CLÀSSICSDE LA PAUI DE LANOVIOLÈNCIA

12

EL CRIT DE LA CONSCIÈNCIA

Títol original: The Trumpet of Conscience

Published by agreement with Beacon PressCopyright © 1967 by Martin Luther King, Jr.Foreword Copyright © 1968 by Coretta Scott King. All rights reserved

© Terenci Moix 1968 i Hereus de Terenci Moix, per la traducció© Vicent Martínez Guzmán, pel pròleg© Josep M. Ainaud de Lasarte, per l’epíleg© Lawrence Schiller (Getty Images), per la foto de coberta

© Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), per aquesta edicióTapineria, 10, 3a08002 Barcelona T. 93 554 42 70www.icip.caticip@gencat.cat

© 9 Grup Editorial, per aquesta edicióAngle EditorialMuntaner, 200, àtic, 8a08036 BarcelonaT. 93 363 08 23 www.angleeditorial.comangle@angleeditorial.com

Primera edició: maig de 2016ISBN: 978-84-15307-26-6DL B 10297-2016Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

EL CRIT DE LA CONSCIÈNCIA

MARTIN LUTHER KING

TRADUCCIÓ DE TERENCI MOIX

PRÒLEG DE VICENT MARTÍNEZ GUZMÁN

L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va ser creat pel Parlament de Catalunya a finals del 2007. El Parlament va optar, a petició de la societat civil, per crear un organisme públic, independent del Govern i les entitats pri-vades, dotat de personalitat jurídica pròpia i amb plena capacitat per obrar. La llei de creació de l’ICIP estableix que ha de prestar serveis a la ciutadania, al moviment per la pau, al món universitari i acadèmic i a les administracions públiques, mitjançant activitats de recerca, docència, transferència de coneixe-ments, sensibilització i intervenció.

Per tal de difondre la cultura de pau i fomentar l’educació i la sensibilitza-ció de la ciutadania en aquesta matèria, l’ICIP ha creat quatre col·leccions de llibres adreçades a estimular la recerca, la divulgació i l’acció sobre temes de pau i seguretat al nostre país: «Clàssics de la Pau i de la Noviolència», adreçada a posar a l’abast de la ciutadania els i les autores que es consideren clàssics del pensament de la pau i de la noviolència; «Eines de Pau, Seguretat i Justí-cia», pensada per donar eines de reflexió i de treball a les persones compro-meses amb la construcció de la pau i la justícia; «Pau i Seguretat», que vol po-sar a l’abast d’un públic acadèmic i especialitzat temes contemporanis tractats des del compromís amb la investigació per la pau, i «Noviolència i Lluita per la Pau», que vol difondre la noviolència com una filosofia i una pràctica cabdal per avançar en l’assoliment de la pau al segle xxi.

TAULA

Martin Luther King: les dificultats d’estimar els enemics, de Vicent Martínez Guzmán 9

EL CRIT DE LA CONSCIÈNCIA

Prefaci, de Coretta Scott King 33

I. El problema de les relacions interracials 37

II. La consciència i la guerra del Vietnam 53

III. La joventut i l’acció social 67

IV. La noviolència i el canvi social 81

V. Un sermó nadalenc sobre la pau 93

Epíleg, de Josep M. Ainaud de Lasarte 105

9

MARTIN LUTHER KING: LES DIFICULTATS D’ESTIMAR ELS ENEMICS

El llibre que presentem en la col·lecció Clàssics de la Pau i la Noviolència de l’ICIP és la reedició de la traducció feta per Terenci Moix el 1968 de The Trumpet of Conscience. Aques-ta traducció es va fer un any després de la publicació, en an-glès, de les xerrades fetes per Martin Luther King Jr. entre novembre i desembre de 1967 per a la Canadian Broadcas-ting Corporation. Les xerrades són conegudes com les Se­tenes Conferències Massey (Massey Lectures) i es poden trobar en anglès a Internet, amb la seva veu. Eren unes con-ferències radiofòniques que es feien anualment en honor de Vincent Massey, que havia estat governador general del Ca-nadà.

En la lectura es trobarà la importància del Canadà per als negres que fugien dels Estats Units d’Amèrica tot buscant la llibertat, l’ampliació de les reivindicacions inicials de drets civils per als negres amb mètodes noviolents, la crítica de la política internacional, com ara la guerra del Vietnam, que porta King a la reflexió següent sobre la joventut i l’acció so-cial. D’aquesta manera, la recerca no fàcil del manteniment de l’amor predicat per Jesús de Natzaret i el mètode d’acció noviolenta après de Gandhi el portaran a la proposta d’un canvi social noviolent, com conta a la xerrada IV, que es co-ronarà amb el sermó de Nadal de 1967, on resumirà, entre al-

10

tres temes, la interpretació de l’amor a l’enemic, del qual constata la dificultat, com veurem a continuació.

Una traducció tan immediata de les conferències a la nos-tra llengua i, a més a més, per un traductor com Terenci Moix, que serà posteriorment un reputat escriptor, pot ser una mostra de l’ambient intel·lectual dels anys seixanta del segle passat a Catalunya, tot i viure en la maduresa de la dic-tadura. Alhora, va ser una forma de donar a conèixer en cata-là el que, malauradament, es convertiria en el testament de King, assassinat el 4 d’abril de 1968 a Memphis (Tennessee).

El pròleg de la primera edició, escrit per J. M. Ainaud de Lasarte (afegit en aquest llibre com a epíleg), mostra l’am-bient intel·lectual a la Catalunya d’aquells anys. D’una banda, interpreto que els aires de renovació catòlica del Concili Vati-cà II permetien a l’autor del pròleg situar la predicació de King en el marc d’una interpel·lació de l’Evangeli que «resul-ta molesta per als “situats”»; tan molesta, que va produir la mort del mateix King. D’altra banda, hi havia en aquells anys una generació a Catalunya que assolia el repte de respondre no només dels «actes odiosos dels dolents, sinó també dels silencis inexplicables de la gent de bé». Hi havia, doncs, una presa de consciència del fet que la «nostra covardia davant la injustícia del món contribueix a armar... la mà de l’agressor». Aquesta frase, dita en plena dictadura i en una llengua ales-hores marginada, ja era una expressió del coratge de la no-violència.

Per tal de situar la lectura en l’actualitat, en primer lloc fa-rem una síntesi d’algunes dates i influències rellevants en l’obra de King. En segon lloc, ens centrarem en un tema que ens sem-bla cabdal per a la noviolència com és la interpretació que l’au-tor fa de l’amor als enemics i no respondre al mal de manera vio lenta, des de la perspectiva del que anomena el pacifisme

11

realista. Esperem que aquestes reflexions preliminars animin a la lectura directa, que és, al cap i a la fi, el que interessa.

ALGUNES DATES I INFLUÈNCIES INTEL·LECTUALS EN LA FILOSOFIA POLÍTICA DE LA NOVIOLÈNCIA DE MARTIN LUTHER KING JR.

Seguirem com a fils conductors d’aquesta exposició l’excel-lent autobiografia de King, organitzada a partir dels seus tex-tos, de Clayborne Carson (King i Carson, 2007) i l’estudi de Troy Jackson (2008) en què explica com King ha esdevingut el líder que coneixem. Ens ajudarem també del magnífic es-tudi de David Cortright (2010), publicat també per l’ICIP, que dóna a conèixer al públic català la influència de Gandhi en autores i autors potser no tan coneguts, compromesos amb la noviolència als Estats Units d’Amèrica. Així mateix, farem ús del «Pelegrinatge a la noviolència» que el mateix King conta al final del recull de sermons inclosos en La força d’estimar (King, 1998a).

Martin Luther King Jr. va néixer el 15 de gener de 1929 a Atlanta (Geòrgia), fill i nét de pastors de l’església baptista d’Ebenezer, la seva segona casa, a dues illes d’on va néixer. Va ser als sis anys quan va experimentar per primera vegada la discriminació racial, en prohibir-li el pare d’un amiguet blanc que jugués més amb Martin perquè era negre. Tot i que el seu pare en el dinar familiar li va dir que el seu deure cristià era estimar els blancs, el ressentiment li va fer preguntar-se «com podria estimar una raça de persones que m’odien», pre-gunta que arrossegarà al llarg de la vida.

Aquest sentiment contrastava també amb l’esperit pastoral del seu pare, en una església majoritàriament de classe obre-

12

ra que patia les conseqüències de la Gran Depressió. Això va fer que el seu pare es comprometés amb una concepció social de l’Evangeli i que s’apliqués, com també farà més tard el fill mateix en prendre possessió com a pastor de l’església de la Dexter Avenue, el que Jesús va dir de la seva pròpia tasca, inspirat en un text del profeta Isaïes (Lc 4,18-19):

L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha un-git. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a procla-mar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor. (Versió de la Bíblia Catalana Interconfessional)

Al Morehouse College d’Atlanta, on va estudiar el grau de sociologia, el va fascinar i va rellegir diverses vegades l’assaig de Thoreau sobre la desobediència civil, ja preocupat per la justícia racial i econòmica, i va començar a valorar la impor-tància de la no-cooperació amb el mal que, més tard, aplicarà al boicot als autobusos de Montgomery. També va ser el dar-rer any d’estudis al College, quan se li va despertar el desig de fer-se pastor per servir la societat.

El 14 setembre de 1948 entra al Crozer Theological Semi-nary. Allí, preocupat per la cerca d’un mètode per eliminar el mal social, es va anar formant en filosofia i va començar a lle-gir les obres dels grans filòsofs socials. Va ser influït per la lec-tura de Cristianisme i crisi social, de Walter Rauschenbusch, tot i ser crític envers el seu optimisme i la seva identificació del regne de Déu amb un sistema social i econòmic determi-nat. En llegir les teories socials i morals dels grans filòsofs, quasi es va desenganyar del poder de l’amor per resoldre els problemes socials. Li van fer pensar que les filosofies de parar l’altra galta i estimar els enemics són vàlides per als conflictes

13

entre individus, però que calia un mètode més realista per als conflictes entre grups racials o nacions. De tota manera, va anar arribant a la convicció que una religió que només es pre-ocupi per les ànimes dels éssers humans i no per les condi-cions econòmiques que els estrangulen, és una religió mori-bunda que només ha d’esperar ser soterrada. Aquests sentiments li donen una visió especial del seu paper de predi-cador: d’una banda, canviar les ànimes dels individus per tal que canviïn la societat i, d’una altra, canviar les societats per tal que les ànimes dels individus puguin canviar.

Durant les vacances de Nadal de 1949 va llegir marxisme, del qual rebutjà la concepció materialista de la història i el totalitarisme comunista. Tanmateix, la preocupació marxista per la justícia social el va fer aprofundir en l’aplicació que fa Jesús de Natzaret a si mateix de la dita del profeta Isaïes que ja hem esmentat.

Al seminari va escoltar una conferència del pacifista Muste que el va emocionar, però no creia en la practicabilitat d’aques-ta posició. Encara pensava que la guerra no podia ser mai un bé positiu o absolut, però sí que podia ser com un bé negatiu, per prevenir l’expansió i el creixement de la força del mal.

En la primavera de 1950 escolta la conferència sobre Gandhi del president de la Howard University, Mordecai Johnson, que venia d’un viatge a l’Índia. Es va fascinar per les campanyes de resistència noviolenta i va interpretar el concepte de Satya­graha com la força de la veritat relacionada amb l’amor. Ara ja podia interpretar les dites de Jesús de «parar l’altra galta» i «estimar els enemics» des de la metodologia noviolenta de Gandhi: «Vaig adonar-me que la doctrina cristiana de l’amor, operant a través del mètode gandhià de la noviolència, és una de les armes més potents de què disposa un poble oprimit en la seva lluita per la llibertat» (King, 1998b: 193).

EL CRIT DE LA CONSCIÈNCIA

MARTIN LUTHER KING

37

I

EL PROBLEMA DE LES RELACIONS INTERRACIALS

El fet de poder-me adreçar a la població canadenca a través d’un circuit radiofònic d’abast nacional representa per a mi un gran privilegi, ja que més enllà de qualsevol parentiu exis-tent entre els ciutadans dels Estats Units i els del Canadà hi ha una relació històrica molt singular entre el poble cana-denc i els negres nord-americans.

Per als negres, el Canadà no representa únicament una no-ció de veïnatge. En les arrels més profundes de la nostra llui-ta per la llibertat, el Canadà ve a ser per a nosaltres una mena d’estrella polar. L’esclau negre, al qual es negà tota educació, el qual fou deshumanitzat, tot empresonant-lo en planta-cions cruelment organitzades, sabia que terra enllà, cap al Nord, existia un país on, si mai aconseguia vèncer els horrors de la fugida, podia trobar la llibertat. El llegendari Ferrocarril Subterrani començava als Estats del Sud i s’acabava al Cana-dà. El camí de la llibertat ens agermana. Els nostres espiri-tuals, enguany tan admirats arreu del món, eren molt sovint un missatge xifrat. Cantàvem el cel que ens esperava, i els ca-patassos ens escoltaven indiferents, sense adonar-se que no parlàvem del més enllà. La paraula cel significava exacta-ment «Canadà», i el negre no feia altra cosa que cantar aque-lla esperança que el faria arribar fins a aquella terra, tot res-seguint la via del dit Ferrocarril Subterrani. A la lletra d’un

38

dels nostres espirituals, Follow the Drinking Gourd*, hi ha-víem posat, adequadament dissimulades, algunes adreces que calia seguir durant la fugida. La bóta era l’Óssa Major, i l’estrella polar, cap a la qual apuntava la bóta, representava el signe que, en el mapa celeste, dirigia la fugida cap a la frontera del Canadà.

Així, doncs, en parlar avui al poble canadenc, em sento lli-gat a la història del meu poble i a la seva unitat amb el vostre passat.

La via del Ferrocarril Subterrani no aconseguí de portar gaires negres a la llibertat, i ni tan sols una investigació mi-nuciosa no ens podria revelar quants foren els esclaus que s’arribaren a alliberar. Això no obstant, aquell camí va acon-seguir una cosa molt més important: va simbolitzar l’espe-rança, en una època en què la llibertat només era un somni gairebé impossible. El nostre esperit, la nostra força, no van arribar a morir, malgrat la càrrega anorreadora que repre-sentava el pes dels segles.

Avui, que el progrés sembla haver-se aturat abruptament i l’esperança està tan maltractada, els negres podem evocar èpoques passades en què les coses encara anaven pitjor. Fa més d’un segle, els negres, d’un a un, de dos en dos, intenta-ven aconseguir la llibertat, i, si mai n’hi havia un que arri-bava a assolir-la, la seva feta es convertia en un crit d’espe-rança, que ajudava a viure molts centenars de milers de companys de raça; per totes les plantacions s’escampava la bona nova: a les terres del Nord hi havia un home que torna-va a néixer.

La nostra llibertat, no la vam obtenir fa un segle; de fet,

* Aproximadament: Segueix la bóta de vi. Aquesta bóta era un carbassó buit que els esclaus negres feien servir per a beure. (N. del T.)

39

encara no l’hem guanyat; però, una petita part d’aquesta lli-bertat, la tenim a les mans, i enguany ja no avancem d’un a un o de dos en dos, sinó formant legions de milers d’homes, convençuts que cap força humana ja no ens la podrà negar.

Ara, la qüestió no és si serem lliures, sinó de quina manera ens guanyarem la llibertat. En un passat molt recent, la nos-tra lluita tingué dues fases. La primera s’iniciava a principis dels anys cinquanta, llavors que els negres es van negar en rodó a la submissió i al servilisme. Adaptant a les condicions dels Estats Units una resistència basada en la noviolència, ens vam llançar als carrers de les ciutats del Sud per exigir els nostres drets de ciutadans, la nostra integritat. Als Estats del Sud, que compten amb un sistema de segregació tan bru-tal com complex, començàvem una revolta. El sol fet d’orga-nitzar una marxa pels carrers ja volia dir sacsejar l’statu quo a partir de les arrels. Boicotejar els autobusos de Montgo-mery, organitzar marxes de protesta a Birmingham, ciutade-lla de la segregació, i desafiar les pistoles, els gossos i les por-res de la policia, a Selma, mantenint sempre una disciplinada actitud de noviolència, eren esdeveniments que deixaven confosos els governadors dels Estats del Sud. Si ens deixaven fer la nostra marxa, admetien per força que mentien cada cop que afirmaven que el negre nord-americà estava content amb l’estat de les coses. Si disparaven contra nosaltres, ensenya-ven a la resta del món la seva condició de bèsties inhumanes. Així, doncs, van mirar d’aturar-nos mitjançant tota mena d’amenaces, seguint la «tàctica de la por», que sempre els havia donat molt bons resultats. Però la noviolència inutilit-zava els seus fusells, i l’actitud reptadora de la població negra destruïa la seva confiança en els mitjans que sempre havien fet servir. Aleshores, l’eficàcia de la noviolència com a siste-ma de protesta es va fer ben palesa. Accentuà el significat es-

40

sencial del conflicte i, tot partint d’uns punts tipificadors, deixà ben clar qui era el botxí i qui era la víctima. La nació i el món en general se’n van sentir colpits, i la legislació nacio-nal bandejà un grapat de lleis vigents als Estats del Sud, la qual cosa omplia una sèrie de forats de l’edifici segregacio-nista.

Foren dies de victòries resplendents. Negres i blancs parti-ciparen plegats en la lluita a favor de la llibertat humana. Però el nostre triomf encara tenia una limitació en contra.

La desigualtat encara ultratjava els negres, ja que el seu objectiu final era la llibertat absoluta. La major part de la po-blació blanca es va sentir ultratjada a causa de la brutalitat, perquè la seva fita definitiva no era la llibertat ni tampoc la igualtat, sinó una certa millora de les condicions de vida de la població negra. Tan bon punt els negres pogueren tenir al-guns avantatges públics, com ara poder-se inscriure i votar en algunes zones del Sud; tan bon punt els fou possible d’ob-tenir, com una mena de regal, noves oportunitats de treball i d’educació, se sentiren posseïts per una sensació de millora. Però, per als blancs, això significava, a tot estirar, que els ne-gres ja tenien tot allò que podien desitjar. I així que els negres començaren a evolucionar per aconseguir noves victòries en el terreny que calia conquerir, van topar amb una forta resis-tència per part de la comunitat blanca. Aquesta resistència caracteritza la segona fase de la lluita, la qual patim actual-ment. En alguns indrets i en certes barriades de les grans ciu-tats, es tractà els negres amb un refús que no mancava d’una certa polidesa; en altres parts, era un rebuig brutal, salvatge. Però a tot arreu, i de manera inequívoca, era una resistència oberta per part dels blancs.

L’aturament d’aquell progrés, aleshores en marxa, eviden-ciava que la idea del racisme estava profundament arrelada