1 Germanor - mestresjubilats.esmestresjubilats.es/index_htm_files/PLANTILLA REV. GERMANOR 58.pdf ·...

1 Germanor

2 Germanor

3 Germanor SUMARI

REVISTA 58 – 0CTUBRE 2016Revista de la Germandat de Mestres Jubilats

Directors honorarisFrancesc BisquerraAntoni Lladó

CoordinadorsJuan MoraPilar Otero

Consell de RedaccióBartomeu BibiloniBartomeu Ginard Jaume GualJoan LlodràJuan Mora Oliver Joan MartorellPilar Otero

Assessors lingüísticsJaume FronteraBartomeu Ginard

PortadaJoan Mora Nadal

EditaGermandat de Mestres Jubilats i Mestres Jubilades de les Illes Balears

Correu electrònic: [email protected]: httpp://mestresjubilats.es/

ImprimeixGràfiques Eugeni

Dip. Legal PM 312-1997

Aquesta revista no es responsabilitza de les opinions exposades en els diferents articles d’aquesta publicació, que són de l’exclusiva responsabilitat dels autors.

Col.laboren:Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats del Govern de les Illes BalearsConsell Insular de MallorcaAjuntament de Palma

Agraïments:Banca March i CaixaBank

Col.laboracionsAntoni BennàssarIsabel BallePere GalianaJaume GualMagín JanerFernando ManzanoFelip MunarJaume OliverJoana RossellóOlimpia Rubio

EDITORIAL....................................................................4

COL·LABORACIONS..................................................5

FESTES..........................................................................17

CONFERÈNCIES...........................................................19

PASSEJADES........................................................21

EXC UR SI ON S.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .27

SENDERISME................................................31

TALLER S........ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .34

VIATGES.......................................................41

NOTÍC IE S.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43

BENVINGUDA ALS NOUS SOCIS......................43

RECORDAM (NECROLÒGIQUES)..........................26

CAN PICAFORT.............................................................4

Eleccions, 2 de març de 2016El nou equip directiu:

President: Joan Martorell TrobatVicepresident: Jaume Gual MoraSecretària: Maria Àngela Deyà SerraVicesecretària: Mª Pilar Otero BarahonaTresorer: Bartomeu Ginard BarcelóVicetresorer: Bartomeu Bibiloni FusterVocal: <Catalina Amorós MartíVocal: Isabel Balle MasVocal: Juan Mora OliverVocal: Ramona Pastor GuillénVocal: Pepa Puig Riera de ConiesVocal: Catalina Tomás Barceló

4 GermanorEDITORIAL

Q U I X O T I S M E

El passat dia 1 de gener va començar l’any Cervantes de-dicat al quart centenari de la seva mort.

El nom més universal de la Història d’Espanya no és el d’un rei ni d’un governant, d’un polític, d’un economista, d’un sant o d’un esportista. És el d’un escriptor que va tenir una vida duríssima, una economia precària i una situació social compromesa, però va deixar, entre la seva extensa obra literària, una novel·la excepcional de reco-neixement universal.

El Quixot és un vell esprimatxat i esgrogueït. Cavalca un cavall magre, al qual dóna el nom de Rocinante. Per casc duu —des de gairebé el principi de la novel·la— un estri de llautó dels que feien servir els barbers. Un personatge de la novel·la, en veure’l, diu que té una trista figura. I el mateix Quixot, sense cap mena de vergonya, es fa ano-menar el Caballero de la Triste Figura, perquè diu que ha llegit que tot cavaller ha de tenir un sobrenom.

A mesura que la novel·la avança, la parella protagonista s’influencia progressivament: Don Quixot es contagia del sentit comú i de la manera de parlar, plena de refranys, del seu amic, i Sancho Panza aprèn a valorar l’idealisme i l’afany del seu amo per canviar el món, que ja no consi-dera una simple bogeria.

L’adjectiu quixotesc s’ha incorporat al lèxic comú per de-signar una empresa idealista però impossible, o la cerca de justícia en un context advers amb ajuda de la fantasia.

Pot ser una reflexió per a la nostra Germandat, amb motiu d’aquest any Cervantes, la paraula quixotesc. La creació de la Germandat, que en un principi semblava una empresa idealista, només gràcies a l’empenta de les persones que es posaren al davant de manera quixotes-ca, la feren realitat.

També avui, gràcies als dirigents i a tots els socis i sò-cies, que de manera quixotesca —contagiant-se de l’idealisme del Quixot i del sentit comú d’en Sancho Pan-za— sortejant les dificultats que se’ns presenten, amb il·lusió i ànims renovats dia rere dia, gaudim de la saba esponerosa de la nostra estimada Germandat.

CAN PICAFORT (HOTEL JANEIRO),

DEL 26 AL 30 DE SETEMBREACTIVITATS PREVISTES ( ÉS POSSIBLE

ALGUNA MODIFICACIÓ )

DILLUNS, DIA 26Dematí: Arribada, distribució d’habitacions, benvinguda i explicació de les activitats previstes.

Horabaixa: Presentació de les activitats del curs 2016/17. Instruccions. Noves aportacions i nous tallers. Bases del concurs de fotografia.

Vespre: Taula rodona. Tema d’actualitat.

DIMARTS, DIA 27

Dematí: Tertúlia literària preparada pel taller de lectura, a partir del llibre “Mujeres”, de Eduardo Galeano.

Horabaixa: Presentació dels viatges

Vespre: Cine-fòrum, dirigit per Gabriel Genovart.

DIMECRES, DIA 28Dematí: Excursió guiada a Santa Margalida.

Horabaixa: Conferència –col·loqui “Ramon Llull i el Quixot”, per Joana Rosselló.

Vespre: Resum d’excursions i de senderisme. Interpretació de cançons pels senderistes.

DIJOUS, DIA 29Dematí: Acte cultural a la biblioteca de Can Picafort.

Horabaixa: Preparació de la cloenda. Resolució del concurs de fotografia. Temps lliure.

Vespre: Cloenda ( teatre, dansa, coral, ball de bot...)

DIVENDRES, DIA 30:Dematí: Dia lliure (mercat, platja, spa...). Sortida oficial de l’hotel abans de migdia.

5 Germanor COL·LABORACIONS

AIXÒ ERA I N O ERA.. . I JA N O É S ! Isabel Balle

Aprenguérem a llegiramb el Catón avorrit

i començàrem a escriureen pissarra i pissarrí.Després amb tinta i plomaque ens embrutaven els ditsi eixugàvem amb secantstot el que havíem escrit.La taula de multiplicari catecisme... de memòria!Apreníem les lliçonsde Gramàtica i d’Històriai tot el que contenienaquells llibres graduats,fins i tot Agriculturai molta d’Urbanitat.Les nines, a botar a la comba. Jugàvem a figuretes,a “piso” , a “matarile”i a conillons amagats.Els nins jugaven a bolles,a rodar cercles i a piola,feien volar els estels,corrien rere pilotes.Carreres de bicicletesi patinets i...caigudes!Sempre dúiem als genollscrosteres i moradures.La Primera Comunió...Dúiem vestit d’organdíi corona de floretes,un llibre blanc i un rosari.Els nins, tots de mariner,de blau obscur o de blanci era sempre imprescindibleun floc ben brodat al braç.Aconseguíem culturaperò sempre en castellà,perquè l’ús de nostra llenguaera a les aules vetat.I la “Sección Femenina”...!!!Entre “Labores del Hogar”,i els “Puntos de José Antonio”ens feien teixir calats,fer doblecs, “frivolité”costures i apedaçar,

punt de creueta i trausi també era obligatfer el Servici Social.Si fèiem batxillerat,al final ens esperavapassar l’Examen d’Estatdavant sever tribunal.Desconeguts catedràticsde la Universitateren els que decidiensi seríem titulats.La joventut arribàplena de somnis i encants.Passejades i “guateques”amb un tocadiscs i balls.Sonaven el “Duo Dinàmico”,“Los Javaloyas” i els “Beattles”.Na Marilín i na Saritaomplien de gent els cines.Ens passejàvem pel Born,els diumenges dematí,amunt i avall, molts de diesi mudats, de lo més fi.A l’estiu, tots al “Club Playas”!(que ens volien separatsels joves de les al·lotes)allà a Can Barberà.Però nedàvem pel pont,de baix del Passeig Marítim,i ens trobàvem tots plegatsfora les aigües del port.

A la ràdio, els serials omplien els horabaixesi en Gautier Casasecai “Ama Rosa” triomfaven.Podíem fer excursionsamb el Foment de Turismei per millor gaudir i viureens férem els primers calçons.

Voldria haguéssiu gauditrememorant temps passats,plens de coses oblidadesque visquérem amb deliti que ara són caducades.

6 Germanor

¿QUÉ HAC EMO S C ON D ON QUI JOTE DE LA MA NC HA E N LAS AULAS?

COL·LABORACIONS

Evidentemente no hablaré de la biografía de Cervantes, por-

que está claro que mis lectores la conocen tan bien o mejor que yo. No obstante, quiero destacar dos facetas del autor: las expectativas de mejora social y económica que persiguió toda la vida y la imposi-bilidad de conseguirlo. En el primer punto, después de renunciar a la gloria y reconocimiento económi-co como soldado imperial y tras la imposibilidad de marchar a tierras americanas a hacer fortuna traba-jando en la administración, recu-rrió a la literatura para mantener-se a sí mismo y a sus mujeres, “las cervantas”. Como escritor probó todos los géneros, especialmente aquellos con los que pensaba que podría tener una vida desahogada económicamente: el teatro, pero topó con el genio y popularidad de Lope de Vega que le impidieron seguir ese camino; la poesía, pero era consciente de sus limitaciones, y más en una época de geniales poetas como Góngora, Quevedo y el propio Lope; las novelas, sobre todo los subgéneros de moda en la época: El Persiles, novela bizantina

de vejez, de la que se siente espe-cialmente orgulloso porque imita la tradición clásica, o las Novelas ejemplares al modo italiano. Nin-guna de esas obras le dieron el éxi-to ni el reconocimiento público que deseaba.

Fue El Quijote, una obra original, que se alejaba de todos los mode-los clásicos, hecha a empellones, la que le dio fama literaria y reconoci-miento inmediato en España y en el extranjero. Sin embargo, a pesar de ello, murió en la más absoluta po-breza y soledad.

En la segunda parte del Quijote, el licenciado Márquez Torres, que escribe una “Aprobación” a la obra, comenta una anécdota que recoge el tratamiento que en este país se ha dado con demasiada frecuencia a nuestros científicos o intelectua-les. Cuenta que el Embajador de Francia vino a Toledo con un séqui-to para tratar unos asuntos reales y que “muchos caballeros franceses … tan corteses como entendidos y amigos de las buenas letras … ape-nas oyeron el nombre de Miguel de Cervantes, cuando se comenzaron a hacer lenguas, encareciendo la estimación en que, así en Francia como en los reinos sus confinantes, se tenían sus obras. […] Pregun-táronme muy por menor su edad, su profesión, calidad y cantidad. Halléme obligado a decir que era viejo, soldado, hidalgo y pobre, a que uno me respondió estas forma-les palabras: “Pues ¿a tal hombre no le tiene España muy rico y sus-tentado del erario público”?”

Estas palabras no necesitan comen-tario.

El éxito de este libro fue inmedia-to en España y en Europa. También pasó a América. De modo que el propio Cervantes, a través del li-cenciado Sansón Carrasco, informa a don Quijote de este éxito en la 2ª parte del libro “que el día de hoy es-tán impresos más de doce mil libros de tal historia; si no, dígalo Portu-gal, Barcelona y Valencia, donde se han impreso; y aun hay fama que se están imprimiendo en Amberes, y a mí se me trasluce que no ha de haber nación ni lengua donde no se traduzga”.

A pesar de todo ese reconocimien-to internacional, en España sigue existiendo una pesada losa en la enseñanza de su principal novela, Don Quijote de la Mancha, como lo demuestra la escasa repercusión que tuvo la celebración del 400 ani-versario de la publicación de la 2ª parte del Quijote en 2015 y de la muerte de Cervantes este abril de 2016. Parece que todos los gastos se reservaron institucionalmente para conmemorar en 2005 la pu-blicación de la primera parte.


Deberían recordarnos que Cervan-tes existió y que su obra Don Qui-jote es una joya de la literatura uni-versal. Inglaterra ha sabido hacerlo mejor este año con Shakespeare. Pero lo peor es que ese desprecio o ignorancia institucional y popu-lar también se refleja en las aulas. Como profesora de Lengua y lite-ratura españolas y de Literatura universal constato las dificultades que encontramos para transmitir nuestro entusiasmo por la obra de Cervantes: currículos amplísimos que obligan a impartir la asignatura de Lengua (tipología textual y co-mentario, gramática) y la de histo-ria de la literatura española en tres horas semanales. Imposible en la práctica. ¿A qué damos prioridad? Cada año la misma pregunta y, cada curso, la misma respuesta: hay que empezar por repasar-explicar Len-gua porque “nuestros alumnos tienen tantas carencias hablando, escribiendo y leyendo comprensi-vamente, que debemos insistir en el estudio y uso correcto de la len-gua”; de manera que siempre que-da “colgada” o estudiada de pasada la literatura por falta de tiempo. Y, a pesar de todas las dificultades, en los centros hacemos lo que pode-mos para que nuestros alumnos

sepan quién es Cervantes (o Ramón Llull, por poner otro ejemplo) y por qué son importantes sus obras. La lectura de los clásicos hay vivirla y sentirla desde la infancia. Cuando yo era pequeña, leí alguna de las adaptaciones que se publicaban entonces de esta novela, igual que leí adaptaciones infantiles de otras obras de la literatura universal, muy ilustradas, que me fascinaron, como los Cuentos de la Alhambra de Washington Irving. Es cierto que en la adolescencia me negué a leerlo y durante la carrera solo leí la prime-ra parte. ¿Por qué? Lo mismo que ahora, no estaba bien visto leer ese “tocho”. Por suerte, ya sin presión y sin obligación de ningún tipo he podido disfrutar varias veces de la lectura del Quijote. Es una lectura magnífica, enriquecedora, que me traslada a un remanso: sin prisas, disfruto de las ocurrencias de San-cho, reflexiono sobre las palabras mesuradas de don Quijote, y tam-bién de las de Sancho en la segunda parte de la obra; saboreo la belleza o sonoridad de una metáfora; en-

Olimpia Rubio. Profesora de Lengua y literatura españolas del IES Berenguer d’Anoia, Inca

treveo la sociedad revuelta del si-glo XVII; comprendo la frustración, el entusiasmo o pesimismo (según el momento de la obra) de Cervan-tes cuando habla de temas como la patria, la justicia, la esclavitud o la libertad; cuando da su parecer so-bre autores, obras o géneros litera-rios … Saborear, disfrutar sin prisas. Es el acierto de Cervantes para mí: conseguir (al margen del lenguaje caballeresco paródico) a través de su sintaxis comedida, de su rique-za y variedad léxicas, situarme en unos momentos de lectura tranqui-la y reflexiva, remanso de aire puro en nuestra estresada vida.

Y ese es el gran reto para mí y para muchos profesores de literatura: trasmitir el entusiasmo por la lec-tura del Quijote, y conseguir que nuestros alumnos se acerquen a los clásicos (sin miedo de recurrir a adaptaciones para los distintos ni-veles educativos). Cervantes es un clásico. Es un escritor universal. Y yo quisiera que mis alumnos disfru-taran de la lectura del Quijote y de otras obras del autor bastante olvi-dadas: algunos entremeses como. La elección de los alcaldes de Da-ganzo o el Retablo de las maravillas, o algunas novelas ejemplares como el Licenciado Vidriera o Rinconete y Cortadillo. Nuestro objetivo es que los alumnos aprendan a disfrutar de la buena literatura, que degus-ten las obras que nuestra tradición cultural nos ha hecho llegar como si fueran un exquisito manjar. Solo así conseguiremos lectores maduros, inteligentes y críticos cuando sean adultos.

8 GermanorCOL·LABORACIONS

DE SE NEC T UTE (REDE SC OBRINT C IC ERÓ) Antoni Bennàssar

Hem d’establir l’any 44 abans de Jesucrist com l’any que Ciceró

escrigué aquest llibre. Així ho po-dem deduir d’algunes de les seves cartes. En aquell moment tenia 84 anys.

L’obra té l’estructura de diàleg i és una defensa de l’ancianitat contra aquestes quatre acusacions:

• Ens aparta de les activitats.• Debilita les forces corporals.• Està privada de certs plaers.• És propera a la mort.

LA VELLESA ENS APARTA DE LES AC-TIVITATS.- De quines?, pregunta. De les que exigeixen energies juvenils? O és que no hi ha funcions pròpies de la gent major?

Les grans empreses no s’adminis-tren amb la força física, sinó amb la reflexió, el prestigi i el judici, quali-tats que en la vellesa no únicament no es perden, sinó que encara crei-xen. (Ciceró per reforçar aquesta teoria posa l’exemple de Sófocles que compongué tragèdies fins a l’extrema vellesa).

I què direm dels que a la vellesa han après coses noves? Ell afirma que a la vellesa aprengué la llengua grega i Sócrates, a tocar la lira.

I acaba aquesta primera part fent una afirmació sàvia: ”El camí de la natura ha donat a cada edat el seu caràcter propi de manera que tant la debilitat dels nins, la fogositat dels joves, la gravetat dels adults i la maduresa dels ancians són fruits que s’han de recollir en el seu mo-ment”.

DEBILITA LES FORCES CORPORALS.-

Quines forces són necessàries per dur a terme les tasques pròpies de la gent gran?, pregunta Ciceró.

Naturalment, reconeix que és veri-tat que alguns ancians malalts es-tan limitats, però afirma que això no és una xacra atribuïble a la ve-llesa sinó a la mala salut. També els joves estan exposats a aquesta limi-tació. I un excés d’esforç físic fatiga; en canvi, l’esperit, excercitant-se, es fa més àgil.

ESTÀ PRIVADA DE CERTS PLAERS.- Ciceró afirma que alguns plaers han augmentat en la seva vellesa, com és el cas del plaer de la conversació.Ell és conscient que la fruïció d’al-tres plaers no és tan viva en els ancians, però també ho és que el desig tampoc no és tan intens, de manera que la privació no resulta tràgica.

Però la corona de la vellesa és l’au-toritat, no entesa com a poder da-munt els altres, sinó com el conjunt de valors aconseguits durant tota la vida. No són els cabells blancs ni les rues de la cara les que confereixen l’experiència, sinó que aquesta és el fruit del treball ben fet durant tota una vida.

El que no pot entendre de cap ma-nera és l’avarícia dels vells. Afirma: ”Hi ha res més absurd que el fet de cercar tantes provisions quan el vi-atge que queda ja és tan curt?”.

ÉS PROPERA A LA MORT.- Ciceró respon a aquesta acusació amb un argument apodíctic dient: ”la mort és menyspreable si extingeix de for-ma definitiva l’ànima, però desitja-ble si la condueix a un lloc on ha de ser eterna”.

Quina importància té, diu, viure molt o poc? La duració no és im-portant per tot allò que té un final perquè, arribat aquest, tot s’esbal-drega i només queda el que s’ha aconseguit amb la virtut i les bones obres.

“No s’ha de plorar la mort a la qual segueix la immortalitat. L’ancià no ha de tenir por de res quan se li acosta l’hora de passar a l’etapa següent, perquè cada edat té els seus propis desitjos i aquests són oblidats quan es passa a l’etapa posterior”.

Tan segur se sent Ciceró d’això que afirma que si algun déu li concedís, després d’abandonar el cos, de tornar-hi per començar de bell nou una altra vida, ho rebutjaria igual com l’atleta que, havent arribat a la meta, fos obligat a tornar al punt de partida.

I, com a conclusió, afirma que aquestes són les raons que li fan lleugera la vellesa, acabant dient: ”I si m’equivoc creient que les ànimes són immortals, venturosa equivoca-ció i per res no voldria que ningú no m’arrancàs d’aquest error”.

Creis-me, amics, per a mi ha estat un descobriment aquesta filosofia de Ciceró i he de dir, també, un gran al·licient per viure intensament i amb goig la meva vellesa.


L’EDUCAC I Ó A MA LLORCA A L VOLTA NT DE 1 900 Jaume Oliver Jaume

El fet central i motivador per a la conversa i el col·loqui va esser

l’important esdeveniment urbanís-tic de l’enderrocament de les mu-rades renaixentistes de Palma, ini-ciat dia 10 d’agost de 1902 i que es perllongà fins als anys trenta. A més dels seus aspectes polítics, econò-mics, higienistes i urbanístics -cal reconèixer que hi hagué un indiscu-tible abans i un després d’aquest fet a Palma i a tot Mallorca- hi hagué una connexió molt concreta amb el món educatiu i carregada de gran contingut simbòlic.

Efectivament, es va fer servir la primera pedra de l’enderrocament com a primera pedra per a una es-cola model municipal, amb la inten-ció d’explicitar que l’esperit de la ciutat envoltada de murades -ciutat tancada i amb l’ànima de l’Antic Rè-gim- havia d’esser substituït per un nou esperit i una nova època, ins-pirats en el projecte modernitzador i industrialitzador que s’estenia per Mallorca, on la nova educació se-

(Resum de la conversa celebrada a la trobada de Can Picafort el 24 de setembre de 2015)Germandat de Mestres Jubilats/des de les Illes Balears.

ria una peça clau en la construcció i consolidació d’una nova societat. Tot això amarat de l’optimisme que acompanyà el canvi de segle (són incomptables les iniciatives de tot tipus desenvolupades en les darre-res dècades del segle XIX i en les primeres del segle XX a tot Mallor-ca). Aquest optimisme tenia, cer-tament, un contrapès en la realitat social que es vivia.

Valerià Weyler i Eusebi Estada, jun-tament amb el Col·legi Oficial de Metges, prepararen i possibilitaren l’enderrocament i l’opinió pública en fou molt favorable, influïda per diverses personalitats. El món po-lític també actuà a favor amb gran unanimitat i, fins i tot, moviments socials s’afegiren a la campanya. El pla urbanístic per a Palma, de Bernat Calvet, aprovat l’any 1901, ja contemplava l’enderrocament de les murades i dissenyava el nou Eixample.

La idea, però, de fer servir la pri-

mera pedra de l’enderrocament (iniciat al bastió d’en Sanoguera, a l’actual Plaça d’Espanya) com a primera pedra per a una escola model municipal (posada efecti-vament el dia 12 d’agost a la Plaça Joanot Colom, a pocs metres del lloc d’on s’agafà) fou d’Alexandre Rosselló, polític molt interessat per l’educació i per la modernització global de Mallorca, des dels anys en què fou membre i president de la Diputació (1890 i ss.). Fou el moment que aconsegueix atorgar una beca per al jove mestre Miquel Porcel i Riera per viatjar (1890) per diversos països europeus per tal de conèixer els corrents educatius més nous, fet que promogué una reno-vació cabdal de l’educació entre nosaltres per esser aquest mestre regent de l’escola de pràctiques, annexa a l’Escola Normal, a partir de 1891 i durant quatre dècades, i gran divulgador de les millors idees pedagògiques europees. Rosselló, a més, havia estat cofun-dador de l’Escola Mercantil


de Palma, de caire institu-cional (1880) i cofundador i primer president de la Caixa

d’Estalvis de Balears (1882).

És veritat que aquesta escola mo-del municipal mai no fou construï-da a la plaça Joanot Colom però, amb el temps, l’Ajuntament de Palma, essent batle Lluís Alemany, construí i inaugurà solemnement (1910-1912) l’Escola Graduada, pri-mer edifici escolar públic de les Illes Balears, obra de l’arquitecte Gaspar Bennàzar. Aquest centre educatiu, actualment existent i que recent-ment ha celebrat el seu primer centenari, recollia les expectatives creades l’any 1902 i havia d’esser, durant molts d’anys, un referent dins el món educatiu mallorquí. El paper de l’Ajuntament de Palma en la millora de l’educació, a partir d’aquest moment, fou extraordi-nari, entre d’altres motius, pel fi-nançament de viatges de mestres a diversos països que facilitava la introducció de nous mètodes a Ma-llorca i per la promoció de colònies escolars de nins i de nines (el met-ge Jaume Font i Monteros, que fou batle de Palma l’any 1905, n’era un entusiasta).

Pocs anys després, el moviment de renovació pedagògica a Mallorca s’intensificà, assolint un important paper de lideratge les Escoles Nor-mals Femenina i Masculina, la Ins-pecció Educativa (l’inspector Joan Capó creà el Museu Pedagògic Provincial l’any 1918) i un bon grup de mestres (formats i formades segons el Pla d’Estudis del 1914) que constituïren una molt efectiva xarxa d’innovació i de dinamització permanent de tot el col·lectiu del

magisteri i de l’educació en general.

Aquest mínim tast d’una aproxima-ció a l’inici del segle XX, a més de necessitar un aprofundiment i una àmplia contextualització, queda to-talment coix sense una referència al segle XIX, període molt complex i ric, i amb desenvolupament no lineal sinó amb moltes ruptures i passes endavant i enrere en tots els aspectes polítics, socials i edu-catius. A tall de referències més importants, talment un guió inicial per a un estudi posterior, podem esmentar:

a) Primers anys del segle XIX: Ini-ciatives reformistes i liberals.Iniciatives educatives de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País. El lideratge educatiu del bisbe Bernat Nadal (Col·legi pestalozzià a Sóller i fundació del Col·legi de La Puresa a Palma l’any 1809). Estada de Jovellanos a Mallorca (Vallde-mossa i Bellver: 1801-1808). Crea-ció de l’Institut Balear (1836).b) Consolidació del model liberal:

el llarg procés de la institucionalit-zació educativa.L’higienisme, més que un corrent social reformista (els Monlau). Creació de l’Escola Normal Masculi-na a Palma (1842, director, Francesc Riutort). Llei Moyano (1857). Xarxa de centres públics (escoles uni-tàries a Palma i als pobles: manca d’edificis escolars adequats). Xar-xa de centres privats no religiosos. Congregacions religioses dedicades a l’ensenyament (Concordat amb la Santa Seu de 1851). Centres espe-cials. Iniciatives d’Alexandre Rosse-lló (ja esmentades) i de Guillem Ci-fre de Colonya a Pollença (Escola de Colonya, 1879, i Caixa de Colonya, 1880). Creació de l’Escola Normal Femenina a Palma (1872, directora, Alberta Giménez).

c)Els primers indicadors so-cioeconòmics i culturals de canvi de segle.

d) La realitat socioeducativa: absen-tisme escolar, analfabetisme, man-ca d’edificis escolars, estructura socioeconòmica, laboral i sanitària de la població, educació de la dona, moviments socials i educació, con-text de caciquisme i emigració.Per acabar, cal reconèixer que la història de l’educació a les Illes Ba-lears en els segles XIX i XX, a més d’apassionant per les seves pròpies característiques i evolució, resulta un àmbit d’estudi i de recerca per al col·lectiu del magisteri d’un gran in-terès i d’una gran capacitat de mo-tivació. A més, i això és el més im-portant, absolutament necessària per a la comprensió de la història global de la història de Mallorca i de l’educació en el moment actual.


E N F IGUERA Pere Galiana Veiret

La història d’en Figuera comença el 1385, quan el Gran i General Consell determinà col·locar un rellotge amb campana, a una torre comprada als dominics l’any anterior, i l’any següent es deliberà fer la campana. Aquesta torre formava part del recinte fortificat àrab al qual pertany l’arc del carrer de l’Almudaina i a partir de llavors va ser coneguda com la torre de les Hores o la torre d’en Figuera. Estava just en front de la costa del Conquistador, uns 20 m més endins del carrer de la Victòria. El 1824 un cap de fibló en va enderrocar part i, malgrat la reparació, el 1848 s’esbucà davant el perill d’ensorrament.

Es va dir que la màquina de l’antic rellotge d’en Figuera fou duita de Jerusalem en temps de l’emperador Titus Vespasià, el segle I dC. Cosa incerta, entre d’altres raons perquè llavors només s’usaven rellotges de sol i d’aigua. Encara no es coneixien els rellotges d’arena i faltaven 13 segles per a l’aparició dels primers grans rellotges mecànics. Per altra banda, si ja hi hagués hagut un rellotge, el Gran i General Consell de Mallorca, el segle XIV, ja no l’hagués fet construir.

Aquest rellotge pertanyia a les primeres generacions dels grans rellotges mecànics i va ser el primer rellotge públic d’Espanya. Amb els seus tocs es regien moltes activitats; poques eren les cases que tenien rellotge i es va usar per posar en hora els altres que amb el temps hi hagué: era l’hora oficial. Les seves campanades se sentien des de tota la ciutat i gran part del terme, els

hortolans s’hi regien per distribuir-se els torns de l’aigua per regar i els serenos regulaven les rondes de les vigilàncies nocturnes. Era considerat necessari per al govern de la ciutat.El nom i gran part de la popularitat d’en Figuera prové de la seva campana. Pesa una tona i mitja, té un diàmetre d’1,30 m i una altura d’1 m, més 30 cm de l’artística subjecció amb 4 esfinxs. Aquesta campana va ser fosa el 1386 per Pere Joan Figuera, argenter i jurat del Regne, membre d’una coneguda família d’argenters i rellotgers, i li va donar el nom amb el qual des de llavors es va conèixer la torre i el rellotge. La campana actual no és la primitiva, ja que tres segles després es va clivellar i el 1680 va ser refosa pel courer Joan Cardell Rabassa, respectant forma i pes de l’anterior.

El rellotge d’en Figuera tocava les hores en dues tongades o arcs solars de duració variable: el diürn i el

nocturn. El primer cicle començava a la sortida del sol i el segon tornava a començar a la seva posta, o sigui que el matí tocava la una 1 hora després de l’orto, i el capvespre repetia la una 1 hora després de l’ocàs. L’esfera, en lloc de tenir 12 hores, en tenia 14 i la duració del dia i de la nit oscil·lava entre 14 i 9 hores, segons que fos primavera i estiu, o tardor i hivern. El treball del rellotger era molt esclau i laboriós, havia de pujar dalt de la torrealmenys tres pics al dia: dues vegades per donar-li corda (pujar els pesos), aturar-lo i posar-lo al principi, i una altra vegada al vespre per tocar la Queda.

La campana d’en Figuera, a més del martell accionat mecànicament, té un batall per tocar-la a mà, que s’utilitzà quan no es podia confiar en el rellotge i quan s’havien de tocar els altres tocs. Aquests eren els següents:

La Queda, era un toc de 25 campanades molt ràpides, precedit mitja hora abans per campanades pausades. Es tocava cada nit excepte les vigílies de Nadal, Dijous Sant, Sant Joan Baptista i Tots Sants, just abans de tocar les 3, o sigui 3 hores després de la posta del sol. En sentir-lo, tots els veïns i especialment els esclaus que eren al carrer, s’havien de ficar dins les cases i la ciutat quedava deserta; només es veien els guàrdies i els serenos. Els ciutadans que necessitaven sortir al carrer per alguna urgència havien de portar un fanal; si no el portaven, eren detinguts i empresonats, i si portant-lo eren sospitosos, se’ls detenia i interrogava.


La Queda durant un temps també va ser conegut pel Seny del Lladre, es tocà fins

al 1865.

Per comprendre la importància que tenia el toc de Queda, cal imaginar-nos com eren llavors els carrers de Ciutat. Les nits sense lluna, la fosca era absoluta i no es veia per on es caminava i perillava ensopegar o trepitjar alguna immundícia. A més, era motiu d’inseguretat ciutadana. El paviment era de terra. El 1778 es començaren a empedrar alguns carrers i les pedres aviat es descomponien perquè hi circulaven les plataformes sense rodes dels traginers de garrot i els carros. Els de roda plena, usats fins al 1825, tenien claus a les llandes de fusta i desfeien els paviments. Eren estirats per cavalls i hi transitaven tot tipus d’animals que hi deixaven deposicions. No hi va haver voravies fins al 1838. En gran part de la ciutat no hi havia clavegueram i sovint es buidaven els orinals al carrer al crit de: “aigua va!”, les aigües brutes, escombraries, deixalles i fins i tot animals morts es tiraven al carrer, d’on ho recollien els fematers per dur a tirar a la mar, al Portitxol. El 1805 es posaren els primers fanals d’oli de prova, cada 30 passes, als carrers de Sant Jaume, Peraires, Sant Miquel i la plaça del Mercat. El 1811 s’ampliaren a 800 i només s’encenien les nits que no hi havia lluna. El 1868 es començà a utilitzar petroli. Devers el 1860 a posar els fanals de gas i el 1902, a implantar l’enllumenat elèctric, amb “fanals guia” als caps de cantó.

El toc de Via Fora es tocava en ocórrer alguna novetat que

requerís la col·laboració dels veïns. Consistia en un repic de campana seguit i fort. S’utilitzava en cas de desembarcament de moros, robatoris, sublevació popular i quan es necessitava ajuda per sostenir el poder reial.

El toc de foc era en cas d’incendi perquè els veïns hi acudissin por ajudar. El 1917 encara s’utilitzava; era similar al Via Fora seguit d’una pausa i d’unes campanades codificades que indicaven la parròquia on s’havia produït: El codi era el següent: Parròquia de la Catedral, 1 toc; Santa Eulàlia 2 tocs; Santa Creu, 3; Sant Jaume 4; Sant Miquel, 5; Sant Nicolau 6; i si era en un vaixell dins el port, 3 tocs i una repicada.

El proveïment o sometent (“arrebato”) consistia en un repic continuat, similar al Via Fora.Es tocava amb motiu d’alguna emergència.

El pronunciament quan hi havia un canvi de govern. Quan s’havien de reunir els jurats de Ciutat, se’ls convocava amb 72 campanades durant una hora.

El 1886 es va establir un toc per auxiliar els vaixells que naufragaven i salvar els tripulants. Consistia en la repetició de grups de dues campanades separades per una pausa.

Durant la Guerra Civil, la campana d’en Figuera també es va

usar per tocar en senyal d’alarma per prevenir els bombardejos aeris, però s’hagué de suprimir per evitar confusions en tocar les hores.

Com que l’antiga màquina s’espany-ava sovint, el 1823 es va substituir per la del rellotge de l’edifici de la Inquisició que s’havia acabat d’enderrocar a l’actual Plaça Major en ser abolida aquesta el 1820. La seva campana des de llavors, s’utilitza per tocar els quarts i les mitges. Aquest rellotge va romandre a la torre de les Hores fins al seu enderrocament, el 1848. Llavors es traslladà a l’Ajuntament i l’esfera es posà a l’envà d’un balcó, al qual únicament se li va suprimir la peanya i el brendolat. Se li afegiren uns adornaments laterals i va quedar completament muntat el 1850.

Una innovació molt important, que es va produir amb motiu d’aquest trasllat, fou que va passar a marcar el temps mitjà on tots els dies són iguals, de 24 hores. Aquesta particularitat es va haver d’indicar amb lletres grosses damunt l’esfera: “TIEMPO MEDIO”, innovació que modificà els comportaments dels


ciutadans. Segons els cronistes, va ser com posar orde i regularitat en la vida ciutadana.

El rellotge de la Inquisició va continuar donant problemes, ja que no tenia força per moure els martells de les campanes i es va haver de contractar un home perquè ho fes a mà. Només tocava sis pics al dia i cobrava dos reials diaris. Com que els tocs del rellotge eren necessaris per al govern de la Ciutat, el 1862 es va acordar la compra d’una màquina nova que utilitzaria les mateixes campanes.

El rellotger municipal Joan Vicat i Samarach, tenia planejat un viatge a Londres per comprar material per als bombers i a la comanda s’hi va afegir la màquina del rellotge. De camí a Anglaterra, i al seu pas per París, ja va trobar el rellotge que cercava, un Collins construït el 1863. Costà 46.000 reials (11.500 pts.) i encara funciona.

Vicat va instal·lar la nova màquina a una torre que es va construir damunt la teulada de l’Ajuntament. Començà a tocar el 10 d’octubre de 1863. Aquesta torre és una sòlida construcció de dues plantes, situada fora de l’eix de simetria de l’edifici per falta de parets mestres a sota. A la planta inferior, hi ha la màquina i a la superior, els tornapuntes i les riostes de reforç del sòtil, les politges dels reenviaments dels cables d’acer que sustenten els pesos que, enrotllats a uns tambors són l’energia que mou el rellotge. Al terrat hi ha l’estructura de ferro forjat, visible des de la plaça de Cort, que sustenta les campanes, els punts cardinals, el penell i un parallamps.

L’esfera té un diàmetre d’1,60 m i està muntada sobre un plafó que s’obri cap a l’interior per netejar-la. Hi ha una altra de petita de control muntada damunt la màquina i una tercera dalt del mur d’entrada al Saló de Sessions. El moviment de les busques es transmet des de la màquina fins a les dues esferes, mitjançant uns eixos de més de 30 metres de longitud que passen per diverses dependències i plantes. Les busques es mouen a impulsos cada 20 segons i en l’engranatge de minuteria de darrere l’esfera es distribueixen les revolucions: directa a l’agulla minutera i reduïda a 1:12 a l’agulla horària.

Amb el pas dels anys, la maquinària va envellir i el desgast va afectar el seu funcionament: hi havia diferències d’alguns minuts en un dia. Una nit de cap d’any va fallar en el toc de les dotze campanades i, devers el 1960, quan la busca minutera arribava a les 12, queia de cop fins a la una i quan arribava a les 6 es torbava uns 5 minuts per començar a moure’s. Es gestionà la seva reparació amb els millors rellotgers de l’illa, de Barcelona i de París i el resultat fou negatiu, ja que el cost superava de molt el d’un rellotge nou. El donaren per irrecuperable i el 1964 es plantejà la seva substitució. Davant la pèrdua patrimonial que això suposava, el regidor i batle pedani del Coll d’en Rabassa, Pedro Homar Vallespir, va proposar al rellotger de la seva barriada, Fernando Fernández Andrés (Burgos, 1931-es Coll, 2008) per reparar-lo. Era una persona senzilla, però un expert en grans rellotges que, amb pocs mitjans i un cost mínim, el va restaurar. En

reconeixement, el batle el va rebre oficialment i li entregà una bella placa de gratitud i, uns dies després, una fotografia de la recepció amb la següent dedicatòria:

“Al excepcional artífice de la relojería Fernando Fernández Andrés, como recuerdo de agradecimiento y prueba de afecto, Máximo Alomar.”.

Després, Fernando li va augmentar la capacitat de corda i va passar d’haver de donar-n’hi corda dos pics al dia, a un cada dos dies. El 1966 li va afegir una altra campana més petita, per donar una cadència de carilló bitonal als tocs dels quarts i de les mitges la qual, s’havia retirada del “Matadero” per estar clivellada i la va reparar.

El 1978 amb tres motorets elèctrics de les primitives rentadores Allegro i uns interruptors de mercuri, que va comprar a baix preu al Baratillo, va construir un enginyós mecanisme per automatitzar el pesat treball de donar-li corda a volta de manovella. I des de llavors, en Figuera se’n dóna tot sol dues vegades cada dia: a les 10 del matí i a les 10 del vespre.

Fernando Fernández va fer tan bé aquella reconstrucció que, des de llavors, funciona a la perfecció. El seu treball va quedar immortalitzat amb una gravació en una de les rodes de bronze i en innumerables articles de premsa. En va ser el seu rellotger oficial durant 40 anys, fins al 2005 que va haver de desistir per raons de salut. El va substituir l’expert rellotger Pere Caminals, de la Rellotgeria Espanyola, fill, renebot i besnét de rellotgers d’en Figuera.


JUST ABA N S D’AHIR Magín Janer

–Miquelito, i de què dinarem avui? –I tu, Marieta, què trobes? Menjaries un arròs de peix? --Sí!, sí! Podries anar damunt ses roques i pescar dues va-quetes, dos tords, quatre donzelles i quatre esparralls. En mitja horeta, tornaràs a ser aquí.

En Miquelito, un vellet molt alt, agafà una ginya feta amb una canya tallada a la vorera del torrent de Son Bauló, un fil de cosir sabates nuat a dos o tres llocs i un ham passat pel paper de vidre més de dues vegades, i se n‘anà cap a les roques, davant la torre d’enfilament. Com a esca, cucs de tremolitja, que ahir capvespre féu dins l’arena humida de la platja de la desembocadura. Dins una capseta, amb arena, es con-servaren més o manco vius. Un bon capell de paumes, unes espardenyes d’espart, calçons arromangats fins als genolls i amb dos pegats al cul, un vencís per co-rretja i la camisa amb els davanters per fora eren la seva vestimenta. Una senalla amb tapadora i un pedaç blanc, una llosca apagada entre els morros i... res més.

Mitja horeta després, la padrina, na Marieta, em di-gué:

–Hauries d’anar a veure el padrí, meam si li falta molt. Li pots dur es ganivet i pot començar a escatar es peix.

--Hola, padrí! Com va? Ja estau? –demanà la néta.

–Em falten ses donzelles; em piquen, però no s’enganxen. Tenen sa boca petita. Ah! Mira, aquí n’hi ha una i... és grosseta. La posarem dins aquell cocó, que nedi fins hora d’escatar-la.

Quan el padrí tengué les donzelles dins el cocó, esca-tà tots els peixos i digué a la néta:

–Du la senalla a sa padrina i que comenci. Ses vaques són petites i jo agafaré un parell de crancs peluts per acabar de fer bon gust i vendré da-rrere.

Amb una mica de julivert del planter del corral, mitja dot-zena d’alls, dues cebes i una tomàtiga novella, el peix i els crancs agafats pel padrí, la padrina feia un bon arròs, senzill i natural. Després del dinar tocava fer la sesta.

–El sol és molt fort. -em deia la padrina i havia de creure. Si no, m’enviarien a Inca. Es-

perava una estona, fins a estar ben segura que els pa-drins dormien i, botant per la finestra del corral, anava cap a “sa muntanyeta”, on ara hi ha l’hotel Vista Park, on em trobava amb els nins i nines de la colla.

Davall dels pins, envoltats de grosses mates, jugàvem, xerràvem, imaginàvem, planificàvem: demà anirem a cercar caragols i el capvespre a berenar a s’illot dels Porros i el vespre a guaitar a l’hotel Alomar. Érem nins grans a un Can Picafort petit. Un Can Picafort sense carrers asfaltats, amb carros i someretes, amb les bo-tigues de Can Fava i Cas Mostatxet i sense forns. Quan els padrins pegaven foc al forn, a més de coure pa, aprofitaven per fer un peix al forn –el més gros dels pescats pel padrí– unes coques amb verdura, una coca dolça i mantecados. Això era cada vuit dies.

Tots els corrals tenien galliners. De tant en tant, ma-tàvem una gallina o un gall. Es repartia entre quatre veïnades: un quarter per cap. La mataven i la ploma-ven al corral o a la terrassa. A qui li tocava avui cuixa, la


propera vegada, li tocaria pitera. Els peus anaven amb les cuixes i, del cap, del coll, de la sang i dels menudos: (fetge, gavatx, cor i pulmó), se’n feien quatre partions. Feien un bon bullit, que rarament s’acompanyava d’una terça de carn de mè. Després d’una bona neda-da, a l’hora de dinar, no tocava voreres i teníem força i vitamines per créixer.

A Can Crespí, on abans hi havia el cine, tenien una pa-rra primerenca. Tots els corrals en tenien un parell. El padrí m’hi envià amb un paneret perquè ens deixassin un raïm”. Arribada allà, l’amo me’n collí un de madur, mentre la madona m’oferia un tassonet d’aigua. Tor-nada a ca nostra, el padrí va treure el raïm del paner i, davall la parra, el va comparar fins que en trobà un dels nostres ben igual de gros. Hi penjà un fil que era la senyal per tornar el raïm que havíem manllevat: “D’aquest, no em mengis ni un singló”.

La verdura fresca la compràvem als horts de prop, com el de Can Biniaco. De les vaques teníem la llet, que era molt més bona si havien tengut un vedell. La posàvem dins la lletera i pel camí, no sempre, em bevíem uns glops. Els mostatxos blancs ens delataven...

El temps anava passant. Poc a poc, el poble creixia. Nol-tros també. Els padrins moriren. Férem la casa nova.

El corral va desaparèixer, i el galliner, i el lloc comú, i... els pins, les mates i els peixos i... la innocència i la tranquil·litat.

Ara, als setanta anys, amb els cabells blancs i dos néts professors destinats a Eivissa, mentre esper que vén-guin a passar un parell de dies aquí amb mi, somii i enyor aquells anys de la meva infantessa i d’un Can Pi-cafort salvatge i natural, sense geleres ni telèfons. Que ho érem de feliços jugant davall els pins!


LA CA RAGOLA Isabel Balle

He arrambat l’orella a una caragola,meravella nacrada que convida a somniari de les capritxoses giravoltesm’arriba l’agradable so del mar.

Sent alguns xiuxiuejos suggerentsde les ones d’escumes infinites,gronxades per les brises i pels vents,com bressols de tendresa i de carícies.

Mes, de sobte m’arriben gemecs de maresi plors d’infants i crits d’immens terror.Són d’angoixa i d’ànsies desesperadesde cors romputs. Jo sent el seu dolor.

La caragola em porta més desgràcia:són cruixits de quadernes d’un vaixellque trabuca i emproa a les fondàries les quilles trencades, fetes malbé.

Sent una pena immensa. El dolor m’ofega.Els planys i el panteix dels moribunds vénen d’uns germans que a la mar s’enfonsen.Caragola bella, tristos sons me duus...

Maleïdes guerres. Maleïts humans,llops infernals que ordeixen tals desgràcies.Malferida roman la humanitat...Quanta roïnesa! Arribarà la Pau?

Quan tristament acaben tantes videsi tants vaguen sense pàtria i sense llar,sent com s’escolen llàgrimes per mes galtes.Almenys alguna meva els acompanyarà.

17 Germanor FESTES

FE STA DE F INA L DE C UR S 201 5/201 6

Els dies 14 i 15 de juny celebràrem, amb moltíssima assistència, la festa de final de curs. Foren dues jornades de bauxa i de germanor. Els actes començaren dia 14 amb el reconeixement als directius i vocals del període 2012-2016 que ara han acabat el seu mandat: les Sres. i els Srs. Bartomeu Vidal Pons, Catalina Llinàs Gonzaga, Sebastià P. Massanet Vives, Roberto Jara Sureda, Nieves García Chéliz, Joana María Riutort Vidal, Catalina Feliu Amengual, Isabel Balle Mas, Matilde Tello Bosch, José Ubric Tejada, Antoni Lladó Trías, Joan Mora Oliver, Bartomeu Ginard Barceló, Pau Figuerola Sabater, Joana Martorell Garau, Catalina Tomàs Barceló, Ramona Pastor Guillén i Josefa Puig Riera de Conies. Els aplaudiments i les mostres de simpatia dels assistents posaren de manifest la consideració i l’estima que tots ells s’han guanyat amb el seu treball desinteressat a favor dels socis i de la Germandat. El president féu una breu semblança de cada un d’ells, agraí la seva col·laboració, entrega i generositat

i els obsequià amb un petit record.Isabel Balle, amb una bella prosa, dirigí unes paraules especials, molt emotives, al Sr. Bartomeu Vidal, director de la coral durant 17 anys, i al Sr. Antoni Lladó, director de la revista Germanor, perquè ambdós deixen, a la vegada i a contracor, la directiva i la responsabilitat de dirigir activitats. També tingué unes amables paraules de reco-neixement per al president.

El moment poètic, de gran sensibilitat, fou a càrrec de Ramona Pastor i d’Isabel Balle. A continuació escoltàrem una magnífica actuació de la Coral de la Germandat, que estrenava noves il·lusions i nova directora, la Sra. Francisca Cifre. Acompanyà, al teclat, el Sr. Bartomeu Vidal. La part musical acabà amb un concert de música clàssica a càrrec d’un trio de clarinets format pel professor Alejandro Otero i els socis de la Germandat Roberto Jara i Joan Martorell. Finalitzaren l’actuació interpretant, amb la coral, una coneguda cançó.

J.M.T.

Tot seguit s’inaugurà, a la nostra seu, una exposició de pintura, amb obres de gran qualitat, pintades pels alumnes del nostre taller de dibuix i pintura. Finalitzàrem la jornada amb un refresc de germanor.

Dia 15 assistírem a la tradicional missa i es recordà els socis difunts. A continuació, a un hotel del Passeig Marítim, esclatà la festa, conduïda per la mestria de la Sra. Catalina Llinàs. Celebràrem, amb gran assistència, l’acte d’homenatge als cinc socis que enguany han complit 85 anys i que són l’orgull de la Germandat: les Sres. Esperança Piña Perelló i Carmen Loscos Puig - presents a l’acte- i Catalina Costa Riera, Catalina Roca Salom i el Sr. Tomàs Salom Company. Després dels obsequis, la Sra. Carmen Loscos dirigí als assistents unes emotives paraules, molt aplaudides. Un breu resum del curs, fet pel president, encetà el temps del dinar de companyonia.

18 GermanorFESTES

19 Germanor CONFERÈNCIES

LA ASTROLOGÍA, ¿C IE NC IA O MI TO?

La astrología, ciertamente, no reúne los requerimientos hoy

exigidos para ser admitida como “ciencia”; pero tampoco puede de-cirse que sea un repertorio de “mi-tos” según la definición académica vigente para este término, pues la astrología no viene a explicar los hechos mundanos mediante la in-tervención de fuerzas sobrenatu-rales o extraordinarias; más bien, todo lo contrario, pues parte de realidades perfectamente natura-les y ordinarias, como son los cuer-pos celestes que cualquiera puede contemplar si dispone de los me-dios adecuados.

La astrología no es otra cosa que un método de examen y/o conoci-miento para disponer de una visión de la realidad a través de un siste-ma de espejos que arroja imágenes de carácter simbólico no unívoco.

La mejor expresión de su funciona-miento se encuentra en la teoría de la sincronicidad” elaborada por C.G.Jung a partir de lo que él llamó “coincidencias significativas” entre los diagnósticos clínicos de sus pa-cientes y determinadas configura-ciones astrológicas.

Podría decirse que estamos ante una forma de conocimiento religio-so –religión viene de re-lligare, que significa “relacionar” - sin moral y sin dioses, derivada del principio de la filosofía hermética que afirma que “como arriba es abajo”

Para estudiar y descifrar “lo de aba-jo” a través del examen de “lo de arriba”, la astrología obtiene una foto fija del cielo en el momento

en que algo comienza a existir, y desde la perspectiva local del lugar en que eso sucede. Eso es la CARTA ASTRAL, llamada HORÓSCOPO, pa-labra de origen griego que significa “observación horaria”.

En esa foto, han de “salir” tres ele-mentos básicos: los SIGNOS ZO-DIACALES y las llamadas CASAS ASTROLÓGICAS, dispuestos en dos círculos concéntricos superpuestos,

y los PLANETAS situados de acuer-do con su posición astronómica de ese momento; todo ello, situa-do sobre un plano de acuerdo con las coordenadas del lugar donde ocurra dicho acontecimiento, y te-niendo en cuenta los movimientos de rotación y traslación de nuestro planeta. Para estudios astrológicos más completos, se enriquece di-cha foto con otros elementos, tales como las estrellas fijas, los nodos lunares, o los puntos arábigos, en-tre otros.

La astrología tiene un carácter ab-solutamente antropocéntrico, pues no sólo la tierra, sino el propio suje-to de la carta astral, se constituyen en el centro del universo. Además, y como lógico corolario de la pre-misa anterior, la astrología nos va a hablar más que de los hechos en sí mismos y de la realidad objetiva, de su apariencia y de cómo aqué-llos son vividos por el protagonista de la carta astral, de una forma ra-dicalmente subjetiva.

Fernando Manzano

CARTA ASTRAL DE JOHN F. KENNEDY

Boston, 29 de mayo de 1917, 15,00 horas

20 GermanorCONFERÈNCIES

EL VI E N LA N O STRA C ULT URA (A propòsit de la presentació del llibre Vi i cultura popular.

Vermar a Mallorca, de Felip Munar).

Felip Munar i Munar, soci d’Honor de la Germandat de Mestres Jubilats de les Illes Balears, ens parlà del vi a la nostra terra. Vet aquí alguns fragments de la seva dissertació:

“El vi, com totes les altres coses d’aquest món, és allà, indiferent, innocu, sense cap signe ni positiu ni negatiu, esperant l’ús que nosaltres n’haurem de fer.

Podríem dir d’ell allò que fra Anselm Turmeda, renegat il·lustre, intel·ligentíssim i barrut, deia dels diners: que poden fer bé i poden fer mal ja que:

Fan l’home infernale fan lo sant celestialsegons que els usa.

També el vi pot produir aquests mateixos contraris resultats. Tot depèn del signe, positiu o negatiu, que nosaltres li donem en beure’l; i tot depèn de la mena de vi en què nosaltres mateixos el trasmudem.

Hi ha, en efecte, des del llenegadís punt de vista on ens hem vingut a situar, moltes castes de vi, estimulants i benefactores unes, ensopidores altres. Provem de reduir-les a un grapat de categories fonamentals, que puguin tipificar certes actituds col·lectives en el temps i en l’espai.

La cultura mediterrània configura la seva personalitat en tres elements fonamentals: el blat, l’oliva i el raïm que, amb el pas del temps, s’han convertit en símbols de la civilització nostrada. El vi és un amic sincer, assequible, saludable en la seva justa mesura; el vi allibera els homes de les seves preocupacions i pot dur als èxtasis suprems, però també a la destrucció de l’existència. El gra de raïm, que du la llavor dins i és rodó com el món, ens dóna idees i matèria i imaginació per fer volar estels i coloms, sobre la realitat de la vida i sobre les bondats d’aquesta substància noble, rica, generosa i viva que és el vi.

Pocs elements de la nostra cultura mediterrània tenen una càrrega simbòlica tan definida i d’un abast tan ample. Ja a la Bíblia es menciona el vi unes 500 vegades i el primer miracle públic de Jesús fou convertir l’aigua en vi a les bodes de Canà.

Entre els grecs, el déu Dionís -Bacus, per als romans-, és un déu ambivalent: fascina, allibera les penes, alimenta, relaxa, protegeix... però aleshores és el més terrible de tots. En els seus cultes, a les bacanals, a les festes dionisíaques, els participants s’embriagaven místicament amb el vi i la sang de les víctimes, gràcies a aquesta mescla compartien els secrets dels déus, el secret de Dionís que consistia a veure com l’energia creadora de l’univers es concentrava en un déu i el cel es feia terra... La paraula grega “tragèdia” (tragos=boc i aido=vi): en les festes dionisíaques gregues, un gran pi era duit en processó i plantat enmig de la plaça –talment com ho fan avui a Pollença-; al seu entorn, orgies i embriagueses de vi, amb pells i banyes de boc... D’aquí la relació del pi amb el vi: encara avui, aquelles cases que venen vi tenen una branca de pi al portal.”

I en Felip Munar va acabar amb aquests mots:

“Bé, la veritat no sé si sortirem amb més ganes o manco, de seguir paladejant i venerant el vi. Sé que hi ha moltíssimes maneres de gaudir-ne, d’estimar-lo, d’acaronar-lo paladar endins. El vi, com la immensa majoria de coses d’aquest món, esdevé contrari quan se n’abusa de manera forassenyada; del contrari, és una delícia: la manera d’elaborar-lo esdevé gairebé un culte, una litúrgia, un miracle exquisit. Hem vist com s’ha convertit en un referent al llarg de la història de la humanitat, tant en el vessant espiritual i sagrat com en el més ras i quotidià. Des del punt de vista literari –ja ho veureu- és un referent estimat i odiat, però tractat amb veneració sempre. I el vi té, com les persones, una vida finita, un procés de maduració i d’envelliment, i llavors s’ha d’assaborir en el seu esplendor, en el seu punt àlgid.Voleu una lliçó més clara de la nostra pròpia existència?. Hem nascut de la terra i tornam, com ell, a la terra, de les seves entranyes, i hem sorgit ufanosos, amb els braços-sarments cap al cel, i hem creat, i hem donat fruit, i hem fet passar moments inoblidables als qui ens han apreciat i valorat, i envellim i morim. La vinya i el vi són el miratge de la vida humana. I aquesta era, si més no, la meva proposta: si sabeu copsar l’aroma, el color, el gust, vos semblareu una miqueta més als déus, als clàssics i als no tant, déus al cap i a la fi. I ni que sigui, també, per assolir una miqueta més de felicitat.”

21 Germanor PASSEJADES

L A M I S E R I C Ò R D I AA H I R I A V U I Joana Rosselló

El mes de novembre visitàrem l’emblemàtic edifici de la Miseri-còrdia, institució benèfica durant els darrers segles, que acollia po-bres, orfes i vells. Avui és un dels principals centres de cultura de la nostra illa. El primer que me ve a la memòria és una imatge de la meva infante-sa quan, a la sortida d’escola, amb mon pare i un parell de mestres de l’Escola Annexa a la Normal, hi pas-sàvem, amb un cert recel, gairebé cada dia. Era la imatge d’un pati, aleshores descuidat, sempre enfan-gat, on s’hi passejaven o hi dormita-ven homes mal vestits – entre ells el popular Matasetzes– que, aferrats a les reixes, insultaven o, cridant, demanaven tabac o monedes… L’origen de l’antiga Casa de la Mi-sericòrdia es remunta a 1565. Fou

fundada pels Jesuïtes per pal·liar la misèria en què vivia part de la socie-tat d’aquell temps. El 1677 es tras-lladà al seu actual emplaçament, en el mateix monticle –anomenat de Sitjar– en qué es troba l’Hospital General. Entre 1817 i 1845, es du-gué a terme la primera fase de la construcció, que és la que s’ubica a l’actual carrer de la Misericòrdia. Segons Bartomeu Ferrà, aquesta institució era dirigida per un prior capellà i un celador laic; situació que va canviar el 1849, quan passà a dependre de la Diputació Provin-cial. El 1870 s’aixecà el segon bloc destinat als homes, mentre que la part que ja existia quedava reserva-da a les dones. Als pisos superiors s’ubicaven els dormitoris i diversos tallers de treball, i als inferiors hi havia les dependències adminis-tratives, les cuines, els menjadors i l’oratori. La part que s’estén cap a

la Via Roma es construí al final del segle XIX. Ocupà els terrenys del Camp Roig, antic cementeri.

Els esdeveniments històrics, com anys de fam i pesta i, més endavant, la Revolució Francesa, l’excessiva arribada de refugiats, treball mal distribuït, etc. varen encarir els lloguers de cases i de les subsis-tències, en un temps que estava prohibida la mendicitat. Tot plegat féu que es multiplicàs el nombre de gent necessitada, fins al punt que La Misericòrdia, després de vàries reformes, arribà a acollir fins a mil persones. Ho confirma Juan Cortada en el seu llibre Viaje a Mallorca, el 1845: “No se ve pobre alguno que pida un tro-zo de pan o moneda. Hay pobres, huérfanos que están recogidos en La Misericordia”. (Una manera de

22 Germanor

salvaguardar la imatge de Ciutat). El règim era sever i auster. Els asi-lats havien d’aixecar-se a les set (set i mitja a l’hivern), oir missa i treballar als tallers o anar a classe. L’edifici disposava de tallers de sa-bateria, de fusteria o d’impremta i d’escola de nins i de nines.

El menjar era simple i poc variat. Di-naven d’hora i a les set se sopava. A les nou i mitja, llit i silenci.

En el segle passat, no faltava qui el rodejava d’un cert misteri: pareixia que velles parets guardaven qual-que secret. Antics empleats asseve-raven haver presenciat fenòmens paranormals: llums que s’encenien i s’apagaven, quadros que queien sense motiu, renous estranys i, fins i tot, l’espectre d’un nin a una fines-tra… AVUI

Venturosament, tot canvia. El juny de 1975 els nins i els joves foren traslladats a la Llar de la Joventut i, el 1977, l’actual immoble deixà de prestar funcions assistencials per convertir-se en seu de diferents or-ganismes culturals depenents del Consell.

LA VISITA Visitàrem els diferents espais expo-sitius: la capella, construïda entre 1831 i 1836, neoclàssica, avui utilit-zada per a exposicions i actes cul-turals. El gran pati porticat entrant per la plaça de l’Hospital. L’edifici multiusos, amb quatre sales res-taurades per a exposicions tem-

PASSEJADES

porals i altres activitats cul-turals. Des dels seus finestrals donàrem una ullada a l’antic pati de dones. Vérem el primi-tiu aljub central i un rellotge de sol. A continua-ció, l’Arxiu del So i de la Imatge, al tercer pis, desti-nat a recuperar, conservar i difondre el patrimoni fotogràfic, audiovisual i fonogràfic produït o relacionat amb l’illa. Per cert, una de les mestres ja va fer una valuosa aportació de fotos an-tigues, algunes relacionades amb el món de l’escola. Disposa d’una sala d’exposicions i d’una biblioteca especialitzada en tots els temes re-lacionats amb el món audiovisual. La biblioteca Lluís Alemany, crea-da per aquest apotecari i bibliòfil i adquirida pel Consell de Mallorca, està especialitzada en temàtica ba-lear. Hi destaca la part relacionada amb la cartogra-fia. Cal destacar la Biblioteca de Cultura Artesa-na, avui bibliote-ca pública.

Es féu tard i deixàrem per a una altra vegada les escultures i el Jardí Botànic, ara vertader museu a l’aire lliure.

Com a nota hu-

morística, vos diré que més d’una vegada he intentat comptar les fi-nestres d’aquest voluminós edifici, però, sense èxit. Intentau-ho!

Certament, aquesta visita ens ha descobert i permès endinsar-nos dins l’ahir i l’avui d’aquest Casal que durant aquests darrers segles ha acollit tantes persones desvalgu-des. També ens ha donat a conèi-xer els principals aspectes de la seva història, així com els seus usos antics i actuals.


PASSE JA DA C ULT URA L (1 3 d’abri l d e 201 6)

Era el 2n. dimecres d’abril i la nostra Germandat havia progra-mat una visita guiada o passeja-da a càrrec del Dr. Jaume Oliver. Personalment, em va parèixer interessant i, com a llucmajorera i amiga d’en Jaume, hi vaig anar. Com també per veure la Nova Escola Graduada, on hi vaig fer les pràctiques el meu primer any de Magisteri. Aleshores n’era la directora la senyora Bel Ferret-jans, també llucmajorera.

Ens reunírem a Cort a les 10.30h, al famós banc del «Si no fos»; i d’allà començàrem la visita. Érem una vintena.

Les escoles unitàries públiques es-taven situades a pisos petits i els mestres cobraven de l’Ajuntament, de vegades amb un any o dos de re-tard, (d’aquí ve la dita «Passa més fam que un mestre d’escola»). Hi havia centres religiosos (agustins, jesuïtes...), Escola Normal Masculi-na, creada en 1842 a l’edifici desa-mortitzat del Convent de Sant Fran-cesc, l’Escola Normal Femenina, del 1872, a l’edifici de la Puresa i de la qual en fou directora Alberta Gimé-nez, Monti-sión i altres.

Sobre l’entorn urbanístic, ens va donar a conèixer el llibre Ciudad de Palma, d’Eusebi Estada, famós enginyer (1843-1917), en el qual manifesta les aspiracions de la ciu-tat de 1865 ençà, de sortir del «Clos de les murades» i poder edificar als seus voltants. El permís pel seu en-derrocament, a la part de les esta-cions, es va aconseguir el 1902.

La primera pedra de l’enderro-

cament de les murades havia de ser també la primera pedra de LA NOVA ESCOLA PÚBLICA i, d’aquesta manera, va començar aquell llarg camí. El dia 10 d’agost de 1902, en processó, xeremies i moltíssima gent, traslladaren la primera pe-dra de l’enderrocament a Cort, on hi va estar exposada dos dies. Lla-vors, dia 12, la se’n tornaren a la plaça de la Porta Pintada (avui plaça d’Espanya), on pensaven construir-hi la nova escola. La famosa pedra hi va estar exposada 8 anys, fins que l’any 1910 la traslladaren a un solar més a prop de la mar que l’Ajuntament havia comprat per construir-hi el 1r. EDIFICI ESCOLA MODEL GRADUADA de les Balears (1910-1913).

Al carrer de la Confraria de Sant Mi-quel hi havia la ubicació de l’escola de pràctiques, annexa a la Normal Masculina. El seu director era Mi-quel Porcel, jove mestre a qui l’any 1890, essent president de la Dipu-tació de Palma D. Alexandre Ros-selló, se va concedir una beca per anar a Suècia i a altres països eu-ropeus per aprendre noves tecno-logies educatives. Ell i tres monitors més varen arribar a tenir uns 200 alumnes. Com es devien arreglar?

Segur que devien ballar ben es-trets.

Al carrer de Sant Miquel vérem la làpida commemorativa de la Porta de Santa Margalida i tam-bé una cosa molt interessant: si anau per aquest carrer, en el nú-mero 66, hi ha un gran mostra-dor amb un vidre i davall es pot veure, soterrat, un gran tros de la murada.

A la plaça d’Espanya sí que va profunditzar molt en l’explicació d’aquella primera pedra. Ens va dir que les grans pedres damunt on està ubicada l’estàtua del rei En Jaume, també són d’aquella mura-da.

A l’Escola Graduada ens hi espe-raven l’actual directora i l’anterior, recentment jubilada, amb les quals tinguérem una agradable xerrada recordant anècdotes i personat-ges que hi havien passat durant aquests 100 anys. Entre ells el pare de na Joana Rosselló, que n’havia estat director i en Joan Mora, que en va ser professor, entre d’altres.

Al final ens mostraren un vídeo de les activitats que havien fet en aquest 1r centenari (1913-2013).

Durant uns anys, aquesta escola es va anomenar «Gabriel Alzamo-ra»; però, en el seu centenari, se li va canviar el nom i torna a ser: l’ESCOLA GRADUADA.

Gràcies, Jaume, per aquesta agra-dable i profitosa passejada.

Margalida Garau Picornell

TOPOGRAFIA ESCOLAR DE PALMA (1885-1913)1885: «La ciutat de Palma», d’Eusebi Estada1913: Inauguració de l’Escola Graduada

24 GermanorPASSEJADES

BE TLEMS

C ON SELL d e MA LLORCA

9 de desembre

10 de febrer


MUSEU DE MA LLORCA

IN STI T UC I Ó NA ZA RE T

9 de març

11 de maig

26 GermanorPASSEJADES

IE S RAMON LLULL

RECORDAMDonam el condol als familiars dels qui ens han deixat recentment:

Catalina Segura Martí, juny 2015.

Catalina Cerdà Vallès, novembre 2015.

Maria Cirer Pieras, germana de Toni Ci-

rer, novembre 2015.

Toni Gayà, espòs de Leonor Cantallops

Trobat, desembre 2015.

Fabián Montojo Montojo, desembre 2015.

Maria Cristina Codina Nadal, gener 2016.

Antònia Ramis Gelabert, gener 2016.

Mª Concepción, germana de Rocío Ribas

de Pina, gener de 2016

Maria, desembre 2015 i Francisca, gener

2016 germanes d’Isabel Balle.

Mª Alicia, germana d’Eulogia Santos Re-

dondo, març 2016.

Bàrbara Aloy Cladera, abril 2016.

Belén, filla de Pilar Martín Alonso, maig

2016.

Francisca, germana de Maria Mora Ba-

llester, maig 2016.

Antonio Cabello Cabello, agost 2016.

24 de maig

27 Germanor EXCURSIONS

ORIE NT

PINA

18 d’octubre

16 de desembre

28 GermanorEXCURSIONS

SA NTA MA RIA

A LGAIDA

16 de març

16 de març

29 Germanor EXCURSIONS

INCA

EXC UR SI Ó MA RÍ TIMA

20 d’abril

8 de juny

30 GermanorEXCURSIONS

SA N SA LVA D OR

SON MA RROIG

18 de maig

18 de novembre

31 Germanor

EXCURSIONS DEL GRUP DE SENDERISME (2015-2016)

SENDERISME

1a. Excursió: 29 d’octubre de 2015 Can Picafort (torrent de Son Bauló), Son Serra de Marina i Son Real.L’autocar ens va arribar fins a can Picafort. Par-tírem a peu vorejant la mar fins a Son Serra de Marina. Abans trobàrem s’Illa des Porros i con-templàrem les excavacions que s’hi han fetes. Se-guírem per sa Punta d’en Patró i arribàrem a Son Serra de Marina. D’allà l’autocar ens traslladà fins a la finca pública de Son Real (un tresor natural i històric). Visitàrem el centre d’interpretació i el museu arqueològic.

2a. Excursió: 26 de novembre de 2015Es pas de na Lluïsa Devers les nou i mitja ja érem tots davant la benzi-nera d’Esporles, per començar a partir cap al Verger. Arribàrem al repetidor de radiotelevisió i, després de berenar, agafàrem un tirany que ens dugué a un mi-rador privilegiat que ens mostrà. de dreta a esquerra: els puntals de Planícia, el Galatzó, na Bauçana i les llunyanes antenes de Santa Ponsa. A baix, Puigpun-yent i la filera de polls groguencs que marcaven per on passa “Sa Riera”. Però, però... no trobàrem el “Pas de na Lluïsa”. Això serví per dinar més d’hora. Arribà l’hora de les llepolies. Herbes de Son Fuster, herbes “mariandes”, vi de nous, cafè i ... a cantar, sota la di-recció d’en Llorenç Melià. Fou tanta l’animació que ningú no se’n recordà que no havíem trobat el “Pas de na Lluïsa”. Una bona excusa per tornar-hi!

32 GermanorSENDERISME

3a. Excursió: 17 de desembre de 2015Sa Comuna de CaimariJust a l’entrada de Caimari, vora la creu de terme, ens arrepleg-rem una trentena de senderistes. Una vegada explicat l’itinerari per n’Arnau Amer, comença-rem a caminar per la carretera que va de Caimari a Mancor de la Vall. Pocs minuts després abandona-rem la carretera i entra-rem a la Co-muna de Caimari. El camí va costa amunt. Arriba-rem al mirador i contempla-rem les terres des de Caimari fins al Pla i la badia d’Alcúdia. De baixada varem arribar a Caimari passant per l’àrea recrea-tiva des Fornassos.Després d’un petit recorregut pel poble, arriba-rem al Parc Etnològic i asseguts a taula al restaurant “Ses Deveres”, menja-rem un bon arròs brut, i després, música i cançons, acom-panyats per l’acordió d’en Tomeu Vidal. I com que era el dinar de Nadal, en Jaume Gual ens féu una breu explicació del text i del cant de la Sibil·la, que escoltàrem en les veus de Biel Vich i el mateix Jau-me Gual.

4a. Excursió: 28 de gener de 2016Llubí, s’Ermita i el poblat des Racons.En un dia meravellós i amb un grup molt nombrós, acompanyats del guia Jaume Cardell, gran coneixe-dor de la història i l’entorn del poble de Llubí, ini-ciàrem la caminada. En un ambient rural envoltat d’història, ametlers florits, visitàrem el poblat des Racons, un conjunt de cinc talaiots de més de 3000 anys d’antiguitat. A l’hora de dinar ens acomodàrem a l’esplanada de s’Ermita i donàrem bon compte de les viandes que dúiem a les nostres motxilles. Com sempre llepolies i begudes. Tornàrem bé a ca nostra no massa cansats. La ruta havia transcorregut per un terreny pla, sense costes.

33 Germanor SENDERISME

5a. Excursió: 25 de febrer de 2016Na Burguesa i mirador de n’AlzamoraRècord Ginness de l’excursió més curta de la his-tòria del grup de senderistes de la Germandat de mestres jubilats. Tots els senderistes, puntual-ment, ens vàrem trobar a l’aparcament del restau-rant de na Burguesa per començar l’excursió. Ja feia uns 30 minuts que plovia i vàrem esperar uns 15 minuts més per veure si escampava. Continua-va plovent i vàrem decidir anar a un bar a prendre alguna cosa, trobàrem el restaurant can Pedro de Gènova obert i prenguérem un cafè, un refresc... i alguns varen treure s’entrepà o fruita. En Biel Ba-lle va aprofitar per explicar-nos i informar de com estava el tema de l’excursió de senderisme que es faria en el mes de maig durant 5 dies a Menorca. Finalment “cadascú a ca seva i es cans a can Coll”

6a. Excursió: 31 de març de 2016Sineu, entre alzines i conreusAquesta excursió es va fer amb tren, amb sortida de Palma a les 9.15 i arribarda a Sineu a les 9.59, després de recollir senderistes a Binissalem i a Inca. Ens trobàrem a les 10 a Sineu amb els sende-ristes que havien arribat amb cotxe. Fou una ca-minada molt agradable per aquelles terres del Pla de Mallorca. Dinàrem de pa a taleca i retornàrem amb tren a Palma, on arribàrem a les 17 hores.

7a. Excursió: 28 d’abril de 2016Na Burguesa i mirador de n’Alzamora (segona edició)Amb cotxes particulars vàrem arribar a l’aparcament del restaurant de na Burguesa. El dia estava una mica emboirat, encara que es veien unes vistes es-pectaculars de la badia de Palma. Començàrem a caminar per visitar el mirador de n’Alzamora que es troba en el puig de s’Àliga a uns 440 metres. Abans d’arribar-hi, el cel es va aclarir i el sol va començar a encalentir una mica. Ja en el mirador gaudírem d’unes belles vistes i férem algunes fotos. De torna-da ens aturàrem al Coll dels Pastors i començàrem a dinar. Plovia un poquet, però com més anava més plovia. Dinàrem a la correguda i, tot seguit anàrem cap els cotxes el més aviat possible. Arribàrem re-mulls. Es veu que aquesta excursió, que féiem per segona vagada, estava maleïda.

34 GermanorSENDERISME

8a. Excursió: 26 de maig de 2016De Porto petro a Cala MondragóEra la darrera excursió del curs. Arribàrem amb autocar a Porto petro. Començàrem a caminar al costat de les platges. Trobàrem, en primer lloc, el caló dels Homos Morts, a continuació es caló de sa Barca Trencada i el caló des Burgit, fins que arribàrem a la platja de Cala Mondragó, també anomenada es caló d’en Garrot. Uns quants es varen seure a l’àrea recreativa de la platja i els més valents es varen posar en remull. El parc na-tural de Mondragó es troba situat al migjorn de l’illa, al terme municipal de Santanyí. Fou decla-rat Parc Natural a l’any 1992. Després de dinar, beguérem herbes de son Fuster, menjàrem lle-polies i acabàrem l’excursió contant acudits i can-tant unes quantes cançons .

TALLER DE PINTURA

Ha passat un altre curs sense adonar-nos-en. El taller de pintura és molt amè, creatiu i estimulant: fomenta l’aprenentatge, la convivència, l’amistat…

Tenim el privilegi de comptar amb una professora, na Isabel Balle, que ens ha atès i ensenyat a cadascú de nosaltres amb igual dedicació i estimació.Gràcies, Isabel!!!

TALLER DE TRIPIJOCSEl taller de tripijocs funciona molt bé i cada dimarts ens reunim per passar un temps d’esbarjo molt agradable.

Els jocs ens serveixen per estimular l’atenció, la memòria i l’agilitat mental; per fomentar la coneixença i el respecte mutus que fruiten en amistat i, encara que sigui sols per una estona, alliberar la ment i l’esperit de pensaments que de vegades destorben.

La participació és nombrosa i això motiva que passem unes hores d’amable convivència i amistat.

35 Germanor TALLERS

TALLER DE BRIDGE 2n. nivell

TALLER DE BALL DE BOTCom en anys anteriors, la classe de ball de bot s’ha feta tots els diven-dres de l’any. El lloc on es realitza és a Flassaders, a una sala gran on te-nim molt d’espai per moure’ns.

Enguany hem repassat els boleros i les jotes i els hem consolidats. Hem après els fandangos: pollencí, ma-llorquí i menorquí i el parado de Vall-demossa.

Les alumnes estam encantades d’aprendre aquest folklore balear i donam les gràcies a la professora per tenir tanta paciència i dedicació.

Neus García

Professora: Catalina LlinàsCoordinadora: Tinita AmorósNombre d’alumnes: 12Horari: dimarts, de 10.30 a 13 h.

Seguim gaudint de jugar a bridge!!!Som un grup d’alumnes que repetim any rere any, perquè ens ho passam molt bé. El bridge no és només un joc de car-tes. És agilitat mental, reflexió, lògica, concentració, estimular la memòria, compartir amb la teva parella, ser generós i saber passar el joc a l’altre, tècnica, saber, estratègia, sa-ber marcar el temps del joc i...tots aquests recursos, que són sempre tan necessaris, ho són molt més en el moment de la jubilació.

Les classes són els dimarts. Enguany, de 10.30 a 11.30. Na Li-nuccia fa només teoria i, d’11.30 a 13, jugam. Això permet que els alumnes que ho necessiten més, puguin agafar el nivell adequat. Tothom diu: ”S’ha d’estudiar molt i és molt difícil”. Vos podem assegurar que ens ho passam molt divertit i que, si s’aprèn poc a poc, no és difícil.

Si vos animau a començar, en poc temps podreu jugar amb nosaltres i entrar en aquest apassionant joc.

Grup del 2n. nivell. VOS HI ESPERAM!!!

36 GermanorTALLERS

TALLER D’ANGLÈS TALLER CLUB DE LECTURA

Un altre any hem disfrutat del plaer de la lectura amb companyes i amigues que, de cada vegada, són més. Hem descobert alguns autors i rellegit uns altres. I sempre, en comentar-los, hem tengut ocasió de contrastar punts de vista que ens han enriquit. Gràcies a totes per fer que aquesta tertúlia mensual sigui tan agradable, interessant i estimulant.

Conversación en la Catedral, de Mario Vargas Llosa (1969).La vida cuando era nuestra, de Mariam Izaguirre (2013).Mujeres, d’Eduardo Galiano (2015).Balzac y la joven costurera china, de Dai Sijie (2002).Eugenia Grandet, d’Honoré de Balzac (1833).La llei del menor, d’Ian McEwan (2014).Poesia, d’autors diversos.El Gatopardo, de G.T. de Lampedusa (1958).Palmeras en la nieve, de Luz Gabás

ESCOLETA DE SOFROLOGIA

TALLER DE IOGA

37 Germanor TALLERS

TALLER LA CORALLa coral va començar l’any amb un ensurt: en Tomeu Vidal ens comunicava, al desembre, la seva decisió de deixar la direcció d’aquesta. Ens va agafar per sorpresa, perquè ens semblava que tot anava d’allò més bé. Després, reflexionant, s’entén que han estat molts d’anys de feina il·lusionant i ben feta. Cal, doncs, un respecte a la seva decisió i un agraïment a la seva infinita paciència. No obstant això, que el

trobam a faltar i l’enyoram molt.

La pregunta va sorgir de manera espontània: I ara què? La resposta també: Continuar!

El nostre president es va posar a la feina per aconseguir una nova direcció per a la coral. Sorgiren alguns noms, però no va ser possible, ja que tenien altres compromisos i cobertes les seves hores. Es feia difícil resoldre el problema. Però en Joan, un dia, ens presentà una al·loteta jove que venia decidida a dirigir-nos. La rebérem amb molta il·lusió. Malgrat tot, la cosa no acabava de funcionar: no podíem assolir el seu nivell d’exigència. Ens trobàvem de nou sense direcció!

Havíem decidit continuar. Una companya de sa coral, na Francisca Cifre, professora de música, s’ha posat al front i no hem deixat ni un dia sense cantar. Li ho agraïm moltíssim, perquè ens consta que ha hagut de deixar algunes coses de banda.

I tot això, per què? Per dues raons:En primer lloc, perquè no es pot deixar perdre tota la feina feta durant tants d’anys, tot el material elaborat,tot el que s’ha aconseguit. En segón lloc, i molt important, pels beneficis que la música té per a la salut. És una teràpia eficient contra la tristesa, la malenconia i l’enyorança.

Animau-vos a participar! Veniu a cantar!

OBRA SOCIALTambé col·laboram amb l’Obra Social la Caixa, contant rondalles als nins amb risc d’exclusió social.

38 GermanorTALLERS

TALLER DE DANSES DEL MÓN

És format per un grup de 13 sòcies, dirigit per la monitora Yolanda Paredes i coordinat per la sòcia Catalina Tomás. La majoria de les participants ja hi duim uns anys de pràctica, però ens agradaria augmentar el nombre, ja que com més són més riuen. La classe es desenvolupa el dilluns, de les 18 a les 19h.

La continuïtat de la dansa ens ajuda a millorar la part física del nostre cos com les postures, guanyar agilitat, cremar calories, etc.

També practicam el ball en línia, manera de disfrutar de la música fent exercici i, a la vegada, afavorint la coordinació i la memòria de forma divertida i més encara amb la companyia de les amigues. Ho passam molt bé.

El taller és obert a tots els socis/es. Vos hi esperam!

TALLER DE DESCOBRIR LA MÚSICA CLÀSSICA

El taller de música s’ha fet els dijous, quinzenalment.

Aquest any hem conegut la música del continent sud-americà, Cuba, Mèxic, Trinidad-Tobago, República Dominicana, Argentina ...

El taller és molt interessant, sempre descobrint coses noves; és entretingut i el temps ens passa molt aviat.

Utilitzam noves tecnologies: ordinador, pantalla de tv i connexió a Internet.

Els alumnes estem encantats d’aprendre i d’escoltar els diversos tipus de música i li donam les gràcies al professor Joan Martorell, per tanta dedicació i paciència en la preparació de les classes.

Pilar Otero, coordinadora.

INICIACIÓ DE SEGON NIVELL DE REIKI

Fou un dia ben aprofitat. Opinions dels presents: Satisfacció interior.Força espiritual.Aprenentatge de coses. desconegudes per a nosaltres.Esplèndides sensacions.Un dia positiu en la meva vida.

39 Germanor

TALLER DE FRANÇAIS

L ‘ATELIER DE FRANÇAIS EST POUR TOUS LES PARTICIPANTS ET LE PROFESSEUR, L’OCCASION DE PASSER DES MOMENTS AGRÉABLES, AMUSANTS, ET EN MÊME TEMPS ENRICHISSANTS. IL FAUT SE MET-TRE DANS LA TÊTE QUE LORSQUE LA POR-TE DE LA CLASSE SE REFERME, PENDANT UNE HEURE, SEULE LA LANGUE FRANÇAISE PEUT ÊTRE EMPLOYÉE.

CHAQUE LUNDI EST DIFFERENT. PENDANT LES CLASSES, NOUS AVONS COMMENTÉ DES ARTICLES DE REVUES, ÉVÈNEMENTS D’ACTUALITÉ, CHANSONS, FILMS, HISTO-RIETTES, VOYAGES, ETC… ET CELA DANS UN CLIMAT DE CAMARADERIE TOUJOURS PRESENT.

TOUTES ENSEMBLE DÉSIRONS CONTINUER DE JOUIR DE CES MOMENTS L’ANNÉE PRO-CHAINE.

EL TALLER DE FRANCÈS ÉS PER A TO-TES LES PARTICIPANTS I LA PROFESSO-RA, L’OCASIÓ DE PASSAR UNS MOMENTS AGRADABLES, DIVERTITS I ALHORA ENRI-QUIDORS.

CAL TENIR PRESENT QUE, QUAN ES TANCA LA PORTA I DURANT UNA HORA, DINS LA CLASSE NOMÉS ES POT PARLAR FRANCÈS.

CADA DILLUNS ÉS DIFERENT. DURANT EL CURS HEM COMENTAT: ARTICLES DE RE-VISTES, ESDEVENIMENTS D’ACTUALITAT, CANÇONS, PEL·LÍCULES, HISTORIETES, VIATGES… I SEMPRE EN UN AMBIENT DE BONA CONVIVÈNCIA.

TOTES DESITJAM CONTINUAR GAUDINT D’AQUESTS MOMENTS EL PROPER ANY.

TALLER DE GIMNÀSTICA. GRUP A

De bon matí i dos dies a la setmana, posam a punt les nostres darreres notícies així com el nostre cos. Crec que la meva ciàtica, des que faig gimnàstica, és molt més moderada. Ànim, companys/es, per a l’any que ve! No deixeu de practicar durant les vacances d’estiu.

Monitora: Marga BoverCoordinadora: Flora García

Amb aquestes fotos, podeu comprendre que,dos matins a la setmana passam unes estones que són insubstituïbles i això per l’esforç de cada gimnasta i la gran paciència de na Cristina, professora a la qual donam les gràcies.

BON ESTIU!

Gimnàstica BLES “GRANS GIMNASTES” DE LA GERMANDAT QUE ENGUANY S’HAN LLUÏT A ALCÚDIA

TALLERS

40 GermanorTALLERS

TALLER DE TEATRE

LA PÈRDUA DE MALLORCA

Gener de 2016. Teatre del Gran Hotel de la Fundació la Caixa.

Voldria dir-vos que vàrem es-tar a punt d’enviar-ho tot en orris. Que baixar a Ciutat, dia sí i dia no, era molt cansat. Que ens arrepentíem d’haver acceptat l’encàrrec. Que passàrem molta pena. Que tenguérem molta por de no recordar els diàlegs i que la representació acabàs suspesa a mitja obra. Que l’actuació fos un fracàs. Que una decepció omplís de pessimisme actors, tècnics i espectadors... El dia assenyalat, hi havia molts de nirvis i molta emoció, com si haguéssim de fer la primera comunió. Re-passant el text, preparant el vestuari, ansiosos per trepitjar l’escenari, animant-nos, arribà l’hora d’envestir i... s’obrí el teló.

El públic va respondre. Gràcies, companys, per venir. En Jaume Gual recordà les paraules exactes, na Isabel Balle –disfressada de bel·licós soldat aragonès- amenaçà n’Abu Yayà, en Musta i en Ben, en Berenguer de Palou -vaja vestit de bisbe!- exigí la rendició total i... la reina Maria de Montpeller cantà les quaranta al femellut rei Pere Segon d’Aragó i què ens deis de les odalisques? L’obra bé va sortir. Els assistents contents i els actors, tècnics i director, satisfets. La feina no vista d’en Joan Llodrà i d’en Joan Martorell, posant tranquil·litat i donant ànims, aconseguí l’objectiu: representar l’obra, fer una representació digna i que els socis i amics passassin un capvespre entretingut.

Tot l’anterior és secundari. Res d’això no té importància. Tenir un objectiu comú, la implica-ció, compartir molt de temps i dificultats –te’n recordes, Ramona, quan no teníem tècnics i, sense ells, no hi havia teatre? feren néixer, entre noltros, una comprensió i amistat pro-fundes. Na Pepa ja no era una mig desconeguda, n’Antònia era molt més que un emissari, n’Àngela feia moltes més coses que posar la música...

Aquest és l’objectiu de les activitats de la Germandat. Mentre ens divertim, sense entémer-nos, llaços d’amistat i germanor surten entre noltros. I, si s’acaba amb un dinar de caragols i porcella rostida?...

Estiu de 2016.

Volem aprofitar per convidar-vos a la propera representació. Enguany hem canviat radi-calment de temàtica i, amb Sa nina no se vol casar, volem representar la vida quotidiana d’una família normal i actual: les relacions familiars, problemes sentimentals, perspectives i aspiracions. Apareix l’Església, la política, l’amor, l’economia, el futbol... Tot això contat en situacions plenes d’humor i fina ironia.

Magín Janer. Onze de setembre de 2016

41 Germanor VIATGES

V I A T G E A S I C Í L I A Catalina Porcel

El pitjor d’un viatge, o alman-co el d’aquest, fou la demati-nada del primer dia. El millor, quasi tota la resta!

La il·lusió t’empeny i no te deixa dormir. A l’aeroport, te trobes amb la gent que com-partirà moltes d’hores amb tu. Alguns, amics. D’altres, co-neguts. Però el teu cos i la teva ment no són teus fins que han passat unes hores i has arribat al teu destí. En aquest cas, era un hotel de Catània, prou bò, envoltat d’un preciós jardí, als afores de la ciutat.

De Sicília, en teníem prou in-formació. Tots deim allò que és una altra illa de la Mediterrània, que tenim molt en comú, etc. Però, en molts d’aspectes, ens va sor-prendre.

A mi ho féu que el camp estigués tan cultivat i aprofitat, amb tantes basses per regar, que hi hagués quasi tants de tarongers com al País Valencià. Els rius, que les autopistes o autovíes tenguessin tants de via-ductes altíssims, el seu art barroc desmesurat, tant a edificis religio-sos com a civils i, per suposat, la gran quantitat de temples i d’altres restes dels avantpassats grecs, ro-mans, normands, àrabs i bizantins.El recorregut era molt complet i ben pensat. Hem pogut fer un tast de totes les cultures que hi varen deixar petjada al llarg dels segles: els grecs a Agrigento i Segesta, els romans a la Villa de Casale, aprop de Piazza Armerina, ia Siracusa i a Taormina.

Maig de 2016

L’època normanda, representada a les catedrals de Cefalú i Monreale, i la Capella Palatina de Palermo, amb els enlluernadors mosaics àrabobi-zantins.

I per suposat, el barroc espectacu-lar de Noto, Catània i Palermo. Per totes les places i carrers, edificis, fonts. Llàstima que no arribàssim a temps per a la Infiorata!

Però el rei del viatge no té res a veu-re amb la mà humana. És una for-ça de la Natura: el volcà Etna. Ens deixaren per al final la gran emoció. Primer, perquè hi havia hagut una erupció aquells dies i estàvem ex-pectants, sense saber si hi podríem pujar. Després, perquè quan vàrem ser a dalt, entre el vent fred que hi feia i els renous d’explosió conti-nuats, no hi estàvem gens tranquils i teníem ganes de tornar a baixar. Va ser tota una experiència!

Tots vàrem tenir també al-tres experiències personals, com és natural. Hi va haver qui va partir, a les hores que teníem lliures, amb l’autobús panoràmic, el trenet turístic, amb taxi o a peu, per acabar d’explorar allò que en Massi-mo, el guia, ens havia mostrat. I cadascú va fer els seus propis descobriments, que és el que realment ens agrada.

Així vàrem caminar per la llarga platja de Catània i pels seus carrers, un poc empinats, fins a l’espectacular monestir benedictí, el segon més gran d’Europa i avui Universitat. O descobrírem la famosa Pre-

fectura de Palermo, que per sort avui ja no surt a les notícies tant com fa uns anys, i el Jardí Botànic.Tenguérem moments màgics, com una interpretació del Yester-day, dels Beatles, al hall del Teatro Massimo, per una coral infantil. O el Prosseco que vàrem prendre a la plaça de la Seu de Catània, vora l’elefant símbol de la ciutat, amb bons acompanyaments i en millor companyia.

I moments divertits, com el viatge-miracle amb el taxista Lorenzo, per Catània, i els sopars i les converses enriquidores amb bones compan-yes i amigues.

I captàrem, en certa manera, un poc de la vida dels sicilians, a cele-bracions a les més importants cate-drals: noces i comunions multitu-dinàries i qualque processó. Sense oblidar la caminada per Ortígia i el

42 GermanorVIATGES

A P A L E R M O Joan Carbonell

Vespre de cel estrellat,a pizzeria ens varen dur.Estic segur que ningúpensava a ser defraudat.Mes, quin fou el resultat?Moltes quedaren al plati va ser un petit cop dur.

Pareixien tot lo món,eren males de tallar,també males de menjari no les vaig compararamb el Discòbol de Mirón.

Després vingueren ses postres,pensaren que estaven rodons.Com pot ser que hi hagi postresde gran església i pocs perdons?

Bones són ses ostres vives,les han de saber trempar.Qui de voltros va pensar,que estant en lloc d’olivar,no traguessin plat d’olives?

Ara en tenc en es llavis,ahir en vàrem menjarmolt bones les vaig trobar,però vull rectificari rectificar és de savis.

Del menjar crític he estat.Anem a lo positiu,cultural i constructiuque a tots tant mos ha agradat.

Avui és es darrer dia.Tots contents d’haver vingutgràcies, que res d’amor hi ha hagutho hem passat collonut.

Sabeu lo que jo voldria?Si tornàvem altre dia amb tots voltros jo vendriaben carregat de salut.

És cert que mos ha agradati tot seran alabances.A s’estiu, bones vacances.Que en tornar, no en falti cap!

Jo som de s’opinióque anit hem sopat molt bé.I crec que a tots mos convéque la setmana que vehi hagi continuació.

Sicília, maig de 2016

seu mercat, o la gentada que se passeja pel cen-tre de Palermo en diumenge horabaixa.

De fet, hi va haver algunes coses que no

ens abandonaren en tot el viatge: la primera, la mar Mediterrània al fons de qualsevol paisatge, era una constant. La segona, el record del Gatopardo, en Montalbano i, fins i tot, en Brunetti. I la tercera, el bon humor i la companyonia, que mai no es perden als viatges de la Ger-mandat.

Fins al pròxim!

43 Germanor NOTÍCIES

COMPLEIX 103 ANYSGabriel Jaume compleix 103 anys.

És el sogre d’en Joan Gili Gelabert.Reparau aquest jovenet. És en Gabriel Jaume, que ha complit 103 anys. Al costat té les seves renétes Caterina i Francina, nétes del nostre company Joan Gili i de na Francisca. Quan va néixer la petita, eren la més jove i el més vell de Lloret.

L’Ajuntament el va felicitar i el glosador Pere Joan Munar li va dedicar aquesta glosa:En Biel Jaume Florit, de Can Mino anomenat, 103 anys fa avui d’edat i està ben bo i eixerit, ben plantat, curro i garrit. Es gendre el cuida i sa filla li dóna amor sense engany. L’amo en Biel, que molts d’anys, amb salut i amb alegria!

PREMI CIUTAT DE BARCELONA

El jurat del Premi CIUTAT DE BARCELONA ha acordat guardonar, en la categoria Arquitectura i Urbanisme, la iniciativa d’Arquitectes deCapçalera impulsada per un grup de professors i alumnes de LÉTSAB-UPC, Escola Tècnica Superior dÁrquitectura de la Uni-versitat Politècnica de Catalunya, Universitat Pù-blica, i amb la col·laboració dún professor i un grup dálumnes de la Universitat Javeriana de Bogotá pel taller realitzat per resoldre les necessitats dels veïns del Raval i poder millorar el seu habitatge.

La iniciativa dáquest taller ha estat dirigida per IBON BILBAO, professor associat de LÉTSAB-UPC, gendre dén Pau Figuerola i de na Catalina Tomás, socis de la nostra GERMANDAT.

La Nostra Associació CreixAquests són els nous socis del curs 2015-16:

Mª INMACULADA BESTARD BARCELÓMARGALIDA OLIVER CIFREJUANA SÁNCHEZ HERNÁNDEZANTONI BENNÀSSAR CIFREMARIBEL MAS GARCÍAMª SOLEDAD HARO DOMÍNGUEZROSALÍA BILBAO BUÑUELMARGALIDA ROCA ARROM ANTÒNIA DOLÇ COMPANYJOANA MATEU VICENSCLAUDIO HERNÁNDEZ SÁEZDAMIANA ALCOVER LLULLMARÍA ROSA MIGUEL-GÓMARA PERELLÓANTONIA DEL OLMO GARAUGABRIEL PÉREZ ALZINAMª ANTONIA ROIG RODRÍGUEZFLORA POZO SERRAANA MARÍA LOZANO PERUGAMARIA JOSÉ DE LA TORRE BELLÓNFRANCISCA CAIMARI FRAULOURDES MARÍ FERRER

Rebeu la nostra benvinguda i veniu a recollir els carnets!

44 GermanorNOTÍCIES

45 Germanor NOTÍCIES

46 GermanorNOTÍCIES

HUMOR – AVISOS PARROQUIALES

- Estimadas señoras ¡no se olviden del mercadillo de beneficencia! Es una ocasión para liberarse de lo inútil que estorba en casa. Traigan a sus maridos.

-La actuación del coro de mayores de sesenta años se suspenderá durante todo el verano, con agradecimiento por parte de toda la parroquia.

- El precio para participar en las jornadas sobre “Oración y ayuno” incluye también la comida.

- Por favor, pongan las limosnas en el sobre, junto con los difuntos que deseen que recordemos.

- Recuerden que el jueves empieza la catequesis para niños y niñas de ambos sexos.

- El mes de noviembre terminará con un responso cantado por todos los difuntos de la parroquia.

47 Germanor

48 Germanor

1 Germanor - mestresjubilats.esmestresjubilats.es/index_htm_files/PLANTILLA REV. GERMANOR 58.pdf ·...

Documents

Transcript of 1 Germanor - mestresjubilats.esmestresjubilats.es/index_htm_files/PLANTILLA REV. GERMANOR 58.pdf ·...