42. Faula i novella. Influncia en la literatura posterior.

Bibliografia:

ALBRECHT, M. VON (1997), Historia de la literatura romana. Desde Andrnico hasta

Boecio. Barcelona, Herder

BAYET, J. (1985), Literatura latina. Barcelona, Ariel.

CODOER, C. (1997), Historia de la literatura romana. Madrid, Ctedra.

BIELER, L. (1968), Historia de la literatura romana. Madrid, Gredos.

Gui

1. La faula

1.1. Introducci

1.2. Caracterstiques

1.3. Antecedents grecs i evoluci romana

1.4. Pervivncia del gnere

1.5. Autors romans

1.5.1. Fedre

1.5.2. Avi

2. La novella

2.1. Introducci

2.2. Petroni

2.3. Apuleu de Madaure

3. Pervivencia de la narrativa llatina

Comentari Bibliogrfic

Lobra de Von Albrecht s una obra enciclopdica amb una gran amplitud de plantejaments. Per

altra banda, lobra de Bayet s un dels manuals clssics amb un plantejament cronolgic. Les

explicacions teriques, bastant concises, sillustren amb fragments traduts dels autors

analitzats. Al principi de cada fase cronolgica procedeix a una breu descripci del clima social

e histric molt adient. Al final, hi ha una petita antologia de textos llatins originals.

Bieler es un petit manual que segueix un estricte plantejament cronolgic. s molt til per la

literatura dpoca republicana i altimperial. Desgraciadament dedica poc espai a la literatura

baiximperial. Per ltim, en el volum de Codoer la matria est organitzada per gneres

literaris.

1.La faula

1.1. Introducci

La faula s tamb un altre gnere potic pres de la literatura grega.

La faula s aquell gnere literari que utilitza el recurs datribuir al regne

animal o vegetal actituds i comportaments tpic dels homes per tal de

parodiar i criticar determinades conductes o per a extraure valors morals,

dins un to didctic general. Pel que fa als aspectes formals, normalment

empra el vers, encara que tamb pot utilitzar la prosa.

Bona part de la producci fabulstica romana est inspirada en lobra atribuda a Isop,

un esclau grec del segle VI aC.

Com a autors de faules romanes hi ha Fedre i Avi.

1.2. Caracterstiques

La faula t dues funcions principals: delectare fer gaudir, deletar i tamb monere

advertir, aconsellar, fer veure. En efecte, amb el recurs a la prosopopeia, s a dir, a la

personificaci dels animals, es vol treure la mscara i accedir a la veritat autntica,

mitjanant lexpressi duna moralitat.

En concret, un dels trets definitoris de la faula, com a gnere literari, radica en el fet de

que els protagonistes sn animals dotats de caracterstiques humanes: raonen, tenen

sentiments, parlen. s un tpic procediment de distanciament, mitjanant el qual es

pretn donar una lecci moral que sallunya dels personalismes i dels particularismes i

que tingui validesa universal.

En la faula, el punt de partida s un conflicte dinteressos, plantejat explcita o

implcitament, entre diversos personatges, que solen ser animals dotats de raciocini i de

sentiments humans.

Lactuaci dels personatges es desenvolupa segons una tensi dramtica, fruit

dinteressos contraposats. Aquesta actuaci procedeix de la decisi lliure dels

personatges, que reaccionen davant una situaci determinada escollint una de les

diverses possibilitats que sels ofereix.

En aquesta part dramtica, intervenen els elements agonals, i ho fan per mitj de

discursos oposats i dilegs antittics que marquen el conflicte entre personatges. Aix,

es dona tota una srie doposicions: la fora enfront a la debilitat, la sinceritat enfront al

sentiment fingit, el judici enfront a la idiotesa, la bondat enfront al mal, la veritat enfront

a la mentida. Per tant, lanttesi i loposici sn elements constitutius de la faula.

El resultat final al que sarriba per la decisi i lactuaci lliures dels personatges

comporta freqentment una situaci que serveix per avaluar la correcci moral del

comportament escollit, i valora el resultat pragmtic, lxit o el fracs produt per

aquesta elecci. El resultat de lacci coincideix amb la lecci moral de la faula, que es

sol resumir en termes sinttics en forma dacudit irnic o gracis, amb lexpressi de la

moralitat (introduda amb les paraules haec fabula docet aquesta faula ensenya) o

amb lexpressi duna mxima o dun proverbi.

La faula pretn, doncs, a partir de lexperincia concreta, fer una crtica morda i

ingeniosa de les convencions humanes i, a vegades, de lordre social establert. En aquest

sentit, s un gnere que ha rebut la influncia dels preceptes tics de les escoles

filosfiques dpoca hellenstica, en general, i de lestocisme i del cinisme en

particular. Per aix, la faula acull la protesta contra els valors establerts, fustiga els vicis

(com a resultat de la separaci radical entre el b i el mal), exalta la llibertat individual

de la persona i, per tant, critica tot all que pot coaccionar aquesta llibertat individual:

les riqueses, els honors, les convencions de la vida urbana o la burocrcia.

Ara b, totes aquestes crtiques i protestes es dirigeixen contra casos i actituds

concretes. Es critica, aix, la perversi dels poderosos, la indefensi dels dbils, la

aparena i tots els vicis (ingratitud, falsedat, jactncia, ignorncia) i sexemplifica. Pel

contrari, es defensa la superioritat de l intelligncia i de lingeni per sobre de la fora

bruta i de lautoritat, i selogia la capacitat dadaptar-se a les situacions i dacontentar-se

amb la prpia naturalesa, aix com una srie de valors, com la constana, lesfor, la

vertadera amistat, la gratitud, etc.

1.3. Antecedents grecs i evoluci romana

La major part de la producci fabulstica romana est inspirada en lobra atribuda a

Esop, un esclau grec que aviat es va convertir en un personatge llegendari.

s evident que la faula ha tingut una descendncia amplia en la literatura universal. Els

bestiaris, tan freqents en poca medieval, deuen part del seu caudal literari a la faula

antiga, encara que, entre el material dels bestiaris, figuren tamb colleccions daplogs

dorigen oriental. De la mateixa manera que la faula, el bestiari es converteix en un relat

didctic o moral, protagonitzat per animals, fantstics o reals, que exemplaricen la

moralitzaci de la narraci.

A Roma, la sort de la faula est vinculada a la figura de Fedre (Macedonai

15 aC Roma? Segle I dC), un llibert dAugust conegut per haver introdut

aquest gnere literari. Fedre va inspirar-se bsicament en la producci

fabulstica atribuda a Esop, que va enriquir amb ancdotes daltres fonts

gregues i amb motius de collita prpia. En les seves Faules, ning sescapa

de les crtiques, especialment els poderosos i els envejosos.

1.4. Pervivencia del gnere

Al llarg de ledat mitjana, van circular diverses faules clssiques, reunides sota

colleccions que tenien diferents noms. La ms famosa daquestes recopilacions s la

titulada Aesopus Latinus o Romulus. Es tracta duna collecci de faules de diversos

autors compilada en el transcurs del segle IV. Dintre de la tradici faulstica catalana

sha de destacar les faules de Francesc Eiximenis o els Ysopets, una collecci que

contenia traduccions de faules dEsop, de Fedre i daltres autors.

Durant els segles XVII y XVIII, la faula, com a gnere moral per excellncia, es va

tornar a posar de moda. En aquest sentit, destaca la collecci de faules de La Fontaine

(1668) o de Lessing (1759), molt fidels a la faula clssica.

En el cas de la literatura castellana, la faula tamb reviu en el segle XVIII, perode en el

que destaquen la collecci de Fbulas de Samaniego (1745-1801) o les Fbulas

literarias de Toms de Iriarte (1750-1791), publicades lany 1782.

1.5. Autors

1.5.1. Fedre

En poca de Tiberi s actiu Gai Juli Fedre (Macednia 15 aC Roma? Segle I dC), un

llibert dAugust, que introdu a Roma el gnere literari de la faula. Fedre sinspir en la

producci faulstica atribuda a Isop, enriquint-la amb ancdotes daltres fonts gregues i

motius de collita prpia. En les Faules de Fedre, escrites en senaris imbics,

predominen laspecte narratiu i el to moralitzador. Ning no es lliura de la crtica,

especialment els poderosos.

La faula espica s un gnere popular; tradicionalment se serveix de la prosa. Fedre s

el primer que publica una collecci completa de faules en vers.

En el primer llibre Fedre afirma que ell sajusta completament a Esop, desprs s cada

vegada ms independent. La predicaci moral cnica li proporciona matria

complementaria; moltes coses semblen procedir tamb de la prpia observaci o de la

invenci. Ell tamb havia presagiat que les parts aconseguides serien atribudes a Esop,

les menys interessants a Fedre. Ell mateix reconeix al grec linvenire, a s mateix el

perficere. En el prleg de lltim llibre utilitza encara el nombre dEsop solament com a

reclam: la nova mercaderia sota lantic nom venerable es ven ms cara.

Els llibres de faules tenen prlegs i eplegs personals; a vegades el poeta parla tamb en

nombre propi en altres llocs.

Lensenyament de cada faula es manifesta clara i explcitament al final (en un

epimythion) o tamb ja al comenament (en un promythion). Aquestes parts han sigut

considerades a vegades, com a pertorbadores, improcedents, o contradictries entre s;

per sn qestions de gust.

En la major part de les faules, Fedre segueix el principi de la brevetat, que pertany a la

essncia del gnere. Per tamb s capa de composar relats ms amplis; les

composicions ms extenses el mostren en la majoria dels casos compromesos amb la

prpia causa.

La llengua es mant allunyada de la retrica i respon en conjunt a lestil ideal de la

faula, sense adornaments, clar. No sha de qestionar ni exagerar els elements vulgars.

La premeditada variatio dels sinnims confereix a lestil al mateix temps varietat i

refinament. Tamb s artstic ls dels abstractes, per exemple, el de stupor en la frase

tum demum ingemuit corvi deceptus stupor (1, 13, 12) o de personificacions.

Fedre, a diferncia dels trmetres dels augusteus o dels seus contemporanis, construeix

els seus senaris imbics al mode dels antics poetes escnics. Per aix les seves faules

resulten una mica a lantiga i lleugerament populars.

En el prleg, el nostre poeta ha de defensar-se dels calumniatores i subratllar per aix

que es tracta noms dhistries inventades. En realitat no es limita, per, a proporcionar

saviesa prctica grega antiga o cnic-estoica. Coneix el significat social de la faula: els

esclaus, que no satrevien a expressar espontniament el seu pensament, ho fan

indirectament mitjanant histories inventades. Donat que Sej interpretava els seus

versos com allusions personals, Fedre subratlla que no tenia a la vista a persones

determinades, sin la vita i mores en general.

Sneca i Quintili no coneixen a Fedre, o lignoren, potser per orgull de casta. Marcial

menciona a limprobus Phaedrus i les seves bromes. Cap el 400 Avi composa faules

en metre elegac i en la seva dedicatria a Teodosi cita els cinc llibres de Fedre. En

lantiguitat tarda es forma un corpus de faules en prosa, amb materials presos de Fedre,

dun Esop llat independent i amb fragments del pseudo-Dositeo.

Donat que el refundidor tenia a la seva disposici un text de Fedre ms complet, es

podien obtenir daqu ms de 20 faules adicionals de Fedre, encara carents de forma

mtrica. Aquest corpus anomenat Romulus proveeix de material faulstic sense el nom

de Fedre- a lEdat Mitjana, al Renaixement i tamb a lEdat Moderna. En lEdat Mitjana

lAnonymus Neveleti posa el Romulus en dstics elegacs.

Luter escriu faules en prosa i la faula potica de Fedre troba un crtic sever en Lessing;

per els grans mestres La Fontaine y Krylov han justificat brillantment amb el seu geni

el principi fedri de lelaboraci potica.

1.5.2. Avi

Cap a la fi del segle IV dC, Avi, un autor prcticament desconegut, escrigu 42 faules

en dstics elegacs. Recollita la tradici ispica, tot incloent faules derivades de les obres

de Fedre i de Babri.

Dedica les seves faules escrites en dstics elegacs a un Teodosi (potser Macrobi). La

seva identitat amb laristcrata Avie que apareix en els Saturnals de Macrobi s incerta.

Algunes de les quaranta-dues faules sn de dubtosa autenticitat. El mateix val per molts

promitius i epimitius, que falten en una part dels manuscrits. Avui es creu en

lautenticitat. Els ttols, que noms estan transmesos en alguns cdices i en forma

diversa, no procedeixen dAvi.

Les relacions amb el poeta grec de faules Babri son (en trenta i una faules) molt estretes.

Del prleg sha dedut que el model dAvi s una parfrasis en prosa de les faules de

Babri, per avui es defn tamb la dependncia directa de Babri. Fedre sembla influir

noms dbilment. Cinc faules no estan documentades abans, quatre procedeixen de la

Collectio Augustana, una del Pseudo-Dositeo, una duna font desconeguda.

Des del punt de vista literari Avi s inferior a Fedre. El dstic elegac no s

especialment apte per la matria. Cada dstic constitueix una unitat conceptual; aix, per

la major part de les faules resulta un desenvolupament narratiu antittic.

La valoraci de la llengua i de lestil dAvi depn de la constituci del text, per la que

falta encara un fonament segur. En tot cas sha de partir del fet de que Avi es considera

un autor culte i procura una forma literria refinada; la seva llengua esta mesclada amb

elements llatins tardios i la seva dicci es retorquida.

2. La novella

2.1. Introducci

La narrativa de ficci s un dels altres gneres narratius que hom troba a la literatura

llatina. Hem de recordar que les retriques clssiques no mencionen aquest gnere i que

ni en llat ni en grec hi ha una denominaci precisa i exacta per alludir a all que

actualment es coneix com a narrativa de ficci.

En les literatures modernes hi ha diverses modalitats que es poden inscriure dins del

gnere de la narrativa de ficci: la novella, la novella breu i el conte.

Amb la denominaci de novella, ens referim a les narracions en prosa, dextensi

variable, que relaten les aventures, normalment ficticies, dun personatge determinat. La

novella s un gnere que apareix, amb diverses modalitats, durant el Renaixement, i

que es codifica en el segle XIX. La major part de llenges europees designen amb els

termes roman, romanzo o similars.

En canvi, les llenges europees denominen novelle o novella a un tipus de narrativa de

ficci de menor extensi. En castell, normalment sutilitza el terme novela corta.

Amb tot, les diferncies entre la novella i la novella curta no sn noms dextensi.

Tamb, a causa de la diversa extensi, el to i la tcnica daquests dos gneres sn

bastant diferents. La novella curta no sol tenir la complicaci formal i de contingut

propi de la novella.

A vegades resulta difcil distingir la novella curta del conte. El conte s una narraci

de ficci, ms breu que la novella curta, que normalment (encara que no sempre) tenen

origen popular.

Hem de tenir present, doncs, que en lantiguitat no hi havia un terme especfic per

designar ni la novella, ni la novella curta ni el conte. Com a molt, les mostres de

narrativa de ficci que es troben en les literatures clssiques es designen amb les

expressions narracions o faules.

Malgrat els problemes de denominaci, les literatures clssiques presenten formes

prpies de la narrativa de ficci, s a dir, formes que es poden qualificar de novelles o

novelles curtes ante litteram.

En efecte, cap a finals del segle I aC, sorgeix en la literatura grega dpoca hellenstica

una narrativa de ficci que presenta trets caracterstics. Es tracta de les anomenades

faules milsies. La faula milsia era un relat en prosa que normalment reprodua les

aventures dun personatge central, el qual donava coherncia i unitat a lobra.

Pel que fa al contingut, normalment es seguia el mateix esquema: un jove enamorat ha

de separar-se de la persona estimada per diversos motius; desprs de passar per moltes

circumstncies compromeses i dexperimentar diverses peripcies, al final es retroba

amb ella i t lloc el happy end.

A aquest tipus de gnere literari, la faula milsia, es referia Cervantes en un conegut

fragment de la primera part de El Quijote.

Malgrat que la crtica no es mostra unnime, sembla que es poden

considerar exemples de narrativa de ficci el Satiric de Petroni i Les

Metamorfosis dApuleu.

Les dues obres comparteixen amb les novelles dpoca moderna una mateixa

estructuraci del relat, centrada en la narraci duna srie de peripcies i daventures

que experimenten els protagonistes principals.

2.2. El Satiric de Petroni

Petroni, un personatge de condici controvertida, s considerat lautor del Satiric, una

obra que, sense moltes dificultats, es pot assignar a la narrativa de ficci.

El Satiric de Petroni s una extensa narraci, influda per la contstica dpoca

hellenstica i, en particular, per les anomenades faules milsies, que constitueix una de

les primeres mostres del gnere novelesc avant la lettre.

Encara que ens ha arribat en un estat molt fragmentari, la novella t com a fil conductor

les peripcies de dos joves, Encolpi i Git, que han sigut separats per voluntat del du

Prap, a qui Encolpi ha ofs.

Es conserven tres episodis de les seves aventures, narrades en primera persona per

Encolpi, com el conegut episodi de la sopar de Trimalci, el sopar que sofereix en

casa daquest llibert, un individu extremadament ric que invita als dos personatges

principals. A ms, dintre daquest fil conductor, sintercalen episodis i escenes ms

breus, en vers o en prosa, com la pardia dun poema sobre la guerra civil que fa pensar

en la Farslia de Luc, o altres contes dascendncia hellenstica.

Trimalci s un llibert (s a dir, un antic esclau alliberat) que ha aconseguit una fortuna

enorme, circumstancia a la que no deixa dalludir una i altre vegada al llarg de lobra.

Es converteix en el representant tpic dels lliberts, individus que, en alguns casos,

arriben a enriquir-se. Actua, doncs, com el prototip del nou ric, extravagant, capritxos,

voluble, amb un notable mal gust esttic.

Durant el sopar, Trimalci pretn presentar-se com un personatge noble i culte, cosa

que, evidentment, no acaba de quadrar amb els seus orgens reals. En efecte, Trimalci,

un antic esclau, intenta ocultar les seves arrels i pretn ennoblir-se, inventant-se

parentescos ficticis amb els grans aristcrates romans. Per altre part, fa ostentaci

evident de les seves riqueses, alludeix directament o indirectament a les seves

propietats i fa gala dun gran dispendi de luxe durant tota la velada.

Trimalci tamb es vol fer passar per una persona culta i, per aquest motiu, sovint

utilitza el grec, que s senyal de distinci entre els romans. Amb tot, el seu coneixement

daquesta llengua s bastant rudimentari i deficient.

En aquesta llengua, es dirigeix a molts dels seus esclaus, amb noms que alludeixen als

referents histrics i mitolgics principals de la cultura grega: Creso, lesclau favorit de

Trimalci i de la seva esposa Fortunata (un nom ben eloqent), deu el seu nom al mtic i

riqussim rei de Lidia; altres esclaus porten el nom de personatges mtics, com jax o

Ddal. Tamb utilitza el grec per bautitzar al seu enorme gos, al que, sorprenentment,

anomena Esclax, paraula que en grec vol dir aldabilla.

En qualsevol cas, Trimalci es mostra molt voluble e inestable en el seu comportament i

en la seva actitud. Aix s especialment cert en el cas de les seves relacions amb els

seus propis esclaus. Per una part, a vegades, es mostra extremadament geners, i els

concedeix la llibertat de manera general; altres vegades, els amenaa i castiga

cruelment. A ms, s capa de prendre decisions capritxoses, fruit duna rabieta

ocasional, sense reflexi alguna.

Tot el sopar en casa de Trimalci constitueix, doncs, una exemplificaci de les

extravagancies dun llibert tpic que s el riota dels comensals. Durant el sopar

sofereixen menjars exquisits i rareces excepcionals, com una taula especial per cadasc

dels comensals (a part de la taula central, don, tradicionalment, sagafava el menjar), o

aigua de neu per rentar-se les mans.

Trimalci s especialment aficionat a lefectime i a la sorpresa. Aix, durant el sopar, hi

ha detalls escenogrfics que intenten causar impacte als....

Lobra s un pot-pourri on es barregen prosa i poesia, estils i tons diversos, dins un

barroquisme general, en un estil caricaturesc i amb nombroses exageracions. Pel que fa

als aspectes lingstics, el llat de Petroni reprodueix fidelment la parla habitual de

le`poca i, per tant, hi ha molts fenmens lingstics del llat parlat, que normalment no

trobem a les obres escrites, per que apareixen en levoluci a les llenges romniques.

2.3. Apuleu de Madaure

Apuleu (Madaure a Numdia 125 dC circa Cartago 180/190 dC circa) estudi a

Cartago i a Atenes. Resid a Roma, on exerc dadvocat, i a Cartago, on fou una mena

de conferenciant o orador ambulant, amb gran fama de savi i de mgic, essent anomenat

philosophus Platonicus filsof platnic. A Oea, una localitat de la Tripolitnia, fou

acusat dhaver sedut amb prctiques mgiques la rica Pudentilla, ra per la qual

escrigu lApologia, un discurs dautodefensa.

Apuleu s un escriptor polifactic, portaveu dun mn nou, allunyat de les

convencions dominants. s autor de diversos opuscles filosfics inspirats en

el platonisme, duna oraci plena desperit dautodefensa, lApologia o De

magia, duna srie de discursos o conferncies, els Florida, i duna narraci

novellada, les Metamorfosis o tamb conegudes com Asinus aureus

Lase dor.

Les Metamorfosis sinspiren en una novella perduda dun autor grec, Luci de Patres.

Narra en primera persona les peripcies vitals dun jove anomenat Luci, convertit en un

ase. Seguint aquest fil conductor, sintercalen tot un seguit de narracions de tipus

milsic, digressions i aventures de carcter novellesc, com la faula dAmor i Psique,

que exposa les peripcies de Psique (nima en grec), enamorada dEros, el deu de

lamor, interpretable en clau allegrica, cont molts dels elements del conte fantstic.

En efecte, lepisodi presenta elements del conte fantstic dorigen popular: la noia sola

enfrontada a un perill desconegut, el palau situat enmig de lespesura, les veus sense

cos, el banquet preparat per la noia, lesps misteris, les prohibicions imposades sense

que es conegui la causa, les germanes envejoses o les amenaces dun drac o duna serp.

Largument de les Metamorfosis

Luci intenta iniciar-se en el mn de la mgia, per sequivoca i es transforma en un ase. Convertit en

bstia, s robat per uns lladres i, com a ase, viu tota classe de peripcies, fins que finalment arriba a

Corint i sadorm a la platja. En somnis veu aparixer la deessa Isis que li anuncia la fi del seu suplici, tot

indicant-li on pot trobar les roses que desfaran lencanteri. Lendem Luci segueix les instruccions dIsis i

torna a la condici humana. Per agrament, Luci sinici en els misteris i en el culte dIsis.

Del conjunt de lobra destaca el realisme de la narraci de caire ertic i picaresc, els

tons costumbristes i les aventures ms o menys cmiques. Entre aquestes sobresurt

lepisodi de la lluita de Luci contra un grup de bandits, que inspirar un episodi

semblant en El Quijote de Cervantes.

Les Metamorfosis sn un bon reflex de la vida quotidiana de le`poca de lautor, una

poca de crisis en qu ja no sn vlides les solucions collectives sin que noms t

sentit la salvaci individual que proporcionen les doctrines religioses espiritualistes o

mistriques.

4. Pervivencia de la narrativa llatina

La narrativa clssica (les faules milsies, la novella grega, el Satiric i les

Metamorfosis, aix com les altres obres de la narrativa de ficci de temtica histrica i

tractament novellesc, com la Historia de Apolonio, rey de Tiro, o la Historia de

Alejandro) van tenir una acceptaci amplia en poca tardana i van continuar llegint-se,

normalment en versi llatina o en adaptaci en vulgar, durant ledat mitjana.

Alguns dels episodis de les Metamorfosis dApuleu semblen haver quedat recollides en

el Decamer de Boccaccio. A ms, alguns autors han suggerit que podrien haver tingut

influncia en laparici de la novella picaresca castellana del Segle dOr, encara que

aquesta ltima qesti s bastant controvertida.