ANTIARQUITECTURA J.Bernal, D.Franco, J.Thió

INDEX

PRESENTACIÓ P.3

L’EXPOSICIÓ P.4

¿EL REGRESO DE LAS UTOPIAS? JEAN LOUIS MAUBANT P.7

ARTICLE ALTERNATIU. REYNER BANHAM P.10

CATÀLEG P.11

BIBLIOGRAFIA P.28

¿EL REGRESO DE LAS UTOPIAS? * JEAN LOUIS MAUBANT

La utopía en versión socialista: la década de 1920

Terminada la Gran Guerra, y en un ambiente revolucionario e industrial al mismo tiempo, el objetivo es conseguir la felicidad para todos. El futurismo racionalista. El aire. La salud, la luz, la velocidad. Las primeras viviendas sociales, que ya no son Barrios obreros. La sociedad organizada, política, voluntarista y preocupada por lo colectivo, como anticipación del Frente Popular. Lissitsky y Balla prefiguran la Bauhaus. La virtud contra el vicio del fin de siglo. El abandono del simbolismo y los misticismos de corte diverso.

Surge la pintura abstracta como reivindicación de un didactismo pictórico que rechaza lo emocional. El arte quiere para sí una función y una virtud pedagógica colectiva. Quiere ser popular y no un mero instrumento simbólico de la burguesía triunfante, incluso en tiempo de guerra.

Las vanguardias de principios de siglo XX afirman que ha llegado el momento de una nueva función, de un nuevo contexto económico, social y político. Hay que releer a Marinetti. La epopeya de los pueblos en marcha se reviste de racionalismo social. Las primeras imágenes del cinematógrafo corresponden a la salida de los obreros de una fábrica.

Es cierto que la lectura de la historia pondera esta utopía generosa que pretende al mismo tiempo introducir a la modernidad a marchas forzadas en el colonialismo. El sentido de lo colectivo, vinculado con el regreso de los nacionalismos, tiene como resultado el resurgimiento de dictaduras aquí y allá. Así pues, el arte del siglo XX nace de esta ambición de autonomía, de libertad y de investigación. Esto se aprecia en la búsqueda de una nueva función del hecho didáctico y de la libertad ciudadana.

La utopía en versión libertaria: la década de 1960

Siempre es curioso constatar que muy pocos analistas perciben el período entre 1952 y 1972 como años de intenso vanguardismo. Si bien estas dos décadas basculan hacia los planos económico, político y sociológico, la reivindicación moderna es maravillosamente caricaturizada por Jacques Tati, quien expresa a la perfección la ambigüedad de todo hijo de vecino, escindido entre el pasado y un presente “futurista”. Se recupera el poder calificativo de la palabra, que en la historia del arte cobra un sentido muy preciso.

El Fiat 500 y la píldora anticonceptiva engloban tanto a las redes coloniales como a las ciudades dormitorio de posguerra. Se gesta entonces la revolución industrial de los años 50. Como la vuelta de la afectividad a la que alude Guy Debord. Así por ejemplo, la batalla entre figuración y abstracción es barrida y arrollada por artistas como Constant, Tinguely o Warhol. Son ellos quienes perpetúan la ambición de Brancusi o de Malevich.

A su manera, los arquitectos radicales se alinean con Tati en la crítica de una pseudo-modernidad esencialmente industrial. Es el anarquismo provocador contra la ley productivista. La nueva modernidad defiende a los “modernos” de la

generación antigua. Términos como moderno o semimoderno ilustran estas trampas del lenguaje que, en caso de perdurar, reabren realidades socialmente fluctuantes.

Los creadores lo demuestran claramente. Todo se cuestiona: la forma, la melodía (John Cage), la frase (Claude Simon), el relato, la narración cinematográfica (Jean Luc Godard), la danza (Andy de Groat y Lucinda Chids), la escultura (Jean Tinguely) y la pintura (Andy Warhol y Pinot Gallizio). El arte de fin de siglo, el arte povera, el land art, o el accionismo vienés nacen durante esta época.

Todo vale, tanto en arte como en arquitectura: lo cotidiano, los desechos, la actitud, el gesto, incluso la designación. Así, en la arquitectura y en el arte, la ambigüedad, la mezcla de lo racional, dan cuenta de esta nueva modernidad. El racionalismo humanista y “socialista” de los años 30 es sustituido por un embrollo que acepta una ambición colectiva e individualista al mismo tiempo.

La dificultad para salir de la situación generada por la guerra fría, una vez concluida ésta, se plasma en actitudes liberadas y libertarias sumamente diversas. El ideal socializante permanece como reminiscencia casi romántica de una felicidad individual y narcisista. El racionalismo humanista y utópico es sustituido por el racionalismo de corte didáctico.

¿Qué signos se observan hoy?

A falta de convencimiento, quisiera convencerme de que estamos siendo testigos de una ambición colectiva recuperada, como si fuera posible el surgimiento de una utopía mixta que asociase la utopía de antaño, colectivista y socialista, con esa otra más reciente, individualista y anarquizante.

Los indicios son abundantes. Tras el exacerbado cinismo mercantilista de los años 80 y 90, es de agradecer que las nuevas generaciones se muestren más ambiciosas. Parece obvio que los artistas retoman por su cuenta la crítica social, reflexionando sobre la Ciudad, lo Cotidiano y los Sistemas. En cuanto a los arquitectos, tienden a liberarse del productivismo para reivindicar el aspecto creativo de su actividad.

La entrada masiva de las mujeres en el mundo del arte ha supuesto una importante revolución artística. Su sentido crítico y su preocupación por lo cotidiano han dado un vuelco a buena parte del arte minimalista y conceptual de la década de los 70. Hoy advertimos una brecha ética entre los trabajos de Joseph Kosulh, o de Sol LeWitt, por un lado, y las obras de Martha Rosler, Adrian Piper o Lygia Pape, por otro.

Otro signo sorprendente es la demanda “política” de arquitectura y arte. Sin embargo, los políticos no buscan ya tanto el apoyo de los creadores para responder a los cambios necesarios de las ciudades y las regiones. Las formas que adopta esta colaboración pueden ser distintas en Bilbao y en Valencia, en Lyon o en Berlín; la trama es similar, pero la ambición política y el realismo pragmático pasan siempre por un llamamiento al arte. La cultura recupera así la función simbólica colectiva y se convierte en la herramienta política de una nueva ciudadanía.

Como si todos, políticos y creadores, fuesen conscientes de los límites del zapping y del espectáculo único; como si, frente a las complejidades de la época, la cultura fuese lo único capaz de ofrecer respuestas…

Los artistas y arquitectos integrados en estas nuevas posibilidades creativas son aún escasos, pero su responsabilidad es enorme. En efecto, si se recupera el diálogo entre el creador y la sociedad, entre el ciudadano y la política, será posible reinventar una vida social ajena a reacciones epidérmicas, regionalistas o de identidad. Y esto podría propiciar el renacimiento de una utopía ya vivida.

*Jean Louis Maubant (1943-2010), va ser sociòleg i director del Institut d´Art Contemporain IAC de Villeurbanne / Rhône-Alpes. *Conferència del seminari "Interrogando la arquitectura contemporánea", celebrat al Centro Atlántico

de Arte Moderno, els dies 18 i 19 d'abril de 2002 a Las Palmas de Gran Canaria.

Lygia Pape, Livro da arquitectura, 1959-1960

REYNER BANHAM (1922-1988).

Va ser un crític d’arquitectura i escriptor conegut sobretot pel seu tractat teòric Theory and Design in the First Machine Age, de 1960, i Los Angeles: The Architecture of Four Ecologies, de 1971. Va créixer als estats units però es va traslladar a Londres on va estudiar al Courtauld Institute of Art, allí va coincidir amb Siegfried Giedion, Nikolaus Pevsner que el van animar a estudiar la historia de l’arquitectura moderna. També va exercir com a professor a la universitat de Londres, la Universitat estatal de Nova York, a Buffalo i a la Universitat de Califòrnia.

Creiem que és un autor adequat per a realitzar un escrit crític sobre la nostra exposició degut a la seva gran feina com a crític i historiador d’arquitectura. Reyner Banham, va tenir un cert lligam amb el naixement del Pop Art, va predir una segona època de la màquina i el consum en massa i va descriure lligams entre el desenvolupament de les tecnologies i la concepció clàssica de les estructures. El grup Archigram va trobar en alguns dels seus textos una bona font d’inspiració, com ara “Scenes in America Deserta”.

1. CENTRE POMPIDOU2. LEARNING FROM LAS VEGAS3. NO-STOP CITY4. TWELVE CAUTIONARY TALES FOR CHRISTMAS5. AUDITORI WALT DISNEY5. AUDITORI WALT DISNEY6. DYMAXION HOUSE7. JOHN LAUTNER8. FURNISHING UNIT9. EL CASTELL10. NAKAGIN11. CONTAINER CITY12. BLUR BUILDING12. BLUR BUILDING13. SACCO14. BLOW UP15. SUITALOON16. BOALUM

1

43

5

6

7

89

10

11

12

13

14 15

16

2

"The Boalum can be used in 1000 different ways, the only LIMITATION is YOUR OWN IMAGINATION!"

Aquesta peça representa la lluita contra l'excessiva veneració de l'objecte. Es tracta d'una làmpada amb forma de tub de plàstic amb bombetes en el seu interior formant un tub lluminós. La forma és indeterminada i pot ser manipulada per l'usuari, convertint-se en una làmpada de sobretaula, de peu o de paret.

AquestesAquestes làmpades de tub de plàstic flexible compten amb uns terminals de resina. Les bombetes estan unides en sèrie unes amb les altres i separades per esferes aïllants. Aquesta configuració fa que aquestes làmpades es puguin unir també en sèrie fins a un màxim de 4 peces, amb un desenvolupament final de 8 metres.

Aquesta peça té un caràcter de flexibilitat molt ampli i ajuda a trencar la idea que el dissenyador és l'heroi i autoritzava a l'usuari a adaptar el disseny a l'espai destinat a ell i no a adaptar l'espai al disseny. Per tant, converteix també a l'usuari en artista.

ElEl disseny va ser mostrat a l'exposició “Italy: The new Domestic Landscape” del MoMA, l'any 1972.

“...la transformació dels criteris tradicionals dels valors sociològics, polítics, culturals, teològics, tècnics, etc...”“...llavors es tractà de treballar amb una estructura oberta, flexible, que permetés el creixement i l’adequació a noves formes de vida i relació.”

EnEn aquest projecte El Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill pot posar en pràctica la idea de ciutat a l’espai, concepte que vol donar resposta als problemes del creixement urbà, que en opinió del Taller, generaven els models de l’arquitectura i l’urbanisme de la modernitat, és a dir, barriades perifèriques que estenen la ciutat en horitzontal i sense qualitat social.

Per a aconseguir un canvi de paradigma en l’arquitectura de l’habitatge, i seguint certs postulats del grup Archigram, el Taller d’Arquitectura proposa dissenyar ciutats aa l’espai. Aquestes ciutats que es basarien en una malla tridimensional de cèŀlules mínimes amb les que bastir unitats més grans, que puguessin créixer en les tres dimensions i que alhora permetessin un alt grau d’industrialització.

Aquesta malla generaria espais coŀlectius, circulacions en horitzontal i vertical, permetria la centralització de serveis i seria més econòmica.En aquests apartaments s’assajà amb el cub com a cèŀlula mínima. Cada apartament consta de dos espais maclats que penjen del nucli de comunicacions.

ElEl projecte partia d’una idea espaial clara en la que cada apartament es trobaria 70cm per damunt de l’anterior i faria un gir respecte aquest, així es construí l’edifici amb aquestes premises i només amb els plànols de la cèŀlula mínima tot decidint els detalls i el creixement de l’edifici a l’obra.

"The Nakagin Capsule Tower takes on the challenge of the issue of whether MASS PRODUCTION can express a diverse new quality. The Tower also strives to establish a SPACE FOR THE INDIVIDUAL as a criticism to the Japan that modernized without undergoing any establishment of an "self"."

És possible que el Nakagin Capsule Tower sigui l'edifici més emblemàtic del corrent metabolista Japonés. Aquest va ser el primer edifici del seu tipus en el món i va influir notablement l'arquitectura dels Capsule-Hotels japonesos.

L'origenL'origen d'aquest edifici va ser la idea de la vivenda estacionària en càpsules permanents, per a persones amb una residència principal però amb la necessitat de quedar-se temporalment al centre de Tokio. Kurokawa va anomenar a aquest concepte "la vivenda per a la gent en moviment".

L'edificiL'edifici compta de dues components: una gran estructura de formigó armat que fa de nucli per a les escales i els ascensors, i les capsules pròpiament dites,, les quals mesuren 2,3 x 3,8 x 2,1 m i que estaven fetes amb panells d'acer similars als contenidors de carga de vaixells, que s'ancoren a l'estructura en 4 punts per a facilitar el seu reemplaçament cada 25 anys.

EstàEstà clar, doncs, que aquest edifici va suposar un gran canvi de mentalitat desprès de la segona gran guerra, i que les idees metabolistes estan relacionades amb el tema d'aquesta exposició.

Aquest edifici experimental és en el fons un organisme "viu", que hauria d'estar en constant canvi, en el que les seves cèl·lules són en realitat màquines funcionals per a viure i expressions d'un JO personal i individual de l'usuari.

“We will have, in short, the natural tribal society ... These groups living and working in common will require A NEW TYPE OF HABITAT: SPACES THAT CAN BE TRANSFORMED, spaces conducive to meditation and experimentation, to intimacy and to interpersonal exchanges.”

LaLa Total Furnishing Unit és un mòdul multi funcional de compacitat màxima amb diversos graus de flexibilitat. Aquesta peça és un bloc dividit en una estructura d'estacions funcionals, que incorpora una cuina, un armari empotrat, dormitori o nucli privat i un bany, a més d'incloure una televisió integrada, aire condicionat, taules extensibles a la cuina per a dinar, aparells per a escoltar música, lluminària,..., tot en un. L'obra és el resultat de l'experimentació durant els anys 60 de Joe Colombo, dissenyador italià, en el camp de les funcions dels espais dels habitatges.

Aquesta és la culminació d'aquest estudi i va ser concebut com un “hàbitat futurista” Aquesta és la culminació d'aquest estudi i va ser concebut com un “hàbitat futurista” dins de la “Italia: The New Domestic Lanscape”, exposició de 1972 del Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA).

Aquesta obra va ser presentada a manera de MÀQUINA PER A VIURE, com si es tractés d'una capsula, en un espai de 28 metres quadrats de superfície i era una peça que es podia ADAPTAR a qualsevol requeriment d'espai.

ElEl disseny es basa també en l'utilització del plàstic com a material bàsic, molt utilitzat en aquestes èpoques i en aquest tipus de disseny, pel seu caràcter de flexibilitat i adaptabilitat a la forma desitjada, i per ser un material relativament nou utilitzat en aquests camps de l'habitatge i el mobiliari.

Aquestes peces van ser dissenyades en diferents colors típics del pop-art: el blanc, el platejat, el morat i, el favorit de la industria, el groc, que veiem a les imatges.

“Traté de hacer un edificio que preserve la importancia icónica del Pabellón. Para eso, decidí DESCOMPONER la escala del Salón de Conciertos en pequeñas piezas.”

El Walt Disney Concert Hall de Los Ángeles, projecte de Frank O. Gehry, està considerada una obra inclosa en el corrent del Deconstructivisme, al igual que moltes altres obres del mateix autor, tot i l'opinió contraria d'aquest.

MoltsMolts crítics consideren aquest edifici una obra mestra d'arquitectura i molts altres no la consideren ni tan sols arquitectura (sobretot pel que fa a l'exterior), ja que aquesta obra desperta crítiques sobre el límit entre l'arquitectura i l'escultura.

És indiscutible la capacitat de l'arquitecte com arquitecte-escultor i la seva capacitat de produïr sensacions i experimentar amb el disseny de la forma i la seva materialització i és això el que porta a aquest edifici a ser objecte de crítiques i de discusió.

ElEl complex és la seu de la Orquestra Filarmónica de Los Ángeles i consta d'un auditori per a 2265 persones, un teatre per a 250 seients, salons de pre-concerts, equipaments, dos amfiteatres a l'aire lliure, un estacionament subterrani de sis nivells per a 2500 vehicles,...

GehryGehry comenta que el procés de disseny el va començar de dins cap a fora, específicament amb l'auditori, pels seus requeriments acústics. El sostre d'aquest esta recobert amb plafons que volen assemblar-se a veles de vaixell, concepte que es trasllada a l'exterior, tot i que la forma d'aquest no té corresponencia amb l'auditori que tanca a l'interior. Alguns punts de la façana metàlica són purament estétics, ja que no contenen cap funció o contingut al seu interior.

BIBLIOGRAFIA

Antiarquitectura, una nova realitat

- http://www.monografias.com/trabajos/decada60/decada60.shtml - http://es.wikipedia.org/wiki/Años_1960 - http://1968tiempoderevolucion.blogspot.com/2008/05/1968-ao-de-revolucin.html - http://www.rebelion.org/noticia.php?id=67588

¿El regreso de las utopías?

- Publicació de les conferències del seminari "Interrogando la arquitectura contemporánea", celebrat al Centro Atlántico de Arte Moderno, els dies 18 i 19 d'abr. de 2002. Arquitectura radical = [Radical architecture]. Las Palmas de Gran Canaria; Centro Atlántico de Arte Moderno, 2003.

Centre Georges Pompidou

- Copans, Richard. Architectures (vídeo) 1. París: La Sept, 200 - Denti, Giovani. R. Piano, R. Rogers, O. Arup : il Centre Georges Pompidou. Firenze:

Alinea, 1998. - Picon, Antoine. Du Plateau Beaubourg au Centre Georges Pompidou . Piano/Rogers.

París: Centre Pompidou, 1987. - Futagawa, Yukio. Piano + Rogers Architects, Ove Arup Engineers : Centre Beaubourg,

Paris, France, 1972-1977. Tokio: A.D.A., 1977. - Baudrillard, Jean. Cultura y simulacro. Barcelona: Kairós, 1993. - http://es.wikipedia.org/wiki/Centro_Pompidou - http://www.plataformaarquitectura.cl/2010/10/04/clasicos-de-arquitectura-centre-

georges-pompidou-renzo-piano-richard-rogers/

Blur Building

- Ferré, Albert i altres autors. Verb Matters. Barcelona: Actar, 2004. - http://www.arcspace.com/architects/DillerScofidio/blur_building/ - http://www.cliphitheryon.com/architecture.html - http://www.baunetz.de/talk/crystal/gallerie.php?group=22&temp=crystal&lang=en&id=10

2 - http://www.dillerscofidio.com/blur.html - http://www.designboom.com/eng/funclub/dillerscofidio.html - http://kindofblurry.org/blur-building/

Dymaxion House

- Ferré, Albert i altres autors. Verb Matters. Barcelona: Actar, 2004. - http://www.britannica.com/EBchecked/media/34782/Climatron-geodesic-dome-

Missouri-Botanical-Garden-St-Louis-by-R - http://www.pagina12.com.ar/diario/suplementos/futuro/13-1996-2008-09-07.html - http://es.wikipedia.org/wiki/Richard_Buckminster_Fuller - http://www.theinductive.com/blog/modern-visionaries-part-ii-buckminster-fuller.html - http://es.wikipedia.org/wiki/Casa_Dymaxion - http://www.ngenespanol.com/traveler/ayer-y-hoy/271413/la-biosfera-montreal - http://es.wikipedia.org/wiki/Biosphère_de_Montreal

- http://www.hfmgv.org/museum/dymaxion.aspx - http://slynne.blogspot.com.es/2006_08_01_archive.html - http://www.cjbuildsllc.com/2011/10/12/the-american-house-home-dwelling-unit/ - http://www.absolut-canada.com/la-biosfera-de-montreal/

El Castell de Kafka

- Cruells, Bartomeu. Ricardo Bofill. Barcelona: Gustavo Gili,1992. - Bofill, Ricardo. Taller de Arquitectura : edificios y proyectos, 1960-1985. Barcelona:

Gustavo Gili, 1988. - Bofill, Ricardo i altres autors. Hacia una formalización de la ciudad en el espacio :

Bofill, arquitecto, Taller de Arquitectura: Xavier Bagué, Ramón Collado, Peter H. Hodgkinson, Emanuel N. Yanowsky. Barcelona: Blume, 1968.

- http://www.ricardobofill.es/ - http://www.plataformaarquitectura.cl/2011/04/12/clasicos-de-arquitectura-castillo-kafka-

ricardo-bofill/ - http://ca.wikipedia.org/wiki/Walden_7 - http://paola-garcia-martinez.suite101.net/walden-7-maravilla-arquitectonica-en-sant-

just-desvern-a41116

John Lautner

- Campbell-Lange, Barbara-Ann. Lautner. Köln: Taschen, 2005. - http://www.johnlautner.org - http://www.archdaily.com/64345/ad-classics-malin-chemosphere-residence-john-

lautner/elevationsection/

Total Furnishing Unit

- http://www.designboom.com/history/joecolombo_total.html - http://www.treehugger.com/corporate-responsibility/total-furnishing-unit-by-joe-

columbo.html - http://www.joecolombo.com/habitat.htm - Colombo, Joe. Joe Colombo L’invenzione de futuro. Skira, 2005.

Sacco

- Charlotte & Peter Fiell. Diseño del siglo XX. Taschen, 2011. - http://www.moma.org/collection/browse_results.php?criteria=O%3AAD%3AE%3A2094

%7CA%3AAR%3AE%3A1&page_number=1&template_id=1&sort_order=1 - http://es.wikipedia.org/wiki/Silla_Sacco - http://modern-atlanta.org/ma/interiors-ma/40-years-of-sacco-and-still-very-cool/

Nakagin Capsule Tower

- http://en.wikipedia.org/wiki/Nakagin_Capsule_Tower - http://moleskinearquitectonico.blogspot.com.es/2011/09/kurokawa-nakagin-capsule-

tower.html - http://www.archdaily.com/110745/ad-classics-nakagin-capsule-tower-kisho-kurokawa/ - http://www.kisho.co.jp/page.php/209

Boalum Flexible Lamp

- Charlotte & Peter Fiell. Diseño del siglo XX. Taschen, 2011. - http://www.design-technology.org/boalum.htm - http://www.moderndesign.org/2012/03/far-out.html

Walt Disney Concert Hall

- Frank Gehry 1987-2003, El Croquis. - http://es.wikipedia.org/wiki/Walt_Disney_Concert_Hall - http://moleskinearquitectonico.blogspot.com.es/2009/02/gehry-walt-disney-concert-

hall.html

Suitaloon

- Simon Sadler. Archigram: Architecture without architecture. Cambridge: MIT Press, 2005

- Archigram. Archigram: experimental architecture 1961-1974. Tòquio: Pie Books, 2005 - http://criticalhalloween.tumblr.com/post/11149620481/michael-webb-suitaloon-circa-

1967 - http://www.grancomo.com/2010/05/09/archigram-arquitectura-experimental-en-los-60/ - http://hacedordetrampas.blogspot.com.es/2011/01/cushicle-suitalone-de-mike-

webb.html - http://arkinetblog.wordpress.com/2010/04/06/archigram-experimental-architecture-

1961-74-exposicion-en-valladolid/ - http://www.archigram.net/projects_pages/suitsaloon_3.html - http://arquitecturasdeemergencia.blogspot.com.es/2010/10/suitaloon-archigram.html - http://archimorph.wordpress.com/2011/09/04/cuschicle-suitaloon/

Blow Up

- Domènech Font. Michelangelo Antonioni. Barcelona: Catedra, 2003 - http://www.sysvisions.com/feedback-zine/cine/c_blowup.html - http://crucesydesplazamientos.wordpress.com/2008/05/07/texto-sobre-la-pelicula-blow-

up/

No-Stop City

- Roberto Gargani. Archizoom Associatti, 1966-1974: dall’onda pop alla superficie neutra. Milà: Electra, 2007

- Andrea Branzi. No-stop city: Archizoom Associatti. Orléans: HYX, 2006 - http://arttorrents.blogspot.com.es/2007/04/no-stop-city-by-archizoom-associati.html - http://arqueologiadelfuturo.blogspot.com.es/2008/11/no-stop-city-1970-archizoom.html

Twelve Cautionary Tales for Chritmas

- Peter Lang. Superstudio: Life Without Objects. Milà: Skira, 2003 - http://socks-studio.com/2011/09/17/twelve-cautionary-tales-for-christmas-12-ideal-

cities-by-superstudio-1971/ - http://arqueologiadelfuturo.blogspot.com.es/2008/10/el-monumento-continuo-1969-

superstudio.html - http://arqueologiadelfuturo.blogspot.com.es/2009/09/1971-12-ciudades-ideales-

superstudio.html

- http://arqueologiadelfuturo.blogspot.com.es/2009/09/1971-12-ciudades-ideales-superstudio_27.html

Learning From Las Vegas

- Robert Venturi. Aprendiendo de Las Vegas: El simbolismo de la forma aquitectónica. Barcelona: Gili, 1992

- Robert Venturi. Architecture as sings ans systems: for mannerist time. Cambridge: Belknap Press of HUP, 2004

- Frederic Schwartz. Venturi, Scott Brown and Associates. Barcelona, Mèxic: Gili, 1995 - http://bundleboy.hubpages.com/hub/Learning-from-Las-Vegas - http://www.nytimes.com/2009/12/23/arts/design/23yale.html?_r=1

Container City

- http://www.urbanspace.com/container_city.html - http://www.containercity.com/ - http://es.wikiarquitectura.com/index.php/Container_City - http://www.shippingcontainers24.com/homes/examples/container-city/#axzz1srHWl5bN - http://inhabitat.com/prefab-friday-container-city/