. «L'encàrrec que el Senyor va fer als pastors del seu poble

és un veritable servei». Està totalment referit al Crist i als homes. Depèn totalment del Crist i del

seu sacerdoci únic, i ha estat instituït a favor dels homes i de la comunitat de l'Església. El

sagrament de l'Orde comunica «un poder sagrat», que no és altre que el del Crist. Per tant,

45

l'exercici d'aquesta autoritat s'ha de mesurar segons el model del Crist que per amor es va fer el

darrer i el servidor de tots. «El Senyor digué clarament que la cura del seu ramat era una prova

d'amor a Ell».

8. 1. 5. Síntesi de les afirmacions de la doctrina de l’Església sobre el

ministeri ordenat:

- el ministeri és un sagrament

- que confereix una especial participació en el ministeri de Crist

Pastor, per tal que puguin actuar en la

persona de Crist-Cap i en nom de Crist

- en tres graus: diaconat (servei dels altres), presbiterat (cura pastoral) ,

episcopat (vigilància,

ensenyament) ; deixa de ser laic, encara que continua essent

membre del Poble de Déu i no té ni més

dignitat ni el situa en un rang superior. El bisbe té la plenitud del

sagrament de l’orde i successor dels

apòstols

- és atorgat una vegada per sempre (caràcter; consagració de per vida)

- s’ha d’exercir “davant de”, “en” i “per a” la comunitat cristiana; no

“fora de”, ni “per damunt de” ni

“confós amb”, ni “un més entre els altres i res més”

- habilitat per a predicar la Paraula de Déu d’una manera

autoritzada

- fa de l’ordenat un guia i pastor de la comunitat

- els sacerdots (preveres i bisbes) són presidents insubstituïbles de la

celebració eucarística

8.2 La celebració del sagrament de l’Orde

Catecisme 1573. El ritu essencial del sagrament de l'Orde està format, per a tots tres graus, per la

imposició de les mans del bisbe sobre el cap de l'ordenand i per la pregària consecratòria

específica que demana a Déu l'efusió de l'Esperit Sant i dels seus dons apropiats al ministeri per

al qual és ordenat el candidat.

Catecisme 1574. Com en tots els sagraments, uns ritus annexos envolten la celebració. Amb

fortes variants en les diferents tradicions litúrgiques, tenen en comú l'expressió dels múltiples

aspectes de la gràcia sagramental. Així, els ritus inicials, en el ritu llatí -la presentació i l'elecció

de l'ordenand, l'al·locució del bisbe, l'interrogatori de l'ordenand, les lletanies dels sants- donen

fe que l'elecció del candidat ha estat feta d'acord amb l'ús de l'Església i preparen l'acte solemne

de la consagració, després de la qual diversos ritus expressen i completen d'una manera

simbòlica el misteri que s'ha realitzat: per al bisbe i el prevere, la unció amb el sant crisma, signe

de la unció especial de l'Esperit Sant que fa fecund el seu ministeri; lliurament del llibre dels

Evangelis, de l'anell, de la mitra i del bàcul al bisbe com a signe de la seva missió apostòlica

d'anuciar la Paraula de Déu, de la seva fidelitat a l'Església, esposa del Crist, del seu càrrec de

pastor del ramat del Senyor; lliurament al prevere de la patena i del calze, «l'ofrena del poble

46

sant» que és cridat a presentar a Déu; lliurament del llibre dels Evangelis al diaca que acaba de

rebre la missió d'anunciar l'Evangeli del Crist.

8. 3 Algunes reflexions:

8. 3. 1 Perquè hi ha el ministeri ordenat a l’Església?

- El ministeri ordenat és signe-sagrament de la “definitivitat”, de la

preeminència de Jesús, (referència última i total, plena i total

revelació del Pare. Per nosaltres no hi ha res més enllà d’Ell). És signe-

sagrament de la comunió que Jesús realitza amb nosaltres, de

l’alteritat totalment lliurada per nosaltres (no de l’”entesa” que

puguem aconseguir entre nosaltres)

- Per això demana lliurament total de la vida i és permanent.

- Els ordenats actuen i parlen “en la persona del Crist”, per això estan

“dins” i “davant de” la comunitat, tot continuar essent homes com tots

els altres.

- El seu sacerdoci no està només en el servei de l’altar, sinó també en el

seu estil de vida (ofrena per amor i servei als altres)

- De Jesús ve l’apostolat amb estructura col·legial i amb comunió amb

el seu cap, i la tasca encomanada com a servei, no com a poder.

8. 3. 2. Accent fonamental del ministeri ordenat: el pastoral, el servei.

Tres textos, Mt 18 (és important el que serveix), Jn 10 (el bon pastor és

el qui dóna la vida) i Jn 13 (rentament de peus), que ens ensenyen

l’estil de vida de Jesús. És el que es demana als qui pel sagrament de

l’orde actuen en nom d’Ell.

- El ministre ordenat presideix la comunitat és en la caritat al servei

de la comunió fraterna (el moment on es més real i visible és

l’Eucaristia)

- Suscita carismes i serveis per edificar la comunitat, els vertebra i

posa al servei de la única missió de l’Església, l’anunci del Regne.

Ningú, ni l’ordenat, els posseeix tots, ni pretén acumular-los, ni

dominar-los, sinó integrar-los.

- El seu és un servei important, però és un entre els altres, al servei de

tots els altres, en una unitat dinàmica que els faci creixerà, que els

fecundi, que els integri en la comunitat al servei del Regne de Déu. No

és un poder sagrat damunt del Poble de Déu, per controlar segons el

caprici o les tendències del ministre ordenat. La jerarquia no és el

centre de l’Església. Només ho és Jesucrist, el seu Evangeli i el Regne de

Déu.

8.4. Qüestions obertes:

47

- La valoració de la paternitat espiritual del prevere, rector d’una

parròquia, present, disponible, fidel...

- L’escassetat de resposta a la crida de Déu al ministeri ordenat

- La crida i l’elecció del bisbe de candidats per al ministeri diaconal i

presbiteral, segons els criteris de l’Església i no segons les expectatives i

ambicions dels candidats.

- La crisi d’identitat del prevere en aquesta societat tan indiferent a la

proposta de la fe, que desanima davant la aparent esterilitat de la

tasca pastoral.

- L’ordenació de les dones: voluntat explicita de Jesús o només llarga i

constant tradició de les Esglésies?

- L’exercici col·legial del ministeri presbiteral (sota i enviats pel bisbe)

i del ministeri episcopal (sota i amb el Papa, bisbe de Roma)

8.5 Fem una pregària escrita pels preveres i pel bisbe. Les llegirem

totes el diumenge 11 de maig (IV de Pasqua)

Senyor us prego pels mossens...

Senyor us prego pel nostre bisbe Jaume...

Senyor us prego pel nostre Papa Francesc...

9. LA RELIGIOSITAT POPULAR. LA VENERACIÓ DE LA MARE

DE DÉU I DELS SANTS

Cant: MD 113

9.0 Qüestions inicials:

a- Recordem algunes qüestions tractades al tema 1 sobre la

celebració de la Fe o Litúrgia.

b- A més dels sagraments, en la comunitat cristiana hi ha els

sagramentals, que són signes per a preparar a la recepció dels

sagraments o per a santificar diverses circumstàncies de la vida.

Són les benediccions de persones, d’objectes, de llocs, etc (Veure el

Ritual de benediccions) d’acord amb els costums, cultura,

història o necessitats de determinats llocs, segons decisió dels

bisbes respectant la sensibilitat tradicional dels fidels.

48

c- Compartim les experiències personals positives de devoció als

sants i sobretot a la Mare de Déu sota les advocacions més

arrelades (Candela, Lledó, Montserrat): festes senyalades, novena,

imatges, Festes Decennals, pelegrinatges, etc.

d- Quines pràctiques i fórmules de pietat popular s’han perdut, i

quines es conserven?

9.1.1 La religiositat popular

La religiositat té molt de sentiment i també de cultura: un i altra

en relació a la fe: per això podem parlar de fe inculturada,

perquè aquesta pren formes pertanyents a una determinada

cultura. Es tracta d’una experiència universal en el cor de cada

persona, com en la cultura de cada poble i en les seves

manifestacions col·lectiva, i hi és sempre present una dimensió

religiosa. Cada poble tendeix a expressar la seva visió totalitzant

de la transcendència i la seva concepció de la natura, de la

societat i de la història a través de mediacions cultuals, en una

síntesi característica de gran significat humà i esperitual.

La religiositat popular no és refereix únicament al missatge

cristià. Però, en molts llocs, quan s’expressa en una societat

impregnada d’elements cristians, produeix una mena de

“catolicisme popular” en el qual coexisteixen, amb més o menys

harmonia, elements del sentit religiós de la vida, de la cultura

pròpia i de la revelació cristiana.


1674. El sentit religiós del poble cristià sempre ha trobat la seva expressió en formes variades de

pietat que envolten la vida sacramental de l'Església, com la veneració de les relíquies, les visites

als santuaris, els pelegrinatges, les processons, el via crucis, les danses religioses, el rosari, les

medalles, etc.

1675. Aquestes expressions prolonguen la vida litúrgica de l'Església, però no la substitueixen

pas: «Han de regular-se de manera que, atenent els temps litúrgics, s'harmonitzin amb la litúrgia,

en certa manera en derivin i hi condueixin el poble, perquè la litúrgia, per la seva naturalesa, els

sobrepassa moltíssim,».

1676. Cal un discerniment pastoral per a donar suport a la religiositat popular i, si s'escau, per a

purificar i rectificar el sentit religiós subjacent a aquestes devocions i per a fer progressar en el

coneixement del misteri del Crist. La seva pràctica queda sotmesa a la cura i al judici dels bisbes

i a les normes generals de l'Església.

La religiositat popular, essencialment, és un conjunt de valors que, amb saviesa cristiana, respon

als grans interrogants de l'existència. El seny popular catòlic és constituït per una capacitat de

síntesi en vista a l'existència. I així junyeix, d'una manera creativa, allò que és diví i allò que és

49

humà, el Crist i Maria, esperit i cos, comunió i institució, persona i comunitat, fe i pàtria,

intel'ligència i sentiment. Aquesta saviesa és un humanisme cristià que afirma radicalment la

dignitat de tot ésser com a fill de Déu, estableix una fraternitat fonamental, ensenya a trobar-se

amb la natura i a comprendre el treball, i dóna raons de viure en l'alegria i el bon humor, fins i tot

enmig d'una vida molt dura. Aquesta saviesa és també per al poble un principi de discerniment,

un instint evangèlic que li fa percebre espontàniament quan l'Evangeli és el primer servit en

l'Església o quan és privat del seu contingut i asfixiat per altres interessos.

Entenem per “pietat popular” les diverses manifestacions

culturals de caràcter privat o comunitari que, en l’àmbit de la fe

cristiana, s’expressen prevalentment no segons les formes de la

litúrgia sinó en les formes peculiars que provenen del geni d’un

poble o d’una ètnia, i, per tant, de la seva cultura.

La pietat popular, considerada amb raó un “veritable tresor del

poble de Déu” (Joan Pau II) “tradueix una set de Déu que només

els senzills i els pobres poden conèixer. Fa capaç de generositat i

de sacrifici fins a l’heroisme, quan es tracta de manifestar la fe.

Comporta un sentit agut de certs atributs profunds de Déu: la

paternitat, la providència, la presència amorosa i constant.

Engendra actituds interiors rarament observades en el mateix

grau en els qui no la posseeixen: paciència, sentit de la creu en

la vida quotidiana, despullament, obertura a altres devocions”.

(Pau VI)

9.1.2 Litúrgia i pietat popular

En altres èpoques la vida de la fe ha estat sostinguda per formes i

pràctiques de pietat, sovint sentides com a més incisives que les

celebracions litúrgiques. Durant molts segles passats s’accentua

progressivament la diferenciació entre litúrgia i pietat popular,

fins a crear-se un dualisme celebratiu: paral·lelament a la

litúrgia, oficiada en llengua llatina, es desenvolupa una pietat

popular comunitària que s’expressa en llengua vernacla.

Però, de totes maneres, cada celebració litúrgica, com a obra e

Crist sacerdot i del Cos, que és l’Església, és eminentment acció

sagrada i cap altra acció de l’Església no n’iguala l’eficàcia ni en

dignitat ni en grau (Constitució de la Litúrgia del Concili Vaticà

II) Si les accions sacramentals són necessàries per a poder viure en

Crist, les formes de la pietat popular pertanyen en canvi a l’àmbit

50

d’allò que és facultatiu. S’ha de donar preeminència a la

pregària litúrgica i a l’any litúrgic sobre tota altra pràctica de

devoció. En tot cas aquesta primacia imperativa no pot ser entesa

en termes d’exclusió, de contraposició i de marginació.

La relació entre la litúrgia i la pietat popular no s’ha de

plantejar en termes d’oposició, ni d’equiparació ni de substitució.

Donar la importància primordial a la litúrgia, tot cercant les

seves expressions més genuïnes, no ha portar a passar per alt la

realitat de la pietat popular i menys encara a desdenyar-la o a

considerar-la supèrflua o fins i tot perjudicial per a la vida

cultual de l’Església.

Repassem algunes de les expressions no directament litúrgiques

que s’adiuen amb cada temps litúrgic, i que són expressions de

pietat popular, de fe inculturada: la corona d’advent, la novena

de la Immaculada, algunes festes de la Mare de Déu, la novena de

Nadal, el pessebre (figures casolanes, pessebres vivents), les

nadales, les obres musicals de temàtica nadalenca, les

representacions teatrals dels fets de naixement del Senyor, les

felicitacions de Nadal, la nit de Nadal, sopar o dinar de Nadal,

cant de l’anunci del Nadal, la figura del Nen Jesús besada,

exercicis pietosos de traspas d’any, inici d’any i diada de la pau,

l’anunci de la Pasqua i de les altres festes en el dia de l’Epifania,

la novena de la Mare de Déu de la Candela amb els cants que li

corresponen, l’estima de les candeles beneïdes en la festa de la

Presentació, les obres quaresmals (almoina, dejuni, abstinència,

caritat, etc.), els divendres de quaresma, la veneració de la Creu

del Senyor (la Veracreu), les representacions teatrals de la passió i

mort del Senyor, el viacrucis, la devoció a la Mare de Déu dels

Dolors, les confraries i germandats de setmaa santa, les

representacions escultòriques de la passió i mort de Crist (misteris

o passos), les obres musicals de temàtica de la passió i mort del

Senyor, l’estima de les palmes beneïdes el diumenge de Rams,

l’adoració del Santíssim en el Monument el dijous sant, les

moltíssimes costums al voltant de la passió i mort del Senyor

(armats, timbals, pujades al “calvari”, el cant de les caramelles,

la mona de pasqua, la festa del dilluns de pasqua i els aplecs a

51

les ermites, la benedicció dels ous o de l’anyell de pasqua, el

vialucis, la novena de la pentecosta, la processó del Corpus al

carrer envoltada de tantes expressions culturals: les catifes en el

recorregut; els gegants, nans i bestiari; el ball de l’àliga; els

domassos als balcons; la participació dels nens i nenes de

Primera Comunió; etc, la benedicció de les roses en la festa de

Santa Rita de Càssia, la pregària del mes de Maria i del mes del

St Cor, els cinc primers dissabtes de mes i els nou primers

divendres de mes, la representació teatral del misteri de la

dormició de Santa Maria i un llarg etcètera...

9.2 La veneració de la Mare de Déu i dels sants

9.2.1 Catecisme de l’Església Catòlica 971.

«Totes les generacions em diran benaurada» (Lc 1,48). «La pietat de l'Església envers la Mare

de Déu és intrínseca al culte cristià». «Maria és legítimament honorada per l'Església amb un

culte especial. I, de fet, des de molt antic, la Verge Santíssima ha estat honorada amb el títol de

«Mare de Déu»; els fidels es refugien sota la seva protecció, la imploren en tots els perills i

necessitats (...) Aquest culte (...) tot i que presenta un caràcter absolutament únic, és

essencialment diferent del culte d'adoració que es dóna al Verb encarnat, així com al Pare i a

l'Esperit Sant, i el facilita en gran manera». Troba la seva expressió en les festes litúrgiques

dedicades a la Mare de Déu5 i en la pregària mariana, com el sant Rosari, «síntesi de tot

l'Evangeli”

Les principals festes litúrgiques dedicades a la Santa Maria són: la

Immaculada Concepció, Santa Maria, Mare de Déu, l’Assumpció.

Les expressions de pietat popular dedicades a la Mare de Déu són

moltes. Entre altres destaquem: la memòria del dissabte dedicada a ell,

el Rosari, l’Àngelus, el mes de Maria, les novenes i els triduus a ella

dedicats, el cant de la Salve i el Regina coeli, les lletanies, la

consagració a Maria, l’escapulari del Carme, les medalles (la medalla

miraculosa), els cants marians (virolai)

9.2.2 Constitució sobre la Sagrada Litúrgia 104.

“L'Església ha introduït, a més, en el cicle de l'any també les memòries dels màrtirs i dels altres

sants que, elevats a la perfecció amb l'ajut de la multiforme gràcia de Déu i ja en possessió de la

salvació eterna, al cel canten a Déu la lloança perfecta i intercedeixen per nosaltres. Perquè en el

natalici dels sants, l'Església proclama el misteri pasqual en els sants que han sofert amb Crist i han

estat glorificats amb ell, i proposa als fidels llurs exemples, que atreuen tothom cap al Pare pel mitjà

de Crist, i obté per llurs mèrits els beneficis de Déu”.

L’ensenyament de l’Església proposa els sants com a testimoni històrics

de la vocació de tots a la santedat; aquests, fruit eminent de la

redempció de Crist, són prova i document viu que Déu, en tots els temps

i en tots els pobles, en les més variades condicions socials i culturals i

52

en els diversos estats de vida, crida els seus fills i filles a assolir la

perfecta talla de Crist.

Com a deixebles insignes del Senyor, i per tant models de vida

evangèlica, l’Església reconeix la heroïcitat de les seves virtuts i, per

tant, els proposa a la nostra imitació.

Són els intercessors i amics dels qui pelegrinem sobre la terra, perquè,

encara que del tot feliços en Déu, coneixen els nostres afanys i ens

acompanyen amb la pregària i la protecció, exercint el seu patronatge

sobre nosaltres. La seva força intercessora està del tot subordinada a la

única i plena mediació del Crist, que les inclou totes.

L’Església dóna gràcies a Déu per ells i elles, proclamant que “en la

vida dels sants ens oferiu un exemple, en la seva intercessió un ajut, i

en la comunió amb ells una família” (Prefaci dels sants)

Pregària a Santa Maria i al sant/a patró/na

ELS SAGRAMENTS EN LA VIDA CRISTIANA

Documents

Transcript of ELS SAGRAMENTS EN LA VIDA CRISTIANA