El nét del pirata - grup62.cat · 7 Sumari Primera part El pirata 11 La tinta espessa 31 Itinerari...

El nét del pirata

034-112858-EL NET DEL PIRATA.indd 3 13/01/14 16:58

Manuel Cuyàs

El nét del piratay

Traducció de Mercè Ubach


ProaA Tot Vent

Primera edició: gener del 2014

© 2014 Manuel Cuyàs

Drets exclusius d’aquesta edició:Raval Edicions SLU, ProaPedro i Pons, 9-1108034 Barcelonawww.proa.cat

ISBN: 978-84-7588-467-7Dipòsit Legal: B-25.434-2013Composició: Víctor Igual, SLImpressió: Reinbook

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita del’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicaciópública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a lessancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro(Centro Español de Derechos Reprográficos, wwww.cedro.org)si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).Tots els drets reservats.


7

Sumari

Primera part

El pirata 11La tinta espessa 31Itinerari escolar 40Cine per recepta 51La colla dels neulits 56Gent del meu carrer 66Quatre dies de fred 80Les dues ciutats 87Meditació del brollador 96Nadal-Fira-Santes-Nadal 107Els passatgers del tramvia 132La pàgina en blanc 141

Segona part

La fi del tramvia 149Les cafeteres 157Els visitants 165


Olor de roba 172La ciutat dels capgrossos 181Formació al marge 190Balls i novietes 225El perfum dels pèsols 234I tan pobres com som 242L’epitafi de Franco 255El periodista 268La reconstrucció 277El retorn de l’Argentina 284


Primera part


11

El pirata

Bon dia a tothom, em dic Manuel Cuyàs Gibert ivaig néixer el 28 d’agost del 1952 en aquesta casa onvisc ara i on amb unes intermitències he viscut sem-pre. Els meus pares van comprovar que era un nen,van quedar molt satisfets, i em van imposar el nominevitable en els primogènits de la família. L’any se-güent van tenir una nena, la meva germana Marta, iel vistiplau també va ser atorgat. Encara al cap d’unsanys va venir un altre noi, en Jordi, i tot i que semblaque aquest en principi no l’esperaven, igualment vaser benvingut. Els meus pares, com tots els paresnormals d’aquest món, eren en aquest aspecte debon conformar i a tots els bateigs hi va haver confits.

La casa que dic, que tindrà un cert protagonis-me en la narració verídica que ara comença, va sermanada construir a la Rambla de Mataró per Anto-ni Cuyàs Sampere, el rebesavi pirata. El meu pareem corregiria: «pirata, no: corsari». Jo també heprovat d’imposar l’apel·latiu correcte entre els fami-liars i amics, però «pirata» sempre ha sortit gua-nyant, i no hi ha en aquest punt res a fer. Entenc


12

que «pirata» és més intel·ligible i de més envergadu-ra romàntica que «corsari», però la història consig-na que el senyor Antoni no va ser un bandit queanés per lliure, com és propi dels homes que la lite-ratura i la imatgeria han pintat amb un mocador alcap i amb la bandera de la calavera al pal més alt,sinó que ho va ser amb patents de cors: papers legalsestesos i segellats pel govern del país al qual va anara servir, la República Argentina.

Després de dos anys juvenils de fer tronar iploure per Mar del Plata i per l’Atlàntic obert id’haver saquejat totes les naus brasileres que li vansortir al pas amb la goleta Rayo Argentino de la sevapropietat, el senyor Antoni havia reunit una fortu-na tan gran que va plegar veles, va trepitjar terraferma i es va convertir en un hisendat amb cases,terres i negocis a la província d’Entre Ríos i a la ciu-tat de Montevideo, llavors capital de l’anomenadaProvincia Oriental.

Don Antoni, nascut a Mataró el 1802 i mort a lamateixa ciutat el 1890, va viure vuitanta-vuit anys.En aquest lapse temporal de presència a la terra vafer de tot. Va estudiar de pilot, se’n va anar de casa,va comerciar per la Mediterrània i el Cantàbric, i vaviatjar regularment a Cuba, on en una recalada vaser tancat unes hores en una presó. Després de mol-tes marrades i alguna indecisió va arribar finalmenta l’Argentina. Allí, a més de l’activitat que acabem


13

d’esmentar, va enderrocar dictadors i en va enaltird’altres, va ser condecorat pel govern argentí i perla reina Isabel II d’Espanya, va ser vicecònsol i còn-sol espanyol a Montevideo, va comprar propietats ien va vendre, va crear i fer funcionar bòbiles, va serramader de molts caps, va comerciar amb pells ibestiar, va consumir mate, va servir-se la millorcarn, va menjar duraznos i frutillas, va contemplarcrepuscles interminables, es va rentar les mansabans de sopar, va anar a dormir si tenia son i vatornar, ja vell, a la terra i la ciutat que l’havia vistpartir de jove, on va iniciar encara una nova vida.Sempre, però, ha estat i serà «el pirata» per aquellsdos anys d’abordatges. O «el corsari» que el pare,que hauria volgut que se’l recordés com a nego-ciant, polític o diplomàtic, resignadament preferia.Ja pots fer i desfer, que les accions extremes mar-quen amb foc la biografia dels vius i dels morts.

Antoni Cuyàs es va casar dues vegades: la pri-mera a Buenos Aires i la segona, un cop enviudat, aMataró, i no va tenir fills. Ara és quan el lector espregunta amb quin dret el tracto amb familiaritat icom és que duc el seu cognom. Lector impacient,tot quedarà en aquest inicial capítol aclarit.

Així que va haver amarrat definitivament elRayo Argentino, don Antoni va contraure matrimo-ni amb Mariquita Blanco, una noia bonica, pàl·lida,pietosa i d’aires vaporosos que havia conegut i fes-


14

tejat entre navegació i navegació. El llop de mar, elterror de les costes del Brasil, l’infringidor de càstigsseveríssims a la tripulació esvalotada, el padrí d’unduel que va segar la vida del seu millor amic en unaplatja remota, devia amagar una ànima càndida, de-via ser un producte arrodonit de la novel·lística del’època, perquè durant el prometatge no es va ado-nar que la seva dolça Mariquita estava tocada peruna follia mòrbida que afectava mitja família i quedesenvolupà fins a la mort. Va observar maniobresestranyes en la mare de la noia, que empenyia laparella a casar-se com més aviat millor; va constatarque l’oncle d’ella, un sacerdot que li feia de confes-sor, era un desequilibrat el qual de vegades haviende lligar de mans i peus, però, distret amb les sevesocupacions marítimes, no hi va donar més impor-tància. El dia d’anar a l’altar ja havia caigut en l’en-gany i era tard per fer-se enrere.

Observem com el nostre heroi descriu la ceri-mònia nupcial en les memòries manuscrites queconservo: «Salimos de casa una madrugada de agos-to, los dos novios, la madre y el hermano mayor. Laluna estaba en su menguante y brillaba apenas conuna pálida melancolía, sus rayos llegaban a noso-tros cuasi imperceptibles, reinaba un silencio pro-fundo y sepulcral». L’escenari que ens pinta noméspodia acollir l’acció que segueix: «Llegamos a laiglesia. Yo estaba absorto, entregado a una medita-


15

ción triste. Me veía rodeado de un sacerdote de-mente, de una suegra fanática y nula, de un cuñadoy padrino sin corazón, sin inteligencia, un simplón, yde una mujer que, quitadas las esperanzas de po-derla reformar, era igual a los demás. Yo no sé quéencontraba de lúgubre, de afligente, en aquella reu-nión de personas sin razonamiento sólido, sincriterio».

La unió va ser beneïda i el seguici tornà a casa:«Terminó la función y nos retiramos. Yo no despe-gué mis labios durante el camino; no sé lo que tenía,no veía dónde pisaba, un sentimiento interno desco-nocido me ahogaba, sufría sin saber la causa, sin sa-ber por qué. Mi mujer me preguntaba sin responder-le y mi silencio principiaba a alarmarla cuandollegamos a casa. Entonces mi pecho oprimido hizouna explosión fuerte y prorrumpí en copioso llanto».

El dia va transcórrer amb celebracions fins que,arribada de nou la nit, «se trató de descansar». Re-tirat a l’habitació amb la seva dona, el senyor Anto-ni, que vivia a la casa dels sogres, no sabia que l’es-perava el disgust suprem de la jornada: «La noviaestuvo sumamente tierna, extremadamente amantey cariñosa, pero de ningún modo dispuesta a perderla virginidad».

Mariquita Blanco havia fet vot de castedat alsdotze anys forçada per l’oncle capellà. Tothom a lacasa ho sabia, i ningú n’havia informat el promès.


16

El corsari va sortir de l’habitació i va anar a tru-car on dormia la sogra «fanática y nula». «Fue me-nester apelar a la intervención de la madre, que alla-nó las dificultades con una santa plática».

Les «dificultades» de la nit de nuvis van ser «alla-nadas», i no sabem res de les posteriors, però el certés que el matrimoni no va tenir fills i que el senyorAntoni va conviure sempre amb una dona d’ulls vi-driosos que reia o plorava sense motiu, «quitadastodas las esperanzas de poderla reformar».

Un dia de 1845 el senyor Antoni va acollir a la sevaestancia de Gualeguay, a Entre Ríos, un jove italiàferit de bala i depauperat que lluitava contra les tro-pes de Juan Manuel de Rosas, el dictador de BuenosAires. Era Giuseppe Garibaldi, el futur unificadord’Itàlia, llavors embrancat en aventures sud-ameri-canes. El rebesavi simpatitzava amb la causa argen-tina de l’aventurer –de fet, ell mateix contribuí aenderrocar De Rosas finançant les campanyes delseu oponent Juan José de Urquiza, que era amicseu–, però segons explica va quedar esfereït de lesidees «radicals» que bullien en el cap del jove. Unvespre va agafar Garibaldi a part i li va adreçar unaadmonició. Li va retreure l’adscripció a la maçone-ria amb l’argument que no es podia construir ressòlid al marge del Déu verdader. Li va dir que les


17

revolucions són inútils perquè una dictadura sem-pre ve seguida d’una altra. El rebesavi havia emigratde l’Espanya «pobre y descalabrada después del rei-nado de Carlos 4º y de la Guerra de la Independen-cia», atret per la «democracia» que segons els papersque havia llegit de jove regia l’Argentina. A còpiad’anys de viure-hi i d’intentar ell mateix corregir lasituació política feta de pronunciaments i dictadu-res, se n’havia desenganyat. «Es V. todavía joven,Sr. Garibaldi; cuando las canas hayan comenzado ablanquear su cabeza habrá madurado su criterio ysu recta conciencia lo inclinará a modificar las opi-niones presentes, convencido de que son falaces,engañosas y de que lejos de producir los resultadosque V. espera darán otros diametralmente opuestosa la felicidad humana», li va dir.

El senyor Antoni escriu aquest punt de les me-mòries quan és molt gran, quan ha tornat a la sevaciutat natal i Garibaldi ja és l’heroi del Risorgimen-to italià. Diu: «Si tales acontecimientos hubiese sos-pechado no habría intentado convencerle de suerror porque ya sé que los hombres divorciados conDios no reconocen más principios ni más derechosque su egoismo, es decir su fortuna y encumbra-miento». Quin un, el rebesavi. Quin reaccionari de-liciós. Ara: afigurem-nos que Garibaldi li hagués fetcas mentre li parlava, li curava la ferida i li donavasopetes per refer-se en la remota Argentina. Itàlia


18

seria una altra, Lampedusa no hauria escrit Il Gat-topardo, Visconti no hauria filmat l’escena del ballen l’adaptació al cine de la novel·la i el món ignora-ria que tot ha de canviar perquè segueixi igual.

«Buenos Aires, 10 enero de 1865: estando el cielocubierto de nubes y lloviendo, el viento al SE gale-no, a las 11 de la mañana salí del hotel del Globodonde estaba alojado y me embarqué en el vaporinglés Galileo de parte 1.520 toneladas, llevando ami señora, con destino a Lisboa». Antoni CuyàsSampere tornava a Mataró, d’on havia sortit el 1825,trenta-nou anys abans. Per què torna? A l’Argenti-na i l’Uruguai gaudia d’una bona posició, era cone-gut i respectat, la gent el saludava pel carrer, les bò-biles de la seva propietat treien fum, intervenia enla vida pública, exercia de diplomàtic. A Mataró noel recordava ni l’esperava ningú. No podia sentir lacrida de la sang perquè, un cop mort el seu pare, uninventor de màquines inútils molt pobre, no teniaaquí cap familiar. La mare, morta quan ell teniadotze anys, pertanyia a una nissaga de navegantsd’un cert nom, però no ens consta que el senyorAntoni n’anés a trobar els descendents quan va ar-ribar ni ells fessin cap pas per acostar-s’hi. Els amicsde quan era jove, o no hi són o l’han oblidat. Perquè torna, doncs? Ens quedarem amb la incògnita,que ni jo ni el meu pare, que va estudiar a fons lavida del senyor Antoni, no hem pogut mai desen-


19

tranyar. Direm, per fer-la més profunda, que la casaque el navegant es va fer construir no veu el mar niper davant ni per darrere. L’intueix, s’hi encara, elté a deu minuts a peu, però no s’alça a primera líniade la costa, com fan la majoria de les construccionsdels americanos que per aquells anys també van tor-nar a Catalunya.

Arriba a Lisboa, confia a unes monges la pobra Ma-riquita i ve tot sol a Mataró. A la Rambla, un carreren expansió fora de la ciutat antiga, adquireix duescases veïnes. Les unifica per dins i per fora, instal·laa la planta baixa unes cavallerisses i fa plantar al jar-dí de la part del darrere una magnoliera i un llimo-ner, un cop ha comprovat que la botànica més exò-tica que preferia no arrela ni fructifica. Cridafinalment uns decoradors italians que llavors es be-lluguen per Barcelona i per alguns punts del Mares-me i els dóna ordres precises perquè a la planta no-ble, en una gran habitació que s’obre al carrer, liconfeccionin una sala amb papers pintats, miralls,sòcols i un gran llum de gas penjat del sostre, comels salons que ell ha vist en les cases més distingidesde Buenos Aires i a l’estancia San José d’Entre Ríos,propietat d’Urquiza, en la qual havia tingut moltaentrada i que va ser construïda amb els maons queles seves bòbiles facturaven.

Fets els encàrrecs, pel plaer de viatjar i conèixer


20

Europa es desplaça a París, que no li agrada gens, ia Londres i Roma, que li fan un efecte més positiu.Passa per Madrid, on té alguns amics diplomàtics,i torna a Lisboa per recollir la dona. Quan tots dosarriben a Mataró la casa està enllestida, i s’hi posena viure amb l’única companyia d’uns criats queocupen el segon i últim pis i d’unes dones que te-nen cura de la malalta. Un dels decoradors que lihan fet la sala el pinta vestit d’oficial de la marinaen un gran retrat que fins al dia d’avui ha presiditla peça principal de la casa. Després, Don Antonidesembala una caixa que ha dut de Buenos Aires in’extreu dos retrats ovalats de millor factura. Un elrepresenta a ell, jove i valent. L’altre, la Mariquita:bella, blanca de pell, du al coll un camafeu on hi hareproduït el retrat del marit que li fa parella. Tot fapensar que són produccions pictòriques de quaneren promesos i feliços i ell no havia descobert enels ulls d’ella la malaltia que el pintor va dissimular.El senyor Antoni fa penjar els dos quadres a la pa-ret contrària de la gran tela que el representa degran. Encara hi són, mirant-se mútuament. Propde quaranta anys i tota una vida els separen en cincpasses.

Per cert, aquest retrat del senyor Antoni CuyàsSampere de jove ens va ser un dia sol·licitat per unhistoriador amb la intenció que figurés en una ex-posició sobre els catalans a Amèrica que s’havia de


21

celebrar a les Drassanes de Barcelona. A casa vamestar segurs que la pintura reunia més condicionsper ocupar l’espai reservat a «pirates» o «corsaris»que no pas el de «negociants» o «diplomàtics», peròens vam avenir a cedir-la amb paciència i conformi-tat. Quan vam visitar l’exposició vam comprovarque havien situat el parent entre els traficants d’es-claus. Això sí que ens venia de nou. Ens vam posaren contacte amb l’historiador per interessar-nosper l’origen d’una informació que ignoràvem, i elprofessional de la ciència del passat es va limitar adir-nos que de petit a casa seva sempre havia sen-tit dir que Antoni Cuyàs havia estat un negrer. S’had’explicar que aquest historiador amb residència aBarcelona és oriünd de Mataró. S’ha d’explicartambé que el seu pare, un home molt simpàtic imolt irònic que en el futur jo arribaria a estimarmolt, tenia molta amistat amb el meu i que nomésper fer-lo amicalment enrabiar titllava de «negrer»el senyor Antoni que teníem a la sala. Com quemolt sovint passa que la màxima incomunicació ésa les cases, l’historiador no devia captar la ironiapaterna. Vam expressar-li que com a argument enssemblava una mica feble i, després de recordar-lique a l’Argentina d’aquell temps l’esclavitud estavadescartada, ens vam oferir per deixar-li consultar elfragment del diari escrit de pròpia mà pel senyorAntoni on el nostre home abomina del tràfic d’es-


22

claus i critica de manera encesa el Brasil pel fet detenir-lo per habitual. L’historiador ens va contestarque aquests papers autobiogràfics no tenien per aell cap valor perquè els seus autors molt sovint elsusaven per excusar-se davant la història i els seussuccessors. Molt bé, doncs si per a ell era més fiableallò que «de petit havia sentit a casa», no en parlemmés i que el retrat retorni al seu lloc, al costat de laMariquita, que és on millor està.

De tant en tant, el senyor Antoni munta el millorcavall o puja al carret lleuger i surt a passejar. Lagent primer l’assenyala amb el dit i en parla a l’horadels àpats. Més tard es treu davant seu el barret,quan el veu passar. El conviden a les cases, l’Ajun-tament li ofereix un càrrec, el casino vol comptar-loentre els socis, però ell no entra enlloc ni acceptares. Només intervé activament en la fundació de lacaixa d’estalvis local. També va ser vist portant elpenó de la confraria de l’Hospital en les processonsde Corpus i Setmana Santa. No rep tampoc ningú acasa. Aquella sala que semblava feta per a balls i re-cepcions es manté fosca i tancada, i els transparentsque a l’estiu es podrien haver inflat amb el correntd’aire cauen immòbils a plom.

Fa un temps que els passeigs a cavall conduei-xen el senyor Antoni a Vilassar de Mar, poblacióveïna per la banda de ponent. Li han parlat de les


23

germanes Maria i Ernestina Segarra. Hi fa amistat,les examina, i rumia. El 1887, als setanta-nou anys,la Mariquita mor en alguna de les habitacions de lacasa de la Rambla que no m’ha estat possible loca-litzar. Potser en aquella on vaig néixer. El senyorAntoni, que en té vuitanta-sis, observa els dies dedol estrictament necessaris. En acabat, es casa ambla Maria Segarra, que té cinquanta anys, trenta-sismenys que ell. El mou la necessitat de comptaramb algú molt despert que li administri la fortunaun cop no hi sigui. Hi ha un altre motiu: la sevacunyada Ernestina, vídua d’un ferroviari, fa créixerun primogènit que només per casualitat, i senseque ningú hagi pogut establir-hi cap parentesc,porta el mateix cognom que el senyor Antoni. Esdiu Cuyàs. Manuel Cuyàs Segarra. Queda deciditque la Maria exercirà d’usufructuària dels béns delsenyor Antoni quan aquest mori, i que quan ella elsegueixi l’hereu universal serà en Manuel Cuyàs.Una germana Segarra li administrarà casa i fortunai l’altra li subministrarà el fill que no ha tingut. Aixíva ser com el senyor Antoni va perpetuar el cog-nom, aquí tenim el meu verdader avantpassat, elmeu besavi, el primer Manuel Cuyàs dels quatreque el seguiran. Entre ells, el penúltim, aquest ser-vidor de vostès.

El lector queda en aquest punt facultat per des-cansar una mica, sortir a estirar les cames i mirar de


24

recompondre l’embolic familiar que li acabo deplantejar.

El senyor Antoni Cuyàs Sampere mor el dia 28de desembre de 1890 als vuitanta-vuit anys d’unapulmonia senil. La vídua és ara una dona molt ricai, com havia previst el seu marit, aviat va ser l’objec-tiu de molts pretendents que volien mirar d’entaba-nar-la i aprofitar-se’n. Com igualment havia ava-luat el senyor Antoni, la Maria, un caràcter fortíssim,va resistir tots els embats. Només va claudicar da-vant la insistència dels emissaris directes d’un cape-llà que arribà a sant: Joan Bosco. Calculant que l’an-tic corsari devia tenir uns pecats per purgar que lipodien impedir la immediata entrada al cel, i ha-vent-ho acordat amb ell abans de morir, la Maria vacomprar uns terrenys en uns descampats del nordde la ciutat i els va cedir a l’orde salesià fundat perDon Bosco perquè hi instal·lés un col·legi, les obresdel qual també va sufragar. El col·legi encara hi és enple funcionament, i si rep el nom de Sant Antoni dePàdua és perquè aquest sant era el patró del senyorAntoni.

La suspicaç Maria, que no es fiava de res ni deningú, va deixar clar en un document notarial moltben lligat que els salesians no serien mai els propie-taris dels terrenys on l’edifici escolar s’assentava,sinó que si un dia abandonaven la feina educativa ise n’anaven, retornarien als hereus del senyor An-


25

toni. No s’ha donat el cas: vull dir que els terrenysno han revertit mai a la família perquè els salesianssembla que s’hi trobin molt a gust, però també ésveritat que fa uns anys l’orde va maniobrar d’ama-gat per declarar nul o superat el document testa-mentari amb el pretext que per més que buscavenno sabien localitzar els hereus que hi eren especifi-cats. Vam haver de sortir el pare i jo a identificar-nos i dir-los-en quatre de fresques.

En canvi, ni el senyor Antoni ni la seva dona vancalibrar la personalitat de l’hereu. Morta la Maria,en Manuel Cuyàs Segarra va dilapidar en vint anysla fortuna que en va rebre. Quan va haver acabatl’efectiu, van sortir de la casa de la Rambla, malve-nuts, calaixeres i bufets de caoba, cadires isabelines,capçals de llit historiats, els grans miralls de la sala itot el que tenia una mica de valor. Els instrumentsde navegar del senyor Antoni quan era jove vananar a parar a mans d’un col·leccionista, les meda-lles i condecoracions que igualment havien vingutamb ell des de l’Argentina van ser ofertes a una bo-tiga de disfresses i l’uniforme d’oficial de la marina,a una sastreria teatral. Si n’hi haguessin donat di-ners a canvi, el primer dels Manuel Cuyàs hauriaarrencat de la sala el paper pintat a mà que decorales parets, hauria baixat pel balcó el retrat del se-nyor Antoni, i avui en aquesta casa no quedaria capvestigi del pas del pirata o del corsari.


26

Manuel Cuyàs Segarra va viure de la rifa de l’he-rència sense haver d’ajupir-se mai per collir unapalla del terra. No se’l va veure fer res, cap ofici. Ellassegurava que era rellotger perquè quan era jove ino s’esperava l’herència que li cauria al damunt enva aprendre l’ofici, però el cert és que l’únic tracteque va tenir amb els objectes de mesurar el temps vaconsistir a donar-los corda i observar com les bus-ques anaven avançant.

El seu fill Manuel Cuyàs Regàs, el meu avi, vaesquivar els efectes de la ruïna que fatalment es pre-cipitava sobre la família perquè es va morir moltjove, als trenta anys, també sense haver exercit capofici. La catàstrofe va recaure sobre la seva vídua, lameva àvia Angelina, i els seus dos fills, en ManuelCuyàs Duran, que seria el meu pare, i la meva tietaConxita. No només no en van trobar ni cinc al ca-laix, sinó que alguns exemplars col·laterals de la fa-mília els van llançar un plet amb l’aspiració de que-dar-se la casa de la Rambla per haver mort el meuavi sense testar. Va ser una lluita judicial inacabablei onerosa que al final va obligar l’àvia a hipotecar lacasa que havia defensat. La causa va deixar la víduai els fills habitant una mansió que no disposava deres i que el senyor Antoni no hauria reconegut. Laplanta baixa es va haver de llogar i des de llavorssempre ha estat una botiga. També es va llogar elsegon pis, l’espai que el senyor Antoni havia reser-


27

vat al servei, i durant un temps hi va viure una fa-mília segons el meu pare estranya i molesta. Els tresmembres de la meva família van quedar confinats ala planta noble, desmoblada i inhòspita.

És així com el meu pare es va posar a treballar.El primer Manuel Cuyàs de tots que cobra un soués ell. Era dibuixant, i es va fer primer il·lustrador dellibres i més tard d’historietes adreçades a noies pera editorials britàniques. El seu objectiu era formaruna família i tornar a la casa, si no l’antiga esplen-dor, que era irrecuperable, la mínima presència. Esva casar amb la senyora que una mica més endavantmencionarem i que va ser la meva mare. Ella vacontribuir de manera fonamental, a base de treba-llar de valent, a fer prosperar la família i la llar, per-què, desenganyem-nos, ser dibuixant va ser per alpare molt bonic i creatiu, però el sou que percebiano donava per a gaire.

Jo no he vingut a explicar misèries familiars queno interessen segurament ningú, però durant unsanys llarguets a casa la vam ballar prima i fins i totmolt prima perquè a totes les trifulgues que acabemd’explicar i al rebut de la hipoteca que queia puntu-al cada mes, s’hi han d’afegir els anys d’escassetat dela postguerra. Darrere la façana de la casa senyorialdel senyor Antoni s’hi va passar molt fred als hi-verns, i només un braser ficat sota les faldilles de lataula camilla va escalfar una única peça: el menja-


28

dor. Al voltant d’aquesta taula vam fer durant anysels àpats diaris, vam escoltar la ràdio, vam triar llen-ties o vam llegir i jugar a l’oca les tardes de diumen-ge que no sortíem al cine o a passejar. No faré ara ladescripció dels penellons, que ja tenen prou literatu-ra, ni la dels llençols gèlids a l’hora de ficar-se al llit,que la tenen igualment, però alguna cosa havia dedir per fer explicables episodis dels capítols que se-guiran i que tenen la pretensió, no de narrar nomésla meva història i la de la meva família, sinó de ser lapinzellada d’una ciutat i una època, que és el que elseditors em demanen i jo faig amb molt de gust.

Un dia de final dels setanta del segle xx van tru-car al timbre de casa. Vam anar a obrir i ens vamtrobar en presència d’un matrimoni que amb ac-cent argentí ens preguntava si per ventura nosaltresérem parents seus. El senyor es deia Jorge-DamiánCuyás i acabava d’arribar amb la seva dona de Bue-nos Aires amb el propòsit de trobar a Catalunyal’origen de la seva família. Venien de Granollers, ona través de la guia telefònica havien localitzat unCuyàs que no va resultar ser el que buscaven, i abansd’emprendre la investigació a Barcelona, que ima-ginaven que seria llarga i difícil, la mateixa guia elshavia dut a provar a Mataró. El pare va fer passar laparella a la sala, que és el lloc on rebíem les visites, ien aquell moment els dubtes van quedar esvaïts: elsenyor Jorge-Damián Cuyás acabava de reconèixer


29

el senyor Antoni de la pintura. A casa seva, a Bue-nos Aires, en tenia una reproducció en petit, tambéfeta a l’oli.

El pare sabia que el senyor Antoni havia tingutun germà més jove, dit Jaume, del qual ho desco-neixia tot. Ara, estirant el fil de la troca vam con-cloure que el senyor Antoni, un cop comprovat quea l’Argentina totes li ponien, va cridar el germà per-què abandonés igualment la casa del pare a Matarói es reunís amb ell. Jaume Cuyàs va formar a l’Ar-gentina una família i, al contrari del germà gran, nova tornar. El Jorge-Damián que teníem al davantn’era el descendent. Encara més: mentre que nosal-tres no teníem parentiu sanguini amb el senyor An-toni, ell legítimament podia tractar d’oncle el se-nyor del retrat que presidia aquell retrobament. Od’oncle avi. O de besavi. Els argentins van observarla sala on es trobaven. La van qualificar de «nota-ble», «portentosa» i «bellísima» i van celebrar elgust decoratiu del senyor Antoni. El pare podia es-tar content. Li havia restituït la categoria que el pri-mer hereu del corsari li havia llevat.

He titulat aquest llibre El nét del pirata volentdonar a entendre que aquest «nét» sóc jo, el queporta el pes d’aquest relat. Tot és fals: ni el senyorAntoni va ser pirata ni jo li sóc tan sols parent. I, encas que ho fos, no en seria nét, sinó renét, perquè ellocuparia la posició de rebesavi. Si opto per «nét» és


30

per abreujar i també perquè a casa ens l’hem sentitde tota manera familiar directe. Portem el seu ma-teix cognom i va ser la peça decisiva perquè la famí-lia que ell va triar per succeir-lo comencés a rodard’una manera i no d’una altra fins a arribar aquí onsom. Hi ha parents de sang que no deixen tanta di-tada. Pel que fa a «pirata», què volen que els digui:és més entenedor i comercial que «corsari», i aixís’escriu la història.


El nét del pirata - grup62.cat · 7 Sumari Primera part El pirata 11 La tinta espessa 31 Itinerari...

Documents

Transcript of El nét del pirata - grup62.cat · 7 Sumari Primera part El pirata 11 La tinta espessa 31 Itinerari...